«Recordo que recordava més que res la Gabriela i la meva germaneta, en la mort de les quals es resumia en certa manera l’odissea de la fugida de Catalunya —va explicar l’any mil nou-cents cinquanta-nou a en Peter Jackson que li ho havia demanat mentre s’adreçaven a Socorro—. Però ara era una cosa ben diferent. És veritat que fugíem amb precipitació, més i tot que aleshores, gairebé sense haver fet cap preparatiu. De cotxe no en teníem ni ens n’hauríem pogut procurar cap, entre altres raons perquè el pare no sabia conduir. Però d’algun indret va presentar-se amb un carretonet de mà on carregàrem maletes, farcells i dos matalassos. També hi va trobar cabuda un gat que aleshores teníem, però en un lloc o altre el devíem perdre o es devia escapar, de segur que a la sortida de París, perquè quan érem a la carretera ja no el dúiem amb nosaltres.

»Tinc la impressió que ens va costar força de sortir, tothom semblava haver-se tornat boig i jo estava espantat. Potser més espantat perquè no acabava de comprendre res. No sé, ara gairebé asseguraria que m’imaginava que tot plegat era la mateixa guerra que continuava. És cert que amb el pas de la frontera s’havien acabat els bombardeigs, que quan vam poder abandonar el camp s’acabaren els soldats (els guàrdies), però nosaltres encara érem una mena de fugitius, ho seríem sempre. A París només devia fer tres o quatre mesos que hi érem i fins aleshores no havíem fet més que moure’ns d’un indret a l’altre; de la casa de pagès on anàrem a parar de primer, a Marsella; de Marsella, a Romans, un poblet prop de Valence; d’allí a Macon i Sancerre, la nostra darrera etapa abans d’arribar a la capital. Ja no sabria dir si ens empenyien les circumstàncies o si ens arrossegava la inquietud del pare.

»Ara, però, el crit de la gent era un altre. El mot “feixista” d’abans havia estat substituït pel d’alemanys que sentíem arreu, que havíem començat a sentir setmanes enrera, un mot obsessionant que entrava a casa, que omplia el carrer i es devia vessar per tot França com ens vessàvem els fugitius que corríem cap al sud.

—Les allemands, les allemands!

—Les Fritz!

—Les boches!

—La ligne Maginot!

—Verdun!

»No, Verdun no tenia res a veure amb l’estat actual de les coses encara que jo no en sabia res, però molts francesos no havien oblidat l’altra guerra i una batalla parcialment associada al mateix nom que aviat aprendríem a repetir fins i tot nosaltres, els estrangers i els petits: Pétain.

»A la sortida de París hi havia un tap immens fet de cotxes, camions, bicicletes, motos, carrets de mà com el nostre, cotxets de criatura sense criatures i en canvi carregats d’andròmines, gent que simplement se n’anaven a peu, gairebé amb les mans a les butxaques… Ara, pensant-hi, em sembla que és ben singular que una mateixa persona pugui presenciar en el curs de la seva vida dos moments de pànic col·lectiu com el de la retirada de Catalunya i el de la fugida davant la invasió alemanya. I jo he estat aquest afortunat mortal.

»Fins i tot els malalts, els mutilats, els coixos, els baldats de tota mena s’escapaven. Més endavant, va caminar una bona estona prop nostre un home que tenia el braç enguixat sense que això el privés de dur una motxilla a l’esquena. Em penso que anava sol. És sorprenent la quantitat de persones soles que vaig veure. O potser ara m’ho sembla i, sense adonar-me’n, perquè d’una manera o altra em van impressionar particularment, les separo d’altres persones que avançaven prop d’elles i que podien ésser llurs familiars. Qui ho sap, a tants anys de distància i referint-me a uns fets rememorats per uns ulls que ja no són els que tenia aleshores?

