La Liliam despatxava en un estanc-papereria on tu solies comprar el tabac, però no vau començar a fer-vos amics fins aquell dia que, davant teu, va equivocar un canvi i el client va acusar-la de voler estafar-lo.

—Tots aquests negres són iguals —digué, mirant-te, convençut que li donaries la raó, i tu vas fer:

—Vós no us heu equivocat mai?

—És que ho fan a posta, ells. Si no els vigiles…

—Fa dos mesos que sóc client i els canvis sempre han estat bé.

L’altre et fità despectivament.

—Ja veig, un nigger-lover. O potser també en sou? —afegí en fixar-se en el teu cutis bru.

—No m’ofèn —vas dir—, però a ella sí que l’heu ofesa. Excuseu-vos.

La noia, que obria uns ulls molt rodons, començà a espantar-se.

—No, no! —va dir—. Jo…

—Excuseu-vos —vas repetir a l’home.

—Em volia estafar —digué el desconegut.

Devia tenir uns quaranta anys i era una mica més alt que tu, però se li veien uns canells prims i unes mans blanques i grassonetes que mai no devien haver donat cap cop de puny, de manera que vas avergonyir-te’n una mica quan el subjectares per les solapes de l’americana mentre li deies:

—Voleu que us faci la cara nova?

L’altre s’empassà la saliva i tot d’una semblà atordir-se.

—Està bé —balbucejà—. No he dit res.

El vas deixar anar, admirat que les coses fossin tan senzilles, i digueres:

—No ho repetiu, doncs.

L’home va esmunyir-se cap a la porta i la noia, que encara posava els ulls rodons, et mirava.

—No ho havíeu de fer —va dir—. No m’ha ofès, de debò.

—Volies estafar-lo?

—No, no!

—Doncs t’ha d’haver ofès. Dona’m un Chester…

A partir d’aquell dia sempre bromejàveu una mica i dues o tres vegades et va passar pel cap d’invitar-la a sortir amb tu, però no t’acabava d’agradar, tenia les dents massa llargues i quan reia mostrava massa geniva. I, sobretot, sempre posava els ulls massa rodons. En canvi, la seva amiga et va agradar de seguida. La hi vas veure un vespre, ja tard, i tot seguit et vas sentir atret per aquell rostre de color d’oliva i de llavis grossos que feien joc amb els ulls entenimentats. Va acomiadar-se mentre tu esperaves darrera un altre client i la vas seguir amb la mirada. Tenia un cos compacte i alhora nerviós, amb les espatlles una mica amples i uns pits que semblaven molt rodons. No vas preguntar res a la Liliam, perquè aquell dia hi havia mister Handley, l’amo de l’establiment, i va ser ell mateix qui et despatxà.

Al cap de dos dies, però, la noia era sola darrera el taulell i vas interessar-te:

—Qui era aquella amiga teva? Em sembla que vaig sentir que li deies Ruth…

—Ah, sí, vivim juntes amb una altra noia. És molt maca, oi?

—Sí. Per què no me la presentes?

—La Ruth? —s’admirà ella, i arrodoní els ulls—. El seu germà la mataria si la veia amb un blanc.

—Tan terrible, és?

Ella assentí silenciosament i tu no vas insistir. Potser ho hauries deixat córrer si no l’haguessis tornat a ensopegar a l’establiment al cap de sis o vuit dies, també un vespre que hi havia uns quants clients. Avui era a l’extrem del taulell i tu vas esperar fins que ja tothom era fora. En aquell moment ella ja s’havia adonat com la miraves i hi va correspondre amb un parell de llambregades fredes i distants, però en trobar-vos sols la Liliam va riure i digué:

—Aquí tens un admirador teu, Ruth. L’altre dia em va preguntar per tu.

—Sí? —féu la Ruth, indiferent, sense somriure.

—Em dic Danny —vas presentar-te tu.

—Ja te n’havia parlat, d’ell —va dir la Liliam—. Va fer que em demanés perdó un client al qual havia tornat malament el canvi… Te’n recordes?

—Sí —tornà la Ruth, però ara la seva mirada semblava més amical.

