La xafogor continua enganxada en l’aire i en arribar a l’aparcament torno a sentir-me les aixelles humides. La capa de núvols que cobreix el cel no s’ha mogut, sembla encara més baixa, més opressiva. A l’Eda, però, se la veu fresca i jove, instal·lada darrera el volant del descapotable on seu amb la portella oberta. Em deixo caure al seu costat, amb l’americana sobre els genolls.

—Ja sóc aquí —dic—. Per què tants misteris?

—Potser sí que no calia —reconeix—. Al capdavall…

Mou les espatlles i somriu amb una expressió vaga abans de tornar a enseriosir-se. Jo li miro l’inici de les cuixes per on s’ha enfilat la faldilla i pregunto:

—De què es tracta?

—Hem d’anar a una festa on coneixeràs una noia. Els cinc-cents dòlars són perquè te l’enduguis a dormir amb tu.

Em quedo bocabadat, naturalment, i sense adonar-me’n cerco el paquet de cigarretes.

—Què li passa? És vella, lletja, coixa o geperuda? —faig.

—Oh, no! —protesta ella—. És força bonica, em penso que t’agradarà.

—I li cal pagar-se un home?

—No et paga ella, sinó jo.

—Explica’t —torno—. És una amiga teva?

L’Eda repenja els braços sobre el volant i es queda uns moments callada. La seva positura em permet novament de veure-li la tofa negra de les aixelles i em sento temptat d’allargar la mà i acariciar-li els pèls brillants i una mica humits, però en lloc d’això dic:

—Per què no et depiles?

Ella, sorpresa que li surti amb aquesta observació, acaba d’aixecar el braç i mira la taca abundant com si mai no hagués sabut que l’hi tenia.

—No sé… —diu—. Fa fàstic?

—No, és engrescador. M’agrada.

Ara la hi toco i deixo relliscar entre els dits els pèls dòcils i fins, conscient que és una carícia inèdita.

—Per què no hi anem tu i jo, a dormir plegats? —pregunto amb la veu tan natural com puc, però ella deixa caure el braç amb un moviment sec que m’expulsa la mà.

—No diguis ximpleries!

—Em penso que ens entendríem…

—Més val que pensis a entendre’t amb ella. Caldrà que miris de fer-la beure.

—Explica’t —torno—. És una amiga teva?

Ella branda el cap.

—No, no és una amiga meva. És la dona d’en Fred Cuthbert.

—I qui és en Fred Cuthbert?

—Ell i jo ens volem casar i la Doris no vol concedir-li el divorci.

Faig caure la cendra de la cigarreta i dic:

—Ja veig.

—Ens cal comprometre-la. Si podem sorprendre-la al llit amb un altre…

—Amb mi —la tallo.

—Sí, amb tu. No et creguis que és senzill. L’hauràs de fer beure —repeteix.

—Suposo que l’he de dur en algun indret determinat…

—A l’hotel Culsir. Saps on és?

Assenteixo amb el cap. És prop de Times Square i no miren prim.

—Tu deixes la porta ajustada perquè el fotògraf pugui entrar…

—I per això cobraré cinc-cents dòlars.

—Sí.

—Molt bonic. I després què passarà?

—Tindrem la fotografia i en Fred podrà aconseguir el divorci.

—Coneixes la llei penal de l’estat de Nova York? —li pregunto.

—Què té a veure?

—Molt. Defineix l’adulteri com la relació sexual entre dues persones una de les quals és casada amb una tercera persona. I la penalitat que imposa són sis mesos de presó o una multa de cinc-cents dòlars. O totes dues coses alhora, depèn del jutge.

—En teoria —objecta ella.

—En teoria i a la pràctica. M’exposo a fer un mal negoci —afegeixo, i començo a obrir la portella. Ella allarga ràpidament el braç.

—Espera!

Espero, amb l’americana penjada a la mà.

—Mil dòlars —diu.

Ha tornat a deixar al descobert la taca fosca de l’aixella jo m’empasso la saliva.

