De tant en tant, les aigües en general tèrboles del viure familiar s’aquietaven i, durant uns dies, el pare s’oblidava dels seus greuges i malhumors, endut per una il·lusió dèbil, però tenaç i aparentment inestroncable. De vegades en Daniel no arribava a esbrinar de què es tractava, però sabia que, darrera, hi havia un esdeveniment més o menys important. L’home en parlava o no en parlava i, si ho feia, mai no solia mostrar-se gaire explícit. S’havia distanciat massa de la família. I si els fets de l’estiu del quaranta-vuit constituïren una excepció, calia atribuir-ho a la circumstància que pare i fill se’n van assabentar conjuntament, aquell dia que es trobaren pel carrer quan el vell anava a reunir —se amb els companys i va dir-li:

—Vine, farem el vermut…

No el van fer, no se’n va recordar més. Tampoc no va presentar-lo a ningú ni explicà que era el seu fill. Havien caigut en ple desori i tothom parlava alhora. Aquell mateix dia, Franco i el pretendent, don Joan, s’havien entrevistat a bord de la nau del dictador.

En Daniel no comprenia com ho havien pogut saber tan de pressa, l’entrevista va tenir lloc a migdia i aleshores ben just si eren les set de la tarda. Però no ho va preguntar ni obrí la boca en tota l’estona que restà entre aquell grup d’homes que es prenien la paraula per contradir-se, corroborar-se o afegir un comentari més a les opinions que no acabaven d’avenir-se. Un individu alt i prim, de cara ascètica i gairebé blava, assegurà que aquell encontre era perfectament natural, previsible i tot.

—No oblidem els fets, senyors —cridà—. No fa molt que en Gil Robles va trencar tota relació amb els socialistes i àdhuc donà una mena de carada a en Prieto, a Londres. Això acostava la monarquia al Caudillo. I també l’hi acostaven les paraules que don Joan va dir a uns diplomàtics americans quan els advertí que la posició d’en Franco era forta, que no el menystinguessin…

—Però què s’han dit? —volia saber un altre, un home de celles molt espesses i d’expressió enrabiada—. Deuen haver fet públic un comunicat de la conversa…

—Naturalment. I, si no ho han fet, ho faran. Però ja sabem la confiança que pot dipositar-se en aquests comunicats evasius…

—D’una cosa podem estar segurs. En Franco no cedirà, tot plegat no passa de ser una mena d’acte de cortesia.

—No, la finalitat és tranquil·litzar els monàrquics…

—Que voleu dir que els necessita?

—No subvalorem la influència que tenen. Podrien donar-li molts disgustos. Recordeu aquell escrit dels generals, anys enrera…

—Sí, quan els comunistes van fer el joc del règim…

—Hi ha la llei de successió…

—… que no aclareix res —afegí l’home de l’expressió enrabiada.

Un altre, més solemne, declarà:

—Potser donem massa importància a fets d’aquesta mena. Com ha dit l’amic Garbal, Franco no cedirà el poder. De maniobres ja n’hem vist moltes, en veurem d’altres, però substancialment la situació no canvia…

—No hi estic d’acord. La situació evoluciona contínuament, pobres de nosaltres que no fos així…

—Però no ho veieu, que no pot cedir? Don Joan es presenta com un rei democràtic i la restauració de la monarquia significa la liquidació automàtica de l’estat feixista. Cal reconèixer que ell no ho ha estat mai, de feixista.

—Per què? —preguntà suaument l’home de la cara ascètica i blava—. Volia lluitar al seu costat, vol…

Però una altra veu el va interrompre:

—No n’hi ha, de reis feixistes. No ho poden ser. No els cal ser-ho.

—Si només es tracta de dir coses enginyoses…

—El comte de Barcelona…

—Res de comte! —protesta algú—. El títol escau al rei i ell… Diguem el pretendent i prou.

—I tu, Bastida, què hi dius? —preguntà l’home d’expressió solemne.

