Temps després, quan els esdeveniments ja eren vells, et va fer riure que la culpa de tot la tinguessin en Fidel Castro i la seva revolució victoriosa, però aleshores, quan la vas tractar d’imperialista, no vas saber veure la gràcia de la situació. De fet estaves una mica sorprès, ella procedia d’una família pobra d’Idaho i tota la vida havia fet feines mal pagades, però això no la privava d’identificar-se amb el capitalisme. És clar que ella es pensava que defensava el seu país i no era prou intel·ligent per comprendre que mentre els desheretats fossin com ella de país no en tindria cap. Les seves limitacions ja t’havien molestat una mica de bon començament i només les hi perdonaves perquè era tan bonica i tan ben feta. No eres el primer que se n’adonava, als vint anys ja havia corregut força i no s’estava de dir-ho. Ara, això sí, tenia una qualitat: no era promíscua i mai no havia fet com tantes de les seves companyes de restaurant que sortien amb el primer que tenia diners. D’altra banda encara conservava un residu d’ingenuïtat, de candor, que probablement no perdria mai. Fins a cert punt, una dona incorruptible fossin les que fossin les seves experiències. Tu sabies que es tractava d’una qualitat rara, i també això contribuí que les vostres relacions es perllonguessin durant mesos. En realitat, però, això mateix les trencà.

De la victòria d’en Castro i de la fugida d’en Batista n’havíeu parlat per sobre, sense que ella semblés interessar-s’hi gaire, de manera que potser algú li omplí el cap, o potser va molestar-la que ataquessis la reticència amb què el govern americà semblava acollir el triomf dels revolucionaris.

—Són uns fills de puta —vas dir, i ella preguntà:

—Qui?

—Els Estats Units. El govern.

—Per què? Què passa?

Et vas ajupir a recollir un tros de diari que t’havia caigut i, en redreçar-te, digueres:

—Fins ara no han enviat un ambaixador a Cuba.

—I què té d’especial?

—Què té d’especial? —vas repetir—. Que ja fa sis o set setmanes que va dimitir l’altre, Smith o com se digui. És una manera d’indicar que en Castro no els fa gaire gràcia. Al capdavall devien preferir en Batista.

—Però no és comunista, en Fidel Castro? —féu ella.

—I això què té a veure? Em penso que no, però encara que ho fos… Molt parlar de progrés, de democràcia, i fet i debatut ja ho veus, uns fills de puta com tots els reaccionaris.

Ella va queixar-se:

—No sé per què tens aquesta mania d’insultar. Ells en saben més que nosaltres, oi? Saben el que convé al país.

—Deus voler dir a les grans companyies que explotaven el poble cubà.

—Companyies americanes?

—Sí, sí, companyies americanes! En quin món vius?

—Això ho deuen dir els comunistes. No ens cal explotar ningú, a nosaltres.

Tu ni et vas indignar.

—Que ets fava, noia!

Tot podia haver acabat aquí si ella no hagués insistit:

—Dient coses com aquestes es pensen que ens faran oblidar tots els assassinats, els afusellaments…

N’hi havia hagut, sí, no ho podies negar, sempre n’hi ha quan les circumstàncies imposen un canvi de règim per la violència, però tu vas pensar en algunes coses que havies llegit abans i digueres:

—Més en van fer Batista i els seus. Per què et penses que s’aguantava, si no pel terror? Mentrestant, anava arreplegant diners, diuen si va reunir una fortuna de més de dos-cents milions de dòlars… Això ho sabia tothom aquí, però li érem amics perquè ens convenia.

Ella, que s’havia aixecat, retirà els plats de la taula.

—Jo no sabia res —confessà.

—És clar que no. Quan dic tothom vull dir la gent que manen, Wall Street, les grans companyies i consorcis… La gent senzilla sí que no sabien res.

—I tu, doncs, com ho saps?

—Ho he sabut ara.

—Potser no és veritat.

—Ets mula, noia! Hi ha coses que no s’inventen. Per què les havien d’inventar, si tampoc no estan al costat d’en Fidel Castro? Per què vols que li facin aquest favor de reconèixer que el règim de Batista era corromput? I pensa que quan ho reconeixen aquí, on també hi ha tantes coses per amagar…

—Aquí? —digué ella. Tenia els plats a la mà, però s’havia quedat quieta al costat de la taula, amb aquell davantal de pitet que li donava un aspecte graciós i lleugerament picant, i tu vas riure.

—Aquí. Però ves què et conto! —vas afegir, i aleshores allargares la mà cap a les seves natges. Ella et deixà acariciar-les-hi i després digué:

—Tot això t’ho inventes. Ves com ho saps!

Tu vas retirar la mà.

