En John Pittman tenia alguna intervenció en la política local, però semblava que les amenaces les havia rebudes en la seva condició d’advocat i, com em va dir, no descartava que provinguessin de la família d’algun criminal que no havia sabut defensar prou bé. D’altra banda, també intervenia en negocis i s’havia fet més d’un enemic. No era el primer cop que en rebia, de cartes anònimes, i tampoc aquesta vegada no n’hauria fet cas sense l’atemptat de dues setmanes enrera, quan algú li col·locà una bomba al cotxe i li matà el xofer. La nostra missió, doncs, la d’en James McCone i la meva, consistia a no perdre’l de vista, a escorcollar cada dia l’automòbil i a assegurar-nos que les persones que rebia no duien armes.

Sempre he ignorat quina mena de relació l’unia a en Gilpatric, l’estirabosses que s’havia quedat sense navalla aquell vespre que pretenia atacar-me, però amb el temps ja vaig anar veient que de personatges semblants en coneixia una bona colla i que no sempre era sord a les indicacions que li donaven. La prova era que havia acceptat els meus serveis tot i que jo, en aquell moment, d’armes de foc n’havia manejades ben poques. De tota manera, com va dir-me, el que li calia era un xicot amb sang freda, amb bons reflexos i de decisions ràpides, no precisament un pistoler.

Aleshores vivia a l’hotel i cada vespre en McCone i jo investigàvem a fons el seu apartament, una suite amb cambra de bany que devia costar-li un ull de la cara. No hi feia res, de diners en guanyava tants com volia i mai no havia estat mesquí quan es tractava de la seva persona. L’escorcoll, per ordre seva, el fèiem a consciència, no li agradaven les coses rutinàries, i feia bé, car si de bomba no en vam trobar mai cap, en canvi un dia descobrirem un micròfon. El vam arrencar, però ell decidí que allò no tenia res a veure amb les amenaces de mort i que més fàcilment era obra dels seus enemics polítics. Fos com fos, era un bon servei i va augmentar la nostra reputació de guardaespatlles eficients.

En principi, tots dos dormíem al mateix hotel, en habitacions més senzilles, i a dos quarts de vuit del matí baixàvem a patrullar el corredor fins que abandonava el dormitori. A la nit, un cop escorcollada la cambra, ja no ens volia veure més. Era afeccionat a les faldilles i en general solia dormir acompanyat. Ara, si acudia a alguna festa o reunió, com s’esdevenia sovint, ens calia aguantar i esperar-lo al cotxe. De xofer ja no n’havia tornat a llogar i sempre conduïa un de nosaltres dos. Era més convenient.

La feina resultava poc variada, monòtona, i només la feia suportable la paga que cobràvem a finals de setmana, però en McCone no en sofria tant com jo. Era un xicot plàcid i extraordinàriament forçut que s’entretenia amb qualsevol cosa, com una criatura. De banda de nit, quan no tenia son, es passava hores senceres fent solitaris. Les dones li feien una mica de por i quan li’n parlava envermellia, però de maricon no ho era pas. Mai no el vaig entendre del tot, ni em preocupava. A mister Pittman, sí.

—Què carall li passa, a aquest xicot? —va preguntar-me un dia.

Era observador i estic segur que devia haver fet investigar els nostres antecedents, interessos i freqüentacions. Jo em vaig arronsar d’espatlles.

—N’hi ha que són així.

Potser per veure què passava, un dia ens va enviar una mossa, suposo que amb la intenció que la compartíssim, però en McCone no ho va interpretar així i devia passar-se la nit en algun bar per no fer nosa. Només sé que abandonà l’habitació discretament, tot i que aleshores era molt tard i li va caldre vestir-se. L’endemà vaig dir-li:

—No saps pas què t’has perdut —però ell es va arronsar d’espatlles i féu un soroll despectiu amb els llavis.

Havia estat una broma de mister Pittman, home benhumorat i de tracte planer que sempre ens parlava una mica com si fóssim més uns companys que uns subordinats. El seu secretari, mister Pie, era molt diferent i, tot i que ens vèiem cada dia, en deu mesos que durà el nostre servei ben just si va parlar-nos tres o quatre vegades. Per començar no creia en nosaltres i tot allò de la protecció li semblava una farsa. És clar, no era la seva pell. Primmirat com era, devia trobar que mister Pittman acudia a procediments de gàngster.