»El desordre era total. En principi els cotxes avançaven pel mig de la carretera en doble renglera, en direcció única, i carrets i transeünts es movien per les vores, fregant les cunetes on ara i adés queia un petit vehicle que calia rescatar treballosament, però dels camins i d’altres carreteres sortien més vehicles, més persones, tot era com un riu que va alimentant-se d’afluents i acaba per escapar-se de les ribes. A les cruïlles s’organitzaven uns embussos indescriptibles que alentien la nostra marxa, però sobretot la dels cotxes que claxonaven furiosament o, si el terreny ho permetia, miraven de sortir de la carretera i de guanyar uns quants metres camps a través. N’hi havia que després ja no podien incorporar-se a la corrua i, tallats per un rec, per una riba, els seus ocupants es veien obligats a abandonar-los i a continuar a peu.

»Nosaltres, de primer, caminàvem darrera el carretó de mà que empenyia el pare, però després m’hi van pujar perquè devia estar cansat. En aquell moment encara no tenia set anys. Cal suposar que vaig plorar més d’un cop, de fatiga, de son, de gana, o de por. En sortir de París només es veien civils, però aviat començàrem a trobar-nos amb soldats i de vegades hi havia insults, baralles. No tothom devia estar conforme amb l’ensulsiada del front. Jo, des del capdamunt del carret, assegut sobre el matalàs, tenia una visió privilegiada de la carretera i dels camins que hi menaven, però molt em temo que no vaig saber aprofitar-ho. L’espectacle, si puc donar-li aquest nom, havia de ser variat, ple d’incidents, canviant, però dintre meu ha quedat únicament una visió monòtona i grisa que barreja i confon tot allò que era individual, homes i dones, vells, criatures, noies. De tant en tant, una silueta incoherent, com la d’aquell noi que treia el cap per la finestreta d’un cotxe i bufava un espantasogres, com si allò hagués estat una fira on acudíem a divertir-nos! O la d’una pagesa dalt d’un burro que va incorporar-se a la processó quan passàvem prop d’un mas. O la d’una parella ja gran que durant una llarga estona donà conversa al pare i a la mare que em penso que no els acabaven d’entendre, perquè parlaven molt de pressa i amb un accent tancat, estrany…

»Un contratemps important fou el de la roda que va desprendre’s del carret. Era la roda de la banda de fora i, quan me’n vaig adonar, ja era al camp de sota, tot enfangat i amb el matalàs damunt. Va escampar-se gairebé tot el que dúiem i el petit vehicle quedà penjat sobre el marge, amb la roda dreta uns pams més enllà. Va recollir-la en Francesc i ell i el pare maldaren una llarga estona per tornar a col·locaria a lloc. La mare havia saltat al meu costat i em palpava.

—No t’has fet mal?

—No, gens.

»Una dona d’una colla que empenyia un altre carret, molt més gros que el nostre, va inclinar-se cap baix i preguntà alguna cosa que no vaig entendre i la mare va sacsejar el cap i li somrigué. Ningú més no s’interessà per l’episodi, en general ningú no s’interessava per ningú, cadascú anava a la seva, com si el món fos una cosa hostil i els altres uns enemics naturals. I ho eren. Entre els vehicles hi havia cotxes grans on haurien cabut dues o tres persones més tot i els fòtils que duien, però no recordo haver vist ni un sol gest caritatiu adreçat a les dones o als infants que avançaven feixugament arran de cuneta. O potser era que a ells no els interessava d’enquibir-se en un vehicle? Sovint els qui anaven a peu avançaven més de pressa i després el pare un dia comentà que n’hi havia hagut que abandonaren els cotxes voluntàriament, impacientats per les llargues parades. Si és així, resulta difícil de jutjar. Però a mi m’ha quedat la impressió d’una duresa, d’una insolidaritat, d’una indiferència que encara em farien mal si fos la mena de persona que hauria de ser, que podia haver estat i que de vegades enyoro, si és que pot enyorar-se una cosa que potser no s’ha conegut…

