(Esment a part mereixia l’episodi de la «invasió»).

La notícia la va portar a casa en Francesc, el dia quinze d’octubre de l’any 1944, aleshores que tu tenies onze anys i mig i no feia gaire que havíeu tornat tots dos d’Aubagne. Exactament com tants anys enrera, quan el pare acudí a comunicar-vos que França havia declarat la guerra a Alemanya i es retallà panteixant al llindar de la porta, només que aleshores era a París, ell va fer una pausa quan anava a entrar i digué:

—Hem atacat!

No el vau entendre. La mare plegava roba i tu tenies el llibre obert a les mans, i ella es girà mentre tu aixecaves els ulls cap al seu rostre excitat en el qual els ulls brillaven amb aquella mateixa lluïssor de quan es refredava i tenia una mica de febre.

—Ahir, un exèrcit antifeixista va entrar a Espanya —afegí.

—Quin exèrcit? —preguntà la mare, i va alçar la mà fins a l’altura del cor, com si li fos difícil de respirar.

—Antifeixista —repetí en Francesc—. Diu que són comunistes dels qui han fet la resistència. Es veu que han entrat per la vall d’Aran i també per la part de Navarra.

Li ho havia confiat el fill d’un militant comunista que vau conèixer quan vivíeu amb els Ginel, dels quals eren veïns, però de moment nò tenia o no va voler donar-li més detalls, llevat que les operacions les dirigia el general Fernàndez. Ni vosaltres ni en Francesc no sabíeu qui era.

La mare no s’ho acabava de creure, però després va resultar que ho portaven fins i tot els diaris i que, si se us havia escapat, era perquè no en compràveu mai cap.

—Hi deu ser, el pare? —vas preguntar tu.

—No ho és, ell, de comunista —replicà en Francesc amb una llambregada en direcció a la mare que callava. L’home ja hauria d’haver tornat tota vegada que les operacions de la regió ja eren acabades, però tota la colla que operava amb ell s’havia fet fonedissa i calia suposar que continuaven actuant en algun altre sector, perseguint els alemanys—. A mi, em vénen ganes d’anar-hi —afegí.

Allò era inesperat, en Francesc no era un xicot especialment bèl·lic i fins aleshores, potser degut als seus pocs anys, les cabòries del pare l’havien deixat indiferent. Si de cas, més aviat hi reaccionava amb una mica d’hostilitat. De tota manera, tu no vas fer cap comentari i et limitares a preguntar:

—Són molts?

—No se sap. Potser trenta mil.

—Tants? —et vas admirar.

—Sí això no és res! —féu ell—. Sort que se’ls deuran afegir els pagesos i els obrers. Potser els mateixos soldats…

Però no se’ls uniren. Pocs dies després ja se sabia que l’exèrcit de Franco els havia rebut amb avions de combat i foc d’artilleria i que els supervivents de la catàstrofe retrocediren de nou cap a l’interior de França o es refugiaren entre els guerrillers que es deia que encara quedaven per les muntanyes d’Astúries, des d’on hostilitzaven les tropes encarregades de perseguir-los i atacaven les cases de pagès. En Francesc, sempre informat pel seu conegut, que potser s’ho inventava, parlava de combats amb la Guàrdia Civil i de raids pels pobles on els habitants els protegien, però en aquell moment ja no quedava el més petit dubte que la invasió havia estat un fracàs.

Però no tot era perdut, encara. Al cap de poc de temps, en Negrin, des de Cuba, on s’havia refugiat, amenaçava en Franco amb un exèrcit secret de cinquanta mil homes i el ministre de la guerra de De Gaulle, en Billoux, permetia que es formés una unitat de combat integrada per emigrats espanyols i dirigida per milicians dels països comunistes. És clar que els motius d’optimisme eren escassos, ja que com va dir en Francesc:

—A l’altre costat de Pirineus hi ha un cordó franquista de prop de cent mil homes.

—I quants som, nosaltres? —li vas preguntar.

