Amb la Margaret Adams vaig tenir-hi dues converses no mancades d’interès. Segons la Goldy, que ho reprovava, se n’havia anat a Espanya a veure curses de braus, però la primera nit de la seva estada a Barcelona va conèixer un estudiant i, pel que vaig comprendre, el xicot, que a les banyes no hi devia ésser afeccionat, la va escortar de dia i de nit, al llit i al carrer, fins que la noia abandonà la ciutat. No va estranyar-me, car si era una mica massa alta i un xic desmanegada, sense gens de coqueteria, tenia una personalitat ben definida i un somrís força atractiu. En saber que era català, va dir-me:

—Passen coses, noi, a Espanya. Si hi has de tornar, em penso que és el moment.

Jo, que havia sentit sovint aquesta expressió, vaig bromejar:

—No em diguis que en Franco té ganes d’anar-se’n!

—No, això no. I la majoria potser tampoc no volen que se’n vagi, ara per ara.

Aquella afirmació tan concreta em deixà esbalaït. L’ambient en què havia viscut abans de deixar casa sempre m’havia fet creure que del règim tothom n’estava cansat i que la situació s’aguantava com qui diu a punta d’espasa, però ella va desenganyar-me:

—És més complicat que no et penses.

—Quants dies hi has passat? —vaig preguntar-li, un xic suspicaç.

—Dues setmanes. Ja sé què penses —afegí—. Que no tinc temps d’haver-me adonat de res. Però he estat de sort. Aquest noi que et dic s’hi barreja molt, en política. I com que vam simpatitzar tant… Potser també hi ha influït que fos estrangera, és clar. Vaig adonar-me que els catalans hi confien gairebé automàticament, en una persona de fora. No sé per què, però s’imaginen que tots els estrangers han d’estar al seu costat. Així ho vaig comprovar arreu, no sols entre els estudiants, sinó amb gent de l’esquerra, amb obrers…

—I què pensen, els obrers?

—Em va fer l’efecte que hi ha força comunistes. No ho diuen, naturalment, que ho són; el comunisme és la bèstia negra del règim i el partit no deu voler que es desemmascarin. Segons l’Enric, es calcula que ho són potser un vint per cent. Vull dir entre tots, entre els del partit i els simpatitzants. Que en siguin membres n’hi deu haver pocs.

—Ho és, aquest amic teu?

—És marxista, però diu que del partit no ho vol ser perquè també és nacionalista i no ha arribat a resoldre una certa contradicció. Els passa a d’altres, això. Els catalans sou molt particulars, es veu que no us acabeu de sentir espanyols. Per això molts miren amb desconfiança el PSUC que, segons sembla, no segueix una política prou clara en qüestió de nacionalisme. Jo em penso que en el fons els comunistes els fan una mica de por, tots aquests nois són de famílies burgeses i normalment, a tot estirar, haurien hagut de pertànyer a l’esquerra. Però l’esquerra ja és una cosa de vells…

—T’ho va dir ell?

—Una mica, ho vaig veure. Un vespre em va portar en un cafè que hi ha a la Gran Via, on es reuneix una colla que hi havien militat. Els vaig trobar molt ensopits. Vull dir políticament parlant, perquè es van mostrar molt amables, molt simpàtics… Em van semblar gent afeccionada a xerrar que quan en Franco es mori o se’n vagi no sabran què fer. Tampoc no ho saben ara, però tenen l’excusa que no poden fer res perquè els en priven. La policia els vigila.

No ho acabava d’entendre i vaig preguntar-li:

—No dius que es reuneixen en públic?

—Són tertúlies literàries i coses per l’estil —m’explicà ella—. Els ho deuen tolerar perquè són inofensius. Ells mateixos ho saben, em penso. De sorpresa no en poden donar cap. Si de cas, els obrers i els estudiants. Hi ha molta efervescència, però al mateix temps tothom es recorda encara massa de la guerra civil, fins i tot els joves que no van arribar a temps de prendre-hi part. Em van presentar la successió de Franco com un veritable problema. Per això no és estrany que tanta gent, encara que no siguin franquistes, prefereixen que continuï al poder. És una garantia d’ordre. L’Enric em va explicar que feia poc que un estudiant de la facultat de dret de la Universitat de Madrid, ja em va dir el nom i tot, però no el recordo, va fer una conferència en la qual va dir que quan en Franco es morís seria un dia de dol per a Espanya però que l’endemà començaria un període anàrquic que potser exigiria un altre divuit de juliol. I ho pensen molts, això.

