No la vas identificar, però l’havies vist sovint a les pàgines de publicitat en colors de les revistes on s’anunciaven sostenidors, bragues i mitges; sobretot en els anuncis de mitges, car tenia unes cames perfectes. De fet, va començar tot gràcies a les seves extremitats inferiors, aquell dia que les hi miraves amb insistència.

—Són maques, oi? —et va dir.

Fou al Harrys Trust and Saving Bank, on havies acudit a cobrar un taló per en Lennon. La noia també n’havia de cobrar un, però ella se l’embutxacaria mentre tu, aquella nit, hauries de passar els diners a l’amo del bar. Tota una diferència.

Era un matí de feina i davant la finestreta del caixer esperava tot un grup de persones impacients. Per això vas decidir asseure’t prop de la taula on, assistida per la seva filla, una dona omplia laboriosament i sense seguretat un imprès que no semblava acabar-se mai. Ella, la noia, estava asseguda a l’extrem, amb una cama sobre l’altra, i fumava una cigarreta.

—Molt —vas contestar—. I el restant sembla que fa joc.

Ella va riure. Duia un vestit verd amb motius daurats que la cenyia força i de les orelles li penjaven unes arracades llargues, en forma d’anell, que no paraven d’oscil·lar perquè es movia contínuament. Tot seguit vas veure que era una persona nerviosa, inquieta.

—En fa —va dir, i ho va dir d’una manera que t’encengué la sang.

De moment et vas pensar que devia ser una cantant de cabaret, potser una especialista en strip-tease, però no vas tenir temps d’esbrinar-ho perquè aleshores s’aixecà i va allunyar-se cap a la caixa.

En havent cobrat passà prop teu i, tot i que estava entatxonant uns bitllets al portamonedes, va ser prou amable per alçar un moment els ulls i adreçar-te un somrís al qual vas correspondre amb un gest de la mà i una llarga mirada que la seguí fins a la porta, potser amb l’esperança que es giraria. Però no es va girar.

No la vas tornar a veure fins al cap de quatre o cinc dies, quan compraves un diari de Nova York prop de Sheridan Plaza i ella venia per la vorera amb un pas decidit, com si tingués una cita, però més endavant ja vas saber que ella sempre hi caminava, de pressa. A les cites, en canvi, sempre s’hi presentava tard.

—Hola —vas fer, aturat amb el diari a la mà.

Ella va mirar-te de dalt a baix, amb un esguard ràpid i una mica adust, com enutjat, però aleshores et va reconèixer.

—Ah, l’admirador de les meves cames! —va exclamar.

—Més —vas dir tu i, en francès, afegires—. Tu est une móme sacrement bien roulée ma foi!

La noia obrí la boca, se li escapà el riure i replicà:

—Et toi un joli garçon bien dégourdi.

Gairebé et vas ruboritzar, més que res de la sorpresa.

—Que ets francesa, potser?

—He viscut cinc anys a França —digué ella—. Et toi?

—Fins als vint. Potser ho hauríem de celebrar, no et sembla?

Ella tornà a riure, però denegà amb el cap.

—No pas ara. D’aquí a mitja hora tinc una sessió de mitges.

—Mitges? —vas dir sense entendre-la.

—Oui, oui. Je suis modèle. Em deus haver vist en alguna revista… —va inclinar-se cap al quiosc i fullejà ràpidament un «Post» davant la mirada estranyada de la venedora—. Mira, aquí…

Era l’anunci d’un nou model de combinació, una mena de faixa-sostenidor-bragues que devia ésser terriblement incòmode però tenia un aspecte seductor.

—Ah, sí! —assentires, i vas aixecar els ulls per assegurar— te que era verament ella.

—Sí, sí! —va riure.

—Llàstima —vas fer tu tot tancant la revista.

—Oh, no!

—Vull dir que ara tinguis aquesta sessió —vas aclarir, i aleshores—: Potser et podria acompanyar… Mai no ho he vist, això…

La noia va riure de nou i es mossegà els llavis amb un gest entremaliat. En adonar-te que vacil·lava, vas afegir:

—Ja saps allò que diuen: que cal donar pa al famolenc i instruir l’ignorant…

—Tu est rigolo —digué ella.

—Et toi un amour. És lluny? —vas preguntar—. Podem agafar un taxi.

