Sempre recordaria aquella tarda que mirà al seu entorn i pensà que l’únic que encara no s’havia venut eren els mobles. Però els mobles no eren seus, es tractava d’un apartament moblat, i mai no trobaria comprador. Tothom era desconfiat, la gent exigien rebuts i papers justificatius, prou que ho comprovà aleshores que va desfer-se de la cigarrera d’or que la garsa aquella de la Jeannine no havia pensat a demanar-li. La roba la va treure més fàcilment, però li’n van donar una misèria que tot just li serví per perllongar uns quants dies més aquella agonia dels menjars econòmics en bars fumosos i amagats on acudia una clientela famèlica i esparracada.

—No sabia què fer —va contar una vegada a la Ruth i a les seves amigues, la Jenny i la Liliam, les úniques persones que coneixien aquest episodi de la seva vida—. Feia dos dies que es pot dir que no havia menjat…

—I per què no treballaves? —va preguntar-li la Jenny—. Que estaves malalt, potser?

—Malalt de gana, en aquell moment —va riure, i després fità la punta de la seva sabata mentre explicava—: No sé què em passava. Sempre he tingut temporades així. No, malalt no ho estava, però em penso que tampoc no estava bo. No sé si ho he estat mai… El cas és que aleshores no volia treballar —féu, sense aclarir res, car de la vella no n’havia parlat, naturalment—. Però tampoc no em volia morir de fam. El que sé és que no se m’acudia res i no em podia pas dedicar a mendicar pels carrers. A París no ho permeten, i tampoc no ho hauria fet. No, això no. No se m’acudia res, doncs, i fins l’endemà al matí no vaig tenir una idea. Acabava de mirar per la finestra i vaig veure la botiga que hi havia a la mateixa Rue Lamarck, més amunt, a l’altra banda… Em coneixien una mica, hi havia entrat unes quantes vegades, i tot d’una vaig pensar que si demanava alguna cosa per telèfon me la pujarien sense estranyar-se’n. Hi havia molta gent que comprava per telèfon i un dels fills, el més gran, repartia… L’únic empipador era que de telèfon no en tenia —afegí, i va encendre una cigarreta.

—Què vas fer, doncs? —preguntà la Ruth.

—Bé, vaig baixar al carrer de Caulaincourt, que és a tocar del carrer de Lamarck, i vaig telefonar des d’un bar. Després, corrent, me’n vaig tornar al pis perquè em van dir que ho pujarien de seguida. Però van tardar ben bé mitja hora. Sempre ho diuen, això que et serviran de seguida… Vaig fer un encàrrec important, no us penseu. En aquell moment ja tornava a haver-hi de tot. I, tal com havia pensat, el noi va deixar-ho sense parlar-me del pagament. Jo vaig dir-li que ja passaria per la botiga a la tarda…

—I com te’n vas sortir? —s’interessà la Liliam.

—De cap manera —va riure—. Durant tres o quatre dies ningú no va dir res i jo, quan sortia de casa, tirava cap a l’altra banda perquè no em veiessin passar. Després, un matí, quan encara era al llit, van trucar. En un altre moment ja no hauria obert, perquè de visites no en rebia, però encara estava ensonyat i no se m’acudí que podia ser la factura fins que la porta ja era oberta i el noi me l’allargava.

«Ja passaré aquesta tarda», vaig dir-li com quatre dies abans; «me n’havia oblidat». No va insistir, però l’endemà passat tornava a trucar. Aquest cop no vaig obrir, però suposo que era ell, ja que em va fer una altra visita. El dilluns següent vingué l’amo en persona, un d’aquests francesos baixos, grassos i mostatxuts que sembla que us ho hagin de donar tot però són més gasius que un pagès de secà… Vaig topar-me’l per l’escala quan me n’anava i no me’l podia treure de damunt. S’hauria dit que d’aquell cobrament depenia la bona marxa del negoci i no feia més que allargar-me la factura mentre jo li deia que hauria de prendre una mica de paciència, que de moment anava una mica just de diners però esperava una quantitat… El pitjor de tot era que ja feia dies que se m’havien acabat els queviures i ara tornava a tenir gana. L’estómac se m’enganxava a l’esquena. A mi no em semblava pas el moment de discutir una factura! L’home es feia pesat. Devia haver parlat amb la portera i ella de segur que va dir-li que no treballava. Ho sabia perquè em veia entrar i sortir a hores desiguals, no havia preguntat mai res, en aquella escala hi havia més d’un embolic i ella havia après a no ficar el nas en les roses dels llogaters. Això no vol dir que no ho sabés tot… Monsieur Varet, doncs, l’amo de la botiga, estava enquimerat, devia tenir por de trobar-se qualsevol dia amb la gàbia buida, i fins i tot m’amenaçà. Total per uns miserables milers de francs! Ben mirat, jo havia estat un ruc, si hagués anat demanant coses de segur que me les serveix i, per no perdre un client, hauria anat esperant. Però no hi tenia experiència, en aquesta mena de tractes, i per això m’havia agafat com un pollet. Ara, com que no tenia ni cinc, de pagar no podia pagar.

