El xicot estava begut i quan vaig dir-li que havia de tancar va enfadar-se i em tractà de fill de puta.

—Un moment —vaig fer, i amb una mà vaig agafar-lo per la corbata, des de darrera el taulell, però no em podia decidir a pegar un borratxo i vaig tornar a obrir el puny. Ell va caure sobre el tamboret, relliscà i uns segons després estava assegut a terra.

Vaig córrer cap a l’altra banda, on feia tot d’esforços per aixecar-se, i en agafar-lo pel braç escopí:

—Malparit!

Ni se’m va acudir de sentir-me ofès, perquè ho havia dit en la meva llengua. Dues hores abans, quan entrà al bar, vaig veure que d’americà no ho era; tenia un tipus llatí i parlava un anglès lent i no gaire intel·ligible, però mai no m’hauria imaginat que fos un compatriota.

—Català? —vaig fer.

Ell tornà a insultar-me, sense adonar-se que ja no li parlava en anglès, però eren uns insults sense convenciment perquè prou li costava d’aguantar-se dret. Sense fer cas de les seves protestes ni dels seus puerils intents d’agressió, vaig dur-lo cap a una taula i l’hi vaig asseure. Ell colpejà la fusta amb les mans.

—Whisky —féu.

L’altre client que havia assistit a tota l’escena sense moure’s del tamboret, va deixar una moneda sobre el taulell i, per primer cop, obrí la boca:

—Us donarà feina.

Després s’allunyà cap a la porta, on coincidí amb en Lennon que, com cada dia en aquella hora, acudia a passar comptes. El xicot insistí:

—Whisky…

Torçava el coll i reposà el cap entre els braços. En Lennon se’l va mirar amb una mica de fàstic i m’interrogà amb l’esguard. Jo vaig arronsar-me d’espatlles.

—No s’aguanta dret.

—Crida un taxi o fot-el al carrer.

Però jo vaig tornar a inclinar-me al seu damunt i vaig aconseguir de treure-li la cartera de la butxaca sense que protestés; semblava haver-se adormit. Entre els papers vaig trobar una adreça que corresponia a Riverdale i vaig dir:

—L’acompanyaré. És un català.

Una vegada havia intentat d’explicar-li qui eren els catalans, però en Lennon m’escoltà amb l’orella distreta, com ara, car només féu:

—Tu mateix —i s’atansà a la caixa.

Jo vaig agafar el telèfon, vaig demanar un taxi i aleshores el vaig seguir darrera el taulell, on ell ja havia obert el calaix de la registradora. Al cap de deu minuts va entrar un home alt i de complexió robusta que va preguntar:

—Qui és, el client?

Vaig assenyalar-lo amb un gest.

—Potser m’haureu d’ajudar.

No devien agradar-li els borratxos, perquè féu una ganyota i es gratà el cap, però s’estalvià d’haver d’intervenir-hi i va limitar-se a obrir-nos la porta quan mig arrossegava el xicot cap a fora. L’havia sacsejat una mica, i ara s’havia despertat sense recordar-se que encara tenia ganes de beure; se’n recordà de nou quan ja érem a tocar del cotxe i mormolà la paraula «whisky» amb la veu pastosa, però jo el vaig empènyer cap dins i, en asseure’m al seu costat, ja roncava dèbilment. No em donaria tanta feina com havia temut.

Me’n va donar una mica en desembarcar davant la casa on em pensava que vivia i, sobretot, en pujar les escales de l’apartament al qual no em va caldre trucar perquè algú havia deixat la porta del carrer oberta. De tota manera, ell era primet i més aviat baix i, amb paciència, me’n vaig sortir.

Per dissort ens havíem equivocat d’adreça i la dona que ens obrí la porta del piset declarà que no el coneixia de res. Era una xicota malcarada, potser perquè l’havia tret del llit en aquella hora, i em costà Déu i ajuda de convèncer-la que cridés un taxi des del seu telèfon. Em penso que a la fi va accedir-hi perquè era l’única manera de desfer-se de nosaltres. Mentre esperàvem, vaig poder saber que tot just feia sis dies que ocupava l’apartament i que li semblava que al llogater anterior l’havien hagut de treure perquè no pagava.

El taxista que ara acudí era molt diferent de l’altre i va ajudar-me a carregar-lo i a descarregar-lo quan arribàrem a casa. Fins i tot va aconsellar-me un parell de fórmules bones per la borratxera, sense imaginar-me que en aquest ram m’ho sabia tot. El noi, però, ara s’havia adormit per de bo i em va semblar que era preferible deixar-lo tranquil. L’home, que en aquell moment ja havia rebut una bona propina, m’ajudà a despullar-lo i entre tots dos l’instal·làrem en un sofà una mica curt i estret contra el qual vaig acular una taula i una cadira perquè no caigués.

