Uns passos lleugers i apressats pugen les escales i en girar-me veig la Dorothy que ja avança pel corredor. Em somriu amb els seus ulls lluminosos i, instintivament, amb un gest acostumat, mou el cap enrera per tal de rebutjar els cabells que sempre li cauen sobre la cara.

—Hola! —diu—. Que no hi és, la Jane?

—No. I m’estranya.

—Es deu haver entretingut. Fa molt que t’esperes?

—Una estona.

Obre el portamonedes i en treu la clau del pis. Darrera nostre, la vella Hamilton continua fidelment al seu lloc, silenciosa i observadora.

—Entra —diu ella—. Ja no pot tardar.

El petit rebedor desemboca directament a la sala d’estar, l’única habitació gran de la casa, on obren les portes de la cuineta i del dormitori pel qual cal passar per anar a la cambra de bany. Deixa caure el portamonedes sobre el divan que ocupa gairebé tota la llargària de la paret on hi ha la finestra i es gira amb les mans als cabells que es mig recull cap a la nuca.

—Vinc xopa —fa—. Més valdrà que em dutxi.

—Ho has portat, això?

—L’àcid? Sí —i assenyala cap al portamonedes.

—Ara fa un moment, el telèfon trucava.

—Ah! Ja insistiran, si volen. A la cuina trobaràs una ampolla de Scotch, si vols beure una mica.

—D’acord. Vés a dutxar-te.

Ens somriem fugaçment, ella encara amb el braç alçat que li tiba el vestit sobre les sines. En aquest instant la trobo més bella que la Jane i, en el fons, sé que ho és sempre. Però és una mena de bellesa poc convencional, a la qual costa d’acostumar-se. El primer cop que la vaig veure, la vaig trobar lletja.

—Fins ara —diu, i es gira.

He deixat l’americana sobre una butaqueta, al costat del divan, i me’n vaig a la cuina, on recullo l’ampolla de Scotch i uns daus de gel de la nevera. En poso uns quants en una tassa i m’ho enduc tot cap a la sala d’estar, on hi ha una tauleta baixa, de fòrmica, d’on desplaço el darrer número de «Time». A la Jane li agrada d’estar al corrent de la situació internacional.

La porta de la cambra s’ha quedat mal tancada, però dins no se sent cap soroll. La Dorothy es deu estar despullant al bany. Després també em dutxaré jo, tinc la samarreta enganxada a la pell i la taca de suor sota les aixelles s’ha anat escampant. Gairebé estic segur que dec fer fortor.

Em serveixo un dit i mig de whisky amb un dauet per refrescar-lo una mica. Més val que no n’abusi massa encara que resisteixo la beguda molt bé. Al capdavall, si hem de fer l’experiència, més m’estimo començar-la totalment serè. De fet, em sento el cap una mica tèrbol, de l’atmosfera pesada i ardent que fins penetra a la sala on habitualment la temperatura és agradable. Pel restant, encara continuo una mica enquimerat per la Jane que ja deu fer més d’una hora que ha sortit del treball. Potser li podria telefonar…

Aleshores sento la dutxa i tot d’una m’imagino el cos de la Dorothy sota l’aigua, un cos esvelt i juvenil, de cuixes llargues i de flancs una mica aplanats, com els d’un adolescent. Em serveixo un altre whisky curt i me’l bec dret, perquè al divan trobo que fa més calor.

Encara amb el got a la mà, avanço indecisament cap a la porta mal ajustada, però tot seguit retrocedeixo i el reposo sobre la taula. M’eixugo el front, tanco un moment els ulls i en obrir-los em moc de nou cap a l’habitació i empenyo la porta.

S’ha despullat al dormitori; sobre el llit, escampades, hi ha les peces de roba interior, el vestit i les mitges que m’ajuden a precisar la imatge del seu cos. M’atanso al bany, on continua rajant la dutxa, i faig girar el pom de la porteta, però és tancada. Potser més val així.

Dardo uns moments per la cambra, furetejant amb els ulls. Sobre la tauleta de nit que correspon al llit de la Jane hi ha la meva fotografia en un porta-retrats de cuir treballat que deu costar-li de netejar perquè recull molta pols. L’agafo i el contemplo distretament, una mica anguniejat pel somrís artificial d’uns llavis que em costa de reconèixer tot i que són els meus. Després m’assec al caire del llit i encenc una cigarreta, però ací encara fa més calor que a la sala i em torno a aixecar.