»Com deia, en caure al camp m’havia quedat tot brut de fang. La mare va fer-me canviar i després, allí mateix, mentre el pare i en Francesc acabaven de fixar la roda, va rentar les peces brutes en un petit rec per on circulava un cul d’aigua. Aleshores ho vaig trobar natural, o potser ni se m’acudí de pensar-hi, però ara em sorprèn aquell afany de netedat en aquelles circumstàncies, quan durant mesos i mesos havíem viscut de qualsevol manera, darrerament en una habitació on menjàvem, cuinàvem i dormíem. No devíem haver trobat res més, o potser tot es reduïa a una qüestió econòmica, el pare no treballava i la mare havia trobat feina en una empresa elèctrica on soldava tubs. Em sembla recordar que cobrava vint-i-quatre francs diaris.

»Fins aleshores, però, res no havia pogut fer-li abandonar les seves habituds de dona endreçada que ja perdria més endavant i, quan a la fi la roda tornà a quedar col·locada, prosseguírem amb la roba neta, penjada a les baranes del carretonet que a partir d’aquell moment va caldre anar vigilant perquè no havia quedat gaire sòlid.

»Ara em preguntaràs: i on anàveu? On anaven aquells milers i milers de persones que inundaven els camins i les carreteres convertides en un torrent humà? Potser sí que n’hi havia que tenien una meta precisa, però em pensaria que molts més es deixaven endur a l’atzar del viatge, sense altra preocupació immediata que escapar a l’avançada alemanya. Les dones devien témer les violacions, els homes la deportació o l’empresonament. O potser encara era tot més senzill: no volien viure sota la fèrula alemanya. L’infant que jo era no es feia aquestes preguntes, si bé recordo que pel cap baix una vegada vaig interessar-me:

—On anem, pare? Tardarem gaire?

—No, no gaire. Estàs cansat?

»Des que la roda es va desprendre tornava a caminar perquè el carret ja no oferia prou seguretat. La mare m’agafava de la mà i el pare i en Francesc, un a cada vara, empenyien el petit vehicle. Era una marxa lenta, preocupada, contínuament obstaculitzada per les petites aventures dissortades que sofrien els altres. Aleshores ignorava que avançar entre una multitud és més fatigós que moure’s sol, però la lliçó apresa ja m’ha quedat per sempre. Això i el record de tot el que hi havia de degradant en aquelles circumstàncies que no permetien de respectar la intimitat de ningú. Era estrany, fins i tot tenia quelcom d’esfereïdor, veure la gent que es culivaven per les cunetes, o a l’entrada dels camps, i, sense vergonya, impel·lits per la necessitat, es posaven a orinar, a defecar, mentre darrera d’ells la columna desordenada continuava arrossegant-se, serpentejant, més llarga que no abastava la mirada.

»Feia fred, plovisquejava… O potser ho confonc amb alguna altra marxa. No, em sembla que plovisquejava, però devia ser el segon dia, després d’haver dormit en un clos, en una mena de magatzem que es dreçava a la sortida d’un poble. La desfilada no s’havia interromput, ara la carretera era convertida en un riu negre i falsament silenciós, però nosaltres ens n’havíem separat perquè jo no m’aguantava dret. I ben mirat, no n’havíem pas fet tant, de camí! El pare va calcular que tot just devíem trobar-nos a una vintena de quilòmetres de la capital. Però havia estat un camí de gos, com deia ell; avança, atura’t, torna a avançar, atura’t de nou…

»Al magatzem, o tancat, hi havia més gent, molta més gent. Algú devia haver rebentat les portes i quan hi arribàrem amb el nostre carret ja només quedava espai sota una mena de sortint, on dues dones que duien una nena havien encès un foc. En cremaven d’altres, i la nit tenia una qualitat estranya i misteriosa, vagament amenaçadora, que s’accentuà quan tot d’una vam veure dos homes que corrien i una mena de llampegueig blanc, com de ganivets. Es van fondre amb les ombres de l’altra banda, on va seguir-los una dona que cridava en castellà. El pare volia anar-hi, però la mare no el deixà moure per por que prengués mal.

—Són espanyols, mare?

—Sí; dormiu.

