—Per què?

—Ha vingut amb un altre individu i s’han discutit.

—Molt bé.

Els de la taula el criden i en tombar-me veig que ja han desat el plànol i es disposen a marxar. El més jove de tots escura el got amb un raig de soda. Sempre n’hi ha que no es deixen perdre res.

Enceto l’entrepà, però tinc la gargamella seca i he de beure un altre glop de cervesa. Ara eructo sense manies i vaig menjant sense gana, empenyent la mena de bola que se’m forma a l’estómac. La mare en deia el païdor.

L’Eda torna de la cabina i s’enfila de nou al tamboret. Quan aixeca una mà cap als cabells, veig que no duu les aixelles depilades i gairebé em quedo fascinat per aquella tofa espessa i arrissada, vagament obscena. La Dorothy tampoc no se les afaita, però hi té quatre pèls clars que no criden l’atenció.

—Esperes algú? —li pregunto.

—No. És bo, l’entrepà?

—Sí, no està malament.

—Potser que en mengi un, també…

L’Owen travessa amb els plats que acaba de recollir de la taula i li demano:

—Un altre entrepà. Per la senyora.

—De seguida.

—Fa temps que hi ets, a Nova York? —pregunto a l’Eda—. Parles l’anglès molt bé.

—Des dels tres anys. Tu no en fa tants.

—Se’m nota, oi? Vaig venir l’any cinquanta-cinc. Abans vivia a França.

—No ets pas un exiliat de la guerra? —fa, però ella mateixa es contesta—. No, ets massa jove.

—Doncs sí, ho sóc. Me’n vaig anar amb els pares.

—El meu ex-marit també ho és, però ell ja té més de cinquanta anys, em dobla l’edat. Potser el coneixes, el professor Losantos…

—No; no conec ningú. Hi tenia un parent, un periodista, aquí, però va morir abans d’arribar-hi jo. De primer havia viscut a Mèxic.

L’Owen deixa un platet amb l’entrepà al seu davant i m’adreça una mirada d’advertència. Deu tenir por que em rebenti els seus vuit dòlars. M’eixugo els dits amb el tovalló de paper i acabo d’empassar-me el pa amb un altre glop de cervesa. Entra una parella que s’asseu al meu costat, d’on ha desaparegut l’individu que hi havia quan he entrat, però jo torno a inclinar-me cap a l’Eda que diu:

—N’hi ha bastants, d’exiliats, aquí.

—A tot arreu, n’hi ha. Ens hem escampat pel món.

Observo com talla netament una mossada d’entrepà amb les seves dents fines i uniformes i els llavis que absorbeixen un trosset de pernil que penja. Els té grossos i molsuts, però la boca és ampla i ho dissimula.

—M’has dit que no esperaves ningú, oi?

—No —fa ella, i clava una altra mossegada a l’entrepà—. Per què?

—He pensat que potser podríem anar en algun lloc…

Els ulls li riuen quan contesta:

—Amb vuit dòlars?

—En tinc deu —rectifico jo—. No se t’escapa res, oi?

—No. Estic segura que no tens feina.

—En aquest moment, no.

Va menjant, com si la conversa s’hagués acabat, i jo liquido la mica de whisky que resta al got. Després diu:

—T’agradaria guanyar-ne cinc-cents?

No m’ho esperava i és natural que l’ulli amb un esguard suspicaç abans de replicar:

—Segons què s’hagi de fer.

—Poca cosa. M’has d’acompanyar a una festa.

Continuo mirant-la.

—Hi deu haver alguna cosa més…

—Sí. —S’acaba l’entrepà i es passa el tovalló pels llavis mentre mira cap a l’Owen que s’atansa de nou però es queda davant la parella del costat—. Aquí no t’ho puc explicar.

—Podem anar a casa teva, si vols —insinuo.

Ella sembla no haver-me sentit, car prossegueix:

—He deixat el cotxe a l’aparcament de darrera. Ens hi podem trobar d’aquí a deu minuts. És un Caravelle de l’any passat, gris perla, descapotable…

—I per què no hi anem plegats? —m’interesso.

Ella denega amb un gest impacient del cap.

—Coneixes el barman…

—És l’amo.

—No hi ha cap necessitat que ens relacioni.

—Ha vist que parlàvem…

—És diferent. La gent parlen, als bars. És normal.

—Com vulguis. D’aquí a deu minuts, doncs.

Es treu un bitllet de dòlar del portamonedes, el deixa sobre el taulell i salta del tamboret.

—Fins ara —diu, baix.

Amb l’esguard, la segueixo cap a la porta, però no sóc l’únic; d’altres homes s’han girat. No hi ha cap dubte que l’espectacle és atractiu i el mateix Owen la llambrega abans d’atansar-se a recollir els diners.

—Només valia setanta-cinc cents, —diu en veure el dòlar.

—És generosa —faig—. M’has dit que es discutia amb un individu… Has sentit de què anava?

—M’ha semblat entendre que era qüestió de pecúnia. Ell deia que tindria unes despeses… Per què m’ho preguntes?

—Vol que li faci un treball. M’ha ofert cinc-cents dòlars.

Nerviosament, passa el drap pel taulell.

—Són molts diners. Quina mena de treball?

—Encara no ho sé. Deu ser algun embolic, no ha volgut que en parléssim aquí.

—Compte, Danny…

—Per això t’ho dic. Recorda això: es diu Eda, es peruana de naixença i divorciada d’un professor espanyol, Losantos. Té un Caravelle descapotable, gris perla, model de l’any passat.

—Bé… —comença, però aleshores s’estranya—. Per què m’ho dius?

—Pel que pugui passar.

—Més val que ho deixis córrer, Danny.

—Són cinc-cents dòlars —li recordo.

Ell prem el drap entre totes dues mans, sense abandonar el dòlar.

—La veritat és que no t’entenc. Ets un bon cambrer, podries trobar feina sense dificultat…

—Ja ho sé.

—Doncs?

M’arronso d’espatlles i ell mira cap a l’altre extrem, on el criden.

—De seguida —fa—. Acabaràs malament, Danny.

—Potser sí. Ja hi vaig començar.

—No hi ha res com una feina regular.

—Si tu ho dius…

M’adono que a despit de la mica d’aire que m’arriba del ventilador tinc tota la cara xopa i, quan m’hi passo els dits, els retiro humits i greixosos.

—Em vaig a rentar —dic amb un cop d’ull al rellotge. Disposo de set minuts.