El calaix de la tauleta és mal tancat i l’empenyo cap dins, però tot seguit acabo d’obrir-lo i tafanejo entre uns mocadors i unes mitges mal plegades on hi ha el pessari de la Jane.

—Bé! —dic en veu alta.

Se li deu haver tornat a avançar la menstruació, perquè no fa com algunes dones que se’l treuen després del coit; ella sempre el porta de cap a cap de mes.

La remor de l’aigua de la dutxa ha cessat i me’n torno silenciosament a la saleta, on el whisky em tempta de nou. Un dit més i s’ha acabat, no vull emborratxar-me si hem de prendre la droga. Però aleshores se m’acut que, si té la regla, la Jane no voldrà. Potser fins i tot és desaconsellable. Caldrà que ho pregunti a la Dorothy que ho deu saber.

He deixat la porta del dormitori oberta i l’ajusto com era de primer. No vull que es pensi que l’espio. Ara em sembla estrany que m’hagi atansat a la cambra de bany amb la intenció de veure-la, de sorprendre la seva intimitat. Al capdavall, és una noia com totes.

Pel passadís ressona un taloneig i em quedo quiet, amb l’esperança que sigui la Jane. No ho sembla, les gambades són massa llargues, massa ràpides, però cal tenir en compte que s’ha retardat. Després sento que prossegueixen cap al fons, on mai no he vist cap noia perquè hi viuen un parell d’invertits. Potser han decidit canviar de costums. Somric en pensar que la vella Hamilton ens ho podria dir, si la interrogàvem.

Dins l’habitació grinyola dèbilment la porta del bany, com sempre que se l’obre a poc a poc, i la veu de la Dorothy crida:

—No ha vingut?

—La Jane? No.

—Per què no telefones al despatx?

—Ja hi havia pensat… Sí, ho provaré.

L’aparell és en una tauleta auxiliar, més enllà de la segona butaca on m’assec per discar el número que de primer he de consultar perquè encara no el sé de memòria. Només fa tres setmanes que hi treballa, a la Steel Rank Co.

El timbre es dispara a l’altra banda, truca uns moments, calla, torna a trucar. Deixo que ho faci cinc vegades i aleshores penjo.

—No contesta ningú —dic de cara a la porta del dormitori.

—Deu haver sortit, ja —contesta ella.

Al cap d’uns segons entra ja vestida, amb una roba d’interior on es combinen tot de formes desiguals, verdes, blaves, vermelles, negres, que fan pensar en una tela abstracta com les que de vegades reprodueixen les revistes. A «Life» recordo haver-ne vist una que s’hi assemblava. Potser el dissenyador s’hi va inspirar.

—Ja saps que fins aquí té prop de mitja hora de metro.

—Sí. Vols que et serveixi un whisky?

—Més m’estimo no beure.

Això em torna a la memòria el pessari que he vist a la tauleta de nit.

—Escolta… —faig—. També es pot prendre, això, quan es té la regla?

Ella sembla una mica estranyada i s’asseu a la punta del divan, on encreua les cames.

—No se m’havia acudit —diu—. Per què?

—Em penso que la Jane deu tenir-la. No t’ha dit res, aquest matí?

—No l’he vista. Quan m’he llevat, ja era fora.

—S’ha tret el pessari.

Ella torna a estranyar-se.

—Com ho saps?

—He xafardejat —dic. I aleshores, impremeditadament, afegeixo—: Volia fer-te una visita, però la porta del bany era tancada.

No contesta, em mira amb un esguard pensarós, com si estudiés l’abast de la meva confessió. A la fi, diu:

—A la Jane no li agradaria de saber-ho.

—No.

Hi ha un altre silenci i ella desencreua les cames i les reposa simètricament l’una al costat de l’altra, ben unides. Aleshores repeteix aquell gest del cap, però els blens tornen a relliscar-li sobre la cara, obstinats.

—Tu no l’estimes, oi?

Ara sóc jo qui se sorprèn, perquè aquesta mena de preguntes no sol fer-les. Ordinàriament és discreta, no interroga la gent i els accepta tal com són. Per això pot avenir-se amb la Jane, tan diferent.

—Per què ho dius?

—No sé. Una impressió que tinc.

—Perquè he vingut fins al bany?

Ella sembla reflexionar.

—També.

—També? —m’admiro.

