—No —digué ella—. Gens.

—Perquè a mi m’agrada d’estar amb tu, saps? Feia temps que en tenia ganes.

—Ja ho sé —féu ella senzillament—. Sempre em mires. Per què?

No havies previst aquesta mena de respostes i gairebé et vas desconcertar.

—No ho sé… Ets una mica misteriosa i em sembla que no ets feliç…

—Quina idea! —protestà ella.

—Hi ha molta gent que no ho són. Tampoc no ho sóc jo.

—La Goldy és una bona noia.

—I a tu et sembla que amb això n’hi ha prou per ser feliç?

—No, evidentment.

—Ser feliç és molt difícil —vas prosseguir tu—, com tot allò que no depèn solament de nosaltres mateixos. Jo no ho he estat mai, ni de petit, i això m’ha anat donant una espècie de sisè sentit que em permet de veure quan els altres es troben en el meu cas. El que no sé mai és què volen. Ni el que vull jo. Tu què vols, Ellen?

—Res —contestà ella.

—Et molesta que et parli així?

—No. Més val que ens n’anem, Danny.

—Molt bé —vas accedir, però després, quan ja éreu al cotxe, li vas preguntar—: De què tens por, Ellen?

—Por? —va riure ella—. De què he de tenir por?

—Potser de tu mateixa. Jo en tinc de mi, en aquests moments. De tu i de mi.

Ella no va contestar i, en mirar-la, desvià l’esguard.

—No busco una aventura —vas mentir—. Tu et deus imaginar que, a la meva manera, t’estic fent proposicions.

—No sé… Ets molt diferent dels altres.

—Potser per una cosa. No te la volia dir, però al capdavall tens dret a saber-la.

—Dret?

—Sí, perquè t’afecta. T’estimo, Ellen —vas afegir, i ella ofegà una barreja de sospir i d’exclamació, però tu vas continuar mirant davant teu—. T’ho dic amb un volant entre les mans, sense mirar-te i amb el cotxe en marxa perquè, si vols, ho puguis oblidar. Potser fins i tot voldria que no em creguessis, que et posessis a riure com d’una broma, però això no canvia res.

Ella continuà callant, estranyament immòbil. Tu prosseguires:

—T’he dit que no eres feliç i, com que t’estimo, he de creure que jo te’n podria fer. Però no n’estic segur, no estic segur de res, i això em fa tenir por. Quan ofereixes el millor de tu mateix i alhora et dius: i si no n’hi ha prou? per força has de tenir por. Perquè, què ofereixes, al capdavall? Una limitació, la teva limitació… M’entens, Ellen?

—Sí —mormolà ella.

—Estàs sorpresa —vas prosseguir—. No que t’estimi, perquè això ja ho devies haver endevinat, sinó d’aquesta mena de renúncia a tu que faig abans que em contestis que no, que la meva amor no t’interessa… Però potser no saps que jo sé que l’amor fa mal… —Vas mirar-la i repetires—: Fa mal, Ellen.

Ella tenia un petit somrís estrany a la comissura dels llavis, un somriure entre adolorit i burleta, i els ulls ja no eren llangorosos ni insinuants, sinó lleugerament tèrbols. No ho vas acabar d’entendre i potser per això, en arribar davant de casa seva, et vas inclinar endavant, obrires la porta del cotxe i esperares sense moure’t del volant.

Ella va saltar a la vorera i tu, des de dins, tornares a tancar la porta. Aleshores es girà:

—No entres?

—Per què? —vas fer.

L’Ellen va llambregar-te encara i, sense contestar, travessà la vorera fins a la tanca del jardinet que precedia la torreta. Vas aturar el motor del cotxe i, sense pressa, saltares pel costat del carrer. En fer la volta, vas veure que t’esperava al cancell, girada.

Vas seguir-la cap a la saleta i fins al dormitori, encara desconcertat. Ella ajustà la porta i en tombar-se et bufetejà dues vegades, fort; després, precipitadament, es va treure l’abric i començà a descordar-se la roba.