»Però el matalàs era humit, hi havia tot d’anades i vingudes incomprensibles, com si la gent encara no s’hagués cansat prou, unes criatures ploraven, les dones que anaven amb la nena xiuxiuejaven al nostre costat amb llur parla gutural que encara no havia tingut temps d’aprendre… El pare va restar molta estona assegut, fumant, i quan a la fi vaig abaltir-me encara no s’havia mogut. Més endavant, en despertar-me, la seva silueta havia estat substituïda per la de la mare que de tant en tant canviava alguna paraula amb una de les dones que també vetllava. Tothom vigilava els seus béns, les seves possessions. I ben mirat era ridícul, molta gent s’havien desfet de coses sobreres, al llarg de la carretera s’escampaven objectes de tota mena que ningú no recollia…

»L’endemà encara n’hi havia més. Vam abandonar el magatzem a la sortida del sol, quan ja s’havia mig buidat i la carretera, tan atapeïda com la vetlla, tornava a ésser visible. Es veien més soldats, com si haguessin aprofitat la nit per fer-se fonedissos de les guarnicions, dels indrets que ocupaven, o qui sap si de la línia de combat. Gairebé tots anaven sense armes i alguns avançaven sols, com alienats de tothom. Es distingien cares barbudes, ulls envermellits, rostres desencaixats i plens de tics… Un vell, prop nostre, s’arrossegava amb l’ajuda d’un bastó i no parava de contorsionar la boca com si mossegués o mastegués alguna cosa. Dues senyores, amb abrics de pell, caminaven peus nus darrera una família espellingada amb una rècula de criatures… Però ningú no s’estranyava de res, en aquell moment tot era natural, no hi havia diferències entre pobres i rics, tots havíem caigut presoners del mateix mecanisme, de la mateixa follia.

»Havíem travessat pobles, grups de cases d’on la gent també fugia, i avui en travessàrem d’altres amb les portes tancades contra la plaga dels escàpols que no respectaven res, que s’escampaven cap a les masies i cap a les torres a veure què podien comprar, què podien prendre… A mig matí una dona ens va vendre ous perquè érem catalans i ella tenia un germà que durant la nostra guerra havia estat a Barcelona amb les brigades internacionals… En una taverna el pare va poder comprar vi… Eren petits miracles que no es repetien sovint, tothom semblava ensumar uns temps durs que exigien previsió ja des d’ara, tothom semblava esparverat per aquella invasió de vells, de dones, de criatures que precedia l’ocupació alemanya.

—Les boches!

—Les Fritz!

—Les allemands!

»Tothom en parlava amb odi, amb temor, com qui escup, però encara no n’havíem vist cap, ni el veuríem fins molt després, quan la riuada s’hauria anat desfent cap al sud, cap a l’oest de França. Entre la gentada devia haver-hi altres catalans, tot el país era ple d’exiliats, a París n’havia vist per casa, uns coneguts del pare amb els quals sembla que ens n’hauríem hagut d’anar si haguessin acudit a la cita, però en tot el camí no en vam trobar cap, únicament una família aragonesa i els castellans aquells dels ganivets que probablement no es devien matar perquè ho hauríem sentit dir.

»A la tarda se’ns va trencar el carret. Era un vehicle fràgil, poc acostumat als trontolls, a les roderes, al fang, un carretó de ciutat, de paviments plans, i va acabar partint— se pel mig quan la mare ja parlava de tornar-m’hi a enfilar perquè només feia que queixar-me que estava cansat. El pare renegava com no l’havia sentit renegar mai i fins va discutir-se amb altres persones que el nostre accident entretenia. La mare suplicava, arrapada al seu braç:

—Francesc, Francesc…

»En un moment d’ira acabà d’estimbar-ho tot cap a la cuneta, on aleshores vam haver de davallar a recobrar les coses més indispensables, la mica de menjar, la mica de roba… Els matalassos van quedar-se allí, entre les herbes. Ja n’hi havia d’altres… La vella era una mica més enllà.