—Mil dòlars i tu —dic.

Ella s’immobilitza un moment i després retrocedeix una mica cap a la seva banda de cotxe. Per damunt la seva espatlla veig una cara que ens mira des d’un altre vehicle, però quan el fito l’home defuig la mirada i engega.

—Mil dòlars —repeteix ella.

—M’hi pensaré.

—Ha de ser avui. No li agraden gaire les reunions, potser tardaríem mesos a trobar una altra ocasió.

—Hi anirà amb el seu marit?

—Sí.

—I no semblarà estrany que l’acompanyi jo i no ell?

—No. Se n’anirà aviat. Té una conferència amb uns industrials.

—Et coneix, ella a tu?

—No sap que em faig amb ell, si vols dir això.

Ho volia dir.

—I què hauries fet si no m’haguessis trobat a mi?

—N’hauria trobat un altre.

—A darrera hora? —m’estranyo. Quan no contesta, afegeixo—: T’ha fallat el que tenies, oi?

Em pensava que ho negaria, però inclina el cap i diu:

—Sí. —No deu tenir ganes d’explicar-me les raons, car abans de donar-me temps de fer-li més preguntes continua—: Si no t’agrada de dormir amb una dona borratxa, no és imprescindible que li facis l’amor. N’hi ha prou amb que us trobin al llit, despullats.

—I si no puc emborratxar-la? Jo vull cobrar per endavant.

—No. Et donaré dos-cents cinquanta dòlars. Els restants, després.

—Tots.

—No els tinc, ara.

—Quants en portes?

—Una mica més de cinc-cents.

Allargo la mà.

—Dóna-me’ls. Cinc-cents.

Ella reflexiona uns segons i, quan abaixo el braç, segueix la trajectòria de la mà que acaba per reposar en els seus genolls.

—Faré una cosa —diu aleshores—. Et donaré un taló.

—No. Cinc-cents ara i cinc-cents demà.

Agafa el portamonedes i butxaqueja mentre jo enfilo els dits cames amunt.

—No em toquis —diu.

—Escolta… Ho tens tan espès com a les aixelles, aquí?

Ella envermelleix violentament i, amb un cop, em treu la mà.

—Què t’has cregut? No sóc una puta, perquè em parlis així.

—Ets pitjor. Vens una altra dona, i sense el seu consentiment.

—I tu la compres. Té —fa, i m’allarga els diners—. Compta’ls.

—No m’has contestat —dic.

—No contesto impertinències.

Compto els diners i ella s’abaixa les faldilles sobre els genolls. Després es mouen les mans, els peus, i el motor ronca.

—Hi anem ara?

—Sí.

—Per què no passem per casa teva, abans?

Ella no contesta, atenta a la maniobra d’un cotxe que enfila el carrer.

—On vius?

—No n’has de fer res.

—Demà he de cobrar cinc-cents dòlars —li recordo—. Em cal saber on et puc trobar.

—Te’ls enviaré. Em dónes l’adreça.

—I tu la teva. Te’n podries oblidar.

—Molt bé, però perds el temps. Cada cop et trobo més antipàtic.

És cap a Townsen, en un veïnat que no em sembla gaire recomanable, i dic.

—Deu tenir diners, oi, en Fred?

—Tampoc no n’has de fer res.

—D’acord —em resigno—. Parla’m d’ella, doncs. De la víctima.

Travessem cap a Harlem pel pont del carrer 145 i anem pujant cap a la vuitena avinguda entre cases brutes i obertes, bars llòbrecs i profunds i rostres de color que miren cap al cel, esperançats.

—Ja la veuràs. Té vint-i-vuit anys, un més que jo, i és rossa. Fins ara no se sap que hagi dormit amb ningú que no sigui en Fred.

—Difícil ho veig, doncs.

—Si no fos difícil no et donaria mil dòlars —em recorda—. L’hauràs de fer beure —torna a dir.

—Ho sap, el seu marit, que anem a fer això?

—Sí.

—Més val que no me’l presentis, doncs. Aguanta bé la beguda, ella?

