A tot arreu venia a ser el mateix. Variaven els horaris, els barris, la qualitat de la clientela, el sexe dels propietaris i llurs exigències i humors, però sempre era si fa no fa el mateix: vuit o nou o deu hores dret, darrera el taulell o entre les taules, inclinant l’espinada i dient sí, senyor. És a dir, a la taverna del Père Boulle no li ho calia dir, només hi acudien obrers i les dones del veïnat que compraven grans quantitats de rouge. De vegades s’hi deixava caure algun client despistat, una parella, un estranger que cercava un indret típic. Però el local de típic no en tenia res. Era brut, això sí, les parets feia molts anys que no devien haver estat pintades i dissimulaven les nafres darrera anuncis i calendaris de begudes, gairebé tots d’abans de la guerra, perquè el vell no llençava mai res, no pas per mesquineria, sinó per mandra. La pols s’acumulava en la doble renglera de bótes dreçades sobre una mena de banquets de tisora que ja es començaven a corcar i, a la lleixa de dalt del taulell, on hi havia una colla d’ampolles que ningú no tocava mai, les teranyines resplendien impertorbades quan encenien l’electricitat. De dia no, perquè el sol no hi entrava. De lluny en lluny, el Père Boulle deia sense convenciment:
—Hauríem d’endreçar una mica…
Però només ho van fer una vegada, quan feia sis mesos que era al local, i l’home se’n va cansar abans d’arribar a les teranyines. En canvi, li feia eixugar cada dia les cadires i també es preocupava del marbre de les tres taules, una d’elles esquerdada, que s’amuntegaven a la raconada de la paret on obria la porta. El terra l’escombraven cada dia i, un cop a la setmana, el fregaven amb les serradures que li duia un dels clients, en Chabel, operari d’una serradora. Sembla que en aquell moment era difícil d’obtenir-ne i, cada cop que acudia amb el sac, en Chabel tenia dret a beguda gratis. També al carter se li dispensava un tracte de preferència, però només passava per la taverna una vegada cada mes, quan duia la missiva puntual d’en Robert, el fill que el Père Boulle tenia a Austràlia i l’únic familiar que li quedava des que els alemanys li mataren el petit, l’André, segons ell un capitost de la resistència. De vegades, durant les hores mortes de la tarda, en parlava sense recança, amb un orgull estrany, però en Daniel s’hi impacientava perquè el vell patia d’una mena d’afàsia verbal que el feia entropessar contínuament amb les paraules. Mai no acabava de trobar l’oportuna quan volia fer explicacions llargues i, sovint, era ell qui les hi havia de suggerir. Resultava cansat.
La feina, en canvi, no el matava. Havia de córrer una mica a migdia, quan els clients acudien en colla i tenien pressa, i cap al vespre, quan s’entretenien amb els companys abans de tornar al costat de la dona i dels fills que alguna vegada els havien d’anar a buscar, però les tardes sempre eren calmoses, llevat dels dissabtes i diumenges que alteraven les habituds dels dies feiners. Aleshores es presentaven mudats, de pas amb la família, o bé organitzaven alguna partida de cartes amb els tres o quatre jocs llardosos i plens de caguerades de mosca que el Père Boulle guardava en un extrem de lleixa. Sovint es barrejaven i els jugadors es trobaven amb cartes repetides que provocaven discussions, però de baralles no n’hi havia gairebé mai i les dues o tres vegades que algú arribà a les mans durant el temps que en Daniel hi serví, els cops foren provocats per gent de fora, clients de pas que el vell s’apressava a expulsar amb una energia que ningú no li hauria suposat en veure’l arrossegar-se pel local amb l’esquena corbada per una malura de l’espina dorsal. Les baralles li feien més por que goig, però tots els amos d’establiments públics les temien, de manera que no es tractava d’una idiosincràsia personal.
