Entre el moment del seu comiat de Le Prunier i el dia de la seva entrada a La Patte d’Oie calia situar aquell període de prop de dos anys durant el qual va dedicar-se a una mena de treball ben diferent. La vella Limet i l’experiència anterior amb les dues angleses de Neuilly devien haver-lo preparat a la feina de «fer» dones, però que s’especialitzés en estrangeres obeí a un pur atzar.

Tot va començar aquell dia que pel carrer dues americanes van preguntar-li on era el Musée Rodin. Duien un plànol de la ciutat, amb indicació dels monuments que calia veure, però no s’hi acabaven d’entendre i, com que ell no tenia res més a fer, decidí d’acompanyar-les.

—Hi vaig sovint —afirmà.

El devien prendre per un estudiant de belles arts i ell, que no havia posat mai els peus a l’hotel Biron, va procurar de quedar bé amb l’ajuda de la guia que comprà al vestíbul del museu. D’altra banda, tot just si coneixia una dotzena de paraules angleses i elles sabien massa poc francès perquè li calgués amoïnar-se. Els va fer entendre que l’edifici datava del segle XVIII i que les obres que contenia les havia llegat el mateix Rodin l’any 1917, i elles s’extasiaren davant l’Homme qui marche, l’Age d’arain i, sobretot, Le baiser, prop del qual van passar-se cinc minuts ben bons.

En sortir, amb una falta de tacte decididament americana, volien donar-li una propina i, quan la refusà, decidiren que beurien alguna cosa. Ell no acabava d’entendre la relació que hi havia entre totes dues dones, ja que la noia, d’uns dinou anys, li semblava massa gran per ser la filla de l’altra que n’aparentava uns trenta-cinc o trenta-sis, i fins després no s’assabentà que eren tia i neboda. En aquell moment, ja havia aprofitat una absència de la dona per convenir una cita amb la xicota prop de l’Òpera, que era un dels pocs indrets que identificava. Ella, però, ho devia entendre malament i es devia pensar que les citava a totes dues, car l’endemà va acudir-hi la tia, sola, i de les seves explicacions va deduir que la Grace s’havia hagut de quedar a l’hotel perquè el menjar francès li havia fet mal.

Va portar-la a passejar pel Jardin des Tuilleries i després, en fer-se fosc, li proposà un espectacle, però ella va dir alguna cosa que sonava com «cochon» i en Daniel, encara insegur, va cridar un taxi que els dugué cap a la place d’Italie, on sabia d’un indret especialitzat en números eròtics. Era en un pis, una saleta petita on gairebé només hi havia estrangers i ell aprofità la fosca per tocar-la mentre sobre la menuda escena una parella es lliurava a un «fellatio». En acabar, va portar-la a l’apartament que encara conservava tota vegada que la vella Limet havia pagat el lloguer de tot un any, però va dir-li que era d’un amic que li permetia de dormir-hi des que a ell l’havien tret de la pensió on vivia. Va costar-li una mica de fer-li-ho entendre, però l’esforç valia la pena, car quan va demanar-li diners l’Allison no semblà estranyada i fins l’acaricià mentre mormolava alguna cosa sobre «les pauvres artistes», els únics mots que capí en Daniel tot i que la dona els havia trinxat.

Durant els set dies que restaren a París, d’on s’havien d’adreçar a Roma, va acomboiar-les matí i tarda, visitant monuments que fins aleshores sempre havia contemplat distretament, esglésies on mai no havia ficat els peus i museus que en la majoria de casos únicament coneixia de nom. També visitaren cabarets de moda i coves existencialistes que anaven llanguint, balls populars i racons d’art on els habituals encara duien gorra i mocador al coll, però de nit, quan ja les havia deixades a l’hotel, es reunia de nou secretament amb l’Allison i se n’anaven a dormir plegats. No va tornar a demanar-li diners, no pas per delicadesa, sinó perquè no calia. El tercer dia va comprar-li uns botons de camisa, d’or, i abans d’acomiadar-se, l’inevitable rellotge, un Omega semblant al que havia hagut de donar a la Jeannine. Després, d’Itàlia, encara va enviar-li tres postals amb la paraula «Love», però sense firmar, una precaució molt comprensible des del moment que era casada.

