«Estimada Dolly:

tal com vas amenaçar de fer, has abandonat el pis sense deixar adreça, però estic segur que algú la sap i, per tant, confio que aquesta carta t’arribi. La llegiràs? Jo bé ho voldria…

»No vull justificar-me, però sí que em cal explicar-me més clarament que no he fet fins ara. Potser la calma amb què t’escric i la distància m’ajudaran a aclarir-te una actitud que no comprens ni admets. No m’estranya, procedim de mons diferents i les nostres respectives experiències han acabat d’allunyar-nos. Ja sé que, des del teu punt de vista, vaig atansar-me a tu amb un engany. No era divorciat ni tenia la intenció de divorciar-me per casar-me amb tu. Vaig fer doncs mal fet de dir-t’ho, de prometre’t una cosa que no estava disposat a complir. Però no puc acceptar que la teva resposta sigui la que em vas fer el darrer dia que ens vam veure: “no m’estimes”. T’estimo, Dolly, t’estimo des d’aleshores que el teu marit vivia, potser des de la tarda aquella que per primera vegada vaig entrar al bar. En això no t’he mentit.

»Molt poques vegades he pronunciat aquestes paraules i amb tu també me les podia haver evitat. Si t’hagués dit simplement: gens casarem, Dollyh, tu potser n’hauries tingut prou i m’hauries cedit. Perquè tu parteixes d’aquest error, que hi ha una legitimitat de l’amor, el matrimoni. I això és fals. Jo en el matrimoni vaig enterrar les poques, poquíssimes il·lusions que em restaven aleshores que tot just tenia vint anys, i no vaig legitimar res. A tot estirar, el meu fracàs d’home.

»Mai no he volgut repetir aquell error, i menys encara l’havia de repetir amb tu que eres honesta i sencera. No et volia fer mal. Ja sé que te n’he fet, i que sempre pensaràs que aquesta relació nostra ha estat una de les grans decepcions, potser la pitjor decepció, de la teva vida. Però jo confiava que, a poc a poc, gràcies precisament a la meva amor i a la teva, acabaries per veure que en aquest món ens podem donar ben poc i que entre les coses que no som lliures de donar hi ha allò que en diem tota la nostra vida.

»Mai no t’he promès un amor etern, mai no he pensat que ens estimaríem per sempre. No puc respondre del meu demà, ni podria encara que tingués la seguretat d’un demà. Per què? Perquè jo no sé què és l’amor, com neix i com mor. Només sé, si de cas, que no és com tu te l’imagines. Vas dir-me: ghas volgut aprofitar-te de mi, només t’interessava de ficar-te al meu llith. I això quan t’havia festejat durant setmanes, quan havia hagut de combatre fins a l’exhauriment contra la teva negativa. Tant et penses que val un cos de dona?

»No et diré res de nou si t’asseguro que no ets una bona amant, que al llit et falta experiència i atreviment, que a despit dels teus trenta-tres anys ets una dona poc feta, perquè tu mateixa te’n vas adonar i recordo perfectament que una nit em vas dir: “et desil·lusiono, oi?”. T’havies mostrat maldestra com de costum i temies que et comparés desfavorablement amb les altres dones que he conegut. Però jo vaig tornar, vaig dormir de nou amb tu tot i saber que la ciutat era plena de femelles que podien satisfer-me més. Deu voler dir alguna cosa, oi, Dolly?

»Vol dir que encara que et desitgés hi havia alguna altra cosa que no s’acabava amb la possessió del teu cos i que, si et volia i et necessitava, no era solament per descarregar en tu la meva concupiscència de mascle. Altres cops m’ha passat, però mai tan intensament, amb tanta profunditat, i per això et vaig poder dir: “t’estimo”. No estimava el teu cos, no estimava la teva tendresa, la dolcesa del teu caràcter, la teva manera de parlar, de caminar, de riure… No estimava, no estimo res d’això considerat aïlladament; ho estimo tot i, més que res, allò que fa que tot plegat sigui així. O sia, simplement: t’estimo, sense explicacions, sense motius, sense justificacions, perquè sí, perquè respon a alguna exigència meva, a algun ideal meu que desconec. Una exigència i un ideal d’ara, no d’ahir ni de demà. Puc canviar, pots canviar tu. L’acord es produeix ara i és ara que et dic que t’estimo.

