La noia va fer un gest i ell, per tal d’evitar que el colze ensopegués amb la safata, la retirà una mica bruscament i fregà la columna de darrera. Va veure com el plat relliscava i va poder subjectar-lo amb l’altra mà, però ja s’havia vessat una mica de sopa de peix i l’americana saltà, fiblada per l’escalfor del líquid que li travessava la roba prima.

—Oh! I’m trully sorry!

Era la primera vegada que li passava i, atabaladament, va intentar d’eixugar-la amb el tovalló, però ella va dir:

—No, deixi… It’s my fault.

Madame Duchamp, des de la caixa, ja s’havia adonat del que passava i uns moments després s’enduia la noia cap als lavabos, en sortir dels quals la taca ja gairebé havia desaparegut. La dona sempre es mostrava molt eficient, en aquestes coses.

—Em sap molt de greu —va tornar a repetir en Daniel quan la noia s’assegué de nou a la taula.

—A tothom li pot passar —digué ella—. Si no m’hagués mogut…

—Són les columnes —explicà ell—. Fan més nosa que servei.

—But they are decoratives, —comentà la noia.

Semblava simpàtica i ell l’havia trobada bonica des del primer moment, quan s’estranyà que no anés acompanyada. A La Patte d’Oie rarament n’hi acudia cap, de dona sola. Després va saber que el viatge el feia amb una amiga però que el vespre abans s’havien discutit perquè ella volia quedar-se i l’altra tenia ganes d’anar-se’n a Espanya a veure curses de braus.

—T’imagines?

—I què té de particular? —digué ell.

—It’s bloody. No puc veure que els facin mal, als animals —replicà la Goldy.

Aleshores ja s’havien vist dues vegades, la primera aquell matí, dos dies després de l’episodi del restaurant, quan va trobar-la a la Rue Royal, davant el frontó grec de la Madeleine. Ell va saludar-la i potser no s’hauria aturat si la noia no hagués dit:

—Ah, hola! És veritat que això no ho era, abans, una església?

—No, ni ho acaba de semblar —féu ell, i aleshores va explicar-li que l’havien construïda sota el Primer Imperi i que fou un monument militar fins a mitjan segle passat. En aquell temps, havia recorregut tants edificis nobles i tants museus que ja començava a saber la història de tots sense necessitat d’acudir a les guies.

Potser per compensar-la del seu gest maldestre de l’altre dia, va comprar-li un pom de flors i després l’acompanyà fins a l’Òpera, però a la noia no va agradar-li. Desgraciadament, al cap d’una hora entrava de servei i va haver de deixar-la al Boulevard des Capucines, on convingueren una cita per l’endemà, el seu dia de festa.

Era un dia rúfol i aigualit, però la noia no va voler tancar-se i, tots dos amb impermeables, van passejar pels carrers remullats i plens de paraigües i, després, per les vores del Sena gairebé desertes. La pluja, espaiada i mandrosa, queia sobre les aigües del riu estremides com sota el picoteig d’una banda d’ocells i ella s’aturava cada dos per tres, indiferent al degotall que se li escorria de la boina clara, inclinada endavant com una visera.

—Sempre m’ha agradat, la pluja —va dir-li—. It is very nice, to live in Paris…

—T’hi quedes molts dies?

—Volíem anar a Berlin amb la Margaret —explicà—, però ara que ens hem enfadat…

Va contar-li allò dels braus i afegí que la Margaret era una tossuda, sempre es volia sortir amb la seva. Ell va riure.

—I tu, no? Si us heu discutit tan seriosament, fins a l’extrem de separar-vos…

—Sí, també —va reconèixer la Goldy—. També tinc la meva voluntat.

Aquell dia, però, no semblava tenir-ne gaire, tota vegada que s’havia confiat a les seves mans, li deixà escollir l’indret on dinaren, s’avingué a passar la tarda en un music-hall perquè encara plovia i, a la nit, va acompanyar-la a Le Tabou, on ell va explicar-li que havien debutat la Juliette Greco i l’Anne-Marie Cazalis. Ara devia fer temps que no hi ficaven els peus, però l’ambient continuava essent existencialista i van quedar-s’hi fins a les dues, quan la noia ja estava morta de son. Ell, en canvi, estava més despert que mai i la dansa l’havia excitat, però quan va proposar-li de pujar a beure una darrera copa a la seva cambra, la Goldy refusà. Amb naturalitat, va dir-li que estava massa cansada.