Va entrar mister Handley, habitualment un home tranquil i de bon tarannà, però avui semblava de mal humor, ja que va dir:

—Què és, això, una reunió?

Tots tres s’havien aplegat al final del taulell i la Liliam va desplaçar-se de pressa mentre la Ruth feia:

—Me’n vaig, jo. Bona nit. —Et va mirar i repetí—. Bona nit.

Tu vas demanar a la Liliam:

—Un Pall Mall, avui.

Vas pagar i sortires ràpidament, però ella encara no havia tingut temps de travessar el carrer quan et posares al seu costat.

—No t’he contestat la bona nit, de primer —vas dir, i la Ruth et mirà—. Vols beure alguna cosa?

—No, gràcies.

—A la cantonada hi ha un bar on sempre tenen discos nous i l’ambient és agradable —vas afegir quan ella començà a creuar la calçada.

—No insisteixi, mister.

—Em dic Danny —vas recordar-li—. Parla’m de tu.

—No hi estic acostumada.

Vas escurçar el pas quan ja éreu arran de l’altra vorera, i ella es mig girà.

—Per què aquesta hostilitat? —vas preguntar-li.

Ella callà, amb la vista desviada.

—No facis com ells —vas dir-li.

—Ells?

—Sí. Com tots els que pensen en termes de blanc i negre. Ja va dir-me la Liliam que tens un germà que et mataria si et veia amb un blanc.

—No havia d’haver dit res.

—… però no sembla que corris gaire perill —vas afegir. Tot d’una et senties molestat—. Gràcies per haver permès de parlar-te.

Vas inclinar el cap en una breu salutació i vas separar —te d’ella amb dues gambades llargues, però aleshores la Ruth féu:

—Esperi…

Et vas aturar en sec i repetires:

—Em dic Danny.

—Danny —digué ella.

Éreu l’un davant de l’altre, aturats en plena vorera, i els transeünts us fregaven sense que tu te n’adonessis.

—No sóc… —començà la noia, i es mossegà els llavis. Després redreçà ferament el cap—. Oi que no ho puc dir: no sóc orgullosa?

—Per què?

—No tindria sentit.

—Et deuen haver fet molt de mal —vas dir tu, i vas agafar-la pel braç—. Vols beure alguna cosa? —vas repetir.

Ara et va seguir sense protestar i vau tornar a travessar el carrer cap a l’altra cantonada, on hi havia el bar d’en Ralph, un home que, com t’explicà un dia, ja n’havia tingut cinc i sempre hi havia fracassat, cosa que pel que es veu no el descoratjava. Avui no hi havia bona música, però en canvi hi vau trobar un individu que desmuntava la jukebox, espatllada. L’ambient, de tota manera, continua essent agradable amb aquells racons penombrosos que podien il·luminar-se a voluntat i als quals ella va preferir una taula de primer terme en adonar-se que en Ralph us acollia amb un somrís i fent l’ullet.

Hi vau restar dues hores i l’endemà vas anar a esperaria a la sortida del taller on treballava, però després ja no la vas veure fins diumenge. Vau passar la tarda a Coney Island amb les seves dues amigues i, a la tornada, va dir —te:

—Què vols, Danny? Què busques?

Mai no havies vist uns ulls tan tristos i li vas prémer la mà sense paraules abans que afegís:

—Què puc donar-te?

—No ho sé, Ruth, no pensem —li vas contestar.

L’endemà, espontàniament, et va dur al pis que compartia amb la Liliam i la Jenny i va despullar-se sense que li ho demanessis. Tenia uns pits rodons com t’havies imaginat, amb uns mugrons molt vermells i sensibles, i les anques eren suaus sobre les cuixes llargues. Us vau estimar tendrament i, després, amb una violència estranya, com si aquell inici fos un final. Però no ho era, no ho vas consentir, car quan va dir-te:

—No tinc res més… —tu afirmares:

—Sí.

Li vas tocar els pits, ara sense desig, i vas prémer la cara contra la seva.

—Mai no he necessitat a ningú com a tu.

I potser eres sincer. Compartíeu la mateixa estranyesa i el mateix desconcert davant un món que no era el vostre. Ella plorava.