A les dues de la matinada, en arribar a casa, no hi havia ningú, però la veïna del costat va sentir-lo i trucà a la porta quan ell ja es preguntava què podia haver passat.

—Daniel… Sóc la Charlotte.

La va obrir.

—Fa potser tres quarts que s’han endut la teva mare a l’hospital. El teu pare ha telefonat al bar, però ja devíeu haver tancat.

—Sí, m’he entretingut —digué ell—. Què ha passat?

—La salvaran —contestà ella—. L’ambulància ha vingut de seguida.

En Daniel va alarmar-se.

—L’ambulància?

—Sí… —vacil·là—. És que es veu que s’havia pres uns somnífers…

No s’havia tret encara la trinxera i tancà la porta al seu darrera, de cop.

—On l’han duta? —preguntà, corrent ja cap a les escales.

Uns moments després, quan desembocava al replà de baix, va recordar que el telèfon el sentí dues vegades quan era al llit amb madame Hammar, la mestressa que sempre li venia costa amunt d’anomenar Jacqueline com ella volia que fes en la intimitat. Ella també l’havia sentit i fins digué:

—No contestem, no pot ser res d’important…

I era la mare!

Naturalment, a la Rue de Riquet, on sortí, no hi havia cap taxi i li va caldre anar baixant per la Rue de Pajol fins a la Place de la Chapelle, on n’arreplegà un que una parella acabava de deixar. En aquella hora París era com una ciutat abandonada i els carrers eren silenciosos i foscos, com el mateix taxista que semblava mig endormiscat i no pronuncià una paraula en tot el trajecte.

No semblava gaire més xerraire la infermera de servei que va rebre’l i que de primer no sabia què li volia, perquè preguntà per la senyora Mora en lloc de donar el nom de Bastida. Va telefonar al primer pis, on hi havia el quiròfan, però ningú no li contestava. L’edifici feia una olor estranya de desinfectant i de xocolata i ell, mentre esperava, va encendre una cigarreta sense preocupar-se de la mirada de reprovació de la dona que no va atrevir-se a dir-li res. Va deduir que no devia estar prohibit de fumar però que a ella probablement no li agradava el tabac. O potser el trobava massa jove.

A la fi va poder parlar amb algú i li indicà on era l’ascensor, una gàbia decrèpita que s’enfilava lentament i acabà per deixar-lo en un replà, davant una gran obertura sense porta a la banda de dins de la qual un rètol deia: «Silence».

No hi havia ningú, però quan s’endinsà tímidament pel passadís va veure el pare assegut en una sala, sol i amb el cap entre les mans. Darrera seu hi havia una altra porta oberta i, més enllà, una mena de vestíbul que comunicava amb el quiròfan. En sortia una infermera, però va desaparèixer cap al fons mentre l’home alçava la testa.

—Daniel…

—Què ha passat? —féu ell—. On és, la mare?

El pare indicà cap dins, sense dir res.

—Al quiròfan?

—No, al costat.

Hi devia haver una saleta, un dispensari, el que fos, perquè aleshores va adonar-se d’una tercera porta que quedava una mica retirada cap a la dreta. Va empassar-se la saliva i mormolà:

—S’ha enverinat?

—Ara li fan un rentat d’estómac.

Ell continuava al seu davant, amb la cigarreta, però la deixà caure dins d’una escopidora que hi havia a tocar de la tauleta.

—Es volia matar, oi?

—No —denegà l’home—. Ha estat un accident.

La mateixa infermera que havia vist de primer sortí de la recolzada del fons i avançà cap a la porta, però ell va córrer i la noia s’aturà.

—Infermera…

—Tot va bé —digué ella—. És el seu fill?

—Sí.

—Tot va bé —repetí—. Segui amb el seu pare.

Intentà d’espiar per damunt del seu cap quan la noia obrí la porta però només va poder veure dos homes amb bata blanca que s’inclinaven damunt una mena de taula on reposava algú. Un d’ells semblava manejar quelcom que no identificà, però aleshores la porta va tancar-se de nou i retrocedí cap al costat del seu pare que havia tornat a subjectar-se la testa amb les mans.

Va aturar-se a tocar seu i després prosseguí cap a l’altre extrem de la sala i començà a passejar-se amunt i avall. L’home va dir:

—Seu, Daniel.

—Què ha passat, exactament? —preguntà aleshores ell—. Us heu discutit?

—Ja t’he dit que ha estat un accident. On eres, tu? He telefonat.

—Acabava de plegar. Què ha dit, el metge?

El pare va moure les espatlles gairebé imperceptiblement.

—No ha dit res.

