—Joana…

—Que no et vegi per la cuina!

—Un tastet…

—Un tastet i després no surt res a taula. Prou justos que anem de tot.

—Als alemanys no els falta res.

—Oh, ells! I també, no et pensis.

—M’ho deixes tastar, oi?

—No et deixo tastar res! En Francesc mai no demana…

—És clar! Si ho pren!

—I tu? Ja em vaig ben embolicar, ja, amb vosaltres!

—Aniré a veure l’Edith. Potser em donarà un conill.

—Ja hi vas anar la setmana passada.

—Ells en tenen molts.

—Molts, no. I, a més, no has d’abusar. Si hi vas massa sovint, aviat no els en quedaran!

—No riguis. No és culpa meva si tinc gana.

—No ets l’únic, fillet, no ets l’únic! Saps quant he perdut, des que som a França?

—No.

—Onze quilos. Per sort, ara ja s’acaba. Els americans ens ompliran de pots de conserva.

—Són molt rics, oi, a Amèrica?

—Més que ningú.

—I ens ho donaran?

—Donar, donar… D’una manera o altra bé caldrà pagar-ho, dic jo!

I, és clar, no s’equivocava.