El seu cap em pesa sobre l’espatlla on es repenja mentre meno el cotxe entre la circulació que ha començat a disminuir. Els cabells, desfets, li cobreixen la cara i ara i adés mormola uns mots inintel·ligibles. A la fi entenc:

—Que malament que em trobo…

—Una bona dormida i et passarà tot —li dic.

En tombar la cantonada la galta se separa una mica, però després torna a caure contra meu com si el coll fos massa dèbil per aguantar-li la testa. En mirar-la, veig que té els ulls closos i que les mans li reposen sobre les faldilles, blanques i abandonades com les d’un mort.

—No dormis, ara —faig—. Espera que siguis al llit.

Mou només el cap, sense obrir els ulls, i les cames es desplacen lleugerament, com si les recollís. Amb una mà, li abaixo la faldilla cap als genolls mentre travessem una clapa il·luminada per un anunci que ens convida a beure. A Broadway, per on pujo, n’hi ha més, tot brilla i resplendeix sota el cel negre i proper cap al qual s’escapen els llampecs de neon que s’emmirallen en el xarol dels cotxes. Darrera les finestretes es perfilen cares alegres, boques que riuen silenciosament, testes confoses en una besada, mans que cerquen les mans… La Doris bleixa i mormola a la meva espatlla.

En arribar al carrer 39 continuo cap a l’est, en direcció a la terminal dels autobusos. El Culsir és gairebé darrera mateix i ocupa tot un edifici nou però prematurament envellit que intenta de conservar un to digne i gairebé ho aconsegueix en aquesta hora que la façana queda oculta sota l’ensenya lluminosa disposada en forma d’angle.

Alenteixo una mica, la vista fita en la porta giratòria de cristall més enllà de la qual distingeixo fugaçment el vestíbul i un extrem de la recepció, on dos homes parlen d’esquena al carrer. Després, sense acabar d’aturar-me, pitjo delicadament l’accelerador i el cotxe ronca amb suavitat fins a l’avinguda Novena.

—Doris —faig, i quan no em contesta repeteixo—. Doris…

—Huuu…

—De seguida serem a casa teva.

El cap assenteix i quan la miro veig que ha obert els ulls. Anem deixant els carrers enrera, quaranta-dos, quaranta-tres, quaranta-quatre… Hi deu haver hagut un accident, tot de persones s’han reunit a tocar d’un cotxe que frega la paret d’una casa i, darrera, en distingeixo un altre… Quaranta-cinc, quaranta-sis, quaranta-set, quaranta-vuit…

Ella es redreça una mica i alça una mà fins als cabells, però només es toca el front.

—Tens mal de cap?

—Sí…

—Ja hi som, ara.

Em cal tombar a la dreta i, inclinat sobre la finestrella, vaig resseguint els números. És allí mateix. Ella es balanceja quan freno.

El portamonedes és al seu costat i allargo el braç per damunt les seves cames que el moviment del vehicle ha tornat a descobrir. Les claus són dintre i salto per fer la volta al cotxe.

—Vine…

L’ajudo a sortir, tanco la portella i, amb el portamonedes i la clau en una mà i l’altre braç entorn de la seva cintura, travessem la vorera fins a l’edifici fosc. Al vestíbul ella sembla vacil·lar, però es refà de seguida i entrem a l’ascensor on es repenja contra la paret de fusta mentre pitjo el botó.

—No m’havia passat mai —diu quan torno a mirar-la.

—No.

Li costa de confegir les paraules, però encara treu forces de flaquesa per balbucejar:

—Ja faig bé de no voler beure…

Ni se m’acut de desenganyar-la i, en arribar dalt, torno a subjectar-la amb el braç fins a la porta de l’apartament. Dins, ella mateixa m’orienta cap al dormitori per un vestíbul d’on penja una panòplia no massa proveïda i al llarg d’un corredor breu on s’atapeeixen unes quantes reproduccions de pintura moderna. Tot sembla acollidor, confortable, com l’habitació on veig un sol llit i una porteta que deu comunicar amb la cambra del costat.