Quan li arribà la darrera, ja s’entenia amb una divorciada de quaranta anys que, el segon dia que sortiren plegats, va confiar-li un feix de diners perquè pagués a tot arreu. L’havia coneguda a la porta del Louvre i no li van caldre més indicacions per comprendre que els museus i altres indrets d’interès artístic eren un bon terreny de cacera. A cops les coses no sortien bé i les dones, que s’avenien a ser festejades, el deixaven plantat quan intentava de menar-les al pis o en algun meublé, però amb el temps va aprendre a distingir i, pel restant, mai no s’adreçava a cap dona excessivament jove o massa acompanyada. Preferia les que anaven soles o, a tot estirar, amb una amiga. N’hi havia més que no s’havia imaginat. Van passar-li per les mans fadrines revellides, mestresses de sa casa, divorciades que intentaven de refer llur vida, vídues que passejaven tristeses fàcils de combatre… La majoria d’elles devien dur una vida honesta a l’indret d’on procedien; tanmateix, París semblava que els pugés al cap i se’n feien una idea alhora romàntica i sòrdida que ara tenien ocasió de confirmar. París era un parèntesi i l’aprofitaven sense massa remordiment, de vegades als nassos mateix del marit, com una mare de família que va conèixer a Notre-Dame, un matí que el seu espòs, un fabricant de calçats d’Illinois, visitava una indústria del seu ram amb la qual tenia contactes comercials. S’havien de trobar a les dotze al Flore, però ell no ho va saber fins que es va veure en presència d’un individu gros i ple de vitalitat que l’acollia amicalment quan ella li digué que s’havia ofert a ensenyar-los la vida nocturna de la capital. Llevat de l’endemà, que eren hostes del fabricant, va dinar-hi i sopar-hi durant els quatre dies que restaren a París, els acompanyà pertot arreu i a la nit els feia recórrer les boites de Montparnasse i de Montmartre, on ballaven i s’emborratxaven fins a la matinada. Ell sabia que hauria hagut de deixar-los, però la Maggy tenia una cara plena de picardia que l’atreia i, a més, considerava que li havia jugat una mala passada amb allò de presentar-lo al marit. Es proposava de fer-la passar per l’adreçador.

Ho va aconseguir el tercer dia a la nit, quan van anar a Le Lampion, un local amb atraccions i una orquestra cubana on cobraven preus prohibitius però que no semblaven inquietar a mister Quimby, Ed per als amics. L’ambient era animat, les atraccions interessants i les begudes de qualitat. Potser no s’hauria hagut d’entossudir a ballar, amb el xampany que ja duia al cos després dels combinats que van beure de primer, però era un home acostumat a sortir-se amb la seva i es marejà de tan mala manera que va caldre portar-lo gairebé a pes de braços fins al taxi. Ell va acompanyar-los a l’hotel, on pujà a l’habitació, però després, en baixar, va llogar-ne una altra al mateix pis i als deu minuts trucava a la porta. Va sortir la Maggy, naturalment, i en Daniel va limitar-se a murmurar-li:

—Habitació 312.

No va esperar que digués ni sí ni no, es despullà i es ficà al llit. Va haver d’esperar tanta estona que s’adormí i tot, però havia deixat la porta sense tancar i ella va despertar-lo quan s’esmunyia prop seu.

—No em puc quedar gaire estona —li va dir.

Cinc minuts després ja no li importava que la visita fos breu. Els cinc fills que havia tingut se li notaven, no tenia la més petita idea de com calia fer l’amor i, per si fos poc, era propietària d’una vagina tan curta que cada cop que es movia ensopegava amb el pessari. Però a ella devia haver-li agradat, perquè romancejà encara més d’una hora i no va deixar-lo fins que la penetrà per segon cop. Mai no havia conegut una aventura més decepcionadora i fou l’única vegada que no va rebre cap present, si bé l’endemà, en separar-se del matrimoni, l’Ed va allargar-li uns milers de francs pels seus serveis.

Només en una ocasió va poder dormir amb una noia verament jove, una californiana de divuit anys a la qual els seus pares havien pagat un viatge a Europa. Anava amb tres altres noies i les acompanyava una professora que les feia visitar exhaustivament tots els museus on podien veure’s coses dels impressionistes, dels quals era una fanàtica. Al cap de quatre dies les noies ja en van tenir prou i una tarda se li escaparen mentre ella explicava meravelles d’un Renoir. En Daniel va aturar-se prop seu en adonar-se que parlava sola, però aleshores es girà, va mirar al seu entorn tota estranyada i, potser per ella mateixa, preguntà:

—On són?

—Ha perdut alguna cosa? —preguntà ell.

—Les noies.

Parlava un francès força correcte i va explicar-li la situació. Ell va dir-li:

—Saben on és l’hotel? Doncs no s’amoïni, ja hi faran cap.

