Ja feia dies que les coses no acabaven de rutllar i no podia amagar-se que n’estava una mica cansat. Ella se n’adonava i el seu humor se n’havia ressentit. Sempre havia estat una mica capritxosa i de caràcter desigual, però darrerament exagerava la nota i tan aviat se’l menjava a carícies com el rebia amb males cares. En Démien, l’altre cambrer, un home ple de sorna, li deia:

—Tu, mà dura!

Però a ell el desconcertaven aquells canvis i de vegades tenia impaciències que a ella li costava de tolerar, sobretot quan bufava el vent amorós i aprofitava els moments de calma per cridar-lo a l’interior, on només podien besar-se perquè la porta no tenia pany ni baldes de cap mena.

—Chéri…

—Que m’omples de vermell dels llavis! —protestava ell—. Sembla que vulguis que ho sàpiga tothom!

—No em fa res.

—A mi sí, doncs.

—Te n’avergonyeixes? —va dir-li un dia, ofesa.

—No m’agrada que em facin broma.

No li’n feia ningú, però l’empipaven les ullades còmplices d’en Démien i les rialletes d’alguns habituals de l’establiment que no ignoraven el temperament de la mestressa. En Justin sempre havia estat més discret, però ara ja feia temps que tenia una altra col·locació.

—Deixa’ls dir. És enveja.

—No sé què han d’envejar! —se li escapà a ell.

La dona redreçà el bust mentre protestava:

—Encara que tingui quaranta-dos anys, no sóc vella. Ja ho saps, tu.

—Però jo tot just en tinc divuit.

—No et faig feliç?

—Això no vol dir que m’hagis de cridar cada cinc minuts. És ridícul!

—L’amor no ho és mai, de ridícul. I no et crido cada cinc minuts. Però vés-te’n, vés-te’n, si tant et molesta!

Per si fos poc, ara ja feia temps que es mostrava gelosa. De bon començament no s’havia preocupat de les mirades que de vegades adreçava a les noies que acudien al bar ni l’enquimerava que ocasionalment hi bromegés una mica. Potser perquè al capdavall aleshores encara se’l veia força criatura tot i que era ben plantat i havia pogut evitar l’acne juvenil que tant havia fet sofrir en Francesc. Ara, en canvi, en cosa d’any i mig, els trets li havien madurat i tot el cos donava una sensació de seguretat que semblava impressionar molt favorablement les dones. Hi havia hagut doncs petites escenes i recriminacions poc fundades que ell es prenia amb calma fins i tot quan ella exagerava la nota i deia:

—Poden ser més joves, però ja m’agradaria veure-les al llit…

Ell trobava que aquestes observacions se les hauria pogut callar encara que tinguessin, com probablement tenien, una base de veritat. La Jacqueline havia viscut molt, no ho amagava, i era una veritable experta que sabia aprofitar les batusses amoroses fins a les escares. Ja li ho deia, de vegades:

—Tu potser no ho saps, però has tingut sort. Ningú no podria ensenyar-te més coses que jo.

—Ja ho suposo.

—En pots estar segur. N’hi ha que tenen molta aparença i semblen la gran cosa i després resulta que no són bones per a res. Els homes, és clar, se’n cansen de seguida.

Ell, un dia, aprofità una d’aquestes converses per preguntar-li:

—I com és que vas separar-te’n, del teu marit?

—És això que et deia de les aparences. Perquè també hi ha homes que sembla que s’ho han de menjar tot i al capdavall t’obliguen a dejunar. Jo sempre he tingut molt temperament, saps? i aviat vaig adonar-me que fins i tot la salut se me’n ressentia. Una persona sana mai no se sent tan bé com quan ho pot fer regularment. I, a més, ajuda a conservar-te jove. Només cal que em miris. La cara, naturalment, no pot enganyar, però fixa’t en el cos… A la meva edat ben poques en trobaries que tinguessin uns pits tan durs. És clar que quan els tens petits es conserven més…

Això no privava que li hauria agradat de tenir-los més grossos, i potser si aquell dia inicià la discussió que hores després, a la matinada, els duria a separar-se definitivament, fou perquè els de la noia que ell mirava ho eren força. Fins i tot una mica desproporcionats, pensant-ho bé, perquè el cos el tenia primet i d’anques estretes. S’havia assegut en un dels tamborets i ell, que no l’havia vist entrar, la descobrí en girar-se de la lleixa on deixava l’ampolla de picon. Duia un vestit força escotat que li va atreure irreprimiblement els ulls cap a la regatera dolça i molt blanca, com tota ella.

—Una gasosa —va dir-li.