»Era el segon cadàver que veia. És a dir, el segon d’un estrany, perquè abans havia vist el de la Neus i el de la Gabriela. Ni l’un ni l’altre, ni el del xicot del camp, nu i tot com l’havien deixat, no tenien aquell aspecte d’abandó, de despullament total que impressionava en el cos de la dona vestida de negre, amb una cama una mica replegada i els braços oberts endavant, com si els hagués avançat en el moment d’una caiguda no prevista, en ensopegar, en ser empesa, no sé… La cara, girada, descobria un nas prim i negre, una galta solcada d’arrugues profundes que semblaven estirar-se, una boca agra… No sé per què m’hi vaig fixar tant. Potser és que encara no havia vist mai una cosa tan punyent, tan trista i desesperada. No pas perquè hagués mort o l’haguessin matada, sinó perquè a tocar seu, sobre la carretera, hi havia milers de persones que passaven sense ni veure-la, com si no existís. Al camp, s’havien endut el noi degollat, en un no res van reunir-se unes dotzenes d’homes al seu entorn. Eren indiferents, sí, però dins d’aquesta indiferència hi havia una ombra de sol·licitud, ni que només fos la de la curiositat. Aquí, en canvi, res. Un objecte que algú havia llançat perquè feia nosa, un objecte que s’havia fet malbé pel camí i que ningú no recolliria, que ningú sabia distingir entre els altres objectes escampats…

»És clar que aleshores no vaig pensar res de tot això; ho penso ara. Però vaig fer una cosa més profunda i que ara no puc fer: ho sentia. Devia ser jo sol, perquè quan vaig posar-me a plorar, la mare es va creure que era per culpa dels crits del pare, de les discussions, o simplement perquè ens havíem quedat sense carretó. A ell, anys després, quan vivíem tots a París, vaig preguntar-li:

—Te’n recordes, d’aquella vella morta?

»I ell va dir:

—Quina vella?

»És clar que estava enrabiat, però ho hauria pogut preguntar a molts altres i probablement m’haurien fet la mateixa resposta. La vella no existia. La multitud avançava, enquimerada per la possible proximitat dels alemanys, preocupada per unes necessitats elementals que calia satisfer: trobar menjar, un sostre, un refugi des d’on recomençar. I nosaltres fèiem com ells. Vam abandonar el carret partit i els matalassos i prosseguírem cap al sud. Era de dia i es va anar fent de nit. Després era de nit i es va anar fent de dia…

»No sé si tot això et servirà, però en tot cas aquesta és la meva experiència».^[1]

En aquell moment les tropes franceses devien estar desembarcant a Cavalaire, però ell no en sabia res quan va sortir d’Aubagne per tal de trobar-se amb el seu pare que l’esperava a la masia. La mare s’havia quedat a Marsella i en Francesc era al llit, a casa dels Ginel definitivament instal·lats al poble. Tot i que era l’agost, tenia un altre dels seus eterns refredats i, com que el matí era humit, la Joana no l’havia deixat llevar.

Ell va travessar el poble estranyament silenciós i buit i, per davant la petita capella on uns quants dies després instal·larien els ferits, davallà cap a les vinyes sota l’esguard distret de dos alemanys que venien pel camí. Va llambregar-los de cua d’ull, amb el cor una mica alterat, com sempre que sabia que el pare era al mas. Li semblava que si li veien els ulls, si podien mirar-lo a la cara, endevinarien que la seva sortida no era innocent. No hi feia res que tingués onze anys; desconfiaven de tothom i, sovint, amb motiu.

Sense girar-se ni una sola vegada, s’anà allunyant sota el sol que ja començava a cremar tot i l’hora matinal. Potser sí que, com havia dit la Joana, feia humitat, de les vinyes s’aixecava un rellent vegetal i fresc que feia pensar en la mar llunyana, però ben aviat la terra seria com una gran flama verda sota el sol i el silenci tendre i fràgil d’ara seria substituït per una quietud de dormida profunda i aclaparada, vetllada per la remor dels grills i de les cigales, pel zumzeig dels borinots i les òrbites cegues dels tàvecs.

