—Noranta cents —digué la noia, plantada al seu costat, i ell va allargar-li un dòlar mentre feia:

—Ja està bé.

Ella li va somriure en donar-li les gràcies i després s’allunyà cap a la taula del fons on la reclamaven. Semblava estrany que una criatura com ella treballés en un petit restaurant tan miserable, car encara que no se la veia gaire llesta tenia un físic que hauria fet goig a tot arreu. Sota les faldilles les natges li oscil·laven amb un moviment lent i poc accentuat que atreia la mirada i tota ella era ben feta, carnosa i d’una elegància física natural.

En Daniel hi havia entrat a l’atzar, atret per l’aspecte modest de l’establiment, i a partir d’aleshores va tornar-hi cada dia. No es podia permetre gran cosa més. D’altra banda, el menjar era bo, si bé no gaire abundant, i l’aparença vella i deixada de les parets i de les taules era avantatjosament compensada pel tracte familiar de l’amo, en Rufus Clark, i el servei amable de les dues cambreres, la Nancy i la Sandra, una noia alta però massa enfonsada de pit que tenia el defecte de parlar sempre amb una veu massa baixa quan s’adreçava als clients, potser per reposar-se dels crits que feia de cara a la cuina:

—Ous al plat! Un bistec amb patates! Grade-A Shoot!

Com era habitual gairebé a tot arreu, el menjador el tenien distribuït en dues seccions, una a càrrec de cada noia, i ell, si podia, s’asseia sempre en una de les taules que corresponien a la Nancy. No era l’únic, perquè la noia devia agradar a gairebé tots els clients i hi havia un home d’uns quaranta anys que sempre l’entretenia molt, probablement amb la intenció de convèncer-la que sortís amb ell, però la noia es limitava a brandar el cap i a somriure, una mica absent. Això li féu pensar que devia ser difícil i, durant els primers dies, tot i que li interessava de conèixer-la més bé, es limità a observar-la sense intentar cap maniobra barroera. Ella estava acostumada a que li fessin bromes i a les paraules intencionades que relliscaven pel seu damunt com si no les sentís, i potser el seu capteniment seriós va estranyar-li una mica, car a partir de la tercera o quarta vegada que acudí al local va adonar-se que la mirada de la noia descansava en ell més sovint que no semblava natural. Així i tot, el primer dia que li parlà de sortir plegats, la Nancy refusà.

—No pot ser —digué.

—Festeges o ets casada?

—Ni l’una cosa ni l’altra.

—No t’agrada, d’anar a ballar?

—Quan surto, estic massa cansada —féu ella.

—Al cine, potser?

—No.

—Perdona, doncs. No volia molestar-te.

Potser no ho va entendre bé, o tal vegada aquelles paraules eren massa insòlites en l’ambient del petit restaurant, ja que de moment no semblà que en fes cas, com si no les hagués sentides, i fins que ell ja se n’anava, quan pagà, no va contestar-li:

—No m’ha molestat. Gràcies per invitar-me.

—No té importància —digué ell.

L’endemà, quan va demanar un bistec, ella va aconsellar-lo per primera vegada:

—No són gaire bons, avui. La carn ha sortit dura.

—Ah! I el peix?

—Sí —digué ella—. Amb una mica d’ensalada?

—Sí. I avui sóc jo qui diu gràcies.

La noia va quedar-se seriosa, com si no recordés la conversa del dia abans, però després somrigué. S’havia canviat de pentinat i ell trobà que el serrell l’afavoria. Li ho va dir quan li servia el peix i ella contestà:

—La Sandra diu que ja sóc massa gran, per dur serrell.

—I ara! Què tens, dinou, vint anys?

—Prop de vint-i-un.

—Jo trobo que t’escau —insistí ell.

Aquell mateix dia, per boca d’en Rufus que s’atansà a saludar-lo com solia fer amb els clients que acudien seguit, va saber que la noia plegava a les nou i, al cap de dos dies, la nit que tenia festa, acudí a sopar a darrera hora, quan ja no quedava ningú, excepció feta d’un vell al qual no havia vist mai i que seia en una de les taules de la Sandra. La Nancy no es veia per enlloc i la noia digué:

—Ja et serviré jo. És molt tard…

—Sí, m’han entretingut.

