La Jenny va irrompre a l’habitació i, panteixant, va dir:

—Puja el teu germà!

La Ruth va saltar immediatament del llit i començà a vestir-se. Tenia tanta pressa que no es posà ni les bragues ni els sostenidors.

—Vine, tu!

Vaig seguir la Jenny cap al seu dormitori i ens hi tancàrem en el precís moment que ressonava el timbre de la porta.

—Els mitjons! —vaig dir.

—Deixa, no tenim temps.

Els passos de la Ruth travessaven el vestíbul i després vam sentir la veu del xicot sense entendre les paraules. La Jenny m’havia fet ficar al seu llit i ara es despullava lentament.

—Vols dir que és indispensable, tant de realisme? —vaig mig riure.

De fet, m’hauria semblat més normal que jo em vestís que no pas que ella es despullés, però es veu que havia perdut una mica el cap. De tota manera, d’atabalada sempre n’era.

Va esmunyir-se al meu costat i tots dos ens quedàrem quiets, escoltant, però ara el germà de la Ruth, en Charlei, ja havia entrat a la cambra de la noia i potser tenien la porta ajustada, car les veus arribaven somortes, llunyanes.

—Deu haver vingut a demanar-li diners —comentà ella.

—No l’entenc. Es deixa fer la llei i encara li ha de donar diners!

—No parlis tan alt.

—Ja n’estic cansat —vaig fer jo.

—Vols que et punxi, potser?

—Vosaltres mateixes dieu que sempre l’ha deixada anar amb qui ha volgut…

—Però no amb un blanc. Ja saps com és.

—Un altre dia, no m’amagaré.

—Xit! —em tranquil·litzà ella. I va posar-me la mà sobre els llavis. El llençol que la cobria va escórrer-se-li cos avall, però no vaig fer ni un gest per tocar-la.

—Més val que ens vestim.

—Si per casualitat et veu, pot pensar que has vingut per ella. Així és més segur.

—No pot negar-se que la Ruth té una bona amiga!

Va moure les cames i l’anca em fregà. Va retirar-la, però després repetí el gest.

—Si no se’n va aviat… —vaig dir.

—No et moguis.

—Ja ho dius, tu.

Va mirar-me ràpidament i aleshores s’adonà de la tenda que feien els llençols sobre meu.

—Pobre noi —va somriure, i es quedà pensarosa—. Potser sí que més valdrà que et vesteixis. Puc mirar de fer-te sortir mentre són al dormitori… Saps que no ho he fet mai amb cap blanc?

—Només cal que em diguis això!

—Vesteix-te, doncs.

Vaig saltar del llit, però ella m’esguardava.

—A la Ruth em penso que no li faria res… —comentà.

Em vaig inclinar al seu damunt mentre deia:

—Favor per favor, oi?

—Sí. Deixa’m tancar la porta…

Va aixecar-se, però ja no hi arribà, perquè vam abraçar —nos i vam caure de nou sobre el llit. Només que aleshores va mig repensar-se:

—I si li sap greu?…

—Se t’havia d’acudir primer —vaig mastegar. A fora semblava haver augmentat la remor de veus, però no em trobava en situació de fer-ne cas perquè ella badava les cames.

De tota manera les veus eren més properes i uns segons després, quan em mossegava els llavis en el paroxisme de l’orgasme, la de la Ruth va dir ben distintament:

—No, Charlei; si t’asseguro…

La porta es va obrir amb violència, sense donar-nos temps de separar-nos, i en girar-me vaig veure la Ruth i el seu germà que ens fitaven, ara tots dos muts. Ell tancava els punys, però aleshores es tombà i va allunyar-se ràpidament mentre mormolava alguna cosa. La Ruth restà un moment més i després va seguir-lo cap a la porta del pis que es tancà amb un gran cop.

La Jenny havia corregut al bany i jo ja em vestia quan va entrar de nou. Vingué fins al llit sollat i s’hi va asseure.

—Ruth… —vaig fer.

Ella brandà el cap.

—No, està bé. Més val que us hagi trobat així.

Vaig cordar-me la camisa.

—Ha vist els mitjons?

—Sí.

—No podem continuar així, Ruth… Per què deixes que se t’imposi? No n’ha de fer res, ell.

—Ja ho sé. És per tu.

—Un dia me’n cansaré i li faré un cap nou…

La Jenny tornà del bany, encara despullada, i va precipitar-se cap a la seva amiga.

—Ruth… Estic avergonyida.

—Vesteix-te —digué ella simplement.

—No ho he pogut evitar, ja saps com sóc. I ell estava…

—No diguis res.

—No sé què donaria…

—No diguis res —tornà la Ruth.