L’endemà va despertar-me el soroll de la dutxa i vaig incorporar-me amb un espant; m’havia oblidat d’ell. En recordar-me’n, vaig saltar del llit i vaig fer cafè i unes torrades tot i que de gana ja sabia que no en tindria. Però en sortir del bany, en calçotets i samarreta, feia bona cara i semblava recuperat.

—És freda —digué—. He vist que la calenta no funciona.

M’havia parlat en anglès, naturalment, i jo vaig contestar-li en la nostra parla:

—Des que sóc aquí, no ha funcionat mai.

—Ah! —Posava una cara tan còmica que vaig esclafir la rialla—. Un català! —digué, i va allargar-me la mà.

—Sort en vas tenir, anit.

—Em vaig emborratxar com un porc, oi?

—I tant! Tu ho has dit.

Va passar-se la mà pel front i s’assegué.

—On em vas trobar?

—Em vas trobar tu a mi. Treballo en un bar.

Vaig servir-li cafè mentre ens explicàvem. L’any anterior havia acabat la carrera d’enginyer i ara feia unes pràctiques a Chicago abans de tornar a Barcelona, on ja l’esperava una col·locació a la casa Rivière si es decidia a entrar-hi. Poc després de la seva arribada es va enredar amb una noia, la va deixar prenyada i ahir a la tarda havien acudit tots dos a una casa on li cobraren cinc-cents dòlars per un avortament. La cosa havia estat tan sòrdida que, en deixar-la, decidí que s’emborratxaria.

Ara, en recordar-ho, va precipitar-se al telèfon i el vaig sentir parlar durant deu minuts abans de tornar a la cuina. Després féu:

—Està bé.

Jo no entenia d’on havia tret els cinc-cents dòlars de la intervenció si s’havia deixat expulsar de l’apartament per falta de diners, però aleshores resultà que ja feia dos mesos que no hi vivia, de manera que el llogater foragitat devia ésser el qui s’hi instal·là en anar-se’n ell.

—Ara visc a Morton Grove —va dir-me.

L’hi vaig acompanyar en havent dinat, abans d’entrar a la feina, i al cap de dos dies vaig conèixer la noia, la Sheila, una xicota de vint o vint-i-un anys, rosseta i de cara dolça, que ja semblava totalment refeta de l’operació.

—Penso endur-me-la —em digué—. Ens casarem.

Ni un sol moment no li havia passat pel cap de quedar —se a Amèrica i, quan vaig començar a fer-li objeccions sobre el règim franquista, em contestà:

—I on et penses que s’ha de fer, la feina? Aquí o a casa?

A la península, i sobretot a Catalunya, les coses es movien, però era per obra de la gent que vivien al país, no dels exiliats que, segons ell, havien perdut el temps en baralles i declaracions que no menaven enlloc. Després rectificà:

—No dic que no s’hagi fet res d’útil. Per exemple, sempre s’ha procurat airejar el nostre problema davant els organismes internacionals com l’ONU i la UNESCO, i això està bé, és convenient, cal que no els deixem oblidar que existim. Però tot plegat no serviria de res si perdíem la consciència de nosaltres mateixos i, perquè no es perdi, hem de treballar a casa, entre els indiferents, els despistats, els esporuguits… tots aquells que després de tants anys de despersonalització ja no saben qui són ni què volen. No et pensis pas que es pot recobrar per obra de fora, la llibertat. Ens l’hem de guanyar nosaltres mateixos, a dins, amb esforç…

Li agradava una mica de discursejar i quan començava era capaç de passar-se hores senceres explicant la seva visió de les coses. M’assegurava que era la de gairebé tots els catalans conscients i mirà de convèncer-me que tornés a Catalunya.

—No sé què et deuen haver dit —féu una tarda—, però estic segur que podries entrar sense cap dificultat i, no cal dir-ho, sense por de represàlies. Quan te’n vas anar eres una criatura. No et pensis que siguin tan estúpids… Durant els darrers anys han tornat molts d’exiliats que havien pres part en la guerra civil, en conec alguns, i ningú no els ha molestat. És clar que hi ha excepcions…

Aleshores ja havia tingut temps de contar-li la meva història i ell, sense embuts, m’havia declarat que la desaprovava del tot. Fins va dir-me:

—En el fons, ara ets un desarrelat.

No ho podia negar, i davant seu me n’avergonyia una mica, com tants anys enrera me n’havia avergonyit davant l’amiga de la Goldy.

—Això de donar voltes d’un cap de món a l’altre amb la pretensió de no tornar fins que les coses canviïn, és una bestiesa. És a dir, es comprèn molt bé quan es tracta de persones compromeses que, a dins, encara que les deixessin entrar, no podrien fer res. Però xicots com tu que no hi vau tenir res a veure i només en sabeu el que us van contar els pares… A casa necessitem tots els catalans. Pensa que el percentatge de gent forastera és enorme, es parla ja d’una tercera part, i augmenta contínuament. Reflexiona-hi, en això.