»Quina relació pot tenir tot això amb el matrimoni, amb una forma social de convivència amb els altres? Si m’hagués volgut casar amb tu, assegurar-me una llar, fundar una família, integrar-me a una forma de viure que el matrimoni exemplifica, hauria començat per dir-te: “casem-nos”. I no ho vaig fer. Cal que recordis que no en vaig parlar fins que tu em vas tancar totes les altres portes. Em vas obligar a enganyar-te per realitzar una altra mena d’unió, em vas obligar a ser deshonest quan no ho volia ser. Amb tu, no ho he volgut ser mai.

»Però vaig enganyar-te. Ho he confessat i ho repeteixo. Forçat o no, vaig enganyar-te i ara no importa la finalitat amb què ho vaig fer perquè tu només veus l’acte i no la seva motivació. Que era quelcom més que l’engany corrent de l’home aprofitat, ho havies comprès quan havent arribat a allò que tu en dius els meus fins, o sia dormir amb tu, vaig persistir-hi a despit de resultar-me una amant insatisfactòria. No et podies adonar que no renunciava a tu?

»No vaig parlar de deixar-te quan a la fi m’obligares a admetre que no ens casaríem, no vaig tenir cap dels mots cínics que potser tu esperaves, sinó que et vaig repetir: “t’estimo”. I vaig suplicar-te, vaig raonar, vaig intentar de fer-me entendre. Jo no ho volia enterrar tot sota un acte oficial, no perseguia el beneplàcit de la gent, ni vaig ésser prou “aprofitat” per dir-me que res no em privava de divorciar-me per segona vegada el dia que en tingués prou.

»Com puc ser més clar? Escolta: jo vull respectar-te i vull que em respectis. I només per una cosa, perquè t’estimo. I com puc respectar-te si creus que la nostra amor no és suficient i que ens cal lligar-la amb un contracte que al capdavall és un paper moll? I com pots respectar-me si hi accedeixo, si m’avinc a un acte que t’obliga a estimar-me en lloc de permetre’t de fer-ho lliurement? Has considerat mai la qüestió de la venda?

»Tinc les mans brutes, Dolly. He comprat i m’he deixat comprar. I potser ho tornaré a fer si tu no em dónes una raó per no repetir-ho. Però no era amor i ho sabia. Allò sí que era el sexe, la carnalitat bruta, un pur intercanvi de secrecions! Venia i comprava un mecanisme animal, res que fos humà, que fos cordial. Per això només m’he sentit home quan hi ha hagut do. I si alguna vegada he sentit que m’atansava al do total, rebut i atorgat, mai aquesta sensació no ha estat tan intensa, o tan desil·lusionadora, com amb tu. Per això empro aquesta paraula terrible: t’estimo.

»Per exemple: la teva nuesa m’emociona. Ho sabies que el cor em bategava desesperadament quan vas despullar-te per primer cop davant meu, aquell vespre que tornàvem del cine? I què veia? Una dona. Una dona bella, ben feta, però no pas tant com d’altres que només m’han fet dreçar el sexe. Tens una mica massa d’anques en relació a les cuixes, relativament primes, els pits un xic massa estrets i potser un pèl massa alts… I això em permetia d’emocionar— me! Què dic? Això, aquestes imperfeccions, contribuïen a la meva emoció. M’emocionava la vulnerabilitat de la bellesa del teu cos no prou bell per fer-ne una arma irresistible.

»O això: veure com et movies per la llar. La teva llar, no la meva. Els gestos precisos, savis, conscients i alhora espontanis d’aquell al qual agrada una cosa ben feta i l’estima perquè li permet d’expressar-s’hi. No em preguntaves més d’un cop: “Què mires?”. I jo et deia simplement: ga tuh. Però a quantes dones no havia vist fer els mateixos gestos, realitzar una activitat idèntica, i potser també amb interès, amb amor? Com el cos, allò m’impressionava perquè era teu, no perquè fos únic. Teu, d’aquest tu que estimo perquè és així i per tot d’altres motius i raons que ignoro.