—Miraré què queda, a la cuina.

S’hi ficà, però dos minuts després en sortí la Nancy seguida d’en Rufus que duia unes ampolles.

—Sembla que ens exploten, oi? —bromejà l’home.

—Hi havia feina —mentí ell. I de cara a la noia—. Ja em serveix la Sandra.

—No, et serviré jo —digué ella.

—Si ja te n’anaves…

—Fins a les nou.

Faltava mitja hora i a tres quarts i vuit, quan acabà, va atansar-se al taulell i es va beure un exprés tot xerrant amb en Rufus que ja sabia que treballava de cambrer. A les nou clavades, va acomiadar-se i s’adreçà a la porta on va fer una mica de temps encenent una cigarreta. Uns moments després sortien les dues noies, plegades.

—Bona nit —digué la Nancy.

—Què fas, aquí? —preguntà la seva amiga.

—Ara me n’anava.

Va posar-se al seu costat i, com la cosa més natural del món, les acompanyà fins a la parada de l’autobús. Els estava contant un acudit quan el vehicle arribà i, tan naturalment com de primer, sense demanar-los permís, va enfilar-s’hi amb elles. La Nancy vivia prop de Verdugo Boulevard, però tots tres van baixar a Verdugo Park, a tocar de la casa de la Sandra, i la deixaren a la porta del carrer. Ell i la Nancy van seguir amunt, per Canadà Boulevard.

—Encara no els coneixia, aquests barris —va dir ell.

—No fa gaire que hi ets, a Los Angeles?

—Una mesada. Estava cansat de Nova York.

—A tot arreu és igual —féu ella—. Jo sóc de Gooding, Idaho.

—Vas venir a fer cine?

—Oh, no! No serveixo, jo, per això.

—Com ho saps? Mai no he vist cap artista tan bonica com tu… Vius a dispesa?

—Tinc un apartament.

—Sola?

—Sí. Però ara el deixaré.

—Per què?

—És massa car, per mi. Fins fa poc vivia amb una amiga, però se’n va anar a Las Vegas. Entre totes dues era diferent.

—Per què no busques un treball més ben pagat?

—És difícil, hi ha massa noies.

—No pas com tu —va dir ell.

—Què tinc de particular, jo?

Havien arribat gairebé al capdamunt del bulevard i tombaren cap a la dreta, on hi havia tot de cases fosques darrera unes cledes baixes que les separaven del carrer. Es veien molt pocs cotxes aparcats.

—Cal que t’ho digui? —féu en Daniel.

—Als homes us costa poc d’afalagar-nos —digué ella.

—T’han fet alguna cosa? No sembla que t’agradin… Vius sola, no festeges, no ets casada, no vols sortir amb mi…

—No m’han fet res. —Va aturar-se i digué—. Visc aquí.

Ell va mirar distretament la façana de pedra amagada en l’ombra i la renglera de finestres, només una de les quals era il·luminada. Després va consultar el rellotge.

—És aviat, encara. Me n’aniré a peu fins a Vernon. Fa una nit bonica per passejar… No t’agrada, a tu, passejar?

La noia semblà pensar-s’ho.

—No ho sé —féu al cap d’un moment—. Sempre estic massa cansada. O no en tinc ganes. —Va fer una petita pausa i afegí—: Si vols pujar un moment et puc donar una tassa de cafè. De licors no en tinc mai.

—M’agrada el cafè.

Va seguir-la cap a l’interior i pujaren una escala estreta fins al segon replà, on hi havia quatre portes idèntiques.

D’una d’elles s’escapava la veu d’un locutor, però no era gaire forta i des de dins no se sentia.

El piset era menut i recollit, amb un menjador com un cop de puny que creava un ambient d’intimitat. La taula no era gaire més gran que la d’un bar, rodona i coberta amb un drap de coloraines, i només quedava lloc per un trinxant estret i curt i quatre cadires distribuïdes a tocar de les parets.