La terra s’enfilava, bancals enllà, indiferent a les seves breus corregudes infantils, al meravellament inconscient dels ulls que vigilaven la possible presència d’homes forasters. Tota la comarca era ocupada per les tropes alemanyes, inquietes, nervioses, més mortals que mai ara que havien perdut la iniciativa de la guerra i els aliats les aculaven cap a casa seva.

Una sola vegada va sentir veus, sense distingir ningú, i aleshores tornà a córrer entre els ceps, un mica inclinat per fer-se més invisible. El cor li palpitava més fort perquè sabia que la seva edat no li estalviaria res, ni interrogatoris ni maltractes. Unes setmanes enrera, havien afusellat dos nois de dotze anys quan van sorprendre’ls amb una pistola robada. És clar que ell d’arma no en tenia cap.

A mesura que pujava feia més calor i aviat començà a sentir les gotes viscoses que se li esmunyien pel front i pit avall, sota la camisa que es xopava. Va saltar un marge i s’aturà. La masia encara era a dos quilòmetres, però li calia assegurar-se que ningú no el seguia, que ningú no l’havia vist. No volia que al pare li passés res per culpa seva, i més ara que deien que la guerra s’acabava. El pare era un heroi.

Va anar seguint per una finca plena d’herbes que semblava abandonada, s’endinsà per una altra vinya i en arribar al final trencà diagonalment cap a una riba alta i protegida per una renglera d’arbres. Una mica més enllà hi havia una fita de pedra des d’on ja veuria la masia. Abans d’arribar-hi, però, una veu va sobtar-lo:

—Ei! On vas?

Va girar-se ràpidament, sense distingir ningú, una mica enquimerat tot i que l’home havia parlat en francès.

—Aquí —féu la veu.

Es dreçava darrera unes mates i era alt i prim, molt jove encara, d’uns setze o disset anys segons li semblà.

—Vaig a la masia d’en Michel —digué, i va enfilar-se cap al costat del xicot.

L’altre l’esperava sense fer un gest.

—Ets el fill d’en Bastida?

—Sí.

—Com te dius?

—Daniel. El pare ens ha fet avisar.

El xicot li va somriure i després assenyalà amb un dit cap a la fondalada que s’obria sota els arbres que els dissimulaven.

—Guaita.

Del camí s’aixecava un núvol de pols entre el qual es distingien mitja dotzena de vehicles militars, però ell indicava més a la dreta, un camp on seien un soldat i una noia.

—Els podria matar molt fàcilment —va dir.

Ell no li va veure cap arma, però sabia que devia haver-la amagada no gaire lluny i, discretament, amb els ulls, escorcollà els matolls sense arribar a descobrir-la.

—Hi és, el pare?

—Sí. Tira amunt.

Es va asseure darrera la bardissa, on devia haver estat quan el cridà, i ell, camp a través, pujà cap a la masia que es retallava a uns quatre-cents metres. El gos ja bordava quan tot just havia recorregut la meitat de la distància, però aleshores va sortir un home i va fer-lo callar. Era en Michel, l’amo del mas, i en Daniel alçà les mans abans de posar-se a córrer.

—Tu sol? —va preguntar-li l’home.

—En Francesc és al llit.

—No has trobat en Mathieu?

—Un xicot alt i prim? Sí, vigilava.

Van entrar a la cuina, una habitació gran, amb una taula llarga entorn de la qual seien el pare i dos homes. Prop de la llar que cremava hi havia l’Edith, la filla d’en Michel, però ell només la va veure de cua d’ull, perquè es precipità cap al pare que s’aixecava.

—Daniel!

Ell va riure, amb un nus a la gorja, una mica estranyat que anés vestit com un pagès, gairebé sense recordar que ja li havia vist una altra vegada, sis mesos enrera, quan els féu avisar com avui.

—Has vingut sol?

