Com calia esperar, s’obre la porta de l’altra banda de corredor, on viu la vella Hamilton que no se’n deixa perdre ni una, però ni la Jane ni la Dorothy no deuen haver arribat encara. Truco de nou, per si fossin a la dutxa, i després, quan ningú no contesta, me’n torno pel passadís. La vella continua darrera la seva porta mig badada i, com sempre, té els ulls brillants, va despentinada i duu aquella bata bruta i esparracada de color taronja que ja em sé de memòria. Deu haver begut. Per sort, no diu res; sempre es limita a mirar-te amb un somrís vagament idiotitzat i a recollir la informació oportuna, però tanmateix és desagradable de saber que no pots entrar ni sortir sense que algú fiscalitzi els teus passos. Ja fa temps que els dic que se n’haurien d’anar, i elles em contesten que sí, que no els agraden ni el barri ni els veïns, però després es queden perquè paguen poc de lloguer i el piset està bé. No penso insistir més. Al capdavall, són elles que hi han de viure.

En sentir passes, m’aturo al replà del primer pis, però és la noia del tercer que de vegades he vist amb un individu curt de talla i ample d’espatlles que, al dir de la Jane, és boxador. En tot cas, l’home sap el que es fa; la mossa, Dina segons la bústia de l’entrada, és de campionat. Em saluda amb un petit somrís i, quan prossegueix escales amunt, em quedo mirant-li les cames fins que desapareix reclau enllà. Estic segur que no seria gaire difícil, però no es pot matar tot el que és gras.

Quan surto al carrer ple de deixalles i de papers ara immòbils, m’acullen la bravada ardent del dia xafogós i aquesta eterna sentor de gasos, lubrificants, olis i gasolina que sempre pesa sobre els barris de Nova York. Cel amunt, pengen tot de núvols que es barregen amb l’atmosfera fumosa i impenetrable que impregna les façanes i s’endinsa per la pell. Tinc totes les aixelles suades i, distretament, em trec l’americana mentre em pregunto si no faria bé d’arribar-me fins al Franz Sigel Park, on l’aire potser circula amb més llibertat. A la fi, però, tombo cap a l’avinguda Walton, on hi ha el bar de l’Owen. Ben mirat, podria fer un parell de whiskys abans de tornar al pis.

El local, no gaire gran i més aviat modest, és acollidor i submergit en una penombra que reposa, però la calor també s’hi ha entaforat i només pot respirar-se una mica prop del ventilador que brunzeix al capdavall del taulell, on l’Owen s’ha refugiat amb un diari. En aquesta hora la feina no el mata, hi ha un sol client que pesa figues en una taula.

—Hola, Danny!

—Hola, noi!

Som vells companys, ell i jo; tots dos havíem treballat a l’Amson Bar de Los Angeles, Califòrnia, poc després d’haver-me separat de la Goldy, però al cap d’un any ens vam perdre de vista fins que quatre mesos enrera vaig entrar per atzar al Claudia’s un vespre que ens enfadàrem amb la Jane perquè, segons ella, havia mirat amb massa atenció els turmells d’una altra noia que seia davant nostre, al metro. Va dir-me que havia batejat el bar amb aquell nom en record de la seva muller, una xicota de procedència italiana amb la qual només va estar casat vuit mesos perquè després va morir en un accident de cotxe que a ell li deixà una cicatriu a la galta. El pitjor de tot, potser, fou que en aquell moment esperava un fill.

—Quan poses refrigeració? —li pregunto tot eixugant-me el bescoll amb el mocador.

Ell plega el diari i em somriu.

—Quan hi hagi tres clients que m’ho demanin. Com segueix, la Jane?

—Em penso que bé.

Sense preguntar-me res, agafa una ampolla de la lleixa de darrera, deixa un got al meu davant i em serveix una ració de whisky. Jo trec un parell de cigarretes i li n’allargo una.

—No fumo —diu ell.

—Des de quan?

—Des d’abans d’ahir.