Van quedar-se mirant cap al corredor, on se sentien passes, però després s’aturaren i una porta gemegà dèbilment. Més lluny, funcionava l’ascensor.

—Tarden molt, no trobes?

No esperà la resposta i va atansar-se de nou a la porta per on havia desaparegut la infermera, però dins tot era silenciós, com si no hi hagués ningú. Més amunt va descobrir una altra sala amb quatre lavabos i una porta oberta que comunicava amb una altra dependència, però tot era fosc i no s’atreví a entrar-hi. Aquí no se sentia gens d’olor de xocolata, únicament de desinfectants. L’estómac se li va remoure i retrocedí apressadament cap a fora, on ara el pare fumava. Tot d’una, s’adonà que tenia ganes d’orinar.

—On és el wàter?

—No ho sé.

Va recórrer un altre passadís sense atinar a descobrir-lo i a la fi s’enfilà al pis de dalt. La disposició del local era diferent, amb un vestíbul i dos corredors plens de portes numerades. Va avançar cap a la dreta, però una infermera venia de l’altre extrem i li preguntà:

—Què busca?

—El wàter —digué ell.

—Però vostè… Qui l’ha deixat entrar?

—He vingut amb una urgència, però al pis de baix no n’he vist cap.

La dona va indicar gairebé darrera seu i va quedar-se on era fins que ell tornà a sortir, encara cordant-se la bragueta.

A baix, ara el pare s’havia aixecat i es repenjava al muntant de la porta que donava entrada al vestíbul del quiròfan i dependències interiors, però en sentir-lo va girar-se.

—Sí que tarden… —digué.

Ell va mossegar-se l’ungla del dit petit de la mà esquerra, rancuniós.

—Feia molta estona que se les havia pres, les pastilles?

—No podia fer gaire.

—No podia fer gaire! —cridà ell—. Això és no dir res!

El pare es redreçà una mica.

—No et permeto…

—Merda! —féu en Daniel, i s’allunyà cap a les escales.

El pare el mirava, però no va seguir-lo i ell s’aturà a la porta, indecís. Al pis de sota cremava una bombeta i se sentia un xiuxiueig de veus que després callaren bruscament. Es va treure una cigarreta de la butxaca i la va encendre amb la mà que li tremolava. Tot seguit tornà cap dins, on el pare no s’havia mogut del costat del muntant. Tots dos devien pensar el mateix, perquè l’home preguntà:

—No has sabut res d’en Francesc?

—No. Fa mesos que no l’he vist.

Era la primera vegada que en parlaven des que el noi abandonà casa, i ni l’un ni l’altre no insistiren.

La porta del costat del quiròfan es va obrir, però tornava a ser la infermera que passà gairebé sense adreçar-los la mirada i obrí un armariet metàl·lic que hi havia al fons, abans d’arribar als lavabos. El pare va seguir-la i ell sentí que li deia:

—Hi ha complicacions?

Van venir-li temptacions de posar-se a riure i mastegà la punta de la cigarreta mentre la noia feia:

—Quan els pugui dir alguna cosa, ja els la diré.

En aquell moment va tenir la seguretat absoluta que es moriria i es girà ràpidament cap a la banda de fora. Les ganes de riure es convertien en un nus que li obstruïa la gorja i li feia pujar les llàgrimes als ulls, però lluità contra aquella manifestació de debilitat, protegit pel núvol de fum de la cigarreta.

Hores després, quan ja havia tingut temps de recórrer centenars de vegades aquella gàbia blanca on li semblava trobar-se empresonat, va acollir sense sorpresa les manifestacions del doctor que, encara vestit de blanc, s’explicava amb el pare. Havien fet tot el que havien pogut, però a la fi a la mare li havia fallat el cor. Naturalment, era un accident…

Va sortir sense dir ni una paraula i, un cop al carrer, s’allunyà sota la pluja que humitejava els carrers on començava a filtrar-se una claror lletosa, malaltissa. Caminà obstinadament, sense fixar-se en el barri que travessava, i fins que ensopegà amb algú que sortia d’una porta, no va adonar-se que havia arribat al bulevard dels Italians. Aleshores va aturar-se en sec i, lentament, anà desfent el camí fins a l’hospital, on arribà amb la trinxera xopa.

La mare era una desconeguda. Probablement ho havia estat sempre. Va contemplar-la una llarga estona, abstret i buit, i no es va moure ni quan el pare li mormolà alguna cosa que no va entendre. Però quan l’home insistí, va fitar-lo des d’una llunyania immensa i, sense pressa, va girar cua per segona vegada. En sortir al carrer, on ara plovia més fort, va dir-se que a casa ja no hi tornaria.