—Puc preparar-te alguna cosa —dic—. Un bromo-seltzer…

Però ella s’hi nega.

—Només tinc ganes de dormir…

Es deixa caure sobre el llit, on s’ajaça sense ni treure’s les sabates. Les hi he de treure jo, però aleshores torna a incorporar-se i maneja la cremallera invisible del vestit que intenta de llevar-se pel cap amb unes mans alhora impacients i lasses que se li enreden per la roba. Em cal ajudar-la i separar tot seguit els llençols perquè pugui gitar-se, en combinació. L’acotxo i ella tanca els ulls abans d’obrir-los de nou.

—Com et dius? —mormola.

—Danny —li recordo.

—Danny —fa ella—. No te’n vagis.

—No.

—Em trobo molt malament.

—No me’n vaig.

M’assec als peus del llit i miro al meu entorn, les parets d’un color blanc que griseja, discretes i impecables, el tocador on tot és ordenat, les dues tauletes de nit que són una simple perllongació del llit, les butaques baixes arran de la catifa i el crucifix que sagna damunt el capçal, pàl·lid, cerós.

Al cap d’uns moments, quan el bleix es fa més regular, m’alço i m’atanso a la porta que deu menar a l’altra cambra, però no acabo d’obrir-la. No n’he de fer res. Espero encara un parell de minuts i aleshores tanco el llum i surto al passadís.

En arribar al replà descobreixo que he deixat la clau al pany, la retiro, la penjo a la banda de dintre i m’allunyo escales avall, cap al carrer. La calor no ha cedit i tinc la camisa xopa, però aquest cop no em trec l’americana. Sense pressa, davallo fins a l’avinguda vuitena, la travesso i continuo en direcció a Times Square, abans d’arribar al qual encenc una cigarreta. Dec haver agafat el paquet d’algú altre, perquè són Lucky i és pràcticament ple.

Algú, un home amb una camisa virolada i blue-jeans, em demana foc i quan ha acabat d’encendre diu:

—Em sembla que tinc el que busqueu, mister.

—Ho dubto.

—Són dues germanes discretes, joves i fresques…

—No.

Però ell no es desanima.

—Només us costaran vint dòlars —diu.

Sense contestar, m’allunyo cap a la plaça. És un murphyman. Formiguegen pels encontorns, barrejats amb els badgerman, les butches i les fems que esperen prop dels portals o es passegen per les voreres a la cacera d’un john^[7].

Dos hustlers que em deuen prendre per un scorer^[8] em segueixen especulativament amb la mirada des d’una zona d’ombra entre dos rètols lluminosos que fan saber al món els noms de Dixie i de Richart. N’hi ha més: beer, The Hill, drink, Transients Raymona Hotel weekly, Playlands, Bambole! American Premiere, dotzenes i dotzenes que perforen la nit i prometen begudes, descans, un moment d’oblit o la satisfacció d’una necessitat… Davant d’una botiga gairebé invisible una pissarra proposa All nudist magazines sold at list price, Lowest in New York, i un competidor anuncia Art Movies from Hollywood, 8mm. f. Only 6.40, a pocs metres d’un desplegament de girlie magazins: High Ball, Cavalier, Mood, Dude, Lust Hop, Call Boy, Body Show, Hot Spot…

Parelles madures, vells i adolescents cerquen un contacte, un rostre, una silueta, s’allunyen i tornen, incansables, atents a la renovació constant que ininterrompudament proposa cares noves, somriures inèdits i vicis ja antics a la fam de les ànimes solitàries enderiades en una capta il·lusòria i sense fi…

—On vas, tan sol?

M’interpel·la des de l’entrada del carrer, gairebé sota mateix del sortint on llegeixo Rooms, i més enllà en veig d’altres, totes amb el portamonedes, escotades i amb els braços nus, vestides amb vestits senzills i fàcils de treure i de posar.