A mi m’emprenyaven sobretot les llargues esperes al Palau de Justícia i a l’Ajuntament i més m’estimava estar de facció al seu despatx mentre en McCone es quedava al cotxe. Ben cert que no podia escorcollar les visites que rebia, però en certa manera les filtrava amb l’ajuda de miss Dumont que ja feia cinc anys que treballava amb ell i coneixia perfectament tothom. Per atzar també coneixia la Mary i un dia, quan vam tenir una mica de franquesa i ja ens tutejàvem, em va dir:

—Te’n deu fer veure de verdes i de madures.

No vaig confessar-li mai que per ella m’havia ficat en aquell embolic de fer de guardaespatlles, perquè se n’hauria rigut. Amb raó, naturalment, car si la paga era excel·lent ben just si cobria les despeses que la noia m’ocasionava. De vegades pensava que hauria fet bé de passar-m’hi totes les nits, a la cambra de l’hotel, però tots els meus bons propòsits eren inútils i tres o quatre cops cada setmana deixava en McCone al llit o fent solitaris i acudia al piset que, encara que fos seu, pagava jo.

No li ho vaig dir mai, doncs, a miss Dumont, però ella era intel·ligent i no li costà d’endevinar la situació. Una mica exasperada, feia:

—Com sou, els homes!

També es referia una mica a mister Pittman, els costums de qual coneixia i no aprovava perquè un home com ell s’hauria hagut de respectar més. Ella es respectava força, i potser per això s’havia quedat soltera. Curiosament, s’hauria dit que no li pesava. Potser ella i en McCone haurien fet bona parella.

Treballava davant meu, en una altra saleta, i amb el temps vaig saber-me les seves cames de memòria, car la porta mai no era tancada. No que l’espectacle valgués gran cosa, però sempre era preferible al de les rengleres adustes de lloms de textos legals que tapaven les parets. Mai no havia vist una biblioteca tan formidable, i mister Pittman n’estava orgullós. Tenia llibres a tot arreu, fins i tot a la suite de l’hotel, on guardava la literatura profana. De vegades li demanava una novel·la, però ell no aprovava que llegíssim quan estàvem de servei; si de cas, a la nit.

De tota manera, amb els dies la nostra vigilància s’anava relaxant. De primer tant en McCone com jo havíem viscut amb els ulls tan badats que en acabar la jornada ens feien mal, però a poc a poc ens ho preníem amb més calma i al cap de tres mesos, quan no hi havia hagut cap més atemptat, alguns vespres gairebé ens preguntàvem què carall esperàvem i si tot plegat no era una altra broma de mister Pittman que volia fer-se l’interessant. Ningú no ignorava que tenia dos forçuts al seu servei, i de vegades tenien lloc escenes curioses, com aquell matí, al seu despatx, quan una senyora vella em mirà, de dalt a baix i digué:

—Vostè deu ser un d’aquests dos gàngsters: —Va girar-se a miss Drumont i afegí—: Doncs no en fa cara.

A l’hotel també hi havia un porter de dia que un cop va preguntar-me si havia matat molta gent.

Un matí, quan ja feia més de quatre mesos que mister Pittman ens pagava, va arribar una altra carta d’amenaces amb el correu adreçat a l’hotel. Ens la va mostrar sense una paraula i en McCone i jo vam poder llegir: «Sabem que et fas guardar per un parell de pinxos, Pittman, però no et servirà de res. Ets home a l’aigua».^[3]

Després de reflexionar-hi, vam convenir que era obra d’un faceciós. Abans no m’havia passat mai pel cap, però darrerament havia sabut que d’anònims més o menys amenaçadors en rebien gairebé totes les personalitats públiques i que, la majoria, no es mereixien ni un segon pensament. Ara, amb els antecedents de l’explosió que m’havia valgut aquella feina, més valia mostrar-se prudent i en McCone i jo sortirem de la nostra letàrgia. El cotxe no havíem deixat d’escorcollar-lo cap dia, però ara ens hi esmerçàrem més a fons, l’un darrera l’altre, per allò que quatre ulls hi veuen més que dos. Ara i adés, durant una setmana, a la nit ens deixàvem caure a fer una ronda pel passadís, o més ben dit, en general s’hi deixava caure en McCone que no tenia els mateixos compromisos amorosos que a mi em complicaven la vida. És cert que a l’hotel hi havia un porter de nit, però això no excloïa la possibilitat que, durant el dia, haguessin llogat una habitació a l’assassí.

