—Ja està bé, Daniel!

—Què passa, ara?

—Que n’hi ha d’haver pel vespre.

—Ja en queda.

—Si només fos per tu, sí. Però n’hem de menjar tots.

—Sempre em quedo amb gana.

—Més no en passis! No te’n recordes de quan eres petit i ploraves perquè el ventre et feia mal?

—Però aleshores hi havia guerra.

—Per als pobres sempre és com si n’hi hagués, de guerra!

—No hi podria treballar, jo, a l’hotel?

—No pas ara.

—M’agradaria de viure-hi.

—A tots ens agradaria.

—Què et sembla, Francesc?

—Per mi, quan vulguis.

—Allí ben contemplat, amb la taula sempre ben parada…

—No exageris!

—… i els criats que et van portant tot de requisits…

—Ets ben ximplet!

—Un dia hi viuré. Vull que em serveixin com un senyor.

—Que Déu et faci bo!

El va fer cambrer.