La mateixa madame Hammar, que tenia una clientela més distingida, ho tolerava pràcticament tot llevat dels cops. Anys enrera, quan separada del seu marit algú que mai no especificà va pagar-li el primer bar dels tres que amb el temps havia de tenir, un vespre va quedar-se sense vaixella i mobiliari per culpa de dos mariners que es disputaven una noia, però mai més no va tolerar que la cosa es repetís. La clientela de Le Joyeux Buveur era reposada, en termes generals d’empleats i petits comerciants, però no faltaven tampoc els individus irascibles que, si bevien massa, podien entossudir-se en petites absurditats com la d’aquell vespre que monsieur Mouniet va pretendre que en Justin faltava al respecte a la noia que habitualment l’acompanyava tot i que era casat, una xicota d’una trentena d’anys i d’ulls aigualits que sempre demanava calvados. Segons ell, l’havia servida per l’esquerra, una desatenció, assegurà, que no podia permetre’s amb una senyora. En Justin, sempre circumspecte, va excusar-se, però aleshores a l’home li semblà descobrir una mica d’ironia en les seves paraules i va aixecar-se disposat a donar-li una lliçó. No devia haver calculat bé les distàncies i amb el ventre, que tenia rabassut, va empènyer la taula tan barroerament que una de les copes es vessà sobre la seva amiga. Això acabà d’enfurir-lo, però en aquell moment en Daniel ja acudia des de darrera el taulell i entre tots dos el van poder subjectar. El que no van poder fer fou tapar-li la boca, ni la de la noia, que li donava la raó, i, un cop fora, encara va quedar-se cridant que en aquell estable no hi tornarien a posar els peus mentre el senyor Mouniet, que tentinejava, brandia el puny amb tot de bramuls que no venien gaire a tomb:
—Miserables! Miserables!
Sempre els reprenien ràpidament, els aldarulls. Va ser la primera cosa que li va dir madame Hammar quan entrà a l’establiment:
—Si hi ha disputes, has d’evitar que prosperin. Un cop al carrer, que facin el que vulguin, però aquí dins vull que tothom es porti com una persona.
Ordinàriament s’hi portaven. Més valia així, perquè tant en Justin com en Lacote, en Paul i en Démien, els quatre cambrers que hi conegué, eren una mica acoquinats quan es tractava de fer valer la força. Ell, de primer, en col·locar-s’hi, treballava fins a les quatre, quan el rellevava en Lacote, però més endavant va canviar de torn per les conveniències de la mestressa. De fet, també li agradava més, tota vegada que la seva butxaca se’n beneficiava. De banda de nit la parròquia era més abundant, bevia més i es mostrava generosa en conseqüència. De tant en tant, en els canvis, quan el client semblava una mica begut, carregava la mà i equivocava algun guarisme, però ho havia de fer d’amagat de madame Hammar que no li ho hauria consentit. Si la comparava amb altres comerciants del ram, la dona era molt honesta. A Le Joyeux Buveur el contingut de les ampolles sempre corresponia a les etiquetes i no es feien confusions interessades entre licors sense envàs i marques registrades. Deia que els clients li mereixien un gran respecte, però en el fons la preocupava més d’acreditar al seu bar, en competència amb Le Lapin Fou, l’establiment que un romanès havia obert unes quantes portes més amunt. D’altra banda, cal confessar que tenia amor a l’ofici i que hi dedicava totes les energies que no li absorbia l’amor. Ben diferent en això del Père Boulle, es mostrava d’una pulcritud gairebé maniàtica i el terra era fregat cada dia, de bon matí, per una vella que també feia les habitacions de dalt, el dormitori, la cuina-menjador i el bany, mentre ella passava el drap per les lleixes, espolsava innecessàriament les ampolles i la cafetera, la vitrineta on tenien les pastes, i ordenava els vasos, copes, tasses, platets, culleretes que ell havia deixat de qualsevol manera de banda de vespre. Tots els cristalls resplendien i hauria estat difícil de trobar el més petit rastre d’excrement d’insecte a l’espill que ocupava la paret que feia cara al taulell. En realitat ja no n’hi entrava cap, d’insecte; el local era diàriament ruixat amb una preparació que comprava a l’adroguer que hi havia al costat del bar del romanès, un home escanyolit i d’una blancor cadavèrica que acudia dia per altre a beure un marc a l’establiment. Els altres dies anava a casa del competidor que també li era client.