Jo ric. Estic segur que deu haver llegit algun altre article, o potser una estadística, sobre els estralls del càncer de pulmó entre els fumadors i que, una vegada més, s’ha espantat. Aleshores que treballàvem a Los Angeles ja feia el mateix. Ara em mira amb una llambregada severa.

—Aquest cop és de debò —fa.

—Com sempre!

—Saps… —comença, però tot seguit renuncia a donar-me unes explicacions que ha repetit mitja dotzena de vegades, branda la testa i es desplaça cap a l’altre extrem de taulell per tal de servir dues dones que acaben d’entrar. Bec un glop de whisky amb l’esperança infundada que la calor de dintre m’alleugi la calor de fora.

Una de les xicotes s’asseu amb una cama sobre l’altra i les faldilles, molt curtetes, se li enfilen fins més amunt de mitja cuixa, però té una carn molt blanca que resulta una mica anguniosa i indecent, com la d’un cadàver. Potser ho sap, perquè té la gràcia de no somriure’m quan els nostres esguards coincideixen. De tota manera, tampoc no hi hauria res a fer, aviat deurà tornar la Jane i encara em quedarà temps de cercar-li les pessigolles abans de començar la sessió. No sé si això de l’àcid lisèrgic estimula sexualment… Diuen moltes coses.

Bec un altre glop de whisky i me’n vaig a la comuna a canviar l’aigua de les olives. L’Owen se’n preocupa tant com si fos la de casa seva o la del Waldorf Astoria, i el reducte és net, gairebé immaculat. Llàstima que darrera la porta, a punta de ganivet, un trinxa o altre gravés un membre del qual encara és prou visible un testicle tot i que ell es va prendre la molèstia de rascar la fusta abans de pintar-la de color verd.

Quan torno a la sala, baixa de sostre i rectangular, el xicot és de nou al costat del ventilador, amb el diari al seu davant. Espera que m’instal·li i aleshores em pregunta:

—Has vist això d’aquests tres aviadors? Els han obligat a passejar-se pels carrers mentre la gent els insultava i amenaçava.

—Quins aviadors? —faig, amb la cigarreta a la boca.

—Que no llegeixes el diari? —s’estranya.

—De vegades. Quins aviadors? —tomo.

—Aquests tres que han fet presoners. Aquí porta els noms… Diu que això viola la Convenció de Ginebra.

—Ah!

—Estan rabiosos. Sembla que a Hanoi ja han hagut d’evacuar tres-centes mil persones, la meitat de la població.

—Així sí que tenim la guerra guanyada! Omple el vas.

De cua d’ull, entre les espirals de fum que s’escapen de la cigarreta, veig que la noia de la carn blanca desencreua les cames i torna a encreuar-les en sentit oposat. La faldilla se li enfila una mica més, però el panorama no millora d’aspecte. Al costat de les cuixes daurades de la Jane, les seves semblen de gallina. Per pura inèrcia, pregunto baixet:

—Qui són?

—Viuen dues cases més amunt.

—Garses?

—Lesbianes.

Les contemplo amb més atenció, ara fixant-me sobretot en l’altra que és més gran i té un perfil molt dolç, com les d’algunes verges romàniques que havia vist a França. Mai no m’ho hauria imaginat.

—Vols dir?

—És clar.

Acaba d’emplenar el petit got i deixa l’ampolla, tapada, al seu costat. Aleshores diu:

—Tu te’n fots, oi?

—De què?

—D’això del Vietnam.

—No; tu, te’n fots. Et sembla que pot emocionar-me que hagin passejat tres aviadors presoners pels carrers de Hanoi o d’on sigui quan ja fa més de vint anys que entre japonesos, francesos i americans no els deixem en pau?

—No ho sé. No m’ho miro pas així, jo…

—Naturalment, nosaltres vivim aquí tranquils… pagant una mica més d’impostos, si vols… però tranquils, sense bombardeigs ni napalms.

—És clar, ets un colomí.

—Exacte.

