Això vas contar-ho a la Jane un dia que éreu a Central Park i ella va preguntar-te per què t’havies divorciat:

«Em manava, saps? Potser ho fan una mica totes les dones, això de manar-nos, però hi ha una manera hipòcrita d’imposar la voluntat que només he vist a Amèrica. “Dan, aquesta nit tenim els Maples a sopar…”. “Saps? he promès que ens deixaríem caure a la reunió dels MacCarthy…”. “Ja sé on anirem a passar les vacances, he vist unes fotografies meravelloses de Jamaica…”. No em consultava sobre la invitació als Maples, es comprometia amb els MacCarthy sense dir-me’n res, decidia les meves vacances com si fos una maleta… De primer no me n’acabava d’adonar, eren coses que no em preocupaven, la deixava fer, però després es posà a comprar-me les corbates. Rius? És ridícul, oi? Però jo crec que un home té dret a portar les corbates que li agraden, no les que agraden únicament a la seva dona. O a no portar —ne cap, si li plau. Jo, una vida de família normal no l’he coneguda mai. Vull dir de primera mà. La Goldy es pensava que me la proporcionava, però jo no havia previst que la vida de família a l’americana seria tan diferent del que havia tingut ocasió de veure a Europa, a França. Quan sentia dir que a Amèrica les dones eren les veritables mestresses, me’n reia; ara, però, sé que feia mal fet. No et pensis que no sóc partidari de la igualtat… Sóc un home poc exemplar en molts aspectes, ja te n’aniràs adonant, però voldria que tothom fos lliure. Una dona val tant com un home i té dret a intervenir en totes les decisions a nivell familiar i a nivell de la vida pública… No t’ho pensaves, oi? Doncs sí, és així. Ara, no m’agrada que em manin. Això és una altra cosa. Una parella les ha de prendre en comú, les decisions. Ella ja hi estava d’acord, teòricament, però a la pràctica sempre em posava davant el fet consumat. Què havia de dir, jo? Calia que la fes quedar malament amb els Maples o amb els MacCarthy o que l’obligués a tornar les corbates que a més, no ho nego, havia comprat fins i tot amb il·lusió? Ho vaig intentar només dues vegades. No em refereixo a les corbates; les deixava en un racó d’armari i en paus. Parlo dels compromisos socials. Tornava cansat del treball, o tenia ganes de fer-li l’amor, però ella ja estava vestida o es vestia… La primera vegada es va posar a plorar i tot acabà relativament bé. O sia que vaig consolar-la al llit i després assistírem a la reunió de torn. El segon cop, en canvi, ens vam disputar de debò. Jo era un ós, li faria perdre tots els amics amb el meu egoisme… Ja pots imaginar-te la cançó. Aquell dia teníem invitats a sopar i a la fi vam signar una mena de treva que ens va permetre de dirigir la cerimònia sense que ningú no s’adonés de res. Quan ja foren fora, però, s’inicià un silenci de tres dies de duració que potser encara hauria estat més llarg si jo l’hagués pogut resistir. No em va quedar més remei que claudicar i admetre que era un incomprensiu i un dèspota. Aquestes van ser les condicions de l’armistici. Que exagero? No t’ho creguis pas. Tu també ets americana i saps que no hi afegeixo res. Voleu compensar-vos d’alguna cosa, vosaltres, les dones d’aquest país. N’hi ha que parlen dels temps dels peoners, de la frontera, quan una dona havia de valer tant com un home fins físicament. I diuen que d’allí parteix tot. No ho sé. En tot cas, sembla que esteu anul·lant l’home. No és estrany que, sexualment, no funcioni com hauria de funcionar. Se sent frustrat, i la conseqüència és que en definitiva hi hagi tantes dones frígides… Si parlo per experiència? No, tens raó. He llegit estadístiques i articles i he escoltat les confidències més o menys franques d’alguns casats. La meva experiència és diferent, però una cosa et diré: la Goldy mai no responia tan bé com quan em mostrava independent. Recordo les vacances que vam passar en una barraca de llenyataires, a Oklahoma, cap a la banda de Childers. Ella volia anar a Niagara Falls, on ens acompanyarien, o nosaltres a ells, els Compton, però jo no podia resistir la idea d’haver de conviure vuit dies seguits amb un altre matrimoni. Els uns pels altres, menaríem una vida estúpida, veuríem tot el que havíem de veure segons els guies, a la nit ballaríem i ens emborratxaríem una mica… No en tenia ganes. Per sort, no s’havia compromès, els mateixos Compton encara no estaven decidits, se n’havia parlat només per sobre, i vaig poder convèncer-la. Doncs bé, va ser una segona lluna de mel, potser millor i tot que la primera. Mai no l’havia sentit tan lliure, tan abandonada, tan natural i espontània. A Nova York, de vegades, en tornar d’una reunió, era ella qui em buscava. Havíem begut, havíem xerrat pels descosits, el moviment l’havia excitada i li semblava que en tenia ganes. De fet, no en tenia, l’acte no obeïa a cap necessitat profunda i se servia de mi com d’un ninot per a satisfer una pruïja provocada artificialment. Aquell estiu, no. Ens fèiem l’amor al bosc, prop del riu on nedàvem despullats, al llit en despertar-nos… És a dir, quan en teníem ganes de debò, sense obeir regles ni estímuls vinguts de fora. Va ser aleshores que la vaig deixar prenyada. De fills no en volia, encara. Una altra convenció. Ho havia decidit ella, deia que encara no se sentia prou madura, prou responsable… Feia riure! Al capdavall, quan ens vam casar, ja tenia vint-i-quatre anys… Al mateix temps era perfectament comprensible. Quina maduresa podia tenir? Suposo que en certa manera li he fet mal i que viure amb mi no sempre devia ser fàcil o agradable, però sense que ella ho sàpiga, i sense proposar-m’ho, vaig ajudar-la a créixer. No és pretensió. O potser sí… Però d’una manera o altra estic segur que si ara es tornés a casar seria una esposa millor, més comprensiva, i que ja no provaria de castrar l’home com fan tantes mullers americanes. Que no se n’adonen? És clar que no! Però el fet existeix. Repeteixen els mateixos errors de les seves mares sense ni reflexionar-hi… Ja sé que hi deu haver de tot, això és prou gran i coexisteixen prou nivells culturals perquè hi hagi de tot. Potser només em refereixo a una classe, en definitiva. Si m’hagués casat amb una pagesa de Kansas potser tot hauria estat diferent. Però vaig casar— me amb la Goldy, classe mitjana americana, de la ciutat de Nova York, i vaig freqüentar els seus amics que pertanyien al mateix estament social. Per ser totalment justos, diguem que parlo només d’una Amèrica. N’hi ha d’altres… M’imagino que hauríem acabat malament. Les coses rutllaven a mitges perquè encara érem joves i ella es creia que m’estimava, però vaig saber preveure… Si jo també l’estimava? Sí, és clar, és natural que m’ho preguntis. No ho sé, Jane, sempre m’ha fet massa por estimar. Si l’hagués estimada del tot, sense reserves, potser hauria escollit el desastre. O sia que hauria preferit ser infeliç amb ella, i fer-li’n, abans de deixar-la. Diguem, en tot cas, que no l’estimava prou per sacrificar-la i sacrificar-m’hi i, amb nosaltres, possiblement, el nostre fill. Però ara et vull dir una cosa: no ho estem, de divorciats. Vam convenir que si un dia un de nosaltres volia tornar a casar-se, l’altre li concediria el divorci, però només ens vam separar. Amicalment. Va ser idea d’ella, potser perquè confiava que encara no era tot irremeiablement perdut. El seu pare no ho volia, ell és partidari de les decisions netes, de les situacions clares i, al capdavall, mai no m’ha tingut simpatia. Oh, no et pensis que es tracta de res personal, no! L’home, és un racista. Tot el que no sigui anglosaxó… Mai no he comprès com van posar-li aquest nom, a la Goldy, perquè més aviat sembla de negra, oi? En fi, ara ja ho saps… M’agrada de ser un home i que una dona sigui una dona. No em penso que sigui demanar molt si tots, vosaltres i nosaltres, ens hi juguem alguna cosa essencial. He volgut ser-te franc…».

