Aleshores encara t’entenies amb la Ruth i, regularment, acudies al banc a fer els teus modestos dipòsits. Per atzar et vas trobar amb en Compton, que continuava essent veí de la Goldy, i vau entrar en un bar a beure una cervesa. També era un dia molt calorós i tots dos teníeu la cara lluent de suor. Et va parlar d’ella i del teu fill que ja tenia cinc anys i, vagament, vas sentir el desig de veure’l, una mena d’enyorança que després et passaria però que en aquell instant et feia sofrir.

—És un noi molt eixerit —va dir en Compton—, però el vell el consent massa.

No ho va aclarir del tot, però et semblà comprendre que ara el pare de la Goldy devia viure amb ella. No tenia res d’estrany, l’home ja començava a ser vell, ella era filla única i tots dos s’havien entès sempre relativament bé a despit que l’home mai no aprovà del tot el seu matrimoni amb un estranger. Ara ja feia temps que ella li havia donat la raó.

En deixar el bar, sense haver al·ludit ni una sola vegada en Morgan, vas tombar cap a la Primera Avinguda i, a peu, te les emprengueres cap a les Roosevelt Houses; el banc era una mica més enllà. En acomiadar-vos, en Compton va dir-te:

—Ja ens tornarem a veure.

I tu:

—Naturalment.

Però sabies que podien passar anys abans de coincidir de nou, que fins era possible que no coincidíssiu mai més. Us movíeu en veïnats diferents, en ambients que no servaven cap contacte. Nova York no era una ciutat, sinó un món que contenia dotzenes de mons entre els quals només hi havia contactes fortuïts, casuals. T’hi podies perdre de vista com en una jungla.

Al banc vas haver d’esperar-te. Una de les dues finestretes on hauries pogut fer el dipòsit era tancada, no saps per què, i a l’altra hi havia cinc o sis persones. Però no tenies cap pressa i dins l’edifici climatitzat es respirava més bé que al carrer, on dels paviments s’alçaven onades ardents i espesses que rebentaven en plena gargamella dels transeünts.

Vas encendre una cigarreta i et repenjares a la taula carregada d’impresos que hi havia en un costat, a la dreta, on un home calb i orellut omplia diligentment tot de papers. Et vas quedar mirant la seva mà àgil i de dits llargs i peluts, i per això no els vas veure entrar. Però probablement tampoc no t’hi hauries fixat, al capdavall eren cinc individus corrents i vestits com tothom que no cridaven gens l’atenció. A més, no devien entrar plegats. La primera notícia de llur presència la vas tenir quan un d’ells cridà:

—Tothom de cara al taulell! Si fan bondat no els ha de passar res.

Després vas adonar-te que un dels homes s’havia quedat prop de la porta i que els tres restants eren a l’altra banda de la separació de fusta darrera la qual treballaven els empleats que s’anaren arrenglerant cap al fons, amb el director que havien tret del seu despatx. Vas especular que un dels atracadors hi devia haver penetrat fent-se passar per un client, però aleshores el capitost ja us reunia tots cap un extrem. Va entrar algú, una dona encara jove que obrí molt la boca en trobar-se amb la pistola de l’individu que vigilava la porta, però no cridà. Mansament, va reunir-se al grup.

Les cerveses, perquè n’havíeu fet dues, devien haver-te pujat una mica al cap, o potser estaves impressionat, perquè tot d’una t’adonares que ho veies tot com a través d’una placa de vidre una mica bruta que, sense desdibuixar res, allunyava l’escena que tenia lloc i a la qual participaves passivament, prop del senyor calb i orellut que encara tenia la ploma a la mà.

Era de creure que els esdeveniments es desenvolupaven amb rapidesa, com en una pel·lícula, però a tu tot et semblava terriblement lent i fins trobaves maldestres els gestos dels homes que s’havien fet obrir una caixa dreçada al fons de tot i n’anaven retirant plecs de bitllets que col·locaven en dues grans bosses com les que solen dur els mariners, si bé eren més petites.

Duies els diners a la butxaca i confiaves que no t’escorcollessin. No havien escorcollat ningú ni us havien fet aixecar les mans, de segur perquè hi havia tot de finestres per on l’interior del banc era visible des del carrer. A algú podia estranyar-li veure set o vuit persones amb les mans alçades. Tot plegat era molt diferent de com t’havies imaginat un atracament. L’única cosa que semblava totalment ortodoxa era l’hora que havien escollit. Faltaven uns minuts per tancar i l’individu que continuava prop de la porta no tindria gaire feina; ja no era d’esperar que entressin més clients.

L’ensopegada va venir de dins mateix. Tampoc en aquest cas no vas veure el començament de l’acció, de totes maneres. T’havia passat desapercebuda l’arribada dels homes i aleshores et vas perdre la correguda de l’empleat. No vas mirar fins que la veu bramulà:

—Quiet!

L’home ja era prop del taulell, sota el qual devia haver-hi el timbre d’alarma, però s’havia tornat a aturar i tenia les mans aixecades tot i que ningú no li ho havia ordenat. Al capdavall, tot i la seva audàcia, era més prudent que l’home calb. Ningú no ho hauria dit en veure-li aquella cara esgroguissada i de trets abandonats, sense fermesa, però devia ésser un valent, car en adonar-se que l’individu de la pistola desviava l’arma mentre es girava cap a l’escrivent, va tombar-se, s’abalançà endavant i mentre l’home de la porta exclamava:

—Compte! es deixà caure al seu damunt amb la mà allargada cap als dits que sostenien l’arma. Fins aleshores no vas veure que era més alt que no t’havia semblat, potser perquè l’altre era relativament menut. L’hauria dominat, n’estàs segur, si no hagués sonat el tret.

Els tres individus de dins van saltar el taulell, l’home orellut s’immobilitzà uns segons, el de la pistola es girà i alçà l’arma per colpir-lo, dos o tres dels empleats arrencaren a córrer i tot d’una va disparar-se el timbre d’alarma. Aleshores ho vas fer. Com un jugador de rugbi, vas llançar-te contra les cames del capitost quan la pistola ja colpejava el crani de l’orellut. Vau caure tots tres i va sentir-se un altre tret, corregudes i crits que l’udol de la sirena mig apagava. Tot de mans acudiren en auxili teu i en alçar-te vas veure que el pistoler tenia la cara plena de sang. Algú, encara el pegava.

Més enllà del taulell hi havia un segon grup format pels empleats reunits entorn d’alguna cosa invisible, i un d’ells s’havia agenollat. Un altre home passava pel final de la separació, on una fusta s’aixecava, i el vas seguir. Ningú no protestà, l’altre costat de taulell havia deixat d’ésser un indret sagrat, prohibit, precisament perquè un xicot jeia a terra. Tenia un petit forat sobre els ulls, entre les celles poblades. Gairebé no li sortia sang, però era mort.

Quan vas inclinar-te un dels seus companys es redreçava i digué sense adreçar-se a ningú en particular, com si continués una frase l’inici de la qual tu no havies sentit:

—… i tot just feia un mes que era casat…

Però aleshores el local ja s’havia omplert de policies i en mirar cap a la porta vas veure que s’enduien l’individu que havia donat les ordres i que, al teu entendre, era el capitost. Al calb de les orelles grosses no devia haver-li passat res que no tingués esmena, car era dret, més blanc que mai, probablement perquè el cop de pistola li havia encetat la pell i tenia tot el crani rosat. Vas trobar estrany que somrigués.