—Tinc el cotxe més avall, davant una boca de rec. Suposo que em costarà una multa…

Però ningú no devia haver-se adonat de res i prop de l’Oldsmobile no hi havia cap policia irat que els esperés. Era un cotxe nou, vermell, i el devia manejar sense cura, car en un dels parafangs es veia una rascada.

—Ara no sé què he fet de les claus…

Les havia deixades al cotxe, naturalment, i qualsevol se l’hauria pogut endur.

—No sé mai on tinc el cap!

Però era molt conscient del seu cos i en asseure-us de costat, ella darrera el volant, et llambregà per veure si apreciaves com calia aquell pet de cuixes que va deixar al descobert la faldilla, ja curteta de natural. Després, sense motiu aparent, decidí:

—Ets simpàtic!

Va engegar amb un sotrac que us projectà endavant i, en repenjar-vos de nou contra el respatller del seient, els vostres cossos es fregaren; ni ella ni tu no vau creure indispensable de separar-vos tot i que a la teva banda quedaven ben bé dos pams d’encoixinat.

A Kitty Corner el fotògraf ja l’esperava, cellajunt, i de les seves paraules vas deduir que quan ella et digué que dins de mitja hora tenia una sessió, en realitat hauria hagut de dir que ja anava tres quarts endarrerida. Hi havia un altre individu que no va obrir la boca, potser perquè l’en privava el cigar que mastegava nerviosament, i l’ajudant del fotògraf, una noia de cabells blau rosa que arrossegava un projector portàtil i somreia per sota el nas.

Ningú no et va dir res ni et preguntà qui eres, de manera que vas asseure’t en un racó mentre la Mary desapareixia darrera una porteta blanca on va seguir-la l’individu del cigar. El fotògraf, un home rodanxó amb un ventre de querubí, començà a encendre llums i a tancar cortines fins que l’estudi quedà reduït a la meitat de les seves dimensions. La temperatura devia pujar de quatre o cinc graus i et vas haver de treure l’americana abans de canviar de lloc perquè un dels projectors t’amagava parcialment el tamboret on suposaves que seuria la Mary.

Va sortir al cap de vint o vint-i-cinc minuts, quan el fotògraf ja tornava a impacientar-se, i anava vestida i pentinada com de primer, si bé ara duia les mitges de la marca anunciadora. Es va asseure i enfilà una cama damunt l’altra, però la cosa no era tan senzilla; l’home del cigar, que ara devia haver-lo llençat en algun lloc, les hi va fer desencreuar i se li atansà a apujar-li les faldilles fins arran de carn perquè es veiés la part alta de les mitges, la qual semblava feta amb un altre teixit. El fotògraf les hi arregussà una mica més i va posar-se a discutir amb l’individu que li feia canviar de nou la positura de les cames.

—No veieu que sembla garrella, així?

Van separar-se’n, l’estudiaren minuciosament i a la fi l’home convingué que quedava poc graciosa. Tornaren a abaixar —li la roba i ella posà les cames molt juntetes, com li manaren, però aleshores semblava una noia acabada de sortir de les monges i el fotògraf començà a mirar-se-la per tots costats i a ordenar-li una sèrie de modificacions que cada cop el satisfeien menys. L’ajudant suggerí:

—Potser inclinades? L’agafem lateralment, des de sobre, i…

—Se li veurien les cames massa llargues —objectà el fotògraf sense deixar-la acabar.

Li va abaixar les faldilles fins arran de genolls i tornà a estudiar-la, però l’home del cigar protestà de nou perquè no ho trobava prou sexy i la Mary va haver d’exhibir les cuixes altre cop. Tots suaven, llevat de l’ajudant que començava a mirar-se aquelles maniobres amb escepticisme.

Els va caldre prop de mitja hora per decidir que, fet i debatut, potser sí que valdria més fer-la-hi amb les cames encreuades, però havia de ser d’una manera especial, sense carregar massa el genoll sobre l’altre perquè el tou de la cama no s’aplanés. El fotògraf va treure d’algun lloc una mena de suport de cristall que semblava un vas i ella hi repenjà el peu dret. La posa era d’allò més forçada, però tots dos devien estar cansats i ara van limitar-se a fer-li desplaçar lleugerament la cama abans que l’home declarés sense entusiasme:

—Perfecte.