No va passar res. Pel restant, al cap de quinze dies la policia va detenir la persona que havia col·locat l’artefacte al cotxe. Els havia costat una mica, però s’hi devien haver obstinat perquè mister Pittman tenia bones influències al departament d’investigació criminal i coneixia el cap de la brigada. Com havia previst, les motivacions no eren polítiques i es tractava d’un intent de venjança privada del germà de Nick Astors, un atracador solitari que fou detingut quan sortia d’un drugstore, on havia estès el dependent que assegurava el servei de nit. La cosa era clara i mister Pittman, al qual havia escaigut la defensa d’ofici perquè en Nick es negà a pagar-se un advocat tot i que s’hi jugava la pell, va limitar-se a una defensa rutinària.

En aquell moment ja ens hauria pogut llicenciar, però l’home es veu que s’havia afeccionat a nosaltres, o potser li agradava aquella mica de prestigi equívoc que li donava la nostra presència, i quan vaig dir-li:

—Ara ja no ens necessita, mister Pittman —em contestà:

—Deixa que ho jutgi jo, això, Danny.

Ell pagava. Vam continuar doncs acompanyant-lo a tot arreu on es desplaçava i cada nit escorcollàvem encara l’habitació perquè ell i la mossa de torn poguessin bregar tranquils. A la direcció de l’hotel la nostra presència no li feia gaire gràcia, no li n’havia fet mai, però ara menys que abans, car opinava com nosaltres, però mister Pittman era el millor client que tenien i això els obligava a tolerar-nos encara que mister Masson, el gerent, posés cara de prunes agres cada cop que ens veia. És clar que no ens veia gaire, només al matí quan sortíem i de banda de nit; l’advocat hi dinava rarament i, quan no tenia algun compromís, preferia el restaurant d’en Muck, a dos blocs de cases del bufet, on servien uns filets amb patates monumentals. En McCone, que havia passat molta gana tota la vida, no se’n sabia avenir i cada dia demanava un «burn one», confortablement instal·lat en aquella taula una mica dissimulada, prop de la cuina, que en Muck ens reservava.

De tant en tant, quan teníem mister Pittman en un indret segur durant unes quantes hores, sortíem una estona de la ciutat i ens n’anàvem a fer pràctiques balístiques per no perdre la mà. És a dir, jo no hi havia tingut mai cap habilitat tot i que a les parades de les fires em defensava amb les escopetes de canons torçats, però en McCone, sense ésser un veritable professional, era un bon tirador i se n’enorgullia. El desinflava una mica que no l’envegés.

—T’hauries d’entrenar a fons —em deia—. Si un dia hi ha gresca, ho passarem malament.

Jo estava segur que mai no n’hi hauria. Mister Pittman no era un gàngster encara que tingués idees dignes d’un cap de colla. De tota manera, ara ja no li havien de durar gaire; pocs mesos després, als seus quaranta-tres anys, va deixar-se enredar per una noia que al capdavall tenia el mateix que tenen les altres. Devien veure’s en festes i reunions perquè els primers indicis que un factor nou havia entrat en la seva vida els vam tenir quan començaren a escassejar, i finalment cessaren del tot, les visites femenines que rebia a l’hotel. M’ho vaig ensumar de seguida i a en McCone ja li ho vaig dir:

—Això s’acaba.

A cap noia no li podia fer gràcia de veure’s sempre escortada per un parell de valents amb les armes a la butxaca, i no em vaig equivocar. Un matí, ens digué:

—Avui no cal que vingueu. Teniu el dia lliure.

Ho va repetir tres dies després i jo vaig començar a recollir la roba que tenia a l’habitació de l’hotel.

Vam durar una setmana justa, i durant els darrers tres dies pràcticament només vam veure’l d’escapada. Ens va fer seure a la seva suite, on fins aleshores tot just havíem tocat les cadires per girar-les de cul, va obsequiar-nos amb un whisky i somrigué quan vaig dir-li:

—S’ha acabat, oi?

—Sí. Dins d’un parell de mesos em caso i sou prou grans per comprendre que a les llunes de mel sobren tots els que passen de dos.

—D’acord.

Estava content i guanyava molts diners. No vaig trobar estrany, doncs, que el sobre que ens lliurà abans d’acomiadar-nos fos gruixut. Hi havia la paga de tres mesos.

Amb la Mary, no em durarien tant.