(La waiting, com li deien tots familiarment, es preuava de comptar amb els clients més distingits de la ciutat, però mister Carfi devia patir de deliri de grandeses, car ni ell ni els altres membres del servei no havien mai ficat els peus en una casa verament senyorial.

Tots eren gent de pretensions, això sí, i alguns tenien diners llargs, però en general els mancava veritable distinció i fins i tot en Daniel s’adonava que no sabien tractar el servei. Les mestresses es mostraven inquietes i nervioses i bona part del seu treball consistia a tranquil·litzar-les amb l’assegurança que tot aniria bé. Algunes, les pitjors, pretenien que tota la vida n’havien tingut, de criat, i el tractaven de Danny amb l’oculta intenció de fer creure als més ingenus que formava part del personal de la casa al costat de la criada o de la cuinera d’ocasió.

Ell preferia aquelles cases on el menjar venia de fora, car amb les cuineres s’hi entenia malament, totes eren dones molt saberudes que, per poc que badés, li donaven consells, i això sempre l’havia impacientat. En canvi, rarament tenia conflictes amb les cambreretes joves i impressionables amb les quals menjava a la cuina després d’haver servit el cafè i els licors. Aleshores es repapava en una cadira i els mostrava la destresa amb què pot trinxar-se un pollastre o desossar un peix, totes les habilitats que havia après al local de monsieur Duchamp i que decidiren mister Carfi a llogar-lo quan acudí al waiting en resposta a un anunci que demanava personal bregat i de bona aparença.

Els mateixos comensals l’observaven amb atenció quan oficiava prop d’ells i més d’un cop, abans de retirar-se, havia de tenir una sentada amb l’amo o la mestressa desitjosos d’instruir-se en el seu art, i ell sempre els complaïa amb paciència perquè en aquests casos solien mostrar-se extraordinàriament generosos. De fet, no n’hi havia cap que s’hi mostrés, d’avar. Insegurs, preferien pecar per excés que per defecte. És clar que la feina era llarga i tediosa, hi havia menjades que es perllongaven durant tres hores i, si per atzar ensopegaven un tema de conversa interessant, les sobretaules eren interminables.

Preferia més les festes, els balls amb bufet on només li calia assegurar una mena de servei simbòlic i vigilar que no s’acabessin les begudes gelades. Més que mai, en aquestes ocasions, la seva presència era fruit de la vanitat dels amfitrions. Un cambrer sempre vestia.

Ben diferent era el cas si un hotel o un restaurant sol·licitaven els seus serveis. S’esdevenia rarament, però de vegades anaven escassos de personal i ells reforçaven la plantilla de l’establiment. Dos cops va poder assistir, gràcies a aquesta circumstància, a reunions d’homes sols en les quals no faltaven presències femenines que les mullers dels sarauistes no haurien aprovat. Totes dues vegades hi van haver contorsions i remenaments d’anques sobre la taula, falses danses del ventre i savis despullaments que tots aplaudien, congestionats i lúbrics. Les noies els permetien tota mena de llibertats i convenien cites per després, en llocs més discrets. Els qui s’havien quedat sense parella i volien continuar la festa, acudien al grum o al porter que treien la llibreta on apuntaven els números de les call-girls.

Les festes de caràcter familiar, naturalment, eren més serioses, però tampoc no faltaven parelles que es perdien pel jardí de la casa si n’hi havia i, de tornada a la llar, els ocupants dels cotxes no eren sempre exactament els mateixos que hi havien viatjat a l’anada. Ell, en la seva condició de servent, restava al marge d’aquestes facècies i només una vegada va veure’s compromès amb la cambrera que se’l va endur a la seva habitació. Normalment, eren noies més entenimentades que no hauria esperat i, pel restant, ell preferia evitar-se embolics. Mister Carfi, home d’experiència i que en això tocava de peus a terra, sempre els advertia:

—I vosaltres, passi el que passi, de pedra!