Que no havia pensat mal, ho va veure l’endemà passat, quan, en dir-li que era una mansarda, se sentí tota encuriosida. Havia llegit novel·les i se’n feia una idea romàntica que la realitat no defraudà del tot, ja que la cambreta era sota teulada i, en un extrem, tan baixa que calia ajupir-se una mica. La finestra, minúscula i sense finestrons, dominava un dilatat paisatge de teulades fosques i grises entre les quals brillaven llums i més enllà de les quals es distingia la massa ombrívola del Bois de Boulogne.

—Oh, que bonic! —exclamà.

Ell no l’hi trobava tant des que darrerament, si plovia massa fort, una gotera teclejava arran de capçal del llit, però aquell vespre feia bo i dins la cambra es respirava un aire net. També va encisar-la la pobresa del moblatge que, a més del llit, comprenia una única cadira, un llarg penjador sense protecció i una mena d’armari baix que també podia servir de taula i de l’interior del qual va treure una ampolla i un got. No en tenia cap més. Van haver de beure-hi doncs tots dos, i àdhuc això semblà que li feia gràcia, a ella.

Seien sobre el llit i el somier, molt donat, els inclinava l’un contra l’altre sota la llum crua de la bombeta nua que penjava del sostre i encenia en petits llampecs els cabells de la noia. Ell va acariciar-los-hi amb un gest lent i la Goldy el mirà mentre li tornava el vas perquè begués un glop; en Daniel va deixar-lo sobre la cadira i li va prémer la mà.

—S’està bé, amb tu —digué.

—I amb tu —féu ella.

Tornava a dur la faldilla del dia que va abocar-li la sopa de peix damunt i ell assenyalà:

—No han quedat senyals…

Va reposar-hi la mà, com per acabar de comprovar-ho, i sentí la tebior de la cuixa a través del teixit prim. Quan ella tornà a mirar-lo, una mica indecisa, la besà. Tenia uns llavis manyacs que l’acolliren amb tendresa i aleshores va empresonar-la amb els braços i l’inclinà cap a l’interior del llit. Tot d’una, quan ja gairebé eren ajaçats, ella es resistí, va descenyir-se de l’abraçada i es posà dreta.

—Anem-nos-en —digué.

—Si acabem de pujar! —objectà ell.

—Però ara ja he vist la teva famosa mansarda —somrigué la noia—. Com que és petita, no s’enduu gaire temps.

—No t’has acabat el brandy…

Ella va continuar somrient i denegà amb el cap. En Daniel va dir:

—Goldy…

—No he pujat per això, Daniel, em pots creure. Anem.

I va allargar-li la mà, com si volgués ajudar-lo a aixecar —se, o com si intentés de fer-li comprendre que li perdonava el seu gest. Quan ell va resistir-se una mica, afegí:

—És inútil, t’ho asseguro.

—Per què? No has dit que s’estava bé, amb mi?

—Sí, tal com estàvem. No em vols acompanyar?

Aleshores va aixecar-se de mala gana, una mica sorprès de la serenitat amb què s’ho prenia. En general, les dones consentien o s’enfadaven, però la Goldy devia ser diferent. De fet, estava tan desconcertat que, en arribar al carrer, va dir-li:

—No sé si m’he d’excusar, Goldy…

—No —féu ella—. Com al restaurant, la culpa és meva. No hauria d’haver pujat. A Amèrica veiem les coses d’una altra manera, però ara comprenc que aquí, si puges a l’habitació d’un noi, només és per dormir amb ell.

—I quin mal hi ha?

—Potser cap. Depèn de la classe de noia.

—I tu de quina classe ets?

—De les que diuen que no, Daniel. —Se li girà—. Et desil·lusiona?

—No ho sé —va contestar-li amb tota honradesa—. Quan m’has besat…

—You ’ve kissed me! —li recordà la Goldy.

—Però tu m’ho has deixat fer, has respost…

—Sí. We’re friends, aren’t we? I, després, m’agrades.

—No prou, pel que sembla —es lamentà ell.

La noia va riure i li agafà els dits.

—Apa, no siguis criatura!

A ell semblava que li requés de deixar la conversa i afegí:

—A mi no sols m’agrades, sinó que et vull…

La noia el mirà francament.

—I com ho saps si no et vull jo, també?

—Doncs?

Però ella brandà el cap, decidida.

—No.

—Estàs molt segura de tu mateixa…

—Sí, Daniel, totalment segura.

