Mai no va agradar-li. Ni el sogre ni la feina. De pintures, decoracions i empaperats no en sabia res i l’home no li era simpàtic. A més sabia que el considerava poc menys que un inútil. Li reconeixia una certa mà esquerra per tractar amb clients, sobretot quan eren dones com solia esdevenir-se, però deia que no hi posava prou interès. Va fer un curt aprenentatge per imposar-se dels deures de l’ofici i es passà moltes hores al local que tenien a Brooklyn i darrera els obrers que no sabien ben bé com tractar-lo, si de mister Bastida o de Danny. Ell els encoratjava a un tracte familiar, però al capdavall era el fill polític de l’amo i mister Cuylers era un home al qual agradava que la gent conservessin les distàncies. Tot plegat el feia força infeliç i, si no hagués estat per la insistència de la Goldy, més s’hauria estimat treballar en una cafeteria. Com li deia ella, però, el negoci un dia seria seu i, a més, era un bon negoci. Això ho va veure quan començà a tractar directament amb els clients i anà penetrant els secrets de la professió. Els impostos podien ser alts, però el sogre era un gat vell que sabia perfectament com inflar les factures.

Ell treballava amb miss Ralf en una peça clara que donava directament a Culumbus Avenue i es passava moltes hores amunt i avall i aconsellant la clientela sobre el to de pintura o la mostra de paper que esqueia al living, als dormitoris o a la nursery. Li estranyava la facilitat amb què la gent el prenien per un expert, però això contribuí a donar-li confiança en ell mateix encara que sovint les engegués sense engaltar. Aviat va comprendre que ben pocs sabien el que volien i que la indecisió era un factor que jugava a favor seu. De tota manera, cedia fàcilment a les crítiques i objeccions i tenia una certa facilitat a rectificar per mitjà d’un «o bé» que, després de donar-hi unes quantes voltes, el menava directament al punt de partida expressat pel client. Ell mateix es feia gràcia quan es trobava en qualque apartament discutint amb una dona il·lusionada de matèries que uns quants mesos enrera ignorava totalment.

—Li aconsello els tons clars, i si fos de vostè…

—Però són moda, ara? —s’inquietava la mestressa. Era una pregunta que rarament fallava.

—Ben cert. O molt foscos. Hi ha una gran tendència a anar als extrems i de vegades es busquen valors de contrast, comprèn?

—Sí, sí —feia la dona.

—Però en el cas concret de vostè pensava en la situació del pis. Tot a l’entorn són construccions altes i hem de cercar un to que reculli la llum…

Tot plegat era de sentit comú i ben poc d’acord amb els criteris del sogre que s’inclinava cap a elaboracions complicades que cansaven la vista i enduien la gent a renovar sovint la decoració.

—Treballem perquè d’aquí a un parell d’anys ens tornin a cridar —solia dir.

Ho devia fer tothom i a ell, prou insconstant al capdavall, l’admirava la provisionalitat del viure d’aquelles persones que cada dos per tres canviaven de casa, de ciutat, de cotxes o de muller. S’adonava de l’existència d’un esperit d’aventura que, dins les característiques de la societat nord-americana, eliminava el risc. Tot era fàcil.

Fins més endavant no començà a veure les tensions que amagava aquesta aparent facilitat, però ell restà fora del joc. No tenia ambicions de posició, de poder o de fortuna i, a despit de les aparences, continuava essent una mena de fora la llei que, ocasionalment, s’havia deixat arrossegar cap a una societat que es qualificava de respectable. De vegades ho trobava tan ridícul que, assegut a la seva taula, davant miss Ralf que picava a màquina, interrompia la feina i es quedava mirant el sostre amb un somrís a la boca. El primer cop que se n’adonà, la noia va preguntar-li:

—Passa alguna cosa, mister Bastida?

—Com? Oh, no, no, res! M’agrada de mirar el sostre.

Ella no l’acabava d’entendre. Era una noia més aviat poruga que se sufocava cada vegada que mister Cuylers l’escridassava, cosa que s’esdevenia sovint, car el sogre era impacient amb el personal i tenia un llenguatge poc edificant que es guardava prou de manifestar davant els clients. També amb ell es mostrava relativament circumspecte des d’un dia que, quan l’home va haver acabat d’esplaiar-se, li contestà en francès:

—Merde! —i es quedà mirant-lo.

A miss Ralf no podia aconsellar-li que l’imités, però es posà a protegir-la a la seva manera, més per antipatia al sogre que per amistat a la noia. Si s’endarreria amb la correspondència, explicava:

—L’he entretinguda jo; m’ha hagut de fer uns càlculs.

I a ella li deia:

—Si fos de vostè, ja hauria fotut el camp.

A miss Ralf, que li agraïa que li evités els crits, l’escandalitzaven una mica aquests consells en boca del propi fill polític de l’amo, però no s’atrevia a seguir-los. No ignorava les seves limitacions professionals i tampoc no podia confiar en el seu atractiu físic. Les cames les tenia ben fetes, però era plana de pit i la cara, massa ampla, resultava encara enlletgida per unes orelles força separades que ella havia de dissimular amb un pentinat que no li esqueia. A més, no tenia cap mena de personalitat.