—Deixa que em tregui les sabates —digué ella.

Va anar a deixar-les al dormitori i tornà a sortir peus nus, però com que duia pocs talons no semblava gaire més baixa.

—És acollidor —va dir en Daniel—. En un lloc així s’ha de viure bé.

—Sí —féu la Nancy—. Em sabrà greu deixar-ho.

—Per què no et busques una altra amiga? —preguntà el xicot tot seguint-la a la cuineta on la noia es posà a preparar el cafè.

—No conec gairebé ningú —digué—. Em costa de fer amistat.

—Seriosament?

—Sí. Vull dir amb les noies. No sembla que em trobin gaire simpàtica.

—Potser és una mica d’enveja.

Ella va mirar-lo, francament sorpresa:

—Enveja de què?

En Daniel va riure.

—Deus tenir un mirall, oi? I deus haver conegut altres homes… Estic segur que tots et deuen haver dit el mateix.

—Que estic ben feta, vols dir?

—Més que això. Tens una gràcia animal…

—Home, gràcies! —es mig ofengué.

—No m’has entès —digué ell, de pressa—. T’has fixat mai en un tigre, per exemple? Deus haver estat al zoo, alguna vegada?

—Sí.

—Has vist com caminen, amb quina gràcia es mouen, com tots els músculs treballen harmoniosament? Semblen més naturals que nosaltres, com si no haguessin de fer cap esforç…

—Però jo no sóc un tigre.

—Ja saps què vull dir. Són elegants… elegants de cos i de moviments. No els cal anar vestits…

—I jo sóc així? —va admirar-se la noia, i es girà cap a les dues tasses que s’omplien—. No m’ho havia dit mai ningú.

—Doncs és veritat.

—I això m’han d’envejar?

Va agafar les dues tasses i les va dur cap al menjador, on s’assegueren entorn de la taula després d’haver recollit una sucrera i una cullera del trinxant.

—És clar —assegurà en Daniel—. De dones boniques n’hi ha moltes, però no són com tu. Per això t’he preguntat si vas venir a fer cine.

—No m’agradaria —digué ella—. Vols sucre?

—No, més me l’estimo amarg.

—Com jo —féu ella, i rebutjà la sucrera cap a l’altre extrem de taula.

—Veig que tenim moltes coses en comú —li va somriure en Daniel—. A tots dos ens agrada el cafè sense sucre, el teu piset… Quan ens coneguem una mica més, potser en descobrirem d’altres. És a dir, potser no ens coneixerem, l’altre dia em vas donar carbassa… Per què? No et sóc prou simpàtic?

—No és això!

—Doncs què és?

—Estic molt escarmentada.

Va beure’s un glop de cafè i ell va encendre dues cigarretes. Li n’allargà una i es quedà mirant-la, com si esperés explicacions, però la Nancy no li’n donà cap fins que ell no li va treure els ulls de sobre i agafà la tassa.

—No sóc una qualsevol —va dir aleshores.

—És clar que no.

—De seguida es pensen qui sap què —afegí una mica enigmàticament— i si els en fessis cas aviat passaries de l’un a l’altre. I jo no ho sóc, així. M’agraden com a totes les noies, però no he de canviar pas cada dia…

Ell va dir suaument:

—Podríem viure junts.

La Nancy no semblà estranyar-se’n, però preguntà:

—Tu i jo?

—Sí. Jo tampoc no sóc d’aquests que van de l’una a l’altra. I a tu no et caldria deixar el pis.

Va acabar-se el cafè, esperant la seva resposta, però ella digué:

—En vols més? Encara n’hi ha una altra tassa.

—Sí.

La noia va aixecar-se, i ell s’alçà darrera seu, però no la va tocar fins que ja eren a la cuina. Aleshores va subjectar-la dolçament per les espatlles i la féu girar.

—Ho dic seriosament, Nancy. M’agradaria de viure amb tu.

Va adonar-se que la noia tenia els llavis entreoberts, però no era perquè volgués dir res, de manera que avançà la boca i, confiat, esperà que les mans d’ella s’unissin darrera el seu coll.