—El vas convèncer? —rigué la Liliam.

—No el vaig convèncer, però a la fi vaig desfer-me’n i, com que l’endemà era diumenge, ja no el vaig tornar a veure fins dilluns. És a dir, no el vaig veure, el vaig sentir, només podia ser ell, va passar-se potser vint minuts trucant i a la tarda va tornar. Aquest cop ja era cap al vespre i, quan va cansar-se de pitjar el timbre, va trucar a l’altra porta del replà, on vivia una parella madura que deien que eren antiquaris. És clar, de mi no en sabien res i li va caldre anar a amoïnar la portera, m’ho va dir l’endemà.

—I tu mentrestant no havies menjat res? —va interessar— se la Ruth mentre allargava la mà per acariciar-li el braç.

—Sí, aleshores ja havia tornat a menjar, fins i tot tenia uns francs a la butxaca, però no pensava donar-los-hi… Aquell mateix dissabte que va amenaçar-me em vaig trobar amb en Francesc…

—Qui era? —féu la Ruth.

—El meu germà. Treballava en una impremta i vivia amb el pare des que la mare era morta. Feia temps que no ens havíem vist i fou ell qui em cridà quan travessava el carrer des Abbesses. Jo no me n’havia adonat. Anava amb una noia, però me’l vaig endur a part i vaig demanar-li uns quants francs. De primer no em volia donar res; tot i que ell anys enrera també havia fugit de casa, no trobava bé que jo hagués fet el mateix i que no els visités mai. Em va etzibar un sermó mentre la noia s’esperava més avall, davant una botiga de roba interior de dona, i jo vaig prometre-li tot el que va voler, que un dia d’aquells m’hi deixaria caure, que tornaria a fer-me amb el pare… No costava gaire, prometre. Sigui com sigui, a la fi vaig arrencar-li uns francs i, amb prudència, els vaig fer arribar fins el dimarts següent. Aleshores no tenia gaires necessitats, jo. M’acontentava amb qualsevol cosa, un entrepà, un got de llet…

—Però no podies pas continuar sempre així! —va protestar la Ruth.

—Ja ho sé… Dijous vaig tornar a veure monsieur Varet. Mentrestant devia haver vingut moltes altres vegades i la portera ja començava a estar queixosa, devia semblar-li que allò donava mala reputació a la casa, com si no en tingués prou amb les dues entretingudes que hi vivien… Aquest cop, l’home m’esperava al carrer. Sembla mentida que fos tan perseverant. Estic segur que darrera d’aquells milers de francs descuidava el negoci! És un dir, ja que era casat i amb ells vivia, a més, una cunyada. El fill petit també començava a ajudar-los… Va voler saber què havia fet amb la quantitat que dies enrera vaig dir-li que cobraria, i jo vaig inventar tot d’altres deutes anteriors al seu que anava liquidant a poc a poc, a mesura que tenia diners. És clar, no s’ho va creure i començà a parlar d’embargar-me els mobles sense saber que eren de l’amo del pis i que jo només era propietari dels vestits que duia. Aleshores ja estava penedit d’haver-li fet la comanda, mai no m’hauria imaginat que fos capaç de perseguir-me d’aquella manera. Havia trobat un os. Ara, d’allí on no hi ha, no en pot rajar… Divendres, com que es devia haver cansat, acudí la dona i repetí les amenaces. I jo ferm com un roc. Naturalment, si tenia les butxaques escurades!…

—És divertit —féu la Liliam, i va adonar-se que totes tres reien, però ell brandà el cap.