El pare d’en Daniel parlà per primera vegada:

—Que en aquesta entrevista hi ha un cop amagat d’en Franco. Ja sortirà, prou que ho veurem.

Ho van poder veure en llegir el comunicat que la premsa francesa reproduí de la premsa espanyola, la qual va publicar-lo el dia vint-i-nou, quatre dies després del canvi d’impressions a l’Azor. A migdia, el pare va posar el diari sobre la taula i, amb l’ungla, assenyalà a en Daniel la darrera part de l’escrit: «… il fut question de l’éducation du prince Juan Carlos. Celui-ci, selon le désir de son père le comte de Barcelone, commencera à la rentrée ses études secondaires».

—És el que vaig dir —comentà—. Hi ha una trampa.

La mare també s’havia inclinat sobre la pàgina del diari i preguntà per tu que tampoc no sabies a què es referia l’home:

—Quina trampa?

—Més clara no pot ser. Jugarà el fill contra el pare. Em sembla que la pot esperar assegut, don Joan, la corona.

—No ho entenc —mormolà la mare.

Però el pretendent sí que ho devia entendre, tota vegada que poc després els diaris rectificaven. En Daniel no ho va veure, però el pare ho va llegir en un diari de Barcelona que rebia en Vilaseca, el qual resultà ésser l’home de la cara enrabiada. El llegien tots, amb tres o quatre dies de retard, perquè l’hi enviava la dona que decidí quedar-se a Catalunya.

—El cas és que s’han reconciliat —digué la mare.

—No servirà de res a ningú; només a en Franco.

Entre els emigrats, com sempre, els parers estaven dividits i ja hi havia qui veia en un futur proper la instauració d’una monarquia liberal que els permetria de tornar a casa, i el mateix Bonaventura Roure els va escriure des de Nova York, on moriria uns mesos després, que el panorama començava a aclarir-se.

«No es tracta de la bona voluntat d’en Franco, sinó de la força de les coses. La dictadura es gasta, com tots els règims, més i tot que els altres règims, perquè no governa amb l’assentiment del poble. Ara, jo diria que aquest factor ens interessa poc si hem de deixar que mori de mort natural, únicament pel desgast del temps que no soluciona res a despit del que solem dir. Em refereixo que aleshores ens podríem tornar a trobar on érem, o encara en una situació pitjor. Ens importen, doncs, els passos irreversibles que, de grat o per força, ha de fer el règim i que mai no poden enfortir-lo, la introducció d’elements nous o la revaloració d’elements ja existents que tot d’una adquireixen un altre significat. Per aquí es diu que don Joan va sortir de l’entrevista convençut que no regnaria mai si depenia d’en Franco, però la restauració de la monarquia no depèn d’ell, o no hi depèn exclusivament, perquè ningú no és mestre dels seus errors. Sé que vaig contracorrent en creure que, des del punt de vista del franquisme, aquesta entrevista ha estat una equivocació. No oblido que això permet al règim de calmar la impaciència dels monàrquics, però al mateix temps els estimula i els enforteix. Aviat podrem veure com creixen les pressions i el generalíssim acorralat contra la paret. No totes les jugades li poden sortir bé. És clar que és prematur parlar de fer les maletes, aventuro auguris que potser no es compliran fins d’aquí a dos o tres anys. I sempre, naturalment, que l’entrada en joc d’altres factors no modifiqui la situació en un sentit desfavorable. El mateix don Joan pot allargar el seu allunyament del tron d’Espanya amb maniobres inoportunes. Indirectament, és ell qui ha enfortit la posició franquista als Estats Units (assumpte Lequerica, préstec de vint-i-cinc milions de dòlars, etc.). Sigui com sigui, no hi ha dubte que vivim un moment interessant», acabava.

El pare va mig riure.

—No ha canviat gens —comentà—. Continua exactament igual com quan escrivia aquells articles a «La Publicitat»…

Més d’un any després hauria pogut dir-li que les coses no semblava pas que seguissin el curs per ell imaginat, els monàrquics encara prenien paciència i en Franco, que visità Portugal, no va creure imprescindible de veure’s de nou amb el pretendent. Però en aquell moment en Bonaventura ja era mort i, per tant, més enllà de tota possible desil·lusió.

