En Francesc no ho va resistir gaire temps. Les discussions sovintejaven i tots dos van començar a pensar que més hauria valgut que s’hagués quedat on era. Un cop, el noi fins li va dir:

—Si has tornat per això, no et necessitàvem.

—Francesc! —el reptà la mare.

Era la víctima principal, naturalment, però en aquell temps encara el defensava. Devia semblar-li que era un triomf haver aconseguit atreure’l novament a la llar i li perdonava fàcilment insults, carades i exabruptes als quals contestava amb les mateixes armes. Ja començaven a discutir de bon matí, quan es llevaven i ella preparava l’esmorzar, i continuaven fins a la nit, quan es retiraven a dormir. S’hauria dit que l’home havia tornat amb la intenció de venjar-se, amb el propòsit de donar llibertat als dimonis que devien consumir-lo. Ara i adés la tractava de puta, si bé mai davant d’ells, però en Daniel ho sentia des de la seva habitació i més d’un cop va estar a punt d’aixecar-se i d’irrompre en el dormitori on d’altra banda no el necessitaven, ja que els insults eren seguits de gemecs voluptuosos que l’obligaven a tapar-se les orelles amb una mica de cotó fluix del paquet que guardava al calaix de la taula de nit des del primer vespre de la tornada del pare, quan la reconciliació fou llarga i sorollosa, indecent.

Era indiscutible que aquell any i mig d’absència li havia permès de superar les seves repugnàncies i, de més gran, en Daniel fins i tot va preguntar-se què devia voler demostrar l’home. Potser que valia més que aquell parell d’individus que l’havien posseïda durant la guerra, que era més fort, més destre, més puixant. La insultava i la humiliava contínuament, però no renunciava als seus serveis, ben a l’inrevés, hi havia vegades que es deixava endur per una estranya fúria eròtica i aleshores devia prendre-la a l’indret on eren, el menjador, el passadís, la cuina, on ell els va sorprendre un dia en tornar de la taverna on aleshores havia començat a treballar. Ni se’ls havia acudit de tancar la porta del pis que de dia era generalment ajustada i, des de la penombra del menjador, va poder veure la mare inclinada sobre els fogons amb les faldilles arremangades i el pare abocat al seu damunt amb els pantalons caiguts sobre les sabates. Un instant, va restar immòbil, sense saber què fer, i aleshores tornà a sortir del pis i baixà corrent les escales. En Francesc entrava del carrer.

—No pugis! —va cridar-li.

El seu germà va agafar-lo pel braç i l’obligà a aturar-se.

—Què passa?

No li ho volia dir, li feia vergonya, però quan a la fi ho confessà i en Francesc va tancar els punys mentre exclamava:

—Això no pot continuar! —ell va asserenar-se i comprengué que tots dos es captenien com criatures.

—Són casats, Francesc —digué.

Van anar a fer una volta cap al parc de les Buttes Chaumont i després tornaren a casa per l’avinguda de Jean Jaurès.

En arribar al pis la situació havia tornat a canviar i, des de l’escala, ja van sentir com es discutien. Potser allò era el més trist de tot, que l’acte d’amor no els apaivagava ni hi posaven cap tendresa.

—Són com bèsties! —va dir un altre dia en Francesc.

Perquè encara que les seves queixes anaven adreçades principalment al pare, opinava que la mare també es feia culpable de la situació per consentir-la. De fet, ni l’un ni l’altre no acabaven d’entendre res del que passava, era com si tot d’una es trobessin amb dos desconeguts, i així mateix ho va dir en Francesc el dia que decidí anar-se’n de casa, aleshores que la mare l’amenaçà amb la policia.

—Amb quin dret?

—Som els teus pares!

El noi brandà el cap.

—No. Els meus pares ja fa anys que són morts.

La mare va plorar i, després de molt de temps, el pare va tenir un gest afectuós i desinteressat: va abraçar-la i la conhortà:

—Quimeta, Quimeta!…

En Francesc va tancar-se a la seva habitació, on ell es pensava que deuria fer la maleta, però l’endemà continuava al pis i durant prop d’una setmana la llar semblà que es refeia, van desaparèixer les paraules dures, les recriminacions, i només el silenci indicava un estat de tensió que féu crisi el diumenge següent, quan parlaven d’anar al cine i van començar a discutir-se sobre una pel·lícula que l’un deia que ja havien vist mentre l’altre afirmava que no. Sempre començava tot per motius poca-soltes que s’anaven complicant fins que els perdien de vista. Aquella tarda fins hi van haver cops i corregudes pel pis i ell, que intentà d’intervenir, va rebre un mastegot del pare enfurit que cridava:

—Què vols, tu, mocós?

