No te’n vagis.

Tornaran.

Madame Cremil ha dit que ja no hi eres. Per què t’havies de comprometre?

Es compromet tothom.

No és veritat. I nosaltres som estrangers… Podem canviar de casa.

No serviria de res. Ja que he tingut la sort que no em trobessin ni al meublé ni aquí…

Però per què ho has fet? On les teníeu, les armes? I les reunions? Qui hi venia?

No els coneixes.

Per això, vas entrar a treballar-hi?

No, va ser després. Ja t’ho explicaré un altre dia, no em puc entretenir. Si tornaven…

No te’n vagis, Francesc, no te’n vagis! Què farem, nosaltres, sols?

Ara treballes, tu.

No puc venir, jo, pare?

També em vols deixar, Francesc?

No, no pots venir. Tu i en Daniel heu de fer companyia a la mare.

Si et passava alguna cosa…

Aquí, em passaria. No vulguis que per egoisme…

Egoisme? Tu parles d’egoisme?

Què crides? A què ve, això, ara?

Només penses en tu, només…

Quimeta!

Qui et feia embolicar en coses que no t’interessen? No ho vas pensar que acabaria així?

No ha acabat de cap manera.

Que la defensin ells, França!

No és França, és tot. Tu no vols comprendre…

Maleït, maleït el dia que ens en vam anar de Catalunya!

Prou, Quimeta!

Tenies un deure amb nosaltres, però has volgut fer l’heroi…

Et dic que prou! Calla.

No vull callar!

La bufetada, la mare immòbil amb la mà a la galta i el salt d’en Francesc que seia al llit.

Pare!

Deixa.

La respiració bròfega, els ulls encara encesos.

No t’ho perdono, això.

Com vulguis. Des del començament que tot ho has fet difícil, has perdut fins el pudor d’estalviar als teus fills…

Ets tu qui em pegues!

Sóc jo qui et pega. Jo qui té la culpa de tot. No havíem d’haver deixat Catalunya. Ens n’havíem d’haver anat a Mèxic amb en Bonaventura. No havia de col·locar-me a la recepció del meublé. No havia de ficar-me en política. Ara no hauria de marxar. Tot ho faig malament i tu tot ho fas bé…

Pare, jo vull venir amb tu.

Francesc! T’ho prohibeixo, t’ho prohibeixo!

Ets massa jove. T’has de quedar amb la mare.

Ja s’hi quedarà en Daniel.

Veus? Veus? Quin exemple…

Per què no penses en el que els dónes tu? Que et creus que els és bo, veure que no ens podem entendre? Potser encara val més, que me n’hagi d’anar…

Silenci. Les mans del pare que arrosseguen la maleta gran de sota el llit, l’obren.

Ja us faré arribar notícies.

Silenci.

No em sents?

Silenci.

Com vulguis, doncs.

Pare…

Digues.

Durarà encara molt, la guerra?

No ho sé.

Voldria ser més gran.

T’has de quedar amb la mare, Francesc. Sí.

Tu i en Daniel.

Sí.