—Sí. En…

—Però jo havia fet dir que vinguéssiu tots. Aubagne probablement serà atacat.

—En Francesc està refredat —va dir ell.

Un dels altres homes comentà:

—Continuo creient que la rodejaran. Una ciutat obrera…

—Però és cosida d’alemanys —digué el pare, i es tornà a girar cap a ell com si li demanés confirmació. En Daniel assentí.

—I ara quan venia n’hi entraven més —féu, i afegí—: La mare és a Marsella.

El pare no hi va fer cap comentari, s’assegué de nou i preguntà:

—Ja has esmorzat?

—No.

Després, mentre l’Edith li servia un plat de llegums amb cansalada, els dos homes, el pare i en Michel es posaren a discutir sobre la conveniència de tornar a enviar-lo al poble a recollir els altres, però abans de tenir temps de decidir res el gos bordà breument i el pagès sortí precipitat cap a fora mentre tots callaven. Al cap d’un minut tornava a entrar amb un home d’uns trenta-cinc anys que digué:

—Vénen dos alemanys.

Tots es van aixecar a l’acte i l’Edith obrí un arcó llargarut que hi havia en un extrem, a l’altre costat de la llar. Els homes en van enretirar dues metralletes i tres fusells i, sense una paraula, s’esmunyiren cap al pati. Abans d’arribar a la porta, el pare va girar-se, indecís, però en Michel féu:

—Que es quedi aquí.

Ell també s’hi va quedar, com l’Edith que se li atansà i li digué:

—Si et pregunten res, ets un nebot nostre. Els teus pares, que viuen a París, t’han enviat al camp perquè estàs una mica delicat.

Ell va assentir, però ja havia perdut la gana i rebutjà el plat. La noia se’l va endur cap als fogons en el moment que el gos tornava a bordar, ara amb insistència. En Michel avançà fins a la porta i ell, furtivament, va atansar-se a la finestra alta i menuda que recollia la llum del pati.

Els dos alemanys venien amb els fusells metralladors penjats a l’esquena però mantinguts en posició horitzontal per la pressió de la mà. Tots dos eren alts i caravermells, molt jovenets. A despit de la calor duien l’uniforme escrupolosament cordat de dalt a baix i la cara, sota el casc, els brillava de suor.

En Michel s’havia avançat fins a mig pati i quan un dels alemanys digué quelcom en la seva llengua tallant i inintel·ligible, es va quedar mirant-lo fins que l’altre repetí l’ordre en un francès abrupte. L’home va adreçar-se immediatament al gos que continuava lladrant i va obligar-lo a callar.

Ara l’Edith era al costat d’en Daniel i tots dos van veure com el pare de la noia retrocedia cap als dos alemanys aturats que li deien alguna altra cosa.

Els dos homes, vistos de prop, eren encara més alts i més impressionants que no havia semblat de primer. Llurs còrpores bloquejaven totalment el llindar de la porta, tot i que era ample. Encara no havien tingut temps de fer un pas endins que en Michel ja havia tret dos gots i una ampolla i els servia vi. Ells, però, de primer observaren l’habitació, amb la mà sempre clavada als fusells metralladors que semblaven formar una perllongació natural del cos. Les mirades s’atardaren una mica en la noia girada d’esquena abans de fitar en Daniel.

—Fills? —va preguntar el més alt de tots dos.

—Ella, sí. Ell, és un nebot.

—Nebot?

—El fill d’una germana —digué en Michel.

Aleshores es decidiren a entrar i s’atansaren a la taula, un per cada costat, com per protegir-se mútuament les espatlles. Agafaren els gots, però un d’ells tornà a abaixar-lo tot seguit i mirà cap a la rotllana que havia deixat el plat de l’esmorzar d’en Daniel. Després, sense dir res, examinà de nou la cuina al seu entorn, mormolà unes paraules al seu company i l’altre va girar-se cap a la llar. Però tots dos fitaven l’arcó que s’havia quedat obert, no la noia. El qui hi era més a prop s’hi atansà i va inclinar-se. Alguna cosa devia cridar-li l’atenció, perquè s’ajupí més i avançà un dit, ensumà. En redreçar-se, la seva cara era acusadora i els llavis escopiren:

—Armes!