—Ara, sí —digué—. Ara que ja ha passat i queda tan lluny. Però aleshores… Gairebé ja no gosava sortir al carrer i havíeu de veure les precaucions amb què baixava les escales, vigilant que no tornés a esperar-me a la porta… Ja no va tornar fins l’altre dimarts, però la vaig veure, car també aquest cop era la dona, i vaig fer mitja volta. No sé fins a quina hora devia esperar-se, però a les dotze, en retirar de nou, ja no hi era. No us penseu, no n’estava pas tan segur que no la trobaria! Eren uns llops, aquella gent! Uns llops, us dic! Devien tenir por de passar gana, si no cobraven. Però la gana la passava jo… Un dia que estava mig marejat, me’n vaig anar a casa. Vull dir on havia viscut abans, on vivien en Francesc i el pare. No pas per allò de la promesa, perquè no els volia pas veure. La prova és que vaig anar-hi en una hora que sabia que no hi serien i vaig trucar a la porta del costat, on vivia la Charlotte… Amb la mare s’havien fet força, jo hi tenia una certa franquesa i, quan va haver acabat de fer exclamacions, em donà berenar. Per això hi havia acudit.

—Però noi, jo no ho entenc! —exclamà la Jenny—. T’estimaves més passar gana que treballar? Perquè de treball n’hi devia haver…

—Sí… N’hi havia i no n’hi havia —va mentir ell—. Potser sóc una mica com vosaltres, la gent del sud! —va riure—. Vull dir que mentre me les pugui apanyar… No, el fet és que estava desmoralitzat —féu aleshores, sense aclarir per què—. Tots passem per èpoques dolentes… Bé, el fet és que la Charlotte va donar-me de menjar i volia que m’esperés, però jo vaig dir-li que em calia veure un individu que em devia diners i després vaig aprofitar que era a la cuina per prendre-li dos-cents francs que vaig trobar al portamonedes. El tenia sobre el trinxant… Tot això, és clar, no em treia de dificultats, però quan t’acostumes a viure com si cada dia comencés tot… En Francesc em va venir a veure l’endemà. Havia estat prou ximple per donar-li l’adreça aleshores que ens trobàrem i la Charlotte s’havia queixat de la desaparició dels dos-cents francs. Al cap i a la fi, també anava justa, ella. Tothom que coneixia anava just… Al pare no li ho havia dit, on vivia. Però ell tampoc no hauria vingut.

—No el vas veure més? —preguntà la Ruth.

—Sí, més endavant, a partir d’un vespre que ens vam trobar al metro, però aleshores ja tornava a treballar i no em faltava res. Com que ja havia passat molt de temps d’això de la Charlotte, no se’n devia recordar; en tot cas, no va parlar-ne. No vam parlar de gran cosa, tots dos ens sentíem una mica violents, però em va dir que hi anés, que al capdavall era el seu fill. Després, quan m’havia de casar amb la Goldy, li ho vaig fer saber, però a ella no la hi vaig portar, a casa. No sé per què.

—I com va acabar, això amb monsieur Varet?

—Se’n va cansar, a la fi, però jo vaig tenir un gest. Ja feia prop de dos mesos i aleshores tot tornava a rutllar. Hauríeu d’haver vist la cara que feia quan un matí vaig entrar a la botiga! Sobretot quan vaig dir: em penso que tinc una factura pendent, oi? El més bo és que no la trobava i va haver de fer-me’n una de nova perquè la hi vaig exigir. També vaig pagar religiosament d’altres deutes que tenia i vaig recobrar un parell de butaques…

—No has dit que eren de l’amo del pis? —va tallar-lo la Jenny—. Com t’ho vas poder fer?