—No vols passar una bona estona?

Quan prossegueixo sense contestar-li, m’insulta mentre m’asseguro que encara duc els cinc-cents dòlars a la butxaca. La Doris deu dormir en el seu llit solitari. I la Dorothy també, a l’altra banda de ciutat, més enllà del riu.

Prop de l’altra cantonada entro en un bar i demano unes monedes per al telèfon. Dins la cabina fa una calor humida i resclosida, perfumada, i abans de discar em trec l’americana.

El timbre sona llargament, clar, gairebé feridor, i aleshores una mà alça l’auricular i la veu endormiscada de la Dorothy fa:

—Digui?

Quan no contesto insisteix:

—Digui! Digui… Ets tu, Danny?

Penjo. Tot seguit torno a trucar. Ella no es devia haver mogut del costat de l’aparell i pregunta:

—Danny?

—Sí —dic.

—Què vols? —fa ella.

—No ho sé —contesto sincerament.

—Estàs borratxo, oi?

—No.

—Doncs ho sembla. Més val que te’n vagis a dormir. No són hores de despertar la gent.

—Perdona —faig, i tallo la comunicació.

Fora, el taulell és ple, però trobo un racó cap a l’extrem i demano un rum cooler al barman amoïnat que corre d’una banda a l’altra. Prop meu, un individu amb ulleres molt gruixudes llegeix amb atenció un número de «Life» mentre fa tot de sorolls amb el coll, no sé si de protesta o d’aprovació. Tanco els ulls fins que el barman em serveix i aleshores em bec el licor amb dues glopades i deixo unes monedes sobre el taulell.

En sortir al carrer amb l’americana sota el braç, dues noies salten d’un taxi i un moment, quan m’hi atanso, m’entretinc examinant els pantalons massa cenyits de la més alta que s’inclina cap dins a retirar una maleta.

—Queda lliure?

—Pugeu —diu l’home.

—A l’estació de Pennsilvània —li indico.

Les dues noies es queden a la vorera, indecises al costat de la maleta, i el taxista riu:

—Es veu que faig la balança, avui. D’allí venia. Agafeu el tren?

—No; visc darrera.

Correm per l’Avinguda Setena i després el faig pujar cap a la Vuit mentre m’explica que en tot el vespre no s’ha mogut d’aquell sector, entre Times Square, Rockefeller Center, Madison Square i Pensilvannia Station. Com si s’hi hagués abonat.

El pago davant el drugstore obert on compro una ampolla de bourbon a un vell de barbeta punxeguda i, a peu, faig els cent metres que em separen de la meva habitació, on no he tornat des de dissabte, quan la senyora Linsey em reclamà dues setmanes que li devia i ja només em quedaven cinc dòlars dels vint que m’havia avançat la Janne. Demà pagaré.

O avui mateix, perquè en travessar el vestíbul s’obre un altre llum i ella surt del dormitori amb la cara ensafranada que es posa cada nit.

—Ah, és vostè! —diu—. Ja em pensava que no el veuria més… Estava a punt de llogar l’habitació.

Sense una paraula, em trec el plec de bitllets de la butxaca i compto l’import de les dues setmanes, però ella és àvida i no en té prou.

—Ja són tres, amb aquesta —fa, sense separar els ulls dels diners—. Que potser ha atracat un banc?

—Potser —dic.

M’adreço a la meva cambra, on deixo el gec sobre la cadira i, a doll, bec un bon glop de bourbon. Quan sento la porta de l’altre dormitori, torno a sortir al vestíbul, on hi ha el telèfon, i m’aturo a tocar de l’aparell penjat a la paret, darrera la cortina. En algun lloc deu haver-hi algú…

Quan descobreixo que no i que la nit és buida, entro de nou al dormitori i em despullo ràpidament. Així, quan caigui, no caldrà que ningú em posi al llit…

Barcelona i Tàrrega, agost-setembre, 1967.