Va aixecar-se i sortí de la cambra. Vaig seguir-la fins a la seva, on m’esperaven els mitjons.

—Si estàs enfadada, digues-ho —vaig fer.

—No. T’agrada, la Jenny?

—M’agrades tu.

Em va somriure amb una expressió trista, però quan vaig besar-la tancà els braços darrera meu, com feia sempre, i s’abandonà contra el meu cos.

—No ha canviat res, oi?

—No… Sí —rectificà.

Vaig separar-me’n.

—Comprèn… No sóc un sant.

—No és això. Valdrà més que no hi tornis, aquí. No saps com és, ell. Ara, com que us ha sorprès… com us ha sorprès, se n’ha anat, però tornarà a pensar en els mitjons…

—Que hi pensi. No sé per què li tens tanta por!

—És dolent.

—I odia els blancs, ja ho sé.

Va sentir-se la porta i escoltàrem, però era la Liliam que entrava cantussejant i se n’anà cap a la seva habitació.

—Cal fer alguna cosa —vaig dir—. Ja vaig demanar-te que deixessis aquest parell i que vinguessis a viure amb mi.

—On vius tu, no en volen, de negres.

—Ens podem instal·lar en un altre lloc, doncs.

—No; ho sabria i encara seria pitjor.

La seva passivitat m’exasperava i vaig explotar:

—Doncs jo ja en tinc prou, d’aquestes corregudes i embolics! Si et penses que m’he d’anar passejant pels dormitoris de les teves amigues, t’equivoques. Ja veus què ha passat, avui… Sé que no et pot agradar, i tampoc no m’agrada a mi. Te’n véns a viure amb mi i…

—No, em mataria —em tallà ella.

—No siguis tossuda, Ruth! Ho hem de fer malbé tot per culpa d’aquest maniàtic? Tu ets una negra, jo sóc un blanc, d’acord. Però què? No ens avenim? T’hi sents, amb mi, de negra?

—No —digué amb un petit somrís.

—Perquè saps que no ho ets, que no hi fa res que ho siguis. Ets simplement una dona…

—Ja ho sé, Danny.

—I et vull més que a totes les blanques que he conegut. Ja sé que un dia ens en cansarem. Tu o jo. L’un o l’altre. Però ara encara no ens n’hem cansat. Si ens separem, no serà per culpa d’aquest maricon de Charlei… Pensa-hi. Hem de fer alguna cosa…

Uns passos precipitats travessaren el corredor i els ulls rodons de la Liliam espiaren cap al dormitori que s’havia quedat obert.

—És veritat? —digué—. Hola, Danny… És veritat que en Charlei…

La Ruth assentí.

—No siguis xafardera, Liliam —vaig renyar-la.

Ella no s’immutà:

—Sí que m’hauria agradat de veure-ho!

Vaig adonar-me que no ens la trauríem de sobre fins que hagués satisfet tota la seva curiositat i a més jo ja havia dit el que havia de dir, de manera que vaig optar per acomiadar-me. Abans, però, encara vaig recomanar a la Ruth:

—Pensa-hi.

Va acompanyar-me fins a la porta, seguida de la Liliam que devia tenir por de perdre-la de vista i que somrigué satisfeta quan ens besàrem.

—Fins demà?

—Sí.

En sortir al carrer, prop de Morningside, en Charlei m’esperava a la cantonada. Hauria passat sense dir-li res, naturalment, però ell em cridà:

—Mister…

Vaig aturar-me mentre em treia una cigarreta i ell féu:

—No he quedat convençut…

Tenia un color una mica més clar que la Ruth però les faccions, tot i que recordaven les d’ella, eren més negroides. A part d’això, era francament lleig. Vaig encendre pausadament la cigarreta.

—Perdó… Ens coneixem?

No esperava aquesta mena de resposta i va desconcertar —se una mica, però es reféu de pressa i em recordà:

—Sóc el germà de la Ruth. Ara fa un moment…

—Ah, éreu vós! Se us acut sovint, això de ficar-vos a les habitacions dels altres? Ens heu avergonyit a tots, començant per la pobra Ruth. Us recomano que no repetiu aquesta mena de bromes —vaig afegir mentre reprenia el pas.

Ell va seguir-me, i amb els llavis arregussats que li descobrien les genives, féu:

—Què dieu que em recomaneu?

—Ja m’heu sentit.

—No hi heu de fer res amb les negres! —cridà aleshores.

—Quines negres?

Em va tocar pel braç.

—Un moment! Quin joc us penseu que jugueu?

—I vós?

Ell s’enrabià, però contenia la seva ira.

—Us penseu que sou molt llest… No us vull tornar a veure per aquesta casa. A la Ruth la deixeu tranquil·la, entesos?

