La filla del banquer

Els feliços vint van coronar l’aventura francesa del besavi i el van consolidar com un home ric i poderós. Europa era una festa i les bombolles de xampany n’eren el símbol més vistós. Si es venia xampany, es venien taps de suro i la Maison Oller guanyava més i més diners. Aquella dècada d’entreguerres la prosperitat semblava no tenir fi i ningú no volia cridar el mal temps. Si hi havia males notícies, s’amagaven: el 1927, el mercat de valors d’Alemanya es va arruïnar, però ningú no en va fer cas; el 1928 va arribar el torn del mercat de Londres, però tothom va mirar cap a una altra banda; el desembre d’aquell mateix any, la indústria de l’acer de Renània-Westfàlia va suspendre pagaments i Alemanya va entrar en recessió; Europa va seguir fent com si res.

El febrer del 1929 es va ensorrar la borsa de París i el besavi va fer una ganyota contrariat en adonar-se que amb la caiguda dels valors s’esfumaven alguns dels estalvis que tenia invertits en companyies franceses. Però tampoc no es va alterar especialment: a la fàbrica, les comandes no paraven de créixer i no tardaria gaires setmanes a rescabalar-se d’aquell petit entrebanc. Això sí, l’endemà va convocar el seu agent de borsa i li va donar indicacions per diversificar les inversions en empreses de diferents països europeus o en companyies franceses que operaven en mercats d’ultramar: Royal Dutch Company, Sud Lumière, Compagnie Française de Tramways de Shanghai, Schneider and Cie., Aktiebolaget Svenska Kuliaggerfabriken, Companhias Reunidas de Gas y Electricidad de Lisboa, The British South Africa Co., Amsterdam Rubber, Petrofina…

A la primavera ja havia oblidat el daltabaix i el primer diumenge d’estiu, quan va presidir el casament d’en Louis i la Suzanne Chapuis, que van celebrar la cerimònia amb temperatures de prop de trenta graus, el besavi va recuperar la sensació que la festa no s’acabaria mai.

La núvia va sortir del pis familiar situat a la Rue Carnot, al mateix edifici de les oficines centrals de la Banque Chapuis. Des de l’incendi de la catedral, havien adoptat com a pròpia la parròquia de Saint Jacques, però aquell dia van voler tornar a l’escenari solemne de la nau gòtica que havia acollit totes les cerimònies importants de la família Chapuis en les darreres vuit o deu generacions.

A les onze en punt, el seguici va dirigir-se cap a la catedral, que tot just dos anys abans havia estat reoberta al culte. Quan van arribar a la portalada, el nuvi i els convidats ja esperaven a l’interior, que encara mostrava algunes ferides de l’incendi: la nau central havia estat pacientment restaurada per un exèrcit de paletes, picapedrers i escultors, que durant més de deu anys havien reproduït les tècniques dels constructors medievals; la coberta també havia estat íntegrament reconstruïda amb una tècnica revolucionària, en formigó; però el creuer encara estava pendent de restaurar i un mur provisional l’ocultava a la vista dels feligresos.

Al casament hi havia invitacions de tres classes. Els familiars i els amics més íntims estaven convidats al sopar que s’havia celebrat la nit abans, a la cerimònia religiosa a la catedral, al dinar al restaurant i a la recepció de mitja tarda, també al restaurant. Les invitacions de segona categoria només incloïen la missa, el dinar i la recepció de mitja tarda. Finalment, les de tercera només convidaven a l’església i a la festa d’havent dinat. De fet, hi havia una quarta categoria, la dels curiosos que s’havien d’acontentar a veure la núvia de lluny mentre saludava un a un tots els convidats a la porta de la catedral, just a sota de l’Àngel del somriure, que també acabava de ser recol·locat al seu pedestal com a símbol de l’esforç de la ciutat per tornar-se a aixecar.

A la cua per besar la núvia hi destacava l’elegància del besavi, altíssim, corpulent, dret com un jove de vint anys. Vestia de frac negre i camisa blanca, de coll emmidonat, tan alt i estret que li tapava fins al mentó i el lòbul de les orelles. No li agradava aquella cerimònia tan tibada, que segurament endarreriria l’arribada al restaurant fins a la una passada, una hora molt inconvenient per als cànons de la ciutat xampanyera, però aguantava i somreia maliciosament: al final resultava que el fill amb qui es portava pitjor li donava el casament de bona posició que tota la vida havia somiat per a les filles. La Suzanne no era la pubilla de cap gran propietari de vinyes i caves, però era la filla petita dels Chapuis, els banquers de la ciutat de Reims des de feia més de cent anys.

Un any més tard, la Suzanne i en Louis van tenir la Monique, que va ser filla única, i van fer-ne padrí l’avi Joaquim. Per aquella banda, la de l’únic fill mascle del besavi, el cognom Oller també quedava condemnat a l’extinció.