Vaig alentir el pas i em vaig quedar mirant-la, però ella abaixà els ulls i passà pel meu costat sense aturar-se.

—Ruth! —vaig cridar aleshores.

Érem a la cantonada de Lenox Avenue i em va caldre córrer al seu darrera perquè es girés. Havia canviat, però era ella, tenia els mateixos ulls assenyats de sempre i aquella boca carnosa que ara tremolava.

—No em coneixes? —vaig preguntar-li—. Sóc en Danny…

—Sí, Danny —féu simplement.

—I hauries passat sense dir-me res?

Va assentir amb el cap, sense somriure, només amb aquella estranya tremolor que li estremia els llavis. Després va dir:

—No puc entretenir-me… M’esperen.

—No deu fer tant de temps com jo, Ruth.

Alguna cosa va desfer-se-li a la cara, es recompongué, i tot d’una era com si em trobés davant una persona més vella i que només s’assemblava remotament a la noia que coneixia; com si en fos una parenta, una germana…

—Perdona —féu sense cordialitat, estranya i a punt de fugir-me.

Vaig agafar-la pel braç i ella em mirà els dits fins que vaig retirar-los. I aleshores s’allunyà.

Vaig seguir-la pel carrer Cent Dinou, fins a la Cinquena Avinguda, on tombà cap a l’esquerra i va ficar-se en una casa del bloc que domina Mt. Morris Park. No s’havia girat ni una sola vegada, però d’una manera o altra devia haver-se adonat que continuava darrera seu, perquè m’esperava a l’escala, a dos metres d’un noiet de quatre o cinc anys que ens mirava des del primer graó on es veia una llauna plena d’escombraries entre les que furgava un gat.

—Què vols, Danny? —va preguntar-me.

—Parlar, Ruth. Fa cinc anys que tinc ganes de parlar amb tu.

—De què?

Jo vaig assenyalar cap al nen.

—Que potser és teu?

—No. Tinc dues nenes, jo.

—Pugem —vaig fer—. Deus viure aquí…

—No —tornà ella.

Vaig esperar, mirant-la, conscient del nen que ens contemplava i del gat que anava remenant la llauna de la brossa com si no hi fóssim.

—Vés-te’n, Danny.

—Ho vols així?

—Sí —féu ella.

Tenia la cara cendrosa i els llavis se li estremiren de nou.

—Gràcies, Ruth —vaig dir-li, i em vaig allunyar.

Ja era a la porta, amb un peu al carrer, quan vaig sentir la seva veu:

—Vés d’aquí a una hora al Bantham, habitació 32.

Vaig moure el cap, sense girar-me, i carrer amunt, vaig tombar altre cop en direcció a Lenox Avenue sense veure res. Una cabina telefònica amb la qual gairebé ensopego em va fer recordar que la Janne m’esperaria i vaig telefonar-li que no ens podríem veure fins l’endemà. Després vaig entrar al parc on em vaig asseure en un banc, al costat de dos bums que parlaven de curses de cavalls com uns professionals. Devia fer molt de temps, però, que no havien vist el color d’un dòlar. Així i tot vaig quedar-me escoltant, perquè només es tractava de matar el temps.

A un quart de set ja era al Bantham, una mena de ratera que ja hauria caigut sense les cases del costat que l’aguantaven, però tenia l’avantatge que hi vivien tantes putes que ningú no preguntava res. El xicot de la recepció ni va aixecar els ulls del diari i, sense molestar-lo, vaig pujar directament fins al passadís on cremava una bombeta tan raquítica que gairebé no permetia de veure on posaves els peus. L’habitació 32 era al final de tot, prop d’una finestra on encara es veien els degotalls de pluja de sis setmanes enrera, però ben just si vaig tenir temps de mirar-me-la, car la Ruth obrí immediatament, com si m’hagués esperat darrera la porta.

—Entra —va dir.

El dormitori era tan trist com les escales i el corredor i el lavabo que hi havia en un extrem gotejava sense interrupció. Ella va asseure’s al caire del llit que grinyolà lúgubrement i va quedar-se mirant-me amb un esguard pensarós.

—Hi vius, aquí? —vaig preguntar-li.

—No, hi estic de pas. Visc a Los Angeles, a Watts.

—Des d’aleshores?

—Sí. Què m’havies de dir?

Vaig allargar-li el paquet de cigarretes, però ella refusà amb un gest las i vaig tornar a desar-me’l.

—M’ho fas tot molt difícil, Ruth…

—Tot és diferent —concedí ella—. Ha passat molt de temps.

—Et vaig enyorar tant… —fiu.