—Que m’hi heu vist?

—Sé que heu estat al seu dormitori. Si us hi hagués vist, ara ja no seríeu aquí.

—No?

—No. No toleraré que cap fotut blanc li posi les mans a sobre.

—I jo no toleraré que cap fill de puta, blanc o negre, em doni ordres.

Ens havíem aturat i ens fitàvem com dos galls de panses. Des del llindar d’una botiga ens mirava un home i dos individus més s’havien girat en sentir els nostres crits.

—Un noi llest, ja ho dic! —féu ell—. Acabareu per trobar el que busqueu.

Vaig riure nerviosament.

—Un ganivet, oi? Us cal un ganivet per sentir-vos home… Apa, què espereu?

El mesurava de dalt a baix, sense perdre de vista les seves mans que penjaven al costat del cos adipós i bla. Vaig veure com s’obrien i es tancaven, però a la fi van immobilitzar-se; potser perquè ara ja s’havien aturat altres persones encuriosides per l’escena.

—Ja ens tornarem a trobar —digué una mica infantilment.

—En podeu estar segur —vaig contestar-li, i me’n vaig separar.

Ell va quedar-se on era, molt quiet i amb els ulls entretancats, com si es disposés a passar-hi la nit. Tenia el convenciment que l’endemà encara l’hi trobaria, però em vaig equivocar. No l’havia de veure mai més. I a la Ruth tampoc, de moment.

La porta me la va obrir la Jenny i, d’entrada, ja em digué:

—Tinc un encàrrec per a tu.

—Ah, sí?

—Diu que ja ho ha pensat.

—Qui ha pensat què?

—La Ruth. Això vostre.

Segons ella, se n’havia anat aquell matí a primera hora, però jo no me l’acabava de creure i vaig voler veure la seva habitació. Era veritat. L’armari i els calaixos eren buits, només s’havia deixat unes sabates grogues que ja no feia servir perquè sempre li deia que no l’afavorien. Vaig tombar-me a la noia que m’havia seguit.

—On és?

—No ho sé. No ho ha volgut dir.

Era comprensible. Totes dues eren unes xerraires, i la Jenny sobretot, després del que havia passat el dia abans, no hauria sabut callar.

—I la botiga?

—No n’ha parlat. Ara ja deuen haver tancat.

Vaig anar-hi l’endemà al matí. Només hi havia la dependenta blanca que despatxava una senyora, però jo vaig entrar directament cap al taller on feien els barrets. La mestressa, que tallava un model sobre una taula alta, es precipità al meu encontre i m’empenyé cap a les cortines.

—No pot entrar, aquí —digué.

—Buscava la Ruth.

—Ja no hi és. Se’n va anar ahir al matí.

—No va dir on?

—No va dir res. M’ha deixat empantanegada, sense cap mirament… És de la policia, vostè?

—No. Un amic.

Va fer una ganyota, perquè no era el mateix ser amic d’una negra que tenir-la a treballar, i això m’induí a dir-li:

—Ens havíem de casar.

No sé si encara té la boca oberta, perquè vaig girar cua i vaig tornar a sortir al carrer.

Al vespre tornava de nou al pis, on aquest cop hi eren totes dues, la Jenny i la Liliam.

—L’has trobada?

—No. Ni la trobaré. Us volia demanar un favor.

Sabia que més tard o més d’hora tornaria a posar-se en contacte amb elles, però em va costar una mica de convèncer-les que, sense dir-li’n res, em comuniquessin la seva adreça quan l’haguessin esbrinada.

—És la nostra amiga, Danny. Si ella no vol… —oposà la Jenny.

—Precisament us ho demano per això, perquè sou les seves amigues. No veieu que se n’ha anat perquè té por? I no n’ha de tenir. La por fa mal a les persones.

—Ja ho sé, Danny… És molt delicat…

Vaig posar una cara entre trista i ressentida.

—Ja veig com ets, Jenny. No m’ho pensava pas. Ahir, com que en tenies ganes, no hi vas pensar gaire, en qüestions de delicadesa. Hi vas passar per sobre amb un «potser no li farà res»…

—Ja sé que vaig fer mal fet.

—Però ho vas fer. Perquè et convenia a tu. I ara que et demano de fer una cosa que li convé a ella…

—Té raó —digué la Liliam—. Ella l’estima.

La Jenny encara vacil·lava. Jo vaig afegir:

—Molt bé, Jenny. Si sóc un estrany…

Aleshores cedí i totes dues em van prometre que em tindrien al corrent. Però potser mai més no en van saber res, perquè encara espero notícies. Si la vaig tornar a trobar va ésser per casualitat, i molts anys després, quan ja tot era diferent.