Però vas callar-te la combinació del motel i com abusares de l’amistat d’en Morgan. Potser perquè en el fons te’n senties una mica humiliat, tota vegada que el desenllaç no fou ben bé com l’esperaves. A les vuit vas sentir la porta de la cabina que s’obria i, en córrer a la finestra, vas veure la Goldy, sola, que sortia amb la maleta. L’aparcament era al costat mateix i a la noia només li va caldre ficar-se al cotxe i engegar. Tot va anar tan de pressa que quan se’t va acudir de posar-te en moviment el vehicle ja embocava la carretera.

En Jack encara dormia i et semblà inútil de despertar —lo. Se’n va encarregar l’Ellen mentre tu telefonaves que enviessin un taxi del poble. A dos quarts de deu agafaves el tren i a les dotze ja eres a Nova York, on la Goldy t’esperava al pis. Encara vas tenir l’atreviment de demanar-li explicacions, però la noia s’havia convertit en una estranya que et mirava amb un esguard dur i menyspreatiu mentre preguntava:

—I tu on eres, mentrestant? Amb l’Ellen, és clar. No et calia fer tanta comèdia, si volies canviar de dona. Ho podies dir i en paus.

—Però tu…

Gairebé no et sortien les paraules de la boca. Ella, en canvi, parlava amb la llengua afilada.

—No ho sé. Potser ho hauria comprès. És innoble, però potser ho hauria comprès. Més innoble ha estat que me’l posessis al llit amb un engany… I, si ho vols saber, ell opina el mateix.

—Així, no…

—Així, sí —replicà ella—. A les sis, quan s’ha despertat, ja estava prou serè perquè ens expliquéssim i volia venir a trobar-vos, a tu i a l’Ellen, però no m’agraden els escàndols i l’he convençut. He deixat que em tornés a estimar i aleshores s’ha adormit. Què penses fer?

T’havies quedat sense idees i només vas ser capaç de contestar amb una altra pregunta:

—I tu?

—Si ell vol —digué la Goldy fredament—, pot continuar essent el meu amant. I tu pots quedar-te aquí, per cobrir les aparences. Et faré preparar l’altra habitació.

—No, gràcies —vas fer, sarcàstic, i vas girar cua.

Al vespre, convinguéreu que us separaríeu i que ella es quedaria la criatura. Ben mirat t’havies sortit amb la teva, oi?