La dona mai no estava tan contenta com quan els parroquians li lloaven l’aspecte del local, encara que fos d’una manera tan indiscreta com aquell dia que en Frenai, un comerciant d’aparells sanitaris, li digué amb tota naturalitat:
—Sempre em fa pensar en un orinal nou, casa vostra…
En Daniel no era tan endreçat, de vegades fins negligia de rentar prou els gots i tasses, deixava les puntes de cigarreta en qualsevol indret, tendia a aprofitar els draps fins que ja eren negres i després els llençava a terra, darrera seu.
—No pot ser, això, Daniel. Jo em mato ordenant-ho tot i tu en un no res m’ho deixes com una posada de carreters.
Ell sempre se sorprenia:
—Què he fet, ara?
A cops s’hi impacientava i contestava una mica bruscament:
—És un bar, oi? I hi treballem. Tu vols un museu.
A poc a poc, però, ella el redreçava, el feia canviar d’habituds ni que fos una mica superficialment, car en deixar Le Joyeux Buveur i col·locar-se a Le Prunier després d’haver passat breument per la Rue d’Aboukir, de primer s’hi va sentir més aviat a disgust… Darrera el taulell sempre hi havia algun gargall perquè en Grousset, que patia de bronquitis, es descarregava sovint sense encertar l’escopidora que a ell ja li hauria fet una mica de fàstic encara que l’haguessin netejada cada dia. La Brigitte, però, la seva filla, era una noia deixada que només es preocupava d’allò que es veia, i encara! perquè la comuna sempre feia fortor i, en general, estava embussada. A ella el bar no li interessava i s’hi passava tan poques estones com podia, segons deia perquè li era antipàtica la clientela. Es referia més concretament a les dones de la vida que abundaven pel barri i que, si bé no hi pescaven clients, cosa que en Grousset no els permetia, s’hi reunien amb llurs macarrons, i a la fauna que sempre sol deixar-se caure pels indrets on el sexe és venal, vells d’ulls viciosos, jovencells granelluts i homes de mitja edat que no paraven de tocar-se el bigoti, entre anhelants i porucs.
—Només vénen tarats, aquí —es queixava.
Però deixaven diners, eren gent que bevien sense fixar-se en el que els donaven, que repetien les consumacions mentre esperaven una oportunitat o acumulaven valor. La beguda no els interessava, o només secundàriament; els atreia més l’ambient, com als turistes americans que hi acudien amb les mullers i tot, excitats si per atzar hi descobrien una parella sospitosa. És clar, eren els despistats que no acabaven de trobar allò que cercaven i als quals en Daniel reconeixia una qualitat: mai no discutien el preu de les begudes ni la qualitat d’allò que els servien. Era fàcil de fer-hi trampa, com amb els badocs. A les noies i a llurs amics, en canvi, no se’ls podia enganyar ni ho intentà mai. Tampoc no hi volia gaires tractes i un dia que una de les xicotes, una rossa alta i pesada de cames que s’havia quedat sense amic des que el tancaren, va invitar-lo a la seva cambra, refusà secament.
—Que no t’agrado? —va estranyar-se ella.
—Molt —mentí el noi—, però els meus principis religiosos no m’ho permeten.
—Quins principis? També hi vaig jo, a missa.
—Bona noia —va contestar-li.