Ell assentí i en servir-la-hi tornà a fitar-li la naixença de les sines. La noia va somriure, sense provocació, amb naturalitat, però afalagada. En Daniel va sentir que se li assecava el paladar i, abocat endavant, va passar dues vegades el drap pel taulell. No va adonar-se que entrava un altre client fins que sentí la veu de la Jacqueline que deia:

—Daniel, el senyor espera…

Era a tocar de la porta que menava a l’interior i parlà amb una veu suau, gairebé acariciadora, però tenia els ulls durs quan coincidiren amb els seus. Després va atansar-se, el llambregà amb la vista baixa, fità l’entrecuix i ell es va anar girant per tal de dissimular la seva erecció. Ja no es va moure del taulell fins que la desconeguda abandonà el local.

En Démien, que no badava mai, féu:

—Ai, ai, ai!

Ell somrigué, molestat.

—Què, algú t’ha trepitjat el peu?

—No pas a mi!

Sabia que la Jacqueline li faria una mena d’observació o altra, coneixia aquella mirada seva i, sempre que la hi descobria, acabaven per tenir raons, però no havia previst que la cosa es complicaria tant.

—Semblava que te la volguessis tirar aquí mateix —començà barroerament.

S’havia aguantat tota la tarda i ara acabaven de tancar la porta i es disposaven a fer el piscolabis de costum abans de retirar-se a l’habitació on ell dormia cada nit des que deixà el pare.

—De què parles? —féu, com si no hi caigués. Al capdavall ja havien passat un grapat d’hores.

—De què parlo? De la mamelluda aquella!

—Ah, gairebé no m’hi he fixat.

Aquesta mentida devia acabar de ferir-la, perquè cridà:

—Que et penses que sóc cega? Digues que no tenies ulls per res més! Ets un fastigós!

—Quan et miro a tu, també?

Ella no en féu cabal i escopí:

—Allí encaterinat com si no haguessis vist mai cap dona!…

—Puc mirar a qui vull.

—No, senyor! No pas aquí ni d’aquesta manera, amb cara de famèlic!

—Puc mirar a qui vull —insistí ell—. També mires tu.

—Jo? Quan ho has vist?

—Moltes vegades —mentí ell.

—No és veritat! No és veritat! —el contradigué la dona—. No sóc una puta, jo. Sempre he anat amb un sol home…

—I com més jove, millor, oi?

Ella va quedar-se tallada, però després mormolà:

—Això m’ensenyarà a fer favors.

—Quins favors? —preguntà ell. Tot d’una se sentia irat i s’inclinà damunt la taula—. Potser sóc jo, qui te’ls fa! Un home, a la meva edat, pot trobar tantes dones com vulgui, però tu…

—Això, insulta’m, ara. Abuses perquè saps que et vull.

—Vols el que et dono.

Va aixecar-se d’una revolada i enfilà les escales que menaven a l’habitació. Sense encendre el llum, s’atansà a la finestra i va repenjar-se contra el vidre. La ira anava cedint i, sense adonar-se’n, es trobà que seguia les evolucions d’un borratxo enredat en un sortint de carrer, on la casa de davant s’endinsava cap a la calçada. No va sentir-la pujar i la primera notícia de la seva presència la va tenir quan els braços el rodejaren per la cintura i la cara fregà la seva esquena.

—Daniel…

Ara tenia una veu mansa, gairebé suplicant, i ell va moure les espatlles.

—Deixa’m.

—Hauries d’estar content…

—Tip, n’estic! —replicà ell—. No puc fer res, no puc anar enlloc, no puc mirar ningú…

Ella es va prémer més contra seu i devia posar-se de puntetes, perquè els llavis li mossegaren l’orella abans de dir:

—No en tens prou amb mi?

—No ho sé… Deixa’m! —I aleshores tornà a explotar—. Massa i tot, de vegades! No havia d’haver-me avingut a venir a viure aquí. No em deixes mai tranquil!

—Està bé, chéri…

S’allunyà i va sentir que es despullava en la fosca. Ell va continuar al costat de la finestra, amb la vista sempre fita en el carrer. El borratxo havia acabat per orientar-se, però potser havia caigut més enllà, car va veure que una parella que passava reia i es girava dues o tres vegades. La noia li recordà la clienta del vestit escotat i instantàniament evocà les sines generoses que havien provocat aquell enrenou, però va distreure’l la remor del llit on ella es gitava en silenci. Al cap d’un moment va sentir que s’aixecava de nou per anar-se’n a la comuna, i aleshores encengué una cigarreta.

Se la va anar fumant lentament, sempre dret, i en acabar obrí una mica el batent i llençà la punta al carrer; a ella no li agradava que li embrutés el dormitori.

En atansar-se al llit, el va sorprendre la seva respiració pausada, com si dormís i, mentre es despullava, escrutà la forma immòbil sota els llençols, arranada a l’altre extrem, tan lluny com era possible de la banda que solia ocupar ell. Va asseure’s a treure’s les sabates i els mitjons que deixà escampats, i tot seguit s’esmunyí al seu costat, sense tocar-la.

