Veniu, nens.

Els homes tancats; els ulls inquiets de la mare i la paraula distreta.

Us agradaria que féssim un passeig?

I el pare també?

No, nosaltres.

En Francesc amb l’esguard que fita la porta. La llum groga de la galeria i les veus, fora.

Qui són aquests homes, mare?

Uns amics, no facis preguntes.

I per què ens treu, quan vénen?

No ens treu. Però nosaltres ens avorriríem.

Per què?

Parlen de coses que no entenem. Apa, aneu a fer un pipí abans de marxar.

No en tinc, jo.

Prova-ho.

En Francesc amb els ulls fits en el terra i una mà a la butxaca.

No m’agraden.

Qui, no t’agrada?

Aquests amics del pare. A casa no hi venien.

Perquè són amics d’ara; els hem conegut aquí.

Van escapar-se com nosaltres?

Sí. I vés a fer un pipí, que tu no acabaries mai. Els nens no fan tantes preguntes.

No ho sóc, un nen.

Un somrís, un llampec.

Però tampoc no ets gran. I no em facis parlar més.

No tinc ganes d’anar a passeig. Em vull quedar.

El pare s’enfadaria. Tu vols que s’enfadi?

No…

Apa, doncs. I tu, Daniel… Per què et trepitges les sabates?

No ho sé. On anirem?

On vulgueu. De primer heu de fer un pipí.

Per què vénen tan sovint, mare?

Altre cop? Mira que ets pesat!

Rera la porta, xiuxiueig de veus.

Només ens pot afavorir. El que no vam fer aleshores, ho haurem de fer ara.

Però una altra guerra…

La tremolor dels llavis, de la mà que reposa en el saler. És la mateixa.

I si guanyen?

No poden guanyar, tothom se’ls tirarà damunt. Europa encara és democràtica. I ell es comprometrà, no li quedarà més remei. Després que l’han ajudat a guanyar… Sobre això, l’acord és total.

I què heu de fer, vosaltres?

Preparar-nos. Aquesta nit ens hem de tornar a veure, hi ha gent de totes les tendències. De moment, és clar, cal anar amb peus de plom.

La policia?

El cap que assenteix i la mà que prem més fort el saler. Tècnicament, som una mena d’invitats. No se suposa… Què vol dir, tècnicament, pare?

Tu menja, és una manera de dir.

Qui ens ha invitat?

Ningú. Menja… Daniel, treu-te el dit del nas.

Us podrien expulsar, oi?

Suposo. Podrien expulsar qualsevol. Més s’haurien estimat tenir-nos ben lluny, a Rússia, a Mèxic, a la República Dominicana…

Els dits i el pa esgrunat mentre la paraula vacil·la.

Com ho trobaríem tot, si tornàvem!

Hi ha molta feina a fer.

Que tornarem a casa, pare?

No pas per ara.

Jo no hi vull tornar. Aquí no hi ha bombardeigs.

Més val que els portis a dormir, Quimeta.

Encara no han acabat.

No tinc son. Sempre ens feu anar a dormir.

Que no et senti, Francesc.

Tornaràs tard?

No m’ho penso pas.

Si hi ha guerra…

No t’amoïnis, ara. I tampoc no depèn de nosaltres.

Qui sap les coses que poden passar.

Pitjor, res.

La respiració curta quan s’obre la porta, amb violència, i el pare aturat al llindar.