Tu et pensaves que ja havien acabat, però allò tot just era l’inici. Li van fer dues dotzenes de fotos més, algunes repetides: dreta i una mica inclinada mentre es subjectava la mitja amb el portalligacames, dreta i pujant els graons d’una escala de fòrmica que en tenia tres, asseguda a terra i amb una cama replegada, asseguda al tamboret amb bragues i sostenidors i una cama alçada mentre es calçava la mitja, dreta i subjectant-se graciosament la faldilla amb una mà… Us hi vau passar tres hores i, en sortir, tots dos l’havien grapejada pertot arreu amb el mateix desinterès que haurien manejat un quarter de vedella. Ella va deixar —se caure al cotxe amb un sospir:

—No puc més!

Després de les deu primeres fotos havien fet un descans, temps de fumar una cigarreta, però ella va quedar-se al tamboret, abstreta, i quan te li vas atansar et mirà gairebé com si fossis un desconegut. Fins més endavant no havies de saber que, a la feina, era una altra noia i que sempre en sortia desfeta i amb una mena de fàstic que no vas comprendre quan digué:

—Els odio!

Va engegar el cotxe amb un gest ferotge, enfilà carrer rera carrer com una exhalació, mossegant-se els llavis rabiüdament cada cop que un llum us obligava a parar, i sortí a la carretera, cap al Illinois Beach State Park, a vuitanta quilòmetres de la ciutat. Però no hi vau arribar. Va desviar-se per un camí i frenà en sec, entre els arbres.

Va restar potser dos o tres minuts molt immòbil, amb les mans clavades al volant, i no va reaccionar fins que li fregares el braç.

—Què passa, Mary?

Ella se’t girà.

—Toca’m —va dir—. Toca’m, fes-me l’amor, fes-me alguna cosa…

Però quan vas besar-la et rebutjà.

—Aquí no!

Un segon després havia saltat del cotxe i tu vas apagar els fars abans de seguir-la pel camí. Era molt fosc i gairebé no la distingies, però va esperar-te arran del bosc i se t’abraçà.

—Danny…

La vas fer caure sobre l’herba i en agenollar-te al seu costat t’empentejà, però no era per escapar-se, ja que es posà a riure i va estirar-se al teu damunt mentre tornava a buscar-te els llavis.

Us vau estimar sota els arbres que xiuxiuejaven i per entre el brancam tu seguies un ramat de núvols prims que viatjaven lentament, arremolinats entre vosaltres i la lluna.

En tornar, va voler que li tinguessis tota l’estona una mà entre les cuixes i, quan arribàreu al seu apartament, us en vau anar de dret al llit, sense recordar-vos que feia hores que no menjàveu. Ja eren les dotze quan vau fer una excursió a la nevera, on hi havia un pastís de carn, pollastre fred, dues o tres classes de melmelada i dues ampolles de llet. Us ho vau menjar tot…

En tornar al llit vas adormir-te gairebé immediatament i, en despertar-te, encara fosc, ella no era al teu costat. Vas trobar-la a la cambra de bany, nua davant el mirall.

—Què fas, aquí?

—Em miro.

Te la vas endur al dormitori, on va encendre totes les llums perquè va dir que et volia veure bé mentre li feies l’amor, i va passar-se tota l’estona mirant-te fitament els ulls amb el seu esguard ple de boira i amb una mà premuda contra la boca per no cridar. En acabar, digué:

—Je suis une putain, dis…

—És clar que no!

—Sí, sí, ho sóc!

—No diguis ximpleries —vas protestar.

De fet, era veritat. L’endemà va demanar-te diners perquè havia de pagar el pis i no tenia ganes d’anar al banc i a migdia va voler que la duguessis a dinar a l’Aiglon, un restaurant francès on tot valia un ull de la cara. En canvi, quan vas insinuar de quedar-te a viure amb ella, va enfadar-se com si l’haguessis insultada. Mai no havia viscut amb cap home, ella. Què t’havies cregut?

Seguidament van venir els vestits, les sabates, els capricis. Ho vas anar pagant una mica tot, llevat de la roba interior que li sortia de franc gràcies a la seva feina. Al cap d’una desena de dies, en trucar, ja que s’havia negat a donar-te una clau, va entreobrir la porta després de fer-te esperar potser deu minuts i vas veure que sota la bata que s’havia tirat a les espatlles anava despullada.

—Tinc son, avui —va dir-te.

—Jo també. Treu la cadena.

Us vau discutir i vas acusar-la que no estava sola, però ella se’t plantà a riure a la cara i va acabar per tancar-te la porta als nassos. Dins, vas sentir que algú preguntava alguna cosa amb veu prudent, però ja no vas tornar a trucar.