Ella esperà i em vaig asseure al seu costat, on el somier tornà a queixar-se, coincidint amb la remor de la porta del costat que s’obria i es tancava mentre algú reia amb un riure forçat.

—Pel que he comprès, ara ets casada…

—Vídua. Ell va morir cremat.

—A Los Angeles, aleshores dels desordres racials?

—Sí.

—Ja veig… Era per això que no em volies parlar?

—D’allò nostre fa cinc anys, Danny —digué ella.

—No ho has oblidat, doncs?

—No.

Vaig passar-li el braç per l’esquena mentre escoltava discretament les remors de la cambra del costat, on devien ha —ver-se ficat al llit. Ella alçà els ulls. Baixet, digué:

—Ja no hi tornaré a dormir, amb tu, Danny.

—Per què?

—No en tinc ganes.

—No ho saps. Ara estàs trista, sorpresa…

—No és això.

Va aixecar-se i s’allunyà cap a la finestra on els vidres eren més clars que a la del passadís i, d’esquena, afegí:

—No vull pecar més.

—Pecar? —gairebé vaig fer un bot i uns segons després era al seu costat—. Què vols dir?

Ella féu un gest cap a l’envà que ens separava de l’altra cambra.

—No sents?

—No té res a veure amb nosaltres.

—Fèiem com ells —reflexionà.

—No és veritat —vaig contradir-la—. Tu m’estimaves. Qui te les ha posades al cap, aquestes idees? El teu marit? En Charlei?

—Elijah Muhammad. Diu que s’ha de ser sincer, que no s’ha de mentir, que no s’ha de pecar, que…

—Ets una musulmana negra?

—Sóc una negra musulmana. Tu no ho pots comprendre…

—Sí —vaig dir-li, però tot seguit vaig rectificar—. No. No puc comprendre que m’odiïs. Jo mai no t’he pres res ni t’ho he volgut prendre. Recordes què et deia sempre? Som un home i una dona…

—No t’odio —féu ella—. De primer m’odiaria a mi mateixa. Tu…

Havia parlat serena, sense ni rastre de sentimentalisme, però aleshores la veu se li trencà i un moment després la tenia entre els braços, la galta premuda contra la meva. A la cambra del costat discutien, probablement perquè la noia es negava a alguna cosa.

—Ruth… —vaig mormolar.

Però ella ja es refeia i va allunyar-me.

—Deixa’m, Danny. Després em faria fàstic.

—Per què sóc blanc?

—No.

—Sí —vaig entossudir-me—. Jo no t’hi he vist mai, de negra. Però tu sí que em veus blanc.

—No és veritat, no és veritat! —cridà, i aleshores, gairebé apassionadament—. Cada cop que he estat a punt d’odiar-vos he pensat en tu i ja no he pogut. Ni quan el perseguien, ni quan el van cremar amb el magatzem on s’havia amagat… Pensava en tu i l’odi se n’anava…

—Però pel carrer has passat de llarg —vaig recordar-li.

—No volia ser temptada.

—I ara et sents temptada? —vaig preguntar-li en el silenci que s’acabava de fer. La parella del costat devia haver-se entès i ara ja no se’ls sentia.

Ella va sostenir-me la mirada breument, va acalar-la i xiuxiuejà:

—No ho sé…

Vaig allargar el braç per atreure-la contra meu i vaig rebregar-li els llavis amb la boca fins que els obrí i em retornà la besada. Quan vaig tocar-li les natges suplicà:

—No m’ho facis fer, no m’ho facis fer, Danny!…

—Despulla’t —vaig dir a frec dels seus llavis que ara tremolaven altra vegada, i jo mateix vaig començar a descordar-li la brusa.

—No, Danny, no!

—Despulla’t —vaig repetir.

Es va treure les faldilles i la combinació i s’assegué de nou al caire del llit mentre jo contemplava la taca blanca de les calces i els pits que s’havien arrodonit encara més i s’eixamplaven sota l’aurèola dels mugrons gruixuts. Però aleshores vaig adonar-me que ja no la desitjava tot i que era tan bella com cinc anys enrera. Sobtadament vaig comprendre que no trobaria mai més allò que havia perdut i que, per un caprici, estava a punt de destruir quelcom que l’acompanyaria fins a la mort, quelcom que potser li era imprescindible.

—No, deixa —vaig fer.

Ella aturà el gest i em mirà amb un esguard incomprensiu que a poc a poc s’aclaria i s’alegrava.

—Vesteix-te —vaig dir encara.

I, sense esperar més, vaig adreçar-me a la porta. En girar-me, quan la tancava des de fora, vaig veure que em somreia.