Louis.

La mar retrobada, la mar calma, blava, bruta i plena o buida.

Tots dos davant l’aigua, quiets i bruns a migdia, a mitja tarda.

Ja t’has tornat a escapar?

El racó amb l’aranya, els rajols escrostonats contra els genolls adolorits i els renys del pare.

Els peus del llit i el llit sorollós en el silenci.

L’amour.

L’amour, Louis?

(La seva mare feia l’amour amb tots els homes i era ben plantada i riallera, però tenia el caràcter viu i prompte i es barallava amb els veïns. Això és segur i clar, com ho és la paraula que preferia quan insultava els altres: putain).

Louis, faccions perdudes de vint-i-cinc anys enrera, ombres del carreró prop del Quai des Belges, prop de la Canebière, en una travessia de la Rue Paradis amb les cases inclinades, la roba humida i les botigues fosques tancades i obertes.

La mer, Daniel?

La mer i l’ombra i la infància que se’n va.

(Què recordo i què no recordo? Louis amb la llesca de pa amb mel compartida i les seves mans eternament brutes. Però s’ha fos el dibuix de la cara, s’ha perdut el nom del carreró que a la nit s’omplia de putes i d’homes).

Els crits dels borratxos.

Els insults de les veus agres.

Les rialles.

Les cançons.

Les corregudes.

Un rostre, una cama, un braç, una carícia.

Chéri.

Putain.

Faire l’amour.

Coucher avec toi.

(També és segur que en aquella hora era al pis perquè el pare i la mare ja havien tornat. Tots sèiem a l’habitació o de vegades la mare feia petar la xerrada amb madame Cremil que era vella i bruixa i no volia putes a casa. El pare em feia llegir, em feia escriure, assegut en una cadira des d’on no tocava de peus a terra).

Louis, l’altre món, el món diuen i autèntic dels nois.

Amis?

Amis, amics.

Asseguts al Quai de la Rive Neuve amb les cames penjant o amunt i avall de la Canebière o enfilats en un terrat o a la botiga d’en Jéròme, sempre fosca i amb olor d’herbes i de bosc.

Plantats a la cantonada o dardant per les Ruelles o a l’escala, cadascú amb la seva veu, el seu accent, la seva parla, el seu silenci i el seu somrís.

A casa d’ell, polida, menuda i femenina, amb la mare que dormia darrera la porta pintada de blanc, sola i plena d’homes.

Les joguines: el cotxe de bombers, l’ós, el diàbolo, el cèrcol i el joc de la construcció.

Amis.

El replà, prop de la porta dels Ginel, i la Joana discutint amb en Pere, el seu marit.

(A ells els recordo més perquè se m’endugueren a Aubagne quan el pare ja havia marxat i a la mare més aviat devíem fer-li nosa perquè tenia un amic. En parlaven amb embuts, però jo ho entenia tot i pensava en el pare que potser no tornaria).

L’habitació amb el llit de fusta, les col·leccions de cromos, les postals, el pati dels Darien i les plantes raquítiques. La visera de cartró, l’anell entre les llambordes.

C’est à toi.

D’on l’has tret?

L’he trobat amb en Louis.

Si sembla d’or…

No ho sembla; ho és.

Ils me l’ont óté.

Prendre, non óter, Daniel.

La rajola amb els tresors i la bandereta plegada, les cuixes de la Marie.

(El pati era dels baixos de l’altra casa i arrossegava el test una mica endins quan madame Darien no hi era i s’hi orinava. Quan va veure que la miràvem, es girà d’esquena, s’aixecà les faldilles i ens ensenyà el cul).

Louis i el sol.

Louis i l’aigua.

Louis i els aparadors.

Louis i les seves cames garrelles.

Louis i la camisa blanca.

La seva mare en pijama, despentinada i blanca com la camisa, i la poma, la llesca de pa, el bombó de xocolata.

No vull que hi vagis, a casa seva no hi has de fer res.

Ja has sentit la mare, que no t’ho hagin de tornar a dir.

Putain, putain, putain.

Carrers bigarrats amb en Louis, tots dos agafats de la mà.

Fortor de peix i crits.

Amis.

Veus grolleres en l’ombra, camí de casa i els renys. L’escala fosca i ràpida.

La Joana que baixa i s’atura.

El teu pare et buscava.

La remor de fora, del carrer ple d’homes aturats a les cantonades.

Soldats.

Guàrdies.

L’abbé Michelin, apòstol i mercader i l’església amb la caixeta de les ànimes.

Pampallugueig, ombra i claror.

C’est une blague!

Totes aquestes dones ho són, de devotes.

Però no hi tornis.

No hi tornis.

En Francesc callat, díscol i amb angines.

Louis?

Entre les dones renoueres i la llum, entre els vells que juguen a cartes i l’ombra.

El port i la nau, les naus.

(Ell volia ser mariner i veure illes).

Els cops amb els nois, els insults compartits com la llesca de pa amb mel.

El trenc a la galta i el llavi partit.

(Sempre perdíem).

Els plors i la veu d’en Louis: t’en fais pas.

Perdulari, més que perdulari!

(Aleshores el pare ja era fora i tenia l’amic).

El càstig, la paret i l’aranya, les mosques.

T’en fais pas.

On és, el pare?

Calla.

La tarda lenta amb en Louis.

La tarda curta amb el Louis.

Sol i ombra.

Amis.

(Però ja no l’havia de veure mai més).