—Ho vaig provar i va sortir bé. Va ser una tarda que per la finestra entrava una oloreta d’allò més suculenta de carn rostida… Totes les cuines de la casa donaven al pati i en general jo tenia la meva tancada precisament per evitar aquestes provocacions, però aquell dia feia molta calor i ho havia obert tot. Em va sorprendre al llit… De seguida vaig comprendre que no ho resistiria i en un impuls sobtat vaig baixar fins a la Rue de Norvins on aleshores hi havia un marxant de mobles. Potser encara hi és. Vaig explicar-li que em casava i volia canviar un parell de butaques que no agradaven a la meva promesa i ell va venir a mirar-se-les. Eren dues bones butaques modernes, sòlides i molt ben conservades. Tot el pis era nou. Jo hi havia pensat perquè no feien ben bé joc amb el restant, es veia que devien haver-les comprades després, i suposo que va ser per això que l’home trobà natural que me’n volgués desfer. No va demanar-me cap rebut, però em va fer firmar un paper conforme les hi venia. El més difícil era treure-les del pis d’amagat de la portera. La casa era nova i ella tenia l’estatge cap al fons de l’escala, sense quiosc com hi havia en altres edificis, però això no la privava de veure tot el que li interessava. Em calia allunyar-la i se’m va acudir tota una pensada. El marxant havia de venir l’endemà a les onze i, una mica abans de tres quarts, des del bar del carrer Caulaincourt, vaig telefonar a la dona com si fos de la Mairie i, com que darrerament un fill seu havia fet mal a una criatura amb la seva bicicleta, vaig dir-li que la necessitàvem per unes diligències. Podia venir a les onze? Jo ignorava si allò era assumpte de la Mairie, però ella tampoc no en devia saber res amb certesa perquè no semblà trobar-ho estrany, si bé s’enquimerà una mica, com sempre que hi havia papers entre mig.

—Quina barra vas tenir! —féu la Liliam.

—Si, ja ho sé. El cas és que va sortir bé… Jo, aleshores, ja tornava a ser a casa i l’espiava des del replà del pis, una mica neguitós en veure que tardava tant. De tota manera ja m’havia pensat que el marxant no seria puntual i, de fet, no va presentar-se fins a un quart de dotze tocat. Suposava que entre anar i tornar i l’estona que la dona perdria abans d’esbrinar que en algun lloc o altre hi havia hagut un error, disposava de mitja hora, però per acabar més de pressa jo mateix vaig agafar una de les butaques mentre l’home carregava l’altra i després vaig ajudar-lo a lligar-les al carretó de mà que ens esperava al carrer. Als deu minuts, doncs, l’operació ja estava enllestida i jo tenia diners per allargar uns quants dies més. No gaires, és clar, perquè tota aquesta gent són uns aprofitats i t’ho compren per una cinquena part del que val.

—Si a tu no t’havia costat res! —rigué la Jenny—. Quin noi!

—I què li va passar, a la portera, a la Mairie? —preguntà la Ruth.

—La devien fer anar d’un servei a l’altre —va riure ell— perquè no va tornar fins al cap d’una hora i mitja. No calia que hagués passat aquelles angúnies. El més bo de tot és que no va quedar tranquil·la i a la tarda va tornar a amoïnar-los. Després no parava de queixar-se, ja que es veu que se la van treure de davant sense gaires miraments. Mai no se li acudí que algú podia haver-li gastat una broma, ni quan les butaques tornaren a casa. Ben cert que aleshores ja havia passat massa temps…

—Ho va veure? —digué la Ruth.

—Sí, aquest cop no vaig preocupar-me d’allunyar-la i, a més, potser tampoc no hauria pogut… Em pensava que no les reconeixeria i no podia pas dir res si en comprava de noves. L’únic que havia de fer era vigilar que no sortís cap moble sense el permís de l’amo… En veure que les entraven va pujar, però no obrí la boca fins que l’home ja era fora. Havia fet un bon negoci, les vaig pagar gairebé com si fossin noves… Aleshores va entrar i digué: «D’on surten, aquestes butaques?». «D’on vol que surtin?». «És que són les que hi havia…», s’estranyà ella. «Com és que les vau treure del pis?». «Calia canviar les molles» vaig explicar-li; «s’havien donat». És clar, això va tapar-la, però al cap d’un moment encara va trobar un motiu de queixa: «M’ho havíeu d’haver dit. Ja sabeu que si passa res, la responsabilitat és meva». Es comprenia que la cosa no li fes gràcia, perquè temps enrera, potser al cap d’una setmana d’haver-me-les venudes, quan ja no tornava a tenir ni cinc, se li va escapar una llogatera que devia cinc mesos i, en part, la culpa era meva. Estava escarmentada i des d’aquell dia que no se n’anava mai sense deixar al seu lloc una neboda que vivia gairebé davant mateix, en uns baixos…

—I tu què hi tenies a veure, amb la llogatera aquesta? —va preguntar la Ruth mentre les altres dues, una mica poca-soltes, es feien l’ullet.