»I tan fàcil, tan corrent et sembla que és perquè ara ho refusis amb l’excusa que t’he enganyat? No era un engany essencial. Lleig, sí, com tot engany, però no essencial. No t’he mentit amor per casar-me amb tu, recorda-ho bé, t’he mentit matrimoni per amor. Tu hi veus una lleugeresa, una hipocresia, una violació de la teva confiança, perquè tu et vas donar amb aquesta condició: que l’amor venia en segon terme. I jo et dic en canvi que et volia fer millor i que m’hi fessis. Ja sé que això sembla una mena de blasfèmia en llavis d’una persona com jo. Com podia voler fer-te millor jo, precisament jo, un ser al marge, culpable de tantes turpituds? I més encara: com podia fer millor una noia com tu, prou virtuosa per haver conegut un sol home en els trenta-tres anys de la seva vida? Oi que és irraonable, ridícul, insensat?

»No ho és. Et diré una cosa que et sorprendrà: tu sempre has estat feliç mentre jo era infeliç. Vull dir que has tingut allò que volies o que et pensaves que volies: de primer uns pares avinguts i que van saber estimar-te, després un marit com en Tony, fidel i afeccionat. Els negocis no us van anar bé i has passat per aquesta desgràcia de perdre’l estúpidament en plena joventut, però són accidents que, greus i tot com és el segon, no et poden llevar una mena d’acontentament íntim que jo mai no he conegut. Com pots jutjar, doncs, si acceptes la felicitat com una cosa natural?

»Potser cal venir del fons de la ignomínia per saber el valor de les coses, i ningú no pot intentar de millorar-se ni de millorar un altre si el desconeix. També jo podia donar— me per satisfet quan vaig casar-me amb la Goldy; vaig ingressar en un negoci que acabaria per ser meu i vaig assegurar-me una descendència. I ho vaig abandonar tot. No certament per ser millor, però sí que per no tancar-me definitivament la possibilitat de ser-ho. I no hi fa res que caigui més baix. Vaig donar-me, continuo donant-me i possiblement em donaré en el futur tota una sèrie de raons, entre elles dues que em semblen importants: no podia avenir-me amb la Goldy que, sense proposar-s’ho, sense adonar— se’n, m’anul·lava, i no podia consentir que el meu fill es fes malbé per culpa meva, que em prengués per exemple que cal imitar o rebutjar. Del mal infinit que pot fer un pare, que fa certament un pare, no en volia assumir la responsabilitat. I així i tot sé que puc haver-li’n fet. Tot depèn de l’actitud de la seva mare. No és que em faci cap il·lusió…

»A París, la Goldy va donar-me la primera oportunitat, i fallà. Una altra persona, una negra, va estar a punt d’oferir-me’n una d’inesperada, i la vam perdre estúpidament. Tu me n’has donat una tercera quan ja semblava massa tard i, potser per això mateix, em pensava que seria la bona. Perquè encara que et digui que no sé si hauria durat, confiava, volia que durés. Ho volia amb tot l’afany de la meva ànima.

»No pretenc que m’entenguis més que no m’entenc. De raons clares del tot només en poden donar, i se’n poden donar, els qui obeeixen una norma consagrada, imposada, exterior, els adaptats. Tot s’ho poden explicar fàcilment i en darrer recurs invoquen la raó suprema: tothom ho fa, és la normalitat, no hem de ser diferents dels altres, és l’únic camí decent… Sí. Però què se’n fa mentrestant d’aquest pobre jo que volem realitzar i que només pot existir en l’oposició?

»Si em llegeixes diràs que m’he tornat ximple. De què parla? et preguntaràs. I continuo parlant d’amor, de l’única cosa que em fa por en aquest món. És per això que faré tot el possible per oblidar-te, perquè si he començat aquesta carta amb esperança, l’acabo convençut que no puc haver-te “tocat”. Què n’has de fer, de les meves explicacions? Què n’ha de fer qualsevol amant de les explicacions del seu estimat? Sé doncs que t’he perdut i que tu, de tot el que hi ha hagut entre nosaltres, només recordaràs que vaig enganyar-te. Els silencis mentre ens miràvem als ulls i ens dèiem les coses que les paraules no poden dir, les poques passejades que hem fet amb les mans unides com dos adolescents que per primer cop descobreixen un altre món, les abraçades maldestres de les nits que hem passat junts, enterrats l’un en l’altre… Què en faràs, de tot això? Tu només saps que t’he enganyat. Però jo dic que era amor, Dolly.

Dany»^[6].