Et vas passar dos dies sense veure-la, i ella, el tercer matí, molt d’hora, va acudir al teu apartament i no et va quedar més remei que fer les paus. Les hauríeu fet de totes maneres. Era una garsa, sí, però n’hi havia hagut prou amb una setmana perquè se’t fiqués a la pell…

Anàreu a dinar al The Traders, un establiment cantonès on tot sol no hauries gosat mai de posar els peus i l’endemà, que tornava a ser el teu dia de festa, t’obligà a dur-la al Pump Room. Hi havia moltes dones boniques i ben vestides i de tornada a casa va queixar-se que no tenia res decent tot i que els penjadors eren plens de roba. Vas haver de donar-li diners perquè a Goldblath Bros havia vist una preciositat i, de fil en agulla, va trobar-te discutint un abric que no et podies permetre de cap de les maneres.

—Però i tu, què carall en fots dels diners? —et vas enfadar—. En guanyes més que jo.

—Doncs se’n van, no sé què vols que et digui!

Vivia desordenadament, es deixava arrossegar per tots els capricis, hi havia vestits i sabates que només se’ls posava una vegada, li agradava de renovar sovint el pis, sempre menjava en indrets cars… Trobava que tu eres un rata:

—Sempre et fas l’estrany, sembla que et sàpiga greu. Que et dic mai que no, jo?

Però tampoc no ho deia als altres. Un dia que t’arrossegà a una festa d’artistes on només hi havia pintors i models, va fer-se fonedissa durant una hora i un altre vespre vas trobar als peus de la tauleta de nit un mocador d’home, amb les inicials M. C., que no era certament teu. Aquell dia vas pegar-la per primera vegada i ella va tancar-se a la cambra de bany, plorant.

Quan vas poder aconseguir que t’obrís, potser al cap de mitja hora, s’havia despullat del tot i, com aquella primera nit, no parava de contemplar-se al mirall. En aquell moment ja semblava haver-se oblidat dels cops i et preguntà:

—Quants anys et sembla que duraré, encara?

El seu cos la preocupava molt, als restaurants no passava de provar el menjar, mirava de no beure i cada matí feia gimnàstica. Al llit no parava de dir:

—Són forts, oi?

I et feia tocar-la perquè la tranquil·litzessis. Estava convençuda que la fornicació conserva i aviat vas veure que sempre tenia un embolic o altre. Amb el temps, fins s’anà despreocupant d’amagar-t’ho.

—No estem pas casats —et deia.

Tu la pegaves i et preguntaves quant de temps duraria i per què ho suportava. Per què ho suportàveu. Aleshores tot just feia un parell de mesos que us coneixíeu i tot s’havia anat fent malbé com si tingués una vellesa d’anys. Però mai no havíeu pretès que us unia l’amor o la tendresa. Tot havia vingut per una d’aquelles bogeries que li agafaven algun cop en sortir de posar i, per atzar, en un lloc totalment carnal, havia brollat una flama, s’havia establert un contacte. La prova era que, quan aquell neguit la sobtava, no acudia a cap dels altres que amb tu compartien circumstancialment els seus favors, sinó que et venia a buscar encara que fos a deshores, encara que fos al bar. Aleshores et calia fer-la entrar a l’habitació de darrera i acariciar-la mentre, fora, els clients et reclamaven al taulell. Després sortíeu disparats amb el cotxe que s’havia quedat a la porta i de vegades passàveu la nit en un motel. Mai no havies conegut ningú tan pertorbat pel seu treball.

—És que em fan sentir com una cosa! —explicava ella—. Dos, tres individus que et toquen i et remenen de dalt a baix com si fossis una cadira i et despullen i et vesteixen com despullarien i vestirien un maniquí… I jo mateixa em sento privada de vida, furtada de tota intimitat, estranya com un tros de fusta a les mirades i a les mans… Estima’m, Danny, estima’m!…

—Per què no ho deixes? —vas preguntar-li un dia.

I ella et va contestar:

—Si no sé fer res més!

D’altra banda, li agradava la mena de prestigi equívoc d’aquella professió; era molt sensible a les mirades afalagadores, al xiuxiueig que sovint provocava la seva presència quan algú la reconeixia. En els pitjors moments de les vostres relacions li cridaves:

—Ets una merdosa! Una exhibicionista!