Agafo el got de whisky i ell recull l’ampolla amb un gest lent i meditatiu, com sempre que se sent contrariat. Quan la col·loca a la lleixa, afegeixo:

—Què diries si una potència més forta se’ns instal·lés a casa amb l’excusa de solucionar el problema dels drets civils dels negres?

Ell es gira.

—No és el mateix. No podem permetre que el comunisme s’apoderi de tota l’Àsia.

—I aquesta potència que et dic també podria pretendre que no pot permetre que la raça blanca domini Amèrica.

—És un continent blanc —replica ell.

—No ho ha estat sempre. Quan els blancs hi van venir hi havia una civilització que destruïren.

Ell passa el drap pel taulell i remuga:

—Tot això són paraules.

—Més val paraules que napalm, oi?

Darrera nostre, una parella s’instal·la en una taula, prop de l’home que continua dormint, ara amb la boca oberta que li descobreix un queixal d’or, i l’Owen, sense contestar, surt del taulell i s’hi atansa. Sense entretenir-m’hi, recordo que un germà seu, més gran, va morir a la guerra de Corea. Pel que sembla, encara no en té prou.

Les dues dones xiuxiuegen entre elles i me les torno a mirar mentre butxaquejo, una mica deprimit en imaginar llur intimitat. Un cop, la Nancy va contar-me una experiència que havia tingut a casa d’un metge amb la infermera, però allò era diferent, totes dues eren molt joves.

—Cobra —dic quan l’Owen torna al taulell.

La primera vegada que vaig entrar al bar, sense saber que era d’ell, vaig deixar que em convidés la casa, però a partir de la segona visita, quan encara insistí a tractar-me com a company, vaig declarar-li que si es feia el pesat no m’hi veuria més.

—Te’n vas, ja? —pregunta.

Bec el darrer glop.

—La Jane ja em deu esperar. Només he entrat un moment.

—Saluda-la. Tens sort, tu.

—Per què? —dic, mentre recullo el canvi.

—Sembla una noia seriosa.

—Potser sí.

—Més que tu —somriu. Tot seguit, però, la cara se li allarga en una expressió greu i, tot recollint uns vasos, pregunta—: Ho creus de debò això que has dit?

—Ja ho saps; no és la primera vegada que en parlem.

—Però ara no podem retrocedir sense que ens caigui la cara de vergonya…

—Si no ens va caure quan ens hi vam ficar…

Talla dos trossets de llimó, els deixa relliscar dins dels vasos.

—Ja sé que no és bonic… Tampoc no en sóc partidari, jo, de les guerres. Però si així n’hem d’evitar una altra de pitjor…

Llenço la punta de la cigarreta que ja em crema els dits i salto del tamboret.

—No t’he contat mai la història d’aquell amic meu que es va suïcidar?

—No… Què té a veure?

—Molt. Tenia vint anys i es va matar perquè sabia que un dia o altre s’hauria de morir. —Consulto el rellotge mentre ell m’esguarda sorprès—. Ja en tornarem a parlar.

—Bé…

—A reveure —faig, i el saludo amb la mà.

Fora, l’atmosfera sembla haver-se espesseït encara, però és per culpa de la construcció que uns obrers enderroquen més amunt. Ara han abatut tot un pany de paret i la polseguera forma un núvol immòbil en l’aire encalmat. Trenco ràpidament de carrer i, uns instants després, m’enfilo per segona vegada cap al pis on la Jane ja es deu preguntar si m’he perdut. Però no hi és, no hi ha ningú. Dins, truca el telèfon.

Sento la suor que se m’escorre per l’estèrnum, la porta de la vella Hamilton que grinyola dèbilment i, en algun indret, el plor d’una criatura que coincideix amb el roncar d’un motor. Dintre meu creix una sensació d’urgència, d’amenaça, que els anys m’han ensenyat a comprendre que no sempre respon a les dades del món objectiu, però que m’angoixa mentre premo de nou, inútilment, el botó blanc del timbre clavat al muntant de la porta.