—Sé, per exemple, que el noranta per cent de les mines, el noranta per cent dels negocis de bestiar, el cinquanta per cent dels ferrocarrils, el quaranta per cent de la indústria del sucre i gairebé la totalitat de la indústria de refinament del petroli ho controlen gent dels Estats Units.

—I què té de particular? No ho hauríem de controlar tot?

—Parlo de Cuba, carallot! —vas fer.

—No cridis —digué ella—. Tu parles perquè no ets d’aquí. Els espanyols sempre heu estat molt revolucionaris.

Tu vas tornar a agafar el diari.

—Vés, vés a rentar plats! Imperialista!

Hi va anar, però més tard, quan ja havies encès la cigarreta, precisament cubana, que va donar-te un client al bar, sortí novament al menjador i féu:

—No està bé que parlis així. La gent et prendran per comunista.

—I què? En aquest país prenen per comunista tothom qui no diu amén.

Ella va callar, com feia sovint quan no trobava la rèplica oportuna, i només al cap d’uns moments et manifestà:

—Tu no ho pots entendre.

Et vas posar a riure, sincerament divertit:

—Ah, no? I per què?

—Perquè no ets d’aquí.

—I tu ho entens molt bé, oi? Una noia vinguda del cul d’Idaho…

—Gooding és una ciutat gran.

—I què hi fa? Vols dir que ja n’hi ha prou amb haver nascut en una ciutat gran per entendre les coses? Això sí, ha de ser americana, oi? D’aquí on penseu que un peó agrícola blanc val més que un metge o un mestre negres…

Sabies que no servia de res dir-li-ho, que ja havies fet mal fet de voler-hi discutir, que tot allò potser no t’atreviries a dir-ho a una altra persona més intel·ligent que hauria pogut recordar-te la inconveniència d’adoptar actituds crítiques quan tenies la teulada de vidre perquè al capdavall mai no havies fet res per ningú, però les seves paraules t’havien irritat.

—Es veu que teniu privilegis especials, vosaltres —vas afegir—. Sou els millors, els més llestos, els més rics…

Ella et va interrompre amb una pregunta desconcertant que encara no t’havia fet mai ningú tot i que altres vegades havies recitat aquella lletania:

—Si ens odies tant, per què hi vols viure, entre nosaltres?

Et va agafar de sorpresa. Però ella no va esperar que trobessis la resposta, ja que va allunyar-se cap el dormitori i ajustà la porta de l’habitació. Tu et vas aixecar i vas tornar a asseure’t. La cigarreta cubana cremava entre els teus dits i la vas deixar sobre el cendrer, al costat del diari mal plegat. No sabies si riure o si plorar.

Quan vas decidir de seguir-la a l’habitació, ella ja s’havia despullat i s’entrava pel cap la camisa de dormir que preferia al pijama, una peça transparent i curta que contribuïa a fer-la engrescadora. La positura li havia alçat els pits i et vas quedar mirant aquella mena de perfecció animal que s’imposava brutalment als teus instints, però en aquell moment no la desitjaves. En algun indret hi havia hagut un malentès i calia aclarir-lo.

—Escolta, Nancy…

—Ja sé que et penses que sóc molt bèstia —va dir ella—, però tinc els meus sentiments, com tothom.

Vas allargar la mà cap a la seva sina perquè et semblà que era la manera més fàcil d’apaivagar-la, i ella acceptà la carícia amb adustesa.

—Tu tot ho arregles així —digué.

Devies haver-la ferida més que no et pensaves, i vas recordar aquell dia, ja feia un parell de mesos, que s’enfadà en dir-li que les noies com ella només sabien expressar-se degudament al llit. No va perdonar-t’ho fins al cap de tres dies, quan ja no sabies què fer. Tenia la rancúnia llarga.

Ara, aquest pensament et descoratjà i, amb una mica d’impaciència, vas fer:

—Com vols que ho arregli, doncs? Apa, no en facis una història…

—És clar, tu pots dir el que et sembli i jo m’ho he d’empassar, oi? M’està bé per haver-me enredat amb tu.

—Pots desenredar-te’n quan vulguis, si tant de greu et sap —vas fer amb un rebrotament d’ira, i vas retirar la mà—. No tinc ganes de passar-me la nit discutint —afegires.

Ella obrí els llençols i va ficar-se al llit sense contestar, però tenia una expressió cellajunta, com si reflexionés. Abans que et sortís amb alguna altra bestiesa, vas dir:

—Me’n vaig a prendre l’aire. Quan torni estarem més serens.

Era una ximpleria, perquè ella havia parlat sense cridar, amb una veu ponderada. Rarament deia una paraula més alta que l’altra i era d’un temperament massa tranquil per lliurar-se a histerismes. Quan s’enfadava parlava amb monotonia, en un to obstinat i lent que a tu et molestava més que els crits.