I ella ho acceptava, li agradava de dur les faldilles ben curtes, els vestits escotats i cenyits, els braços nus sota l’abric; als bars i restaurants sempre encreuava una cama sobre l’altra i acollia àvidament les mirades cobejoses dels homes que la despullaven amb els ulls i els esguards acerats de les dones que la fulminaven amb un sentiment barrejat d’enveja i menyspreu. En la intimitat del seu apartament o de les cambres dels motels s’estirava voluptuosament, et cridava l’atenció sobre detalls del seu cos que et podien haver passat desapercebuts, es canviava de roba sense necessitat, observant-se al mirall, observant-te… S’entretenia en tots els actes corporals, era capaç de passar-se deu minuts sencers allisant una mitja o estudiant si l’afavoria o no el matís del color dels pantalons que acabava d’estrenar. En tenia una quantitat incalculable, sempre li n’estaven regalant.

—Què et semblen aquests —et preguntava—. Com m’estan?

—Bé. Tots t’estan bé. I sense, encara estàs més bé —li contestaves.

Els homes que la porquejaven a l’estudi sense ni adonar —se que manejaven una carn desitjable, només li deien:

—Posa… Treu… Així… D’esquena… Seu…

I ella es girava, s’asseia, s’emprovava calces, sostenidors, faixes, portalligacames i mitges, cada cop més adusta, cada cop més humiliada, i la pressió creixia, li empal·lidia la pell, li enduria els ulls i la boca perquè se sentia negada en la seva feminitat.

De fet, estava neurastènica, es deixava endur per ires inesperades i per esclats de rialles que no venien a tomb, per capricis, per gelosies immotivades que l’arrossegaven a actes inconsiderats, com aquell dia, molt més endavant, quan ja feia temps que treballaves amb en Pittman, que emprengué una noia a la qual, segons ella, havies fet l’ullet.

—La vols, oi? —et va dir—. La vols?

I sense esperar resposta se li atansà i va aturar-la arran d’un aparador per preguntar-li si s’avindria a dormir amb tu i quant cobrava. Vas haver d’endur-te-la per evitar un escàndol mentre ella la tractava gratuïtament de puta. En canvi, pocs dies després, va oferir-te generosament una altra model, més o menys amiga seva, que tu vas declinar per no complicar-te la vida tot i que la noia sembla que li havia dit que li agradaves.

No saps pas com hauria acabat tot si als dos mesos de deixar en Pittman, quan estaves pelat com una rata i començaves a mangar a tort i a dret, no l’hagués temptat l’oferta d’aquell anglès que esperava l’acabament del seu contracte amb l’agència de Chicago. Hi van haver tires i afluixes, alguns en presència teva i d’altres que et foren reportats per ella mateixa, però la veritable pugna no era entre les ofertes que anaven pujant, sinó entre el costum que tenia de tu i la seducció d’un país que encara no coneixia i l’atreia. I si vas perdre, fou perquè tu mateix provocares la teva derrota. No hi veies altra sortida.

—Potser ens convé separar-nos una temporada —li vas dir—. Ho veurem tot més clar.

No sabies què et deies i ella tampoc no ho va entendre. En realitat s’enfadà i vau tenir una escena que va interrompre amb un cop de porta ridícul, car fou ella qui se n’anà de casa seva! A la matinada, però, va tornar, va despertar-te i digué que et comprenia. Vau viure cinc dies idíl·lics. Per això et vas quedar tan sorprès quan, el dia abans de marxar, t’assabentares que t’havia buscat una altra companya de llit, la nova mestressa del pis.

Ella no volia deixar-lo, el contracte d’Anglaterra només era per sis mesos, i se li acudí de rellogar-lo a una xicota d’Arkansas que, en morir els seus pares, es va vendre la granja on vivien i obrí una sabateria al Loop. Era una noia alta i de cara ampla que ja coneixies perquè la Mary es calçava sovint al seu establiment, però mai no t’havia passat pel cap de dormir-hi i quan ella va donar-te la clau que fins aleshores t’havia negat mentre et deia:

—Ja veuràs com t’agradarà —vas agafar-la i la llançares a l’aigua com havies fet amb els cinc centaus aleshores de la teva arribada a la ciutat.

—Ja en sé trobar jo, de noies —vas fer, i ella t’insultà com si l’haguessis ofesa.

O sia que us vau separar enfadats.