El bar de l’Owen ara s’ha animat una mica, tres homes seuen en una tauleta i n’hi ha dos més al taulell. Prop del ventilador, on he begut els dos whiskies una hora abans, una noia xarrupa una copa de menta.

—Altre cop per aquí? —s’estranya ell.

—Ja ho veus.

—I la Jane?

—Se n’ha anat a Kingston amb l’amo.

—Mala sort.

—Mala sort —assenteixo—. Et volia demanar una cosa…

Abans que tingui temps de dir-li-ho, però, s’ha d’allunyar cap un dels homes que fa dringar una moneda sobre el taulell i jo espero a dos tamborets de la noia que ara encén una cigarreta i projecta el fum al seu davant, en un brollador recte, car el ventilador gira cap a l’altre costat.

Els homes que seuen a la taula tenen un paper davant i un d’ells fa tot d’explicacions a les quals els seus companys assenteixen amb el cap. Sembla un plànol i se m’acut que potser projecten d’assaltar un banc. No hi fa res que vagin relativament ben vestits i que facin cara de persones decents.

—Què em deies?

L’Owen ha tornat prop meu i gairebé no s’adona que, per costum, passeja el drap pel taulell. Tots ho fem.

—Et volia demanar una cosa —repeteixo, i abaixo la veu—. Vaig una mica curt de diners, en aquest moment… Em podries deixar deu dòlars?

Ell es redreça lleugerament i s’agafa un llavi amb l’altre abans de preguntar:

—No són molts?

—Te’ls tornaré —dic.

—Ja ho sé. No sé si hi són, a la caixa, deu dòlars…

Sempre ha estat una mica estret, en aquestes coses, però sap que no me’ls pot negar des d’aquell dia que, a Los Angeles, vaig perdonar-li’n cinquanta que havia perdut imprudentment en una partida de pòquer.

—Mira-ho —faig.

S’allunya de nou, i aleshores m’adono que la noia em mira. He parlat discretament i el ventilador fa una mica de soroll, però potser ens ha sentit, perquè és una mirada encuriosida i vagament somrient. Per primera vegada li veig la cara i m’adono que deu ser llatina, possiblement sud-americana. Veig que agafa la cigarreta amb l’esquerra, com un home.

—No en tindràs prou, amb vuit? —diu l’Owen, que ja ha fet arqueig—. Si te’n dono deu em deixes molt just.

—D’acord, vuit. Miraré de tornar-te’ls demà —faig, tot i que no tinc la més petita idea d’on els podré treure.

Me’ls passa dissimuladament, com si fos un secret vergonyós, però la noia continua esguardant-nos i no es perd ni un detall.

—Ara dóna’m un whisky —dic.

Ell se sorprèn una mica i branda el cap reprovativament, sense atrevir-se a protestar.

—I posa-hi una cervesa, també —afegeixo.

Palpo el paquet de cigarretes, on ja només en queden tres, i me’n poso una a la boca. Un encenedor peta prop meu.

—Foc?

—Ah, sí! Gràcies…

És la sud-americana que s’ha inclinat sobre el taulell i jo encenc sense treure-li els ulls de la cara. No m’havia imaginat que busqués. No en té els gestos ni l’aspecte, però mai no se sap. Li faig vint-i-cinc o vint-i-sis anys i li trobo el rostre una mica exòtic, com si tingués sang índia. Sembla que ha de ser més aviat alta; sota les faldilles que tiben se li dibuixen unes cuixes plenes i llargues i el pit és abundant.

—Gràcies —repeteixo, i ella em somriu sense contestar.

L’Owen em serveix el whisky i la cervesa i diu:

—Quan te n’has anat n’ha entrat un que hi era, al Vietnam…

—L’han llicenciat?

—Hi va perdre una cama.

—Se n’ha sortit bé —dic jo—. I què explica?

Mou les espatlles.

—No res. No en volia parlar.

Es desplaça cap a l’altre extrem, on s’instal·len dos homes i una dona que acaben d’entrar i jo torno a girar-me cap a la noia. El ventilador li aixeca un ble de cabells, però no sembla que s’hi amoïni, ella.

—Cubana? —pregunto a l’atzar.

—No, peruana.

—No m’he equivocat de gaire —dic.

—Déu n’hi do! —riu ella.

Té unes dents petites i blanques, i em quedo mirant-les-hi.

—Tu ets espanyol, oi?

—Català.

—De Barcelona? El meu marit era de Saragossa.

—És mort? —pregunto.

—No, no! Ens vam divorciar.

—Jo també ho sóc. Em dic Danny.

—Jo Eda.

—Que tal, Eda?

—Que tal, Danny? —riu.

Bec un glop de whisky i un glop de cervesa i després continc l’eructe que em puja a la boca.

—Owen! —crido—. A veure si em portes un entrepà. De pernil.

—Ara.

Ella salta del tamboret i la veig adreçar-se a la cabina telefònica que hi ha al costat dels lavabos. Com em pensava, és alta i ben feta, potser amb una mica massa d’anques. Quan l’Owen s’atansa, li pregunto:

—La coneixes?

—No. No t’emboliquis.