—Jo, res —va dir ell—. Era una de les entretingudes i només l’havia vist alguna vegada per l’escala. Ens saludàvem i prou. Pel que sembla, encara que no m’ho va explicar, el seu amic l’havia deixada i no n’havia trobat cap més que li pagués el pis. Vivia sobre meu… Una tarda va trucar i em va dir si podia fer-li un favor. Es tractava de dur una maleta a una amiga seva, però pesava molt i a més ella esperava una persona, de manera que no podia abandonar l’apartament. Va donar-me l’adreça de l’amiga en qüestió, a la Rue de Félix Faure, i els diners del taxi. Que es tractava d’un embolic ja m’ho vaig mig imaginar i, si vaig avenir-me a fer-li el favor, fou més que res perquè confiava estalviar uns quants francs. En aquell moment tornava a estar pelat… Tot va anar més bé que no creia perquè pel camí vaig obrir la maleta i vaig trobar-hi tres capses de preservatius que l’endemà vaig vendre a la Rue Chaptal, prop de Pigalle. La seva amiga, que ja m’esperava, em va fer entrar la maleta al dormitori i, en sortir, jo vaig demanar-li els diners del taxi. Me’ls va donar. No sabia que l’altra ja havia pagat. Potser fins es pensava que no tenia ni cinc, perquè el fet és que la noia se n’anava a la cloche de bois, com diuen els francesos quan fots el camp sense avisar. Ho vaig saber l’endemà per la portera que m’havia vist sortir amb la maleta i vingué a preguntar-me on l’havia duta. Vaig dir-li que a la consigna de l’estació. No volia comprometre ningú ni vaig permetre que m’escridassés com mig tenia la intenció de fer. Què m’explicava, a mi, si la noia devia cinc mesos? Ara, és clar, era empipador que m’hagués fet fer aquell paper…

—I per què no la feia treure per la seva amiga, la maleta? —preguntà la Jenny.

—No podia, en veure una desconeguda amb una maleta la portera s’hauria ensumat alguna cosa. Potser fins i tot la coneixia i sabia que eren amigues. Jo, en canvi, era un llogater que tenia dret a treure tot el que em passés pel cap, llevat dels mobles, tota vegada que el pis era pagat fins a final d’any. Ja us he dit que me’l va deixar un noi que havia treballat amb mi… Estava empipat, doncs, i de banda de vespre vaig tornar a presentar-me al carrer de Fèlix Faure, i qui m’obre la porta si no la mateixa veïna meva? En veure’m es va posar a riure, però jo vaig retreure-li que m’havia fet quedar malament i la seva amiga, que també hi era, va donar-me la raó. Això em va calmar una mica i, al cap d’una estona de parlar, sense que ni a l’una ni a l’altra no se’ls acudís de referir-se als preservatius o al taxi que havien pagat dues vegades, fins vaig condescendir a quedar-me a sopar amb elles. Jo…

—I a dormir, no? —el va interrompre la Ruth.

—Només a sopar —assegurà ell.

—M’estranyaria —féu la noia, escèptica.

—Potser tenien algun compromís, el cas és que d’això no en vam parlar. Ni les altres vegades, perquè a partir d’aquell dia m’hi vaig deixar caure tot sovint, cada cop que la gana em burxava massa. Eren com unes germanes… Després les vaig perdre de vista, van discutir-se per alguna cosa, potser un home, i la Simone, que era la meva veïna, se’n va anar. Pel restant, en aquell moment jo ja tornava a treballar.

—De cambrer?

—Sí, en un restaurant —mentí ell. I amb tan poques paraules s’havia saltat dos anys llargs de la seva vida. No n’havien de fer res.