El pare, aleshores, passava per un període de retraïment, com si tot d’una la política hagués deixat d’interessar-li, però de fet, aviat ho van veure, era víctima d’aquella indecisió, d’aquell desconcert, que duia alguns dels exiliats a fluctuar d’un grup a l’altre, a establir novelles aliances, a distreure’s amb noves intrigues, a revisar posicions. A la fi acabà per atansar-se a una colla separatista que tenia contactes amb gent de l’interior aleshores interessats en l’organització d’una xarxa nacionalista clandestina que es deia que comptava amb diners llargs. Però l’entresòl que tenien llogat en una travessia de la Rue Monge no abonava aquesta impressió i, pel restant, sempre hi havia dificultats amb la impremta que tirava el butlletí mensual que, ambiciosament, decidiren de publicar. En Daniel ho sabia bé, tota vegada que l’home el feia acompanyar-lo a recollir els exemplars, dos gruixuts paquets que duien al centre, d’on els enviaven a la península. Pel que sembla, rarament arribaven.

La darrera vegada que hi anà, fou dos mesos abans del suïcidi de la mare. Però aquell dia els paquets ja no els van poder treure. L’home de la impremta, que ell mai no va saber com se deia, declarà:

—No es mouran d’aquí fins que hagi cobrat.

—Demà passarà el caixer a abonar-vos tot el que se us deu —digué el pare.

—Fa tres mesos que m’assegureu el mateix. Ja començo a dubtar que n’hi hagi, de caixer.

—Sempre us hem pagat…

—Digueu que sempre m’ha costat de cobrar. Ja en tinc prou.

El pare li proposà un acompte, però era ridícul, gairebé no duia diners a la butxaca. De tota manera, l’home es mostrà intransigent i van haver de tornar-se’n amb la cua entre les cames.

En sortir al carrer, en Daniel digué:

—Jo no vinc més. No sé per què sempre has de ser tu l’encarregat de fer aquesta feina.

—Algú o altre l’ha de fer, oi? Ens hem repartit el treball…

—Doncs jo ja estic tip de carades. Amb mi no hi comptis.

—Tu faràs el que et digui —es molestà el pare.

—Si ho feia era perquè volia. No m’hi pots obligar… I encara servís per alguna cosa!

L’home va aturar-se.

—De vegades no sembles fill meu. Tant te fot ser català com no ser res.

—No vull passar-me la vida esperant, esperant… Esperant què? —Mirà cap a terra amb un esguard rancuniós—. Ja n’hi ha prou d’altres, de motius de fer-se mala sang.

—No saps el que et dius. Tenim un deure amb la pàtria, amb nosaltres mateixos…

—Merda! —va dir en Daniel, i s’allunyà.

A la nit van tornar a discutir-se davant la mare que els escoltava silenciosa, gairebé absent. Cada dia se la veia més poca cosa tot i els rebrots d’energia que tenia de vegades.

En aquella hora l’home ja havia passat per l’entresòl, on d’una manera o altra van reunir els diners, i li digué:

—Demà m’acompanyaràs.

—Ni demà ni cap dia.

—No vull que em parlis així! —cridà el pare.

—No vindré —insistí ell.

—Faràs el que et digui —assegurà l’home, com a la tarda—. Ara per ara, a casa encara mano jo.

—No pas en això. A mi no m’interessa la política.

—Ets un desgraciat! Qui en parla, de política? Defensem els nostres drets, la tornada a casa…

Ell el va interrompre:

—Ja no en tenim de casa. No en tindrem mai més —i abandonà el menjador.

El pare va trucar dues vegades a la porta del dormitori, però en veure que no obria se’n va cansar i el dia següent, a posta, en Daniel va quedar-se tota la nit amb la Jacqueline. L’home no va dir res. Ni el mes següent. Però potser en aquell moment el butlletí ja havia plegat. No ho va saber mai.