—No ho sé.

Després va parlar de vuit mil i de la presència d’en Líster que els comandava, i la mare va haver d’explicar-vos qui era:

—Un comunista que durant la guerra manava una brigada internacional —digué la dona—. Feia por a tothom… Com el Campesino, però aquest em sembla que era anarquista. O en Durruti, un que van matar…

—A la guerra?

—No; coses de partits, van dir. Li van fer un gran enterrament, a Barcelona. A la plaça de Catalunya hi havia milers i milers de persones.

Però en Francesc s’interessava més pels vius d’ara que pels morts d’abans i, esperonat per una inquietud passatgera a la qual no devia ésser aliè el seu amic comunista, de vegades assistia a reunions públiques o voltava entorn d’un local freqüentat per gent del partit. La mare, intranquil·la, se’n queixava, però ell li deia:

—Oi que tu vols tornar a Barcelona?

—No pas al preu d’una altra guerra. Jo ja n’he vist prou amb dues…

—Potser no caldrà —replicava el noi—. Passen coses, a Espanya. Hi ha vagues de treballadors, l’exèrcit no està content i els monàrquics pressionen…

—I com ho saps, tu, això?

—Ho sé —deia ell, sense més explicacions.

Tu, una nit li vas preguntar:

—T’has fet del partit?

—No m’he fet de res.

—Però penses fer-te’n, oi?

—Preguntes molt, tu!

A la mare devia haver-se-li acudit el mateix pensament, ja que per aquell temps, sense abordar directament la qüestió, no parava de recordar-li que era molt jovenet, que tot just fregava els setze anys, una observació que a en Francesc no li agradava i li feia dir:

—Als meus anys ja anaven al front, oi, a Espanya? Vosaltres mateixos heu parlat moltes vegades de la lleva del biberó…

—Ja en tenien disset —contradeia la mare.

—Setze, disset, quina diferència hi ha? I sí ets bo per anar a la guerra, també ho deus ser per tenir idees.

Però no en tenia. Actuava mogut per impulsos sobtats, per sentimentalismes, per simpaties o antipaties personals, per salts d’humor com aquell que poc de temps després el portà a enfadar-se amb el seu amic comunista o fill de comunista perquè el xicot es va permetre de dir-li que durant la guerra els catalans s’havien mostrat poc patriotes i havien pensat més en ells que en la república, interessats per un separatisme absurd i anacrònic. Es veu que se les van picar, i la cosa era estranya, tota vegada que en Francesc sempre s’havia malfiat del catalanisme del pare i algun cop, anys enrera, fins s’havien discutit amb gran desesperació del vell que exclamava:

—Però què pots discutir, tu, si ets un mocós que no sap res? On has tingut l’ocasió d’estudiar-la, la història de Catalunya? Per desgràcia —lamentava—, les circumstàncies us han fet créixer en la ignorància.

És veritat que ara, des de la tornada del pare, deu dies abans de l’episodi, la seva actitud havia canviat una mica i se’l mirava amb respecte tot i que l’home es mostrava distant i brusc, ja suposaven que per la conducta de la mare amb la qual va tenir una llarga conversa a porta tan cada la nit de la seva arribada.

Fos com fos, ara el noi feia una giravolta i es posava al seu costat. Segons ell, a l’amic va replicar-li atacant que tots els francesos eren iguals, subjectadors de petites comunitats com les dels bretons i rossellonesos que no podien aixecar el cap. L’havia tractat de centralista.

—I ell què ha dit? —vas preguntar-li.

—Que ells eren comunistes abans que francesos i que no tenien res a veure amb aquests genocidis culturals…

—Què és, un genocidi? —el vas interrompre tu.

Quan ell vacil·là, el pare va dir:

—L’extermini d’un poble.

Es posava poc en les vostres converses, fins i tot quan es tractava de coses que normalment li haurien hagut d’interessar i, en conjunt, semblava una mica aliè al viure de la casa. No et va sorprendre, doncs, que es limités a aquell aclariment tan breu que, pel restant, et deixà admirat.