Devia ser veritat, perquè els dies següents persistí en la seva negativa, fins i tot aquell vespre que aconseguí de fer —la beure més que de costum a La Villa, on van posar-se un bigoti postís i s’encasquetaren un barret com exigien les tradicions de la casa. Hi havia una animació folla, van ballar fins a altes hores de la matinada i després ella va haver d’ajudar-lo a pagar el xampany, a 4.500 francs l’ampolla. En aquell moment ja s’havien fet un tip de besar-se, però quan en sortir del local ell digué:

—Anem a la mansarda —ella contestà:

—No, Daniel. Passegem una mica, tinc el cap molt espès.

Feia un airet viu i humit que tornava a amenaçar pluja i ell li passà el braç per l’espatlla mentre baixaven pel Boulevard de Montparnasse. La Goldy repenjà el cap sobre el seu pit. En Daniel li besà l’orella.

—Cinc dies més —mormolà—. T’adones del que ens deixem perdre?

—Sí.

L’amiga havia escrit d’Espanya, d’on no tornaria fins a finals de setmana, el dia abans de llur retorn als Estats Units, i els cinc dies podien reduir-se a quatre. La va prémer una mica més contra seu mentre amb l’altra mà li alçava la cara.

—Vine, doncs —féu.

—No, Daniel, és inútil.

—I te n’aniràs així? —Ella no contestà i en Daniel afegí—: Com ets, Goldy? Deixes que t’abraci, que et besi, saps que no ens tornarem a veure…

—Precisament —féu ella.

Ho va entendre a l’acte, i per això callà. No se li havia acudit, mai no havia pensat a casar-se, però aquella nit, abans d’adormir-se, ja sol en la seva mansarda, hi reflexionà i anà regirant en el seu cervell totes les informacions que posseïa sobre Amèrica, la terra de la riquesa, la terra del poder, la terra de la llibertat… Ho asseguraven totes les dones que havia conegut temps enrera, i les paraules eren corroborades per llur capteniment: despenien sense mirar prim, no s’avergonyien de llurs afanys amorosos, es mostraven segures d’elles mateixes, com la Goldy, encara que ella fos tan diferent. Potser per això li agradava tant, perquè era diferent… Si s’hi casava trencaria amb aquella vida absurda que havia menat fins aleshores, coneixeria nous horitzons, abandonaria un món vell i perdut on ja ningú no tenia il·lusions. Hi havia pensat altres vegades, en Amèrica, i més d’un cop havia envejat les seves amants ocasionals quan hi tornaven mentre ell s’havia de quedar perquè en aquell paradís no hi entrava tothom que en tenia ganes… Potser sí, va ser la darrera cosa que es digué abans d’adormir-se.

L’endemà a la nit, l’única hora que podien veure’s degut a la seva feina, ella no va voler anar a cap cabaret i preferí baixar al Sena com aquella tarda que plovia. Hi havia d’altres parelles que deambulaven, o repenjades al parapet, contemplant l’aigua negra i xiuxiuejant-se paraules que les enardien i les obligaven a besar-se. Ells també es van besar, i després en Daniel digué:

—Goldy… no et sabrà greu?

—Sí —féu ella.

—Ens queden quatre dies, quatre nits…

Aleshores la noia denegà.

—Per què? —va preguntar-li en Daniel—. De què tens por?

—I’m not afraid —digué ella.

—Doncs per què? —insistí.

—Potser vull que em recordis —féu ella, baixet—. No vull ser com totes les altres.

—Quines altres?

—Totes les que hagis estimat.

—No n’he estimat cap més. Only you.

—Jo també t’estimo, Daniel.

—Així?

—Així, sí.

S’havien aturat i ell alçà les mans fins a la seva cara.

—I si et digués de casar-nos?

Ella va mirar-lo sense parpellejar i va recordar-li:

—I’m older than you… Et porto dos anys.

—I què hi fa, això? You will marry me?

—Sí.

—Sempre ho has volgut, oi?

—Sí. Des d’aquella nit, a la teva habitació.

—I si no t’hagués dit res?

—Me n’hauria anat.

—I després?

—Res. Un dia hauria contat als meus néts que a París vaig conèixer un noi…

—I que no vas voler dormir amb ell…

—No, això no —digué la Goldy—. Abraça’m, que tinc fred.

I en Daniel va obeir-la, com a ella li agradava d’ésser obeïda. Sempre seria una mica així.