Sortosament havia begut una mica i l’endemà ja no es devia recordar de res. O preferí no recordar-se’n. En conjunt no n’eren gaire, d’amigues de fer favors, i solien mostrar-se més aviat rapaces encara que després es deixessin explotar per llurs protectors. Ells eren individus pinxos, de vegades una mica efeminats d’aspecte, i un dia en Grousset va dir-li que més d’un era impotent, però ell no s’ho acabava de creure. En Grousset parlava molt i sempre semblava al corrent de tot, un defecte que compartia amb la Brigitte, si bé ella, a més, era una dona despectiva, afeccionada a donar miquels. Tot i que amb ell es mostraven cordials, mai no els va trobar gaire simpàtics i suposava que, encara que no l’haguessin acomiadat, tampoc no hi hauria fet massa durada a despit dels beneficis que en retirava gràcies a les seves combinacions.
A La Pate d’Oie, on va col·locar-se cap a finals del 53, dos anys i mig després, no en podia fer, perquè allí hi havia un control rigorós. L’establiment, prop de la Halle Aux Vins, pretenia fer la competència al Périgod de la Rue des Écoles i entre els seus plats maison servia «entrecóte marchand de vin», «omelette gratinée», «rouget grillé beurre d’anchois» i «escalope spéciale». Era la primera vegada que treballava en un restaurant i probablement no l’haurien admès si no hagués estat perquè en aquell moment ja xampurrejava força l’anglès i el local pretenia atreure sobretot una clientela estrangera. En entrar-hi va dir que també sabia el català, però això no va impressionar-los gens ni li havia d’ésser de cap servei durant els set mesos que restà a la casa.
Compartia la feina amb en Ferdinand i en Bouchard, dos gats vells que quan ell hi entrà ja s’havien apropiat les millors taules i amb els quals dividia les propines que tots tres ficaven en un pot. Era un treball més exigent que el de cambrer de taulell, demanava més memòria i uns miraments especials de cara als clients, car si bé tots eren aus de pas no s’excloïa la possibilitat que recomanessin l’establiment a d’altres amics o coneguts que viatjaven pel continent. Si més no aquesta era la teoria de monsieur i de madame Duchamp, la parella ja una mica madura i sense fills que, tres anys enrera, havia obert La Patte d’Oie, quan ell ja en portava trenta de cambrer pels millors hotels del país. Ella, com va saber per en Ferdinand, era filla d’una «tenancière» amb els diners de la qual van poder establir-se quan es morí. Aquest origen no la privava d’una aparença senyorívola que impressionava favorablement quan se la veia asseguda darrera la caixa, des d’on donava ordres i tornava canvis mentre el seu marit, en funcions de «maïtre», acollia els clients i feia ràpides escapades a la cuina on en Jansen, bevedor i malgeniüt, preparava els plats amb un art inimitable com a monsieur Duchamp li agrada de dir. Els els servien a través d’una finestreta al costat de la qual hi havia una llarga taula amb vaixella i coberts ordenadament classificats sobre les estovalles immaculadament blanques. Tots dos, marit i muller, eren tan ordenats com madame Hammar i en el curs de les hores de servei recollien sense oblidar-ne cap els errors i badades que ells havien comès. Davant la clientela evitaven tota observació, però després passaven detalladament revista al capteniment de tots plegats. En Ferdinand i en Bouchard duien massa anys de professió perquè els haguessin d’ensenyar res, però ell sovint es feia culpable d’alguna negligència o es mostrava una mica brusc amb alguna vella melindrosa i, en acabar, se les havia de veure amb monsieur Duchamp que sempre finalitzava els seus sermons amb les mateixes paraules:
—La impaciència és la darrera cosa que ens podem permetre. És un privilegi del client.
Ell li suportava les filípiques perquè l’home no aixecava mai la veu; fins i tot amb ells, els cambrers, es mostrava exquisidament educat, sovint amb un deix paternal. A més, els tractava bé. Li agradava de reunir-los entorn de la taula rodona, on el menjar era abundant i el vi generós, i de contar-los anècdotes que rarament repetia, ja que tenia molt bona memòria i el seu repertori era extens. A en Daniel el molestaven aquelles obsequiositats que el feien acudir prop dels clients amb el somrís a la boca i unes paraules que aprenia a odiar:
—Ha quedat contenta, la senyora? L’han servit al seu gust, senyor?