Del seu cos es desprenia una tebior que s’afegia a l’escalforeta del llit, on ja tenien una manta prima, i ell va anar allargant les cames, conscient que, contra la seva voluntat, s’inflava una frisança dolça i cada cop més urgent tot i que, a la desesperada, es posà a pensar en el pare, en la mare i en aquella existència miserable que havien menat tots plegats. Ordinàriament, aquesta mena d’evocacions tenien un efecte anafrodisíac, però aquesta nit no servien i, inquiet, començà a regirar-se, a replegar les cames nervioses. A poc a poc es trobà a frec de la Jacqueline que continuava respirant d’una manera pausada, gairebé massa pausada perquè fos natural, però encara tardà cinc minuts a allargar la mà fins a les natges mentre mormolava:

—Jacqueline…

Va haver de dir-ho dos cops, i aleshores la dona va girar-se com si l’hagués despertada, però la seva veu sonava massa clara quan preguntà:

—Què vols, ara?

Va cercar-li la mà per estalviar-se les paraules, però ella va allunyar-la ràpidament i féu:

—Deixa’m dormir.

Endinsà una cama entre les seves i remuntà la mà pel cos fins que trobà els pits. Ella repetí:

—No vull.

—Sí, Jacqueline.

—No dius que no et deixo mai tranquil? Doncs ara no vull, no vull! No en tinc ganes!

—No és veritat.

La va prémer contra seu amb una mà mentre amb l’altra s’orientava, però ella va entregirar-se i tancà les cames. Un moment després lluitaven com dos condemnats, ell enfollit en veure la seva resistència. Va pegar-la i ella se li’n burlà tot i que en el fons en devia tenia tantes ganes com ell, car seguidament va adonar-se d’un canvi en la seva actitud i, quan va mossegar-li els llavis, comprengué que la victòria era a tocar.

Els braços van fer-se acollidors i el cos s’obrí. Va reposar-hi un instant, amb l’alenada feixuga, i aleshores va estimaria llargament i copiosa mentre ella lligava i deslligava les cames a la seva esquena. Però no en tenia prou, el combat l’havia enardit i després va seguir-la al bany, on es tornaren a abraçar. Ella estava admirada.

—Com és que t’has posat així?

En Daniel va voler donar-li el que es pensava que seria una lliçó i digué:

—Pensant en les mamelles d’aquella…

Se’n penedí a l’acte, però ja estava fet. El rostre de la Jacqueline es trasmudà i tot d’una semblà envellir. Va girar-se sense dir res i, nua com anava, tornà al dormitori i va adreçar-se a l’armari, d’on començà a treure la roba que s’havia anat comprant ell. En Daniel es precipità:

—Jacqueline! Què fas?

No tenia maleta i ella despenjà una capsa gran i hi entaforà desordenadament les camises, les samarretes, els mocadors…

—Contesta —cridà ell—. Què fas?

—Jo, res —digué la dona—. Ets tu qui te’n vas.

—Per una broma…

—Te’n vas —repetí ella—. Jo només vull allò que és meu. Busca-la i fica’t al seu llit, si t’ho deixa fer.

Ell va engrapar-la per les espatlles.

—Però que ets ximple? Una noia que he vist una vegada…

La Jacqueline se’l va treure de sobre amb una empenta i començà a lligar la capsa.

—Naturalment. Ella o una altra. —Tornà a redreçar-se—. Et pensaves que et necessitava, oi? Doncs no. N’hi ha molts, fillet, que voldrien arribar-hi. Ara tindran l’ocasió de fer-ho.

—Ganes! —féu ell, rabiós.

—Potser sí —contestà la dona sense immutar-se—. Mentrestant, gràcies per tot.

—No em pots despatxar així, jo…

Ella li va clavar la capsa entre els braços, sense preocupar-se que també anava despullat.

—Doncs ho faig. D’aquí i del bar. No t’acostis més.

—Però Jacqueline, com t’he de dir… —afluixà ell.

—No sóc una puta —recordà la Jacqueline—. Ningú no m’insulta, a mi. Ja t’he passat massa coses. Ara vesteix-te i vés-te’n.

Va recollir la seva roba, com si ja fossin al matí, i va tancar-se a la cambra de bany. Ell va estar a punt de córrer-li darrera i d’enfonsar fins i tot la porta si calia, però després va limitar-se a insultar-la des del dormitori, on restava palplantat, ridícul i lamentable amb la seva gran capsa entre les mans. Quan va adonar-se’n, la llençà per terra i començà a vestir-se apressadament, com si tot d’una li fos impossible de restar un minut més a la casa tot i que només eren les dues de la matinada i no sabia on anar.