Però en reflexionar-hi m’adonava que Catalunya pràcticament ja no existia, per a mi. No en recordava res, tot es reduïa a paraules pronunciades pel pare i la mare aleshores que encara era un infant, paraules referides a un món al qual no pertanyia. La nostàlgia que em semblava sentir ara i adés, de lluny en lluny, era falsa, obeïa a la insatisfacció del meu viure que creava una imatge ideal i evocava la possibilitat d’un altre Daniel, afincat a la terra on havia nascut i que no coneixia.

—Què et lliga, aquí? —insistia encara ell—. No deuen pas ser la dona i el fill que vas abandonar.

—No.

—Doncs? I de feina en trobaries de seguida, jo mateix et podria ajudar. No cal que et digui com acollim amb els braços oberts tots els qui tornen. És allò del fill pròdig, saps?

No en dubtava. Però jo també sabia com era de trist tornar a casa amb les mans buides, sense poder dir: mireu, he fet això… D’exilis n’hi havia molts i jo havia viscut el dels despreocupats, era una mena de llop solitari que anava a la seva, no formava part de grups o confraries i, potser perquè havia abandonat Catalunya tan jove, encara sense formar, vaig estalviar-me el problema de la integració que amargava la vida de les generacions més velles.

Ell ho comprenia, hi havia dies que no ens posàvem a dormir fins ben avançada la matinada, car a partir de començaments de mes deixà la seva habitació i va instal·lar-se al meu apartament, on visqué els darrers dos mesos de la seva estada a Chicago. Aleshores ja havia començat a ensenyar el català a la Sheila i de vegades, en tornar de la feina, me’ls trobava tots dos a casa, on no era infreqüent que la noia es quedés a dormir. Ell s’havia assegurat que l’avortament no l’havia perjudicada i un cop em va dir:

—Li vull fer molts catalanets.

Ella l’estimava de debò i estava disposada a seguir-lo on fos i a abraçar la causa que ell li digués. Feia sis mesos que es coneixien, però ja havia tingut temps de recollir tanta informació sobre Catalunya que sovint em deixava bocabadat. En certs aspectes, em recordava la Margaret.

—I a casa teva què? —vaig preguntar-li un dia a ell—. Els va bé?

El xicot s’arronsà d’espatlles.

—Quin remei els queda! Sóc un tossut, saps? Fa cinc generacions que els Solé-Oriol són advocats i a mi em tocava de seguir la tradició, perquè només tinc dues germanes. En lloc d’això, vaig voler estudiar d’enginyer; d’advocats en sobren i el que calen són tècnics. Ells són d’un catalanisme rutinari i conservador, més o menys tipus Lliga, i jo els he sortit doctrinari, segons el meu pare —va riure—. Ni ell ni jo no sabem ben bé què vol dir, amb això. En fi, ja pots veure que s’han de resignar als meus defectes. Si sabien que aquí m’he emborratxat dues vegades, aquell dia que em vas conèixer i un altre que vaig enfadar-me amb la Sheila, els cauria la cara de vergonya. Ja van posar-se malalts un vespre que la policia vingué a casa perquè em vaig fer veure en una reunió no autoritzada… Ara voldran que visqui amb ells, però no pot ser, amb la Sheila no s’hi avindrien mai. A més, vull tenir independència total i a casa seria impossible. No saps com són. Vaig escriure’ls que m’havia fet amic d’un exiliat, tu, i mira què diuen…

Em va mostrar la carta, plena de recomanacions contra les males companyies i aconsellant-li que no es comprometés si era una persona significada, car ell havia de tornar a Espanya i fer-hi la seva vida.

—Ja veus —digué quan la hi vaig tornar.

És clar, la cosa es passava de comentaris i em vaig limitar a assentir. Ho veia. Si hagués estat de la Sheila, aquella mena de família m’hauria fet reflexionar, però ella estava enamorada.

El darrer dia que passaren a Chicago vam dinar tots tres plegats i a la tarda vaig acompanyar-los a l’aeroport, on havien d’agafar l’avió cap a Nova York. Camí del camp, ell encara insistí sobre la conveniència que tornés a Barcelona. Aleshores ja estava prou al corrent de la meva existència perquè em pogués dir:

—Et convé. A Catalunya refaràs la teva vida. Tindràs un objectiu, mentre que aquí no en tens cap.

De raó li’n sobrava, però no vaig prometre-li res. Tenia el cor encongit perquè amb la seva marxa em semblava que perdia per segona vegada quelcom que hauria pogut ésser meu i que no tenia el valor de servir. Mai no l’havia tingut. Potser per això vaig deixar sense resposta la seva primera carta, al cap de tres setmanes. Me’n va escriure encara dues més i aleshores, davant el meu silenci, callà.

Ja feia un any que era de nou a la pàtria quan vaig rebre una tarja que anunciava la naixença d’un fill: Jordi Solé-Oriol Newman. El primer catalanet de la niuada que s’havia promès. Era amarg de pensar que aleshores jo m’entenia amb la Mary, estèril i puta, però vaig tancar els punys, vaig serrar les dents i, aquella nit, la vaig apallissar.