A més d’ella, hi havia un noi de disset anys, en Fred, que servia una mica per tot i una mica per no res i únicament semblava interessar-se pels «còmics» que llegia en abundància. Tot amb tot, era un personal una mica galdós perquè mister Cuylers atreia els incompetents. No era estrany que cada dos per tres canviessin d’operaris i el més admirable era que en aquelles condicions el negoci prosperés. És clar que la mena de clients que tenien anaven a les palpentes i eren fàcilment impressionables. L’home els servia una rastrellera de noms que no estalviava ni mister Dulles, però es guardava prou d’aclarir que es referia a un mecànic enriquit que no tenia cap parentiu ni relació amb l’estadista.

Era admirable la docilitat amb què la gent confiava en els «experts», però la societat americana era una societat d’especialistes que respectaven els altres per tal d’ésser respectats. Les objeccions, si convenia, eren bandejades amb un senzill:

—Miri, mister Jones… M’ha dit que era venedor de la Michelin, oi?

—Sí, exacte.

—Jo tinc un Buik, però si em fa dir de quina marca són les cobertes em penso que no podré contestar-li. Quan me’n cal una de nova, a qui confio la feina d’aconsellar-me sobre la mena de pneumàtic que em convé? Sempre vaig a Marry’s, el del carrer cinquanta-dos, perquè sé que hi entén i em servirà el millor dintre les limitacions de preu que li imposo. És natural, oi?

L’altre hi convenia.

—Ara, vostè vol renovar el seu pis i desitja la feina més ben feta que poden comprar-li els diners que pensa despendre-hi. I per això em ve a veure a mi. I jo només puc donar un consell en consciència… M’entén, veritat?

Mister Jones l’entenia i, en general, plegava veles. Mister Cuylers era la persona competent i ell l’infeliç que s’havia imaginat que de gustos no hi ha res escrit i, per tant, que tenia dret al seu. Ara s’adonava de l’error i ho reconeixia honestament. Fins i tot es resignava a sacrificar uns dòlars suplementaris, si calia. El més important era haver rebut un bon consell.

L’home havia començat d’oficial pintor, sense ni cinc, i li agradava de recordar-ho al seu gendre.

—Tu tens sort, noi. T’has trobat amb la feina feta. Jo, als tretze anys ja vaig deixar casa sense més diners que una peça de cinquanta «cents» que el dia abans havia trobat pel carrer… Ja pots imaginar-te, doncs, que no tot han estat flors i violes. I en aquell temps la vida era més dura, en plena depressió…

Exagerava, evidentment, car la depressió no havia vingut fins després, però ell no el contradeia mai perquè li semblava que tenia dret a les seves il·lusions i tampoc no hauria servit de res. D’altra banda, preferia no antagonitzar-lo massa en qüestions privades i reservar les seves energies per les ocasionals disputes professionals quan l’home l’acusava de badoqueria.

—Has passat per casa dels Makinen?

—No he tingut temps. La senyora Stewart m’ha entretingut. Sembla que ara, reflexió feta, prefereix el sòcol.

—Ja ho vaig dir que acabaríem així. Suposo que li has aclarit que això ens obligaria a sortir-nos del pressupost?

—Són pocs metres. M’ha semblat…

—No t’ha de semblar res. Els metres no sols són pintura, sinó jornals. A hores d’ara ja no t’ho haurien de recordar. Si els deixàvem fer, aviat ens quedaríem sense camisa. Tots miren d’estirar el que poden.

—Per misèries així, de vegades es perd un client —replicava ell.

—Al contrari! Si els segueixes el caprici sense reclamar res, de seguida es pensen que has calculat massa alt. No saps com són, aquesta gent. A la tarda hi tornes i…

—Ara ja he dit que sí.

—I què? La teva paraula no és una escriptura, oi?

—Aneu-hi vós, doncs. D’aquí en endavant, us passaré totes les reclamacions.

—Home, això mateix! Ens fas perdre uns dòlars, deixes els Makinen penjats i encara vols tenir raó!

—És que vós no trobeu mai res ben fet, cony! Un dia en tindré prou…

—O jo. No et creguis que perquè ets el marit de la Goldy…

—Aneu-vos-en al carall!

Després, si era massa forta, la disputa repercutia en la vida familiar.

—T’has tornat a barallar amb el pare… —feia ella.

—És un estiracordetes. Està acostumat a treballar amb infeliços com miss Ralf que es posen grocs quan el senten cridar.

—Tots dos teniu prou caràcter.

—Doncs gràcies que resisteixi, oi? Un altre, al meu lloc, ja hauria fotut el camp.

—No diguis paraulotes.

—No m’emprenyis, Goldy! El que passa és que ell és un comerciant i jo no.

El cansaven els regateigs inevitables i els càlculs minuciosos, mai no recordava els preus dels materials i el molestava que hi hagués queixes contra els obrers. De fet, sempre se sentia forçat, fora del seu ambient, i els únics instants agradables els passava quan corria d’un extrem a l’altre de ciutat, sol en el seu cotxe.

Sabia que no podia durar tota la vida, ho va saber des del principi, i no el podien privar de pensar-ho així ni les recomanacions de la Goldy ni la perspectiva de trobar-se un dia amo i senyor de l’empresa. No estava fet per aquella mena d’activitat. Hi estava tan poc fet que després, quan decidí trencar amb la seva dona, va admirar-se d’haver resistit tant de temps. Eren dos anys i mig, prop de tres, i, desolat, constatà que ja en tenia vint-i-cinc.