En Francesc no pronuncià ni una sola paraula en tota l’estona i restà assegut davant la taula fins que la mare es va haver tancat al dormitori mentre el pare sortia amb un gran espetec de porta. L’endemà al matí, però, se n’havia anat sense dir res. Sobre la tauleta de nit hi havia una nota: «No pot ser, això mai no serà una llar…».

—Bon vent! —va cridar el pare—. I tu, no te’n vols anar?

Ell va dir que no i, al cap de tres dies, ho va repetir a en Francesc que anà a esperar-lo a la sortida de la taverna.

—No els podem deixar sols —argüí—; es matarien.

—I et sembla que tu ho pots evitar, infeliç? Que es matin! —digué amb una duresa que no semblava pròpia d’ell i que devia ésser falsa des del moment que anys després, quan el pare es quedaria sol, tornaria al seu costat tot i creure, com el mateix Daniel, que l’home era el culpable de la mort de la mare. En aquell moment els papers s’havien invertit, però ara, quan van trobar-se a la porta de la taverna, en Francesc només sabia parlar de destrucció i els maleïa tots dos. Per què s’obstinava sempre, ella?

En Daniel ho ignorava i, després, tampoc no va saber establir mai l’instant precís en què la mare començà a cedir. Sempre havia dut les de perdre, és cert, sempre rebia, però es defensava i li plantava cara fins al darrer moment. Potser se’n va cansar, potser li semblà convenient de canviar de tàctica, però si la raó era aquesta en Francesc s’havia equivocat. El pare no tenia pietat d’ella. Ell sí, però no sempre. Hi havia dies, sobretot quan l’home es posava a interrogar-la sobre l’ús de la seva jornada amb la intenció clara d’aprofitar la més petita contradicció, la més lleu vaguetat, per fer suposicions insultants que a poc a poc anava convertint en certeses, que se sentia íntegrament al seu costat i li hauria agradat de dir-li: «torna-t’hi, no et deixis acorralar!». Altres cops, recordava que ella havia tingut dos amants mentre el pare es jugava la pell i es deia que tot era culpa seva, que era ella qui havia destruït la llar. Però ara ho expiava, l’home l’anava anorreant dia darrera dia. No acceptava mai el seu parer en res, sempre ordenava, decidia, la contradeia si la dona gosava aventurar una opinió.

—Què saps, tu?

Al vespre la humiliava al llit i un dia en Daniel va sentir com li deia:

—D’on surten, ara, aquests escrúpols? Tu estàs acostumada a tot!

I potser hi estava, això era el pitjor, perquè al cap d’una estona sospirava:

—Francesc, ai Francesc!…

Ell l’hauria bufetejada i l’endemà va dir-li:

—Des d’avui dormiré a l’altra habitació.

—Per què? —s’estranyà ella.

Brutalment, va contestar-li:

—No vull sentir més que et portes com una puta.

Després se li llançà al coll i ploraren tots dos, però va separar-se’n quan ella intentà de justificar-se:

—Quan siguis gran, entendràs moltes coses.

—No vull entendre res —va dir ell, i s’eixugà rabiosament les llàgrimes.

La menyspreava, els menyspreava tots dos. Sovint, quan el pare buscava soroll, el contemplava amb un esguard entre irònic i despectiu que evitava més d’una escena, car en adonar-se’n l’home se li girava:

—Que somrius, tu?

—No somric.

—Un dia et partiré la boca amb un revés!

Ell no contestava, però continuava mirant-lo amb la mateixa expressió i després sortia tranquil·lament de casa. Cada dia hi passava més poc temps i, quan va deixar la taverna i entrà de cambrer a Le Joyeux Buveur, de vegades fins es passava dos dies sense posar-hi els peus. Curiosament, el seu pare no deia res i algun cop ell àdhuc es preguntà si s’adonava de la seva absència. La llar s’havia desintegrat fins a tals extrems que ja només una cosa tenia realitat: ells dos, marit i muller, enfrontats en una darrera batalla.