Paradís sota l’aigua
El primer cop que el pare va baixar al fons del Bassi, va agafar un grapat de sorra i va tornar a sortir exultant a la superfície aixecant el puny amb la prova de la proesa. «Baixar», en deien sempre el pare i els seus germans de capbussar-se i nedar fins al fons, potser perquè sempre sentien els grans que deien que en Foret baixava a més de trenta metres, a pulmó lliure, per disparar l’arpó a algun mero o per apunyalar un d’aquells déntols que encara corren per casa, a la Fosca, dissecats.
Es van acostumar a baixar al fons com si res per pescar algun tresor que després guardaven en una capsa de galetes: un oriç pelat per l’erosió de l’aigua, una sabateta de la mare de Déu amb el nacre molt brillant o un cargol punxenc gegant dels que mai no trobaven a la sorra de la platja, ni després dels temporals de llevant de finals d’agost. Es tiraven de cap des de les roques o des de les barques i quan tornaven a la superfície s’ajudaven amb les mans per donar-se impuls; feien un gran salt fora de l’aigua, amb la boca oberta per omplir els pulmons, i també els omplien de la llum, del color i del soroll de les onades que redescobrien fora de l’aigua després d’aquella estona submergits en el silenci tranquil del fons del mar.
Més endavant ja només baixaven per raons pràctiques: per recuperar algun tornavís que se’ls escapava mentre feien musclos, per desenredar alguna de les xarxes que acabaven de calar o per alliberar l’àncora que havia quedat enrocada. De vegades només jugaven a passar per sota de la barca o deixaven enfonsar les ulleres i es tiraven de cap per baixar a buscar-les entre les posidònies, i quan hi arribaven ja hi havia alguna julivia mossegant la goma.
De vegades també feien competicions per veure qui resistia més a sota l’aigua. El 18 de juliol de 1936, el pare i els germans s’havien tirat de cap des del Bassi i s’havien estirat al fons agafats en una llosa, rodejats de julivies i serrans que els fregaven les cames, i també de gòmbits, escórpores i bavoses que s’amagaven espantades entre les roques. Els bessons havien tornat de seguida a la superfície, esgotats, però en Narcís i el pare encara aguantaven. S’estaven gairebé immòbils i s’entretenien descobrint els mabres i els llenguados que s’enterraven a la sorra; i si miraven més lluny, en direcció al centre de la badia i a les parts més fondes, veien bancs de saupes, orades i sards, que es movien entre dues aigües, i els raigs del sol que entraven amb força dins de l’aigua en feien brillar els tons platejats. Al fons del mar, el sol il·luminava les colònies de posidònies, que s’ondulaven lentament al ritme del corrent, i tot es movia a càmera lenta, en una placidesa absoluta que convidava el pare i en Narcís a quedar-se per sempre més arrapats a la llosa com dues pallerides.
Van trobar a faltar l’aire tots dos alhora i van sortir a la superfície al mateix temps: el sol els va encegar i no van veure res, però els va sorprendre l’estrèpit d’una moto que baixava a tota velocitat per la carretera de Palamós. Va sortir del revolt de can Tarrés portada per un jove amb un mocador vermell al coll que l’identificava com un milicià dels grups que s’havien començat a organitzar a Palamós la nit abans. Els banyistes que hi havia aquell migdia a la platja Gran es van girar de cara al passeig a temps per veure que la moto parava davant del Geroglífic. El milicià va baixar i va entrar a l’hotel. Al cap de poc va aparèixer un grup més nombrós d’homes armats que viatjaven drets als estreps d’un cotxe, va passar de llarg del Geroglífic i van frenar enmig d’una gran polseguera davant de la casa d’en Vilahur, a la banda de la roca Negra. Devien buscar l’amo, un dels líders carlins de Girona, però la casa era tancada i van tornar a marxar a gran velocitat en direcció a Palamós.
La guerra acabava d’arribar a la Fosca. Però ni el pare ni els seus germans no se’n van adonar i van tornar al fons del mar, a veure si desempataven el concurs que havia de proclamar qui resistia més temps sense respirar en el silenci i la placidesa del seu paradís a sota l’aigua.