—Però jo sóc responsable…

L’ajudà a mirar per les altres sales, però les noies s’havien fet fonedisses i li va caldre resignar-s’hi. Accedí a prendre alguna cosa al bar, però estava molt nerviosa i aviat se’n va voler tornar cap a l’hotel. Va deixar-la a la porta, sense insinuar cap possible encontre posterior, ja que el moment psicològic no hauria estat ben escollit, i l’endemà va presentar-s’hi amb l’excusa de saber si a les noies els havia passat res. Hi eren totes i es disposaven a sortir. Havien arribat a un compromís amb la professora i aquell matí anaven de compres.

—Si les puc orientar… —digué ell.

Naturalment, els va caure com un enviat del cel i les va pilotar pels grans magatzems, Le Printemps, Les Galeries Lafayette i Le Bazar de l’Hótel de Ville, abans de fer un tomb per les boutiques on les noies remenaren incansablement capells, bosses, polvoreres, joiells de fantasia, suèters i tota mena de frivolitats. Devien trobar-lo simpàtic, perquè plovien les consultes i fins miss Ryan, la professora, va voler saber què opinava d’un conjunt de tricot que va enamorar-la a Perlène. A migdia totes anaven carregades de paquets i ell, a més, duia a la butxaca una missiva que li havia fet passar una de les noies quan remenaven al Bazaar-Dessès. No va desplegar-la fins després d’haver-les deixades a l’hotel, i aleshores llegí: «Ens podríem veure aquesta nit a dos quarts d’onze a la cantonada dels carrers Lagrange i Dante?».

Era a tocar mateix del Parvis, on s’hostatjaven, i s’hi va presentar puntualment, per no fer esperar la rosseta que li havia lliurat la nota sense mirar-lo. Però no era una cita d’amor, ja que hi acudiren totes quatre i, com van dir-li, volien divertir-se. Trobaven que no tenia solta allò de passar una temporada a París si només havien de veure pintures, escultures i monuments, amb alguna escapada escadussera a les botigues d’articles femenins. Havien sentit parlar de boîtes, caves, night clubs i music-halls, però no sabien on eren i els feia una mica de por anar-hi sense escorta. Seria tan amable?…

Ho va ser. Va portar-les a La Macumba, on s’extasiaren en trobar-se amb aquell ambient dominat pel bambú i que tan bé s’avenia amb les danses sud-americanes que tocava l’orquestra brasilera i després van recórrer encara uns quants locals més dels quartiers de l’Òpera i Le Palais Royal per acabar al Milord l’Arsouille on va explicar-los que abans hi havia el Cafè des Aveugles, una sala de sostre baix, de voltes, i plena de fum on cantava Francis Claude. Va desil·lusionar-les una mica que no s’hi podia ballar.

A dos quarts de quatre, en separar-se, va calcular que devien haver despès una vintena de mil francs entre tots cinc, però els diners no eren cap problema, totes elles havien acudit a Europa amb la bossa plena. El canvi, a més, les afavoria.

La tercera nit va portar-les a Le Lapin Agile on es va poder lluir explicant-los que quaranta anys enrera hi anaven Picasso, Pierre MacOrlan, Max Jacob i llurs amics i que Francis Carco havia fet les seves primeres armes de poeta davant el crist de guix de Wesley que encara continuava allí. Van beure-hi el licor tradicional de la casa, «cerise à l’eau-de-vie» i van tenir la sort d’ensopegar-hi el fill de Fredé que va cantar uns versos de Brouant acompanyant-se amb la guitarra. Ell els havia omplert el cap parlant-los de bohèmia, d’amor i d’aventures romàntiques i a les dotze va poder endur-se la Kathe al seu pis, a la Rue Lamarck. Les altres, la Berthe, la Mary i la Kathy, se’n van adonar perfectament, però no van dir res, com si fos la cosa més natural del món. De fet, a ell li semblà que durant les dues nits anteriors totes procuraven d’aparellar-los sempre que podien, una sospita que confirmà quan la noia, en la intimitat del llit, va dir-li que l’estimava. En Daniel es mostrà més aviat escèptic. Abans ja en devia haver estimat d’altres. Si més no, va descobrir que no era verge.