—Sol beure poc.

—I tu?

—No te’n preocupis, de mi.

—Aquestes aixelles un dia et costaran un disgust.

No contesta i, distretament, veig passar el bloc de St. Nicolàs Houses mentre progressem cap a Central Park, prop del qual sembla que es respiri una mica més bé. Potser és la marxa del cotxe que arrenca una alenada d’aire d’algun lloc.

—On és, la reunió?

—Al carrer trenta, prop de Broadway.

—No queda lluny del Culsir, doncs…

—No. Demana la reserva del senyor Singer. És l’habitació quaranta-dos.

—Ja veig que no t’has oblidat de cap detall —dic mentre travessem per davant del Roosevelt Memorial. Per les voreres s’arrosseguen tot de persones feixugues, capolades per la calor. Un policia es balanceja amb les puntes dels peus que li sobresurten de la vorada.

—No —assenteix—. Recorda’t de deixar la porta oberta.

—I què se suposa que he de fer quan entrin a fer-nos fotografies?

—No res. Confiem que ella estarà massa borratxa per adonar-se de res.

—És confiar molt.

Calla i, passat Central Park, enfilem Broadway Avenue on ja hi ha tot de llums encesos que semblen empènyer el dia i enfosquir-lo. L’Eda també té la cara fosca i no pronuncia una sola paraula més fins que arribem. Aleshores diu:

—Més valdrà que no te la presenti. Ja miraràs de fer-hi coneixença.

—Com vulguis. Qui la dóna, la festa?

—El senyor Willow, Max.

—I la senyora Willow?

—És solter.

Un cop dalt, trobo que ja es nota. A l’apartament hi ha massa coses que crien pols, figuretes de terracota, màscares tribals que pengen per les parets, pedres de formes curioses, quadrets minúsculs, còdols pintats distribuïts una mica pertot arreu… Una dona s’hi mataria, fent la neteja, i potser per això tot es veu una mica brut.

La festa se celebra en una gran sala que s’allarga cap a la galeria on dansen dues parelles, però la gent s’escampa per tots costats i en un dormitori veig cinc persones, dos homes i tres dones, que s’han assegut a terra, als peus del llit, i juguen una mena o altra de joc silenciós i sense objectes. Hem arribat en un bon moment, quan ningú no es preocupa dels qui entren i les presentacions són innecessàries. Així i tot conec en Willow, un home d’una quarantena, alt i prim, despentinat, dos individus més i una noia que parlaven amb ell. Tot seguit em trobo amb un vas a la mà i l’Eda m’arrossega cap a un divan on seu un xicot cama —curt amb els ulls tancats. A l’orella, em xiuxiueja:

—És la rossa que hi ha a tocar de la vitrina, la que parla amb el barbut calb.

Jo assenteixo en el moment que darrera nostre sona una veu:

—Eda, no t’havia vist!

—Hola, Mae. Acabo d’arribar.

La xicota, baixeta i pèl de panotxa, amb els braços plens de pigues, fa la volta al divan, i l’Eda diu:

—Et presento en Danny. La Mae.

—Hola —somriu ella—. Ets bon ballador?

—Em penso que sí —faig—. Si ho vols provar…

—La Mae sempre busca bons balladors —diu l’Eda.

—Ben fet. No et fa res, oi?

Uns segons després ja som a la terrassa, enllaçats. Ella sí que balla bé, i el seu cos s’adhereix al meu amb naturalitat, com si ens coneguéssim íntimament. És massa baixa per repenjar el cap sobre la meva espatlla, però el deixa caure sobre el pit i jo examino breument la nuca on els cabells s’aclareixen una mica.

—Què fas, tu? —em pregunta.

—Ara ballo.

—Que ets graciós! —riu.

Abans no pugui tornar a preguntar, dic:

—Qui és la rosseta que parla amb el barbut?

Alça el cap i mira cap dins fins que s’orienta.

—Vols dir la Doris?

—No ho sé. No la conec.

—La Doris Cuthbert.