Vas jugar-hi potser vint minuts abans de penetrar-la i ella se t’arrapava com enfollida, però tu semblava que mai no en tenies prou, que et delies pel seu sofriment i pel teu, car rarament t’havies sentit tan excitat. I després, encara, quan ja reposaves dintre seu, vas preguntar:

—Per què?

Ella, que s’havia quedat sobtadament immòbil, et va entendre de seguida i digué:

—Ets un poca-vergonya!

I aleshores, com alliberats d’un pes, us vau estimar.

Va durar uns quants mesos, fins aquell final de setmana que vau sortir tots quatre, ella, tu, la Goldy i en Jack, i us aturàreu a fer nit en un motel. Quan elles es retiraren a dormir, vosaltres encara us vau quedar a fer la darrera copa que no fou la darrera perquè en vau beure tres més. Però no estaves borratxo quan vas proposar-li:

—Per què no dorms amb la Goldy, avui?

Ell, que resistia més malament que tu, gairebé s’asserenà.

—La Goldy?

—Naturalment. Sempre et dic que has d’anar amb una altra dona…

No s’hi havia decidit mai tot i que la seva situació matrimonial continuava com abans, o potser era més insatisfactòria que mai, car l’Ellen no es mostrava tan submissa als seus capricis. Però era un cagadubtes i, si bé sovint et deia:

—Sí que ho he de fer… —després s’hi repensava, se cercava excuses per justificar les seves dilacions, tornava a parlar de la seva por dels contagis tot i que sabia perfectament que les malalties venèries ja feia anys que no eren cap problema…

Ara et mirava amb els ulls vidriosos i entenebrits i repetia:

—Però amb la Goldy?

—Sí.

—I a tu no et fa res?

—Som amics, oi?

—Això sí.

—I ella també és amiga teva, t’espera…

—M’espera —balbucejà—. La Goldy m’espera?

—Sí. Li ho he contat tot i també et vol ajudar. Però no li diguis que ho saps, li he promès que no te’n parlaria. Tu no has de dir res, et fiques al llit sense obrir el llum, com si fos jo… Ho entens?

—Sí, com si fos tu.

—Exactament. Elles tenen el seu pudor, saps?

—Sí, sí, és clar. I tu què faràs?

—No et preocupis, hi ha altres cabines.

Ell va riure i provà de fer-te l’ullet.

—N’has vist alguna, eh?

—Xit! —vas fer tu amb un dit davant els llavis—. Tu no saps res. Muts i cecs.

—Muts i cecs —repetí.

Vas acompanyar-lo fins a la porta, però aleshores es repensà i vas haver d’endur-te’l sota els arbres del pati perquè no despertés la Goldy mentre et deia que ell no la podia fer, una cosa com aquella.

—És enganyar un amic.

—No enganyes ningú. No és com si ho fessis d’amagat. Ho sabem tots dos, ella i jo. O potser és que no t’agrada, la Goldy?

Li agradava, i es posà a explicar-te que una vegada, quan estudiaven, van anar a banyar-se despullats però que no feren res.

—T’ho juro, Danny, res.

—Si et crec, home! Apa, no la facis esperar. Ja es deu haver adormit i tot, desperta-la amb miraments. I sense dir res, sobretot això.

A la fi el vas tornar a convèncer i aconseguires de fer-lo entrar a la cabina. Vas quedar-te una estona fora, escoltant i preguntant-te per què ho feies, tot allò. Però en el fons ho sabies perfectament bé. Seria una excusa perfecta per separar-te de la Goldy.

Quan vas ficar-te a la cabina del costat, l’Ellen, que tenia el son lleuger, es despertà.

—Jack? —va dir.

Quan la besares, però, va adonar-se que eres tu i s’espantà.

—Què fas? On és, en Jack?

—Dorm amb la Goldy.

No s’ho creia. Va encendre el llum i vas haver de donar-li tota una sèrie d’explicacions.

—Ets un poca-vergonya —digué ella com tantes altres vegades.

Però després es va deixar estimar, apassionada com de costum, i et preguntà:

—Voldràs que el deixi i que vingui amb tu?

—No —vas dir—. En Jack és un amic i t’estima.

I vas esperar que es fes de dia i que la Goldy s’adonés que no havia dormit amb tu.