La venda

La Girona de la postguerra no era terra de grans vins ni de veremes multitudinàries, però als nostres paisatges infantils sempre hi ha una vinya amb els ceps arrenglerats en llargues fileres, que van a morir en algun marge ple de figueres o en alguna pineda fresca, arran de mar.

El record deu venir d’aquelles vinyes aspres i modestes que descobríem a la Fosca, al camí del mas Juny, algunes tardes d’agost que buscàvem l’ombra de la pineda de la Dolores i des dels pins fèiem incursions a la vinya per arreplegar quatre penjolls de raïm verd i calent. Després, quan marxàvem cap a la platja de Castell, anàvem escopint les pells una a una i deixàvem un rastre al corriol, com en el conte infantil.

La memòria potser també idealitza aquelles quatre parres d’un muscat de gra petit però dolç que s’enfilaven a les figueres del mas de casa, a Aiguaviva. Era el raïm que menjàvem de postres els dies de setembre que a l’hora de dinar trèiem la taula a sota del til·ler. Era l’època que a pagès plantaven la vinya a les terres més magres i pedregoses, només per fer el vi de l’any, que al cap de quatre dies ja era ranci, però els pagesos se’l bevien igualment perquè la fred collava de debò i el vi els donava les energies suplementàries que necessitaven.

En aquella època encara no havíem descobert les vinyes importants, les de les regions europees que han fet del vi una gran indústria: les vinyes que s’escampen des dels turons de Saint-Émilion fins als castells sumptuosos de la desembocadura del Garona; les que dibuixen ondulacions suaus als pendents de la Côte des Nuits, a la Borgonya; les que creixen en un ordre perfecte seguint els meandres del riu Mosel·la i els antics camps de batalla d’Alsàcia, i, sobretot, les vinyes que s’enfilen pels turons blanquinosos d’Épernay, a la Xampanya francesa. I tampoc no ens havíem familiaritzat amb les vinyes mediterrànies del Penedès, perquè en aquella època encara no havíem après a mirar cap a casa.

Al Mediterrani, cada illa té les seves vinyes i els ceps hi tenen una personalitat tan marcada com la dels mateixos illencs. Parlo de vinyes per a la malvasia a Lipari, de parres que es barregen amb les tàperes a Salina, de mates que s’arrapen a la pedra volcànica de l’Etna, del Vesuvi o de l’Stromboli, de ceps torturats a les illes de Santorini, de Korčula i de Formentera. A tot el Mediterrani, les vinyes, el blat i les oliveres dibuixen paisatges civilitzats per la natura i per l’home, en una gesticulació mil·lenària que de vegades és pacífica, però que de vegades desencadena un combat desigual, que sempre acaba guanyant la natura.

Des de fa poc torna a haver-hi vinyes magnífiques penjades sobre el mar a la Costa Brava, a Cadaqués, al Paní, al camí de Montjoi o a Garbet. I a la Fosca també han refet les vinyes que s’amaguen darrere de tanques d’atzavares i de figueres de moro.

—Si ara tornés a començar em dedicaria a l’hort i a les vinyes —li vaig dir a en Jaume quan tornàvem de Castell i vam topar contra la tanca de les vinyes del Mas del Vent.

Aquell era el moment que el germà advocat esperava. Acabava d’agafar un penjoll de raïm negre, a punt de veremar. Es va posar un gra a la boca. Després, va escopir la pell i em va anunciar:

—Els portuguesos han comprat Oller.

—Ara que estava trobant el gust a això dels taps de suro i a aquesta part de la història familiar… —vaig lamentar.

—No ens en desvincularem del tot. El pare, en Kiku i la Mariàngela mantindran un percentatge d’accions, i segurament la Monique i els Rich, també. I els portuguesos m’han demanat que em quedi de president del consell d’administració tant a Cassà com a Reims.