De tota manera, des del seu lloc, les temptacions no eren grosses, i ell, quan acabava, estava massa cansat perquè li abellís un llit compartit. Hi havia companys que, confidencialment, contaven aventures inacabables que haurien fet botar a mister Carfi, però la seva experiència li demostrava que el fabulaire abundava més en imaginació que en sentit comú. Les noies de les reunions d’homes sols eren professionals que tenien el caprici a la butxaca i les casades de les festes particulars es movien dintre un cercle d’amistats més que satisfactori. S’arronsava doncs d’espatlles i quan tenia un vespre lliure se n’anava a veure la Ruth.

La noia no va saber mai que la col·locació l’havia deixada per ella i el va creure quan li digué que començava a trobar que fer de criat era una cosa poc digna. Li devia semblar una idea ben natural en un blanc, a ella que procedia del sud. Ell se’n va doldre una mica, però no podia pas contar —li que mister Carfi l’havia cridat al seu despatx per sortir— li amb aquesta pregunta:

—Em vau dir que éreu casat… No deu pas ser amb una persona de color?

—La meva dona i jo vivim separats. I és blanca.

—Això em tranquil·litza —digué mister Carfi—. Ahir, quan us vaig veure de bracet amb aquella noia… No vull immiscir-me en la vida privada del meu personal —aclarí—, però no se us ha acudit que hi ha clients que poden posar objeccions si els envio un cambrer que es manifesta públicament amb una persona de color?

Era ridícul i, fet i fet, mister Carfi ja havia ensenyat l’orella altres vegades, de manera que en Daniel va dir-li:

—Sigueu clar. Us molesta a vós.

—Bé —concedí l’home—, no m’agrada. Servim les millors cases i estem obligats a observar un cert decòrum…

—I què hi ha d’indecorós en això de passejar-se amb una persona de color, com dieu vós?

—No sembla propi… —començà—. Ja sé que hi ha homes així, que les prefereixen a les blanques, però confio que vós…

—Jo prefereixo persones, mister Carfi, no colors. La Ruth és una bona amiga meva. No em voleu pas suggerir que la deixi?

—Públicament —féu l’home—. Públicament no us hi heu de deixar veure en aquesta… diguem en aquesta actitud d’intimitat.

Ell va procurar mantenir-se serè, però es mostrà enèrgic:

—Senyor Carfi, esteu satisfet del meu servei?

—Sí. No hi ha res a dir, mai no he tingut cap queixa. Sí.

—Doncs és l’únic que us he venut o llogat.

—No us ho heu de prendre així, Bastida…

—Som criats —el va interrompre ell—, no funcionaris del cos diplomàtic.

—Reflexioneu-hi —digué el senyor Carfi—, i veureu com la vostra actitud ens perjudica a tots plegats.

No va acomiadar-lo, naturalment. No s’hi atreví a desgrat d’uns prejudicis racials ben arrelats, però a partir d’aquell moment en Daniel observà una discriminació de tracte. L’home semblava evitar de confiar-li serveis importants, de compromís, se succeïren dues o tres queixes que devia inventar-se de cap a peus i anà deixant-lo una mica de racó. Tot d’una, era com si la feina hagués minvat i hi hagué una setmana que només treballà dos dies. El mateix senyor Carfi se’n devia perjudicar, ja que al capdavall li pagava un sou, però potser l’home s’havia imaginat que era la manera més apropiada de reduir-lo. Va equivocar-se.

Tres setmanes després, en Daniel li comunicà que se n’anava. No se’n va sorprendre gens, però digué:

—És llàstima, Bastida, que per un malentès…

—Quin malentès?

L’home va defugir la qüestió.

—Aquí us defensàveu bé i em sembla que el tracte…

Ell el va tornar a interrompre:

—No, senyor Carfi, el tracte no és just. Per això me’n vaig. De malentès no n’hi ha cap.

—Com vulgueu. Però és llàstima —tornà.

En Daniel tenia ganes d’escopir).