A partir de l’endemà, van sortir sols. Les altres s’havien espavilat prou per sobreposar-se a aquella obscura temença que dies enrera els inspiraven les nits de París i ja no el necessitaven. Va poder consagrar-se doncs totalment a la Kathe fins que miss Ryan, una matinada que tenia mal de queixal i cercava una pastilla d’aspirina, va descobrir la fuga nocturna de les seves pupil·les i decidí tancar-les amb clau. Ho va fer en un altre hotel, car segons ella les noies no se n’haurien pogut anar sense la complicitat del personal que devia veure-les sortir i tenia per tant el deure d’avisar-la. Va moure un escàndol típic de vella fadrina i va traslladar el ramat al Roma. Ell no se’n va assabentar fins a final de setmana, un matí que s’escaparen mentre la dona era a la perruqueria i es presentaren totes quatre al pis. Podia haver estat una escena gairebé de vodevil, car ell la nit abans havia arreplegat una alemanya que en aquell moment encara era a l’habitació. Per sort es tractava d’una persona discreta i no es deixà veure tot i l’aldarull que les noies movien a la sala que comunicava directament amb el dormitori. No les va poder treure fins al cap de mitja hora, després de dissuadir-les de la idea que se li havia acudit a la Berthe: fer-se amb una clau falsa de l’habitació de l’hotel. La cosa s’anava tornant rocambolesca i ell ja es penedia d’haver-se embolicat en aquella aventura improductiva que no va acabar-se del tot fins dues setmanes més endavant, la darrera nit que les xicotes passaren a París. Excepcionalment, a manera de comiat, miss Ryan s’havia avingut a una sortida nocturna i elles van protegir una fuga breu de la Kathe que a darreres hores de la tarda li havia enviat el grum de l’hotel amb una noteta. Com que continuava amb l’alemanya, va endur-se-la en un meublé per evitar possibles incidents. Ja tenia la vida prou complicada. Frau Hinkelmann, Ortense de nom, tenia molts diners, era molt generosa i prou grossa per saber que havia de pagar, però no li agradaven els anticonceptius i tenia por de quedar embarassada, de manera que li exigia que de banda de vespre es banyés els òrgans genitals amb aigua ben calenta perquè això reduïa la fertilitat.

Uns mesos després havia de trobar una altra maniàtica, anglesa, que volia fer-li dur suspensoris pel mateix motiu, però com que a més li costava molt d’obrir la bossa, va engegar-la al botavant. De dones en sobraven, i els capricis l’humiliaven quan no els compartia. Ningú no va humiliar-lo tant, però, com la Shirley, una americana de Virgínia que se’l va endur de viatge a Nàpols, Venècia i els llacs italians, on el va vendre a una altra americana amb la qual s’havia fet amiga, si bé ell no ho va saber fins que ja tornaven a ser tots plegats a París. És a dir, en aquell moment la dona ja navegava camí d’Amèrica.

La Vera, l’amiga, va convidar-lo a sopar al Shérézade, un night club amb una orquestra de tzigans on actuava un cosac que ballava la dansa dels punyals. Havia invitat també una altra dona, mistress Lyde, de la qual mai no va saber el nom de fonts, i, en sortir, després d’haver-lo deixat pagar, van adreçar-se a la Rue Lamarck. A ell ja va estranyar-li una mica que, en preguntar:

—I ara, on? —ella contestés:

—És tard, ja. Podem anar al teu pis.

Estava acostumat que la iniciativa partís d’ell i la Vera no li havia semblat una dona fàcil de seduir, però la tenia per una persona decidida i ara va pensar, sense equivocar-se, que també era una viciosa.

En arribar a l’apartament, van beure una mica més i tot seguit es posaren al dormitori on ell va esperar que s’haguessin despullat per demanar-los diners. La Vera es va sorprendre.

—Ja vaig pagar a la Shirley.

—I què té a veure la Shirley amb això?

Es va quedar de pedra quan la dona li explicà que l’americana de Virgínia havia traspassat els seus serveis per cinc-cents dòlars, un matí que eren al Lago di Garda.

—Va dir que era amb coneixement teu.

Quan va poder refer-se una mica del seu desconcert, va preguntar-li sarcàsticament:

—Deus tenir un rebut, oi?

És clar, no en tenia cap, i ell va negar-se a complaure-les si no afluixaven la butxaca. L’altra, mistress Lyde, no deia res. S’havia assegut al llit, des d’on els mirava amb uns ulls profunds i foscos mentre ells dos discutien, nus com un verm.

—Jo només sé que he donat cinc-cents dòlars —feia ella.

—Potser ho dius.

—Els he donat i me’ls vull cobrar —insistia la dona, cada cop més enrabiada. No era possible que en aquell moment tingués les més petites ganes de dormir-hi, i tanmateix es veia que la revoltava la idea d’haver estat víctima d’una estafa.