—Però no n’està cansat, el poble, de tanta dictadura?

—Sí, n’està. Els molesta sentir sempre els mateixos discursos, voldrien una mica de llibertat de premsa, la censura és antipàtica a tothom… Per això t’he dit que la situació és molt complicada. O sia que passen coses en el sentit que hi ha inquietud, els obrers han provat de fer algunes vagues, republicans i monàrquics estan ja tips de l’esperit de guerra civil i una part de la gent de Falange també es veu que pensa que aquesta divisió entre vencedors i vençuts s’ha de superar…

—I el català es parla gaire?

—L’Enric diu que el parla gairebé tothom que és del país. Però hi ha molta immigració, obrers d’Andalusia i d’altres indrets que fugen de la fam i se’n van a Catalunya. Però no s’acaben d’integrar bé perquè no hi ha escoles catalanes, ni ràdio, ni diaris, res… Això el preocupava molt. —Va fer una pausa—. No hi has tornat més, tu?

—No. I ara, si me’n vaig a Amèrica quan ens casem…

—És clar —va concedir ella.

La Goldy, mudada, va entrar i somrigué.

—Ja estic, jo. Quan vulguis, ens en podem anar. Sembla que us havíeu de contar moltes coses… Celebro que hàgiu simpatitzat.

—Sí —digué la Margaret, i va mirar-me—. M’agraden els catalans. Encara que un d’ells em privés de veure matar braus… Quan penso que per això ens vam enfadar, tu i jo!

—Millor —féu la Goldy—. Si no te n’haguessis anat, potser no l’hauria conegut mai.

La segona conversa la vam tenir l’endemà, aquest cop en presència de la meva promesa, quan fèiem la darrera menjada plegats. El vespre abans, es veu que la Margaret li havia parlat de la paella valenciana i va voler que les portés en un restaurant espanyol l’amo del qual era del país de llevant.

—També és un exiliat? —em preguntà la noia.

—Em pensaria que no. Ja existia abans de la guerra, aquest local.

—En alguns ambients de Barcelona no es cotitza gaire, el paper dels exiliats —digué aleshores, sense que jo em sorprengués de la seva fraseologia, car ja sabia que treballava de secretària amb un financer de Wall Street—. Alguns diuen que podíeu fer molt més que no heu fet.

—No ho sé. N’hi ha que s’han mogut molt, han acudit a l’ONU, no han parat de denunciar que es perseguia la cultura catalana…

—Sí, sí, això ja ho saben. Però n’hi ha que diuen que us heu preocupat més de barallar-vos entre vosaltres, que no heu sabut aprendre la lliçó de la derrota…

—Que ho estan, ells, d’units?

—Fins a cert punt, sí. És clar que és difícil de saber a qui representen els que estan units. Quan es fan les coses clandestinament, tothom deu anar una mica a les palpentes, dic jo! Però aquí no us heu hagut d’amagar de res… A molts els fa riure l’existència d’una Generalitat que ningú no respecta…

—Tant com ningú… Aquests no ho deuen ser, de nacionalistes.

—Què és, la Generalitat? —va preguntar la Goldy.

Ella mateixa s’encarregà d’explicar-li-ho i li parlà d’en Macià i d’en Companys, dos altres noms que tampoc no deien res a la meva promesa.

—Sí que n’has après de coses, en tants pocs dies!

—Em penso que és l’únic que he après —va riure la Margaret—. L’Enric feia sortir la política i Catalunya a tot arreu. Va mostrar-me el lloc on els catalans van perdre les llibertats, ja fa més de dos segles… Diu que hi havia una estàtua i que els franquistes la van treure… També vam anar a Montserrat. Es veu que hi ha uns monjos molt ferms. Així m’ho va dir, i això que ell és anticlerical…

El cambrer va comparèixer amb l’arròs, una paella immensa i daurada que ens silencià uns moments. No havien estalviat el peix i damunt de tot hi havia unes grans tires de pebrot vermell.

—Tot això ens hem de menjar? —s’esfereí la Goldy.

—Menjarem el que voldrem. No és obligatori d’acabar-se-la…

—Té bon aspecte. Aquest és el vostre plat nacional?

—Sí. El dels valencians —vaig dir—. Nosaltres tenim la botifarra amb seques. I l’escudella.

—També en vaig menjar —féu la Margaret—. Però a mi les mongetes no m’agraden gaire. En canvi, la paella m’encanta.