—No et pensis que no m’he adonat de com em mires de vegades…

—No és cap mal. Ets bonica. Més i tot que ella.

—Veus?

Potser no ho havia d’haver dit i em mossego els llavis, però ara ja no puc desmentir-me. Ella prossegueix:

—Quan s’estima, no se li diu, això, a una altra noia.

—Potser no. Més val que me’n vagi a dutxar-me. Et fa res?

—No, vés.

M’aixeco i me li atanso. Ella va alçant els ulls, com si no em volgués perdre de vista, i jo m’inclino fins que reposo la mà en el respatller del divan.

—I ella m’estima, Dorothy?

—Em penso que sí.

—T’ho penses? No en parleu mai?

La boca se li allarga en un petit somrís, però els ulls continuen seriosos.

—Mai no repeteixo res, jo.

—Bona minyona. Algun dia algú farà sort.

—No te’n burlis.

—Ho dic tal com ho crec. Algú que no sigui com jo, és clar. Un individu com jo és menyspreable.

Es gira una mica, frega la meva mà amb la seva, però la retira tot seguit i l’uneix a l’altra que reposa sobre les cuixes.

—Jo no et menyspreo —diu.

—No?

—No.

Em redreço lleugerament, sempre mirant-la, i dic:

—És curiós… Bé, curiós no, però vull dir que tu i jo fa vuit mesos que ens coneixem, des que vaig amb la Jane, i mai no hem tingut ocasió de parlar. Hem sortit unes quantes vegades tots plegats, de primer amb aquell podòleg, com se deia?…

—Harriman.

—Sí, Harriman. Després amb l’enginyer, en John… Per cert, tots dos força agradables i molt impressionats per la teva persona… Però no han durat.

—No —fa ella, sense afegir cap explicació.

—Bé… deia doncs que hem sortit unes quantes vegades plegats, tu sola o acompanyada, i un cop fins vam anar al cine aleshores que la Jane tenia aquelles migranyes… I mai no hem dit res.

—Hem parlat de tot.

—Hem parlat de tot, però mai no hem dit res d’interessant.

—Hi ha poca gent que diguin coses interessants.

Jo moc el cap, una mica impacient, perquè sé que m’entén encara que es faci l’orni.

—Sembles molt franca, però de fet ets secreta, reservada… No sé res de tu.

—I què vols saber? Tots coneixem centenars de persones de les quals no sabem res.

—És clar. També ets evasiva —dic—. Més val que me’n vagi a dutxar —repeteixo.

En lloc d’això, li poso la mà sobre l’espatlla i torno a inclinar-me al seu damunt. Inconscientment, faig:

—M’agrades molt, Dorothy.

Somriu. Sempre somriu, ella. Després mira l’ampolla de Scotch.

—Quants n’has begut?

—No ho sé. No et creguis que estic borratxo.

—Ja ho sé.

—Per què ho preguntes, doncs?

—De vegades, quan has begut una mica, dius coses que no hauries de dir.

—Com tothom.

—Sí —reconeix ella.

—No t’agrada que la gent siguin sincers?

—És el que m’agrada més. Vés a dutxar-te, ara. La Jane ja no pot tardar.

—No.

M’inclino una mica més i avanço els llavis, però ella mou el cap, em defuig.

—Siguem amics, Danny. Simplement amics com fins ara —diu.

—Ho som? —m’estranyo.

—Em penso que sí.

—D’amics només en poden ser els homes amb els homes i les dones entre elles, i així i tot és difícil.

—Potser sí. De tota manera, sempre es pot provar, oi?

Em poso a riure, em redreço definitivament i m’allunyo cap a la porta de la cambra. Sí, val més que em dutxi d’una vegada. Ella s’alça del divan i ve al meu darrera.

—Et donaré una tovallola —diu.

Em quedo mirant-la mentre la treu de l’armari encastat a la paret del costat mateix de la cambra de bany i, quan me la lliura, li fito els ulls que tenen una tonalitat entre verda i blava, indefinible. Ens esguardem una llarga estona, fins que fa:

—Vés.

Passa pel meu darrera i s’allunya de nou cap a la sala. Quan ajusta la porta em fico al bany, on l’atmosfera encara sembla més tèbia, dèbilment olorosa tot i que ella, la Dorothy, no es posa perfum. El flascó del que utilitza la Jane és obert i es deu anar evaporant. El tanco abans de despullar-me d’esquena al mirall.