L’altre engrapà més fort el fusell i avançà una mica. En Michel denegà:

—No en tenim. No n’hem tingut mai. Només l’escopeta de caçar que em van prendre.

—Aquí armes! —repetí el soldat.

—L’escopeta de caçar. Abans —tornà en Michel.

L’altre el va empènyer i es va moure cap a la porta de dins, ara amb la corretja del fusell metrallador retirada de l’espatlla. El seu company va girar-se cap a la noia i la subjectà pel braç.

—Maquis? —féu—. Hi ha hagut maquis, aquí?

—No —digué ella—. No.

El soldat, amb l’arma, indicà al pagès que el precedís i tots dos van desaparèixer cap a l’interior. En Daniel, lentament, dissimuladament, s’anava desplaçant cap a la porta de fora, però l’alemany se n’adonà.

—Seu —va manar-li—. Aquí —i indicava l’arcó.

La noia provava d’alliberar el braç que l’home li empresonava, però ell la subjectà més fort i després va tirar-la cap a l’arcó.

—Quiets! —va dir, i aleshores corregué fins a la finestra.

Dins no se sentia res, com si no hi hagués ningú, però al cap d’una estona xisclà una porta. El soldat es girà novament, va escombrar l’habitació amb una mirada i tornà a guaitar per la finestra amb l’arma a les mans.

Quan a la fi va sentir els passos del seu company, es redreçà del tot i anà desplaçant-se lleugerament cap a la porta. Va fer una pregunta en el seu idioma i l’altre contestà amb la mateixa llengua mentre entrava novament a la cuina precedit d’en Michel. Després travessà l’habitació amb quatre gambades, tornà a subjectar la noia i digué:

—Passa.

—Deixeu-me —cridà ella—. Em feu mal!

El xiscle ressonà entre les quatre parets de la cuina, s’escapà per la porta i el soldat alçà la mà i va bufetejar-la. Ella arrencà a córrer cap a l’altra banda, com encegada, i ensopegà amb el segon soldat mentre el vell corria en direcció contrària i queia sobre les cames del que havia subjectat la noia. En Daniel va veure una ombra i, instintivament, va deixar-se relliscar als peus de l’arcó, però els homes no dispararen. De moment només va distingir els dos desconeguts, perquè el pare venia per darrera, com si hagués entrat per una altra porta, o per una finestra, i alçava l’arma per damunt el cap del soldat que encara es debatia amb la noia mentre els seus amics enllestien l’altre alemany amb els ganivets.

Tot havia durat uns segons i en Daniel, amb el cor encongit, parpellejà com per assegurar-se de la realitat de l’acció que acabava de presenciar. El pare ja era al seu costat i li preguntava:

—Estàs bé?

—Sí.

Els dos sorges estaven estirats a terra, un d’ells caigut endavant i l’altre panxa enlaire. De les ferides s’escapaven uns rierols de sang que xopaven els uniformes però encara no havien tingut temps de tacar el pis.

—Som-hi —va dir en Michel.

Entre ell i el xicot que havia acudit a avisar-los subjectaren el més alt i el pare i un dels altres homes s’endugueren el seu company. Les armes restaren per terra, però l’Edith va recollir-les tot seguit i, provisionalment, les deixà caure dins l’arçó.

Ell va anar fins a la porta, darrera els homes, però no s’atreví a sortir i va quedar-se a la banda de dintre del llindar fins que la noia va dir-li:

—Vine…

Havia tret una ampolleta de licor i li’n serví un got petit.

—T’has espantat, oi?

—No gaire —digué ell.

I era veritat. Gairebé no n’havia tingut temps. Després, però, quan va sentir els cops d’aixada dels homes que cava ven al costat de la tàpia, va amagar el cap entre els braços i plorà quietament mentre la noia li acariciava els cabells amb els dits tristos.