—Per què no me la presentes?

—No t’interessarà. No balla tan bé com jo.

—Hi ha altres coses, a més de ballar —objecto, i ella torna a riure.

—Només sap parlar de llibres.

—Jo també —asseguro.

—Ah, caram! Que escrius, potser?

—Sí.

—És estrany, no conec cap escriptor que balli bé.

—És que no els coneixes tots —li dic, i vaig menant-la cap a la sala, al llindar de la qual ens sorprèn el final del ballable, gairebé immediatament substituït per un altre, car el pick-up és automàtic i renova els discos tot sol.

Quan ens hi atansem, la Doris ens mira amb uns ulls seriosos i intensos, nets de tota curiositat, i inclina una mica el cap quan la Mae diu:

—Aquí et porto un lletraferit, en Danny. —Presenta—. La Doris Cuthbert i en Jerry Parker.

—Hola —fem tots.

—Balla molt bé, tant com tu, Jerry. Em fas fer una volta?

El barbut riu:

—Si no queda més remei!

Els miro allunyar-se i després em tombo cap a la Doris.

—Sempre és tan atabalada?

—No sap estar-se quieta.

—Ballem, nosaltres?

Sembla vacil·lar un moment, però a la fi accedeix:

—Bé…

—Podríem beure alguna cosa, abans —dic aleshores.

Sobre una taula hi ha vasos, ampolles, però el gel s’ha acabat. Un individu ample d’espatlles que duu una corbata pintada a mà, assegura que a la cuina en trobarem i jo pregunto a la Doris:

—Bourbon?

—Un dit, només.

Li’n poso dos i ens adrecem al refrigerador on l’home de la corbata ens ha precedit amb un gran vas de whisky. És un aparell alt i ben proveït de fruita que remoreja discretament quan l’obrim.

—Peres! —diu ella, i n’agafa una mentre l’home de la corbata retira el congelador ple de daus de gel. El buida en un recipient de metall i me’l passa perquè el torni a omplir d’aigua. Jo no deixo de mirar la Doris que, goludament, clava mossegada a la fruita i deixa que el suc se li escorri per la barbeta. Tot d’una, comprenc que no és ben bé la mena de noia que m’ha indicat l’Eda, i ric:

—És bona, oi?

—Hum! —fa ella amb la boca plena. Després explica—: Mai no puc resistir la temptació de menjar-ne. Deu ser perquè de petita em vaig delir molt…

—Me’n faig càrrec —dic—. També jo he passat gana.

Es queda una mica sorpresa i les galtes li envermelleixen, com si l’hagués arreplegada en una postura indecent.

—Bé… —fa, i jo li allargo un mocador net perquè s’eixugi la boca i la barbeta.

Aleshores bevem. Ella paladeja el líquid amb circumspecció, seriosa com si acomplís un ritual obligat i no massa agradable, i els seus ulls em fiten per damunt el caire del got amb una mirada lenta i pensativa que sembla mesurar-me mentre glopejo el meu bourbon. L’individu de la corbata pintada fa petar la llengua contra el paladar.

—En Max és una meravella —diu—. Sempre compra el bo i millor.

Jo assenteixo distretament, per rutina, sempre mirant-la a ella.

—Un altre? —proposo.

—No. Ballem.

Mentre érem a la cuina ha arribat més gent, al dormitori on continuen entretinguts en un joc silenciós ja són set, la sala és plena de grupets que parlen en veu alta i gairebé tothom té un got a la mà. En sortir a la terrassa ja hi ha cinc parelles que dansen molt juntes, pràcticament sense moure’s de lloc, com si faltés espai.

Quan l’enllaço, ella diu:

—Aquí no en pateix ningú, de gana.

—Potser no —faig, i lentament, amb ella en braços, avanço cap al parapet d’on es domina una ciutat dura que va il·luminant-se en el capvespre boirós. A l’altra banda de carrer, un home i una dona sopen prop d’una finestra oberta de bat a bat i la taula sembla abundosa—. Potser no —repeteixo.