—Ara te’n podràs atipar, doncs.

Ens en vam atipar tots tres, car la Goldy decidí que no sols era bona d’aparença sinó de fets. En un moment d’entusiasme, va dir:

—Quan siguem casats, te’n faré.

—Ja em convidareu —va riure la Margaret, i ella va contestar-li que sí, sense imaginar-se que en el futur ja es veurien ben poc, tota vegada que al cap de sis mesos la noia es casaria amb un administrador de finques de Miami.

No van voler menjar res més i ja érem a les postres quan tornàrem als exiliats.

—És clar que la majoria de catalanistes —va dir— ja ho troben bé, que hi hagi un govern a l’exili. Fins creuen que és imprescindible que hi sigui. Però també entre aquests s’observa una mica de recel… Un amic de l’Enric, un xicot jove com ell, va dir-me: s’imaginen que tornaran a governar com si els anys no haguessin passat…

—No crec que tinguin aquesta intenció. Conserven una continuïtat.

—Jo li vaig dir una cosa semblant, però els fa por… Potser perquè diu que els exiliats no estimen com cal els catalans que es van quedar i la lluita que menen. Troben que és còmode criticar des de fora quan són ells que es juguen la pell o, si més no, uns anys de llibertat. No pot negar-se —afegí— que tot el que s’ha fet, ho han fet ells.

Però jo no hi estava conforme.

—La pressió que han exercit els catalans de fora els ha ajudat, això ho haurien de reconèixer. I aquí la gent també han perdut moltes hores i s’han gastat molts diners per la causa. El meu pare mateix no ha parat mai, sempre ha estat embolicat en una cosa o altra, i ja us puc assegurar que no s’hi ha fet ni ric ni savi. I em penso que no ho lamenta pas. L’únic que lamenta és que jo li hagi sortit com li he sortit.

—Si que és estrany —assentí ella—. Em sembla que a tu no t’acabo d’entendre…

—És clar, no hem parlat prou perquè m’entenguessis. I jo mateix… —vaig arronsar-me d’espatlles—. Suposo que si hagués sortit de Catalunya gran, format, hauria estat diferent. I potser també si hagués viscut unes altres circumstàncies.

—Vols dir que no heu viscut tots si fa no fa les mateixes?

—Circumstàncies familiars —vaig aclarir jo—. No pots respectar les idees d’aquells que no es mereixen un respecte personal… I no vull dir que jo, ara, sigui millor. Probablement sóc molt pitjor.

—Però no és una qüestió d’idees, Daniel! —protestà ella—. Tothom estima la seva pàtria.

—I quina és la meva pàtria, Margaret? Si és Catalunya, no la conec. No pot estimar-se allò que no es coneix. En tot cas, estimes una idea que te’n fas.

—Doncs això —digué la noia.

—Però això és poc. Mira, jo tinc consciència que m’han pres alguna cosa i potser tota la vida n’aniré coix. Em sentiré culpable moltes vegades, cada cop que pensi que sóc català. Però sempre em preguntaré fins on ho sóc. He viscut aquí, pertanyo aquí… —Ella sacsejava el cap—. No? —vaig fer.

—No. No és ben bé així com ho veig jo. Hi ha un instint de justícia… No et revolta que un poble sigui tractat amb injustícia? No cal que sigui el teu; qualsevol…

—Te n’has enamorat, oi, d’aquest Enric? —vaig dir aleshores.

Ella es quedà sobtada, i vaig veure que la Goldy se la mirava amb curiositat.

—No ho sé —confessà a l’últim—. Quina relació…

—Sí —vaig tallar-la—. Abans potser ni se t’havia acudit mai, de pensar en els pobles tractats amb injustícia, oprimits…

—Molt bé —va accedir ella—. En tot cas, ara m’ho han ensenyat. Tu ho saps de sempre.

—Sí. Dels pobles i dels individus. Però si vull combatre la injustícia no em cal anar a Catalunya. N’hi ha ací, a tot arreu. En mi mateix. Em caldria començar per aquesta.

—No és això…

La Goldy allargà apressadament la mà cap a la seva amiga.

—Deixeu-ho —va dir—. No tothom ha de pensar igual.

La Margaret mirà els dits que la tocaven i, després d’una vacil·lació, parpellejà i assentí:

—Molt bé. Si et sembla que val més…

Vaig fitar la taula obstinadament, perquè ella tenia la mirada clara i, tot d’una, jo em sentia avergonyit.