—Vés a buscar-los a Amèrica, doncs! —li replicà ell—. Si és que és veritat que vas ser tan innocent, perquè a la millor tot és una excusa per fer-vos muntar de franc. Apa —acabà—, vestiu-vos i toqueu el dos! Vull dormir, jo.

—No ens n’anirem fins que hagis complert.

—Doncs esteu ben apanyades —va replicar amb una ullada als seus genitals.

—Ens esperarem.

—No esperareu res. Foteu el camp!!

Mistress Lyde tenia una lluïssor estranya als ulls, com si aquelles disputes l’haguessin engrescada, però ell no se’n va adonar fins que la dona s’aixecà i va llançar-se-li damunt. Va esclafir a riure:

—Aquesta sí que és bona!

Però era alta i forçuda i, quan el va fer caure, es posà seriós i va engegar-li unes quantes guitzes fins que li va caldre pensar en la Vera que s’abatia sobre el seu pit, amb el ventre cap a la cara. Anà relliscant i l’ofegà amb el sexe mentre l’altra, asseguda sobre les seves cames ara immòbils, deia:

—Vols que l’hi talli?…

Mitja hora abans havien segut totes dues en una taula de Shérézade, dignes i educades, somrients, però ara els havia canviat àdhuc la veu i ell va espantar-se de debò. Va moure els braços, mig travats per les cuixes de la Vera, i arronsà les cames tant com pogué, però mistress Lyde s’hi havia ben ancorat i sentí la mà que l’engrapava. Obrí la boca, però no podia dir res. Pessigà les cuixes de la dona i ella, que el dominava, li subjectà els canells i els hi va torçar.

—Què hi dius? —va preguntar-li.

Contestà amb els ulls, assentint, i va sentir el riure de mistress Lyde i tot seguit les natges que s’alçaven una mica abans de tornar a aplanar-se, més amunt, mentre la mà el treballava.

Hi van passar totes dues, sense deixar-lo descansar i ajudant-se amb els dits perquè les ereccions eren dèbils. Quan van deixar-lo, estava marejat i va continuar ajaçat a terra, ara a bocons, mentre elles es vestien. Se’n van anar donant un cop de porta, probablement tan disgustades com ell, i aleshores s’aixecà. Encara no s’acabava de creure el que li havia passat.

A mistress Lyde la va tornar a veure una altra vegada, potser al cap de quinze dies, i tots dos es van mirar fredament d’una banda de carrer a l’altra, ell agafat al braç d’una mexicana que només passava dues nits a París i volia aprofitar-les. Però aleshores ja en començava a estar cansat i sovint li costava un esforç quedar bé davant aquells cossos autumnals que s’enrunaven lentament i de vegades sanglotaven en adonar-se que havien de pagar per dormir amb un xicot jove. L’atipaven els ulls ardents sota les parpelles caigudes, els llavis blans que envellien els seus, els pits flàccids i de mugrons exsangües, els ventres adiposos i les cuixes varicoses… S’havia aprimat, no dormia bé ni quan dormia sol i molts dies tenia migranyes persistents. Per si fos poc, l’havien embrutat tres vegades. Calia canviar de vida.

No ho va fer fins a primers del cinquanta-quatre, impulsivament, aquell dia que sopava a La Patte d’Oie amb la vídua d’un rei dels volàtils carregada de joiells i de lascívia reprimida i un dels cambrers, després va saber que es deia Melnus, va caure fulminat per un atac mentre servia un «canard aux olives». Se’l van endur discretament, acudí una ambulància i molts clients abandonaren el local. Mistress Clairon, però, tenia l’estómac ben posat i, un cop passat l’enrenou, continuà menjant.

Fou després, en anar-se’n al lavabo, que sentí que l’amo es lamentava i s’avançà a oferir-li els seus serveis. L’home el mirà, estranyat i cellajunt.

—Que ho sou, de cambrer?

—Sí.

—On heu servit?

—No he treballat mai en cap restaurant, sempre en bars.

—Si és així… —digué l’altre, a punt de negar.

—Podeu provar-ho —insistí ell—. Parlo l’anglès. I el català. Tinc també alguna noció de l’alemany.

—Això es diferent. Podem parlar…

—Ara no —digué ell—. Vaig amb una senyora. Tornaré d’aquí a mitja hora.

Mistress Clairon, naturalment, es va enfadar, però ell, a les nou, ja tornava a entrar a La Patte d’Oie i l’endemà iniciava el seu treball.