—Els han exterminat, els rossellonesos i els bretons?

—Home, físicament no! —digué en Francesc—. Els volen fer perdre com a poble —afegí, i va quedar-se mirant el pare que assentia amb el cap—. Ell diu que a Rússia no passa, que tothom té dret a ser allò que és, ucranià, o armeni, i que hi ha molt de respecte per les nacionalitats…

—No tant —tornà a intervenir el pare, ara sortit del seu laconisme—. Els bolxevics persegueixen els escriptors nacionalistes. I els vells, els del temps del tsar, no els deixen reeditar.

—Llàstima que no ho hagués sabut! —es lamentà en Francesc.

Però s’havien mossegat de valent, van sortir a relluir el pacte entre Rússia i els nazis, els camps de concentració de Sibèria, les purgues dels anys trenta, i l’altre l’havia acusat de reaccionari, de gos dels burgesos i d’enemic del proletariat. Curiosament, no havien renyit del tot i van continuar parlant-se, si bé per no gaire temps, tota vegada que el pare aviat decidí que la família tornés a traslladar-se a París, un viatge estúpid, ja que per abandonar-los com va fer poc després més valia que els hagués deixat a Marsella, on ja s’havien anat aclimatant.

En Francesc, que va col·locar-se en una impremta, continuà durant molt de temps interessat per les possibles maniobres del petit exèrcit que esperava entre Pau i Perpinyà i, l’estiu del quaranta-sis, un dia encara va dir que li agradaria d’incorporar-s’hi.

—Si no fos per la mare… —reflexionà.

—Tens ganes de tornar-hi, tu, a Espanya? —li preguntares.

—No ho sé. Però això no té res a veure. No podem pas deixar que sigui l’únic país feixista d’Europa…

A tu se t’acudí:

—Potser no et voldrien, tens angines massa sovint.

—Em podria fer treure les amígdales, si convingués. Però tu i la mare no sé que faríeu… Al taller hi ha un noi de Lavelanet que també hi voldria anar, diu que el seu pare és català, fill d’un mecànic d’Olot.

Potser era per això que el seu interès no decandia del tot, però ben aviat no va tenir amb què alimentar-lo, tota vegada que a finals d’any els escamots que esperaven a la frontera van abandonar llurs campaments. Pel restant, les forces promeses des de Cuba pel doctor Negrin no s’havien materialitzat mai i la Guàrdia Civil ja feia temps que havia liquidat pràcticament tots els milicians entrats a la península. Ara se sabia amb certesa que els militars espanyols no devien estar tan queixosos d’en Franco, ja que l’amenaça roja els arrenglerà de nou al seu darrera.

En Francesc acabà per admetre que en tot el que s’havia dit devia haver-hi una gran part de mentida, o d’exageració.

—Són les ganes que ens fan parlar —digué—. És clar que de coses en passen, a Espanya, i també deu ser veritat que a les presons hi ha molta gent i que els obrers estan descontents. I potser fins i tot els monàrquics. Però mentre l’exèrcit, l’alta finança i l’església facin costat al règim…

Se servia encara dels conceptes apresos del seu amic comunista i, quan parlava així, tu el trobaves més gran, més fet, infinitament superior a tu, sense adonar-te que allò no ho pensava ell, que ho repetia, que en el fons no en sabia res i, passada la foguerada que provocà l’intent d’invasió, potser ni en volia saber, perquè tot seguit retornà a la seva rutina anterior i, més endavant, en instal·lar-se de nou el pare a casa, va permetre que l’home digués:

—No sou ni carn ni peix.

Ho va dir en plural, potser perquè hi comprenia la dona, ja que tu encara eres massa jove per ser alguna cosa tot i haver-te fregat amb un ambiciós com en Gustave Coppée, ara lluny de París. Però si per atzar t’englobava en el seu concepte, el temps li havia de donar la raó. No series res!