Però els clients semblaven agrair-ho i en Ferdinand i en Bouchard ho trobaven natural, al capdavall eren tan obsequiosos com ell i durant el servei es desfessin en «madame» per ací i «monsieur» per allí entre assentiments incondicionals. Això no els privava, després, de burlar-se’n. Com a bons francesos que eren tots, opinaven que els estrangers no sabien menjar i els trobaven ridículs perquè no entenien res de vins.
Ell no se’n preocupava mai, d’aquestes coses. Els aconsellava segons l’ortodòxia que li havien ensenyat, però només si ho demanaven. Monsieur Duchamp opinava que encara no havia sentit prou «la crida de la professió». Com que era un home molt observador, però, s’havia adonat que es mostrava molt més atent amb les dones que amb els homes i que elles semblaven trobar-lo simpàtic i atractiu a jutjar per llurs mirades, de manera que en general procurava de dirigir el tràfic femení cap a les taules que tenia encomanades. No li hauria tolerat que es prengués cap franquesa, però no s’oposava a un discret galanteig de bon to, potser perquè ell mateix hi era afeccionat i no defugia les ocasions d’allargar una conversa amb les dones boniques. La seva muller, aparentment, no hi tenia res a dir.
En Ferdinand va contar-li que s’havien casat ja de grans i que, de jove, ella havia fet tronar i ploure, però ara tenia un caràcter tan apagat i se la veia tan indiferent als homes que en Daniel no s’ho acabava de creure. La devorava la passió de la lectura i prop de la caixa sempre s’arrossegava algun llibre de viatges o d’exploracions tot i que fos la persona més sedentària del món. Ella mateixa deia que no havia sortit mai de París, ni aleshores de l’ocupació alemanya. De fet, duia una vida sense cap mena d’incentiu, però el mateix podia dir-se del seu marit. El restaurant semblava satisfer totes llurs aspiracions i necessitats i s’hi passaven pràcticament el dia, des de les nou del matí, quan monsieur Duchamp tornava de les Halles, on havia acudit a primera hora, fins a les onze del vespre, un cop havia fet arqueig dels guanys de la jornada.
Ells, el personal, tenien unes hores lliures a la tarda, entre el dinar i el sopar, i en Daniel solia passar-les al cine o a la seva habitació, estirat sobre el llit, reposant els peus. Sempre estava cansat, molt més que aleshores que treballava de cambrer de taulell, però la culpa no era precisament de les inacabables anades i vingudes per la sala, sinó d’aquell parell de graonets que calia pujar i baixar cada cop que acudia a la finestra de la cuina, car el local havia estat construït en dos nivells sense que ningú pogués explicar-se per què. Monsieur Duchamp parlà dues o tres vegades de fer obres, però sense convenciment, de segur perquè li dolia haver de tancar o temia les despeses que hauria hagut de pagar ell, és clar.
—Hi havia d’haver pensat en establir-me —comentava.
Però aleshores, precisament, aquell detall li havia fet gràcia, trobava que contribuïa a donar caràcter al local i que trencava la monotonia de la sala, cosa que era veritat. També la trencaven les tres columnes que els clients es devien pensar que sostenien el sostre i que de fet va fer construir ell amb la idea d’agençar, si calia, uns quants racons protegits per paravents, una pensada que no va resultar pràctica quan l’establiment prosperà, i calgué afegir-hi taules.
Ara les columnes més aviat destorbaven i de vegades obligaven en Daniel a més d’un equilibri quan servia. Si mai feien veritablement obres, era segur que les enderrocarien. Però potser no en farien mai.
En tot cas, continuaven allí quan ell deixà la col·locació per casar-se amb la Goldy, aquella americana que, sense elles, probablement mai no hauria estat la seva muller…