Vas baixar al carrer fosc i te les vas emprendre cap a Canada Boulevard, on encara hi havia una relativa circulació de vehicles. L’atmosfera era pesada i humida com sempre que no bufava aire i, prop de Verdugo Park, et vas ficar en un local on la jukebox bramava per les parets. Una parella s’acariciava en un racó i vas tornar a sortir després de beure un bourbon. Aleshores, tot d’una, et vas adonar que ja estaves tip de Los Angeles. La teva irritació creixia en lloc de minvar, i no hi feia res que et diguessis que era irraonable. Et pesava el smog, el bar del carrer La Brea, prop de Washington Boulevard, on aquella setmana feies el torn del matí i primeres hores de la tarda, les llaunes de la brossa que sempre omplien el carreró, l’estupidesa de la Nancy…

Vas dardar potser una hora per Glendale i, en tornar al pis, la noia ja estava adormida. L’endemà, en tocar el despertador, ella ja era fora i no us vau veure fins al vespre. Tenia la mateixa expressió adusta de la nit abans i va contestar amb un «hola» al teu «hola». Tu vas esperar una mica i després vas preguntar:

—Encara estem així?

—I com he d’estar?

—No s’ha mort ningú, que jo sàpiga. —Vas subjectar-la per la cintura i la vas fer caure sobre els teus genolls—. Nancy…

Ella provà d’incorporar-se i et rebutjà amb totes dues mans clavades al pit.

—No estic per jocs, Danny.

—Deu ser la primera vegada —vas dir tot i que era fals, i la vas deixar anar.

Ella es quedà dreta al teu costat i féu:

—He estat pensant…

—Ah!

—Tu només em vols per una cosa…

Vas repenjar els palmells sobre les cuixes i et redreçares una mica. La veu et reia, exasperada, quan vas dir:

—I ara te n’adones?

La Nancy et llambregà, incrèdula, perquè devia haver esperat que la desmentiries, i mormolà:

—Sóc una paula…

Un instant després era a la cuina, on vas seguir-la. Aleshores ja havies encès una cigarreta i tant se te’n donava tot, però volies aclarir la situació.

—Escolta —vas dir—. Tu has anat amb altres homes… Què et penses que volien?

—Ja ho sé.

—I tu, què volies? —Ella no contestà—. Digues, què volies? O potser ets tan hipòcrita que no t’atreveixes a contestar-te…

Va girar-se, encara muda, i tu vas afegir:

—Volies el mateix.

—No és veritat —protestà aleshores.

—Ah, no? No t’agrada?

—No pel que et penses.

—Per què, doncs? —vas fer, irònic, però a ella devia passar-li per alt aquest matís de la teva veu, car confessà:

—A ningú no li agrada d’estar sol, abandonat com un gos… —la veu va vacil·lar-li i tot d’una arrencà o córrer cap al dormitori.

Quan hi vas entrar jeia a bocons sobre el llit i la roba se li havia enfilat més amunt de l’acabament de les mitges. Instintivament, sense veritable desig, vas reposar la mà en la seva cuixa i l’endinsares cap a les natges mentre deies:

—Per què plores, ara?

—No ploro.

I era veritat. Quan es tombà tenia els ulls eixuts i els trets, un moment desfets, se li havien tornat a compondre.

—No em toquis —digué—. Ja no me’n fas, de companyia.

No ho vas entendre bé. O potser no tenies ganes d’entendre-ho perquè allò us podia menar massa lluny i tu no et volies comprometre.

—Ets ximple!

—Ja ho sé —acceptà ella.

Novament adusta, va aixecar-se i tornà a la cuina. Tu vas quedar-te al menjador, desconcertat, però més vas estranyar-te quan al cap d’una estona vas veure que només deixava un plat i un cobert a la taula.

—No sopes?

—No en tinc ganes.

Et va anar servint en silenci i en acabar vas sentir que menjava a la cuina, sola. Aquella nit encara dormíreu junts, cadascú al seu costat de llit, i l’endemà, que era el seu dia de festa, continuava dormint, o ho feia veure, quan abandonares el pis.

A les sis, en deixar el treball, vas ficar-te en un cine on projectaven una cinta de l’Oest que no t’interessava i a les nou, quan vas tornar al pis, ella ja era de nou al llit, però t’havia deixat el sopar sobre la taula. Rabiüt, vas rebotre el plat contra els rajols i, sense esperar la seva reacció, fugires de la casa.

El dia següent, quan ella ja era a la feina, vas acudir a recollir les teves coses i et vas instal·lar en una cambra de la Cienaga.