En sortir de la dutxa comprenc que no he avançat gran cosa perquè m’he de tornar a posar la roba suada que ara trobo que fa fortor. Sempre em dic que em caldria tenir ni que només fos una camisa de reserva a l’apartament, però després me n’oblido i cada vegada passa el mateix. Em pentino amb quatre cops de pinta davant el mirall una mica entelat i tot seguit surto a la saleta.

—Encara no ha vingut?

La Dorothy seu al divan amb les cames replegades sota el cos i fulleja l’exemplar de «Time» que hi havia sobre la tauleta quan hem entrat al pis.

—No, noi.

—Tornaré a telefonar al despatx.

Sé que és inútil i mentre travesso la peça penso en la quantitat d’accidents que hi ha cada dia a la ciutat, però aleshores, quan anava a agafar l’aparell, el timbre es dispara tan sobtadament que gairebé m’espanta. Com que no pot ésser per a mi, ja que ningú no sap que sóc al pis, em giro cap a la Dorothy, però ella no es mou. Allargo la mà.

—Digui?

—Dan?

—Sí… —Tot d’una identifico la seva veu i, excitat, gairebé crido—: Jane! Què t’ha passat?

—Sóc a Kingston… —comença ella, però jo la tallo:

—A Kingston? I què hi fas?

—Si em deixes parlar… Hi he hagut d’acompanyar el senyor Morris i no tornarem fins demà al vespre.

—I què carall se us hi ha perdut, a Kingston?

—A mi, res. Al senyor Morris. Es tracta d’uns contractes importants i ha decidit el viatge una mica precipitadament…

—Podies haver telefonat.

—Ja ho he fet. De primer al laboratori, d’on la Dorothy ja se n’havia anat, i després al pis.

—He sentit el timbre —dic en recordar que trucava quan he tornat del bar de l’Owen—. Devies ser tu. Però jo era al replà perquè la Dorothy encara no havia arribat.

—Em sap greu haver-vos deixat plantats, però tampoc no ho hauríem pogut fer, això. Vull dir jo.

—Ja ho sé —li contesto—. Fins ho he dit a la Dorothy.

—Si se m’ha avançat! —exclama ella.

—He vist el pessari.

—Mira que ets xafarder! On és, la Dorothy?

—Aquí. Hi vols parlar?

—Li diré hola —riu ella.

La noia ha avançat fins a tocar meu i només em cal allargar-li l’aparell mentre dic:

—Ja ho has sentit. És a Kingston.

Ella assenteix amb un petit parpelleig i, de cara al telèfon, fa:

—Jane… Sí, és clar… Una mica anguniós —somriu—. A l’hora de costum… No, nosaltres sols no… Ens podem esperar… Sí… Que et diverteixis! —riu—. Ja ho sé… Fins demà, doncs. Te’l torno a passar.

Quan agafo de nou l’aparell, dic:

—Et costarà una fortuna, aquesta crida.

—Paga el senyor Morris, no t’amoïnis… Deia a la Dorothy que si voleu provar-ho vosaltres, ja que teniu la droga…

—No corre cap pressa. T’esperarem. Vull dir que ens esperarem que et passi això. I si aleshores li ve a ella, esperarem també que se li acabi —comento faceciosament. Però a la Jane no li deu haver agradat perquè em pregunta:

—No deus pas haver begut?

—No. Per què?

—Ja saps que aquests comentaris em molesten.

—Em sembla que no he dit res. Només que…

—No cal que ho repeteixis! —Però aleshores canvia de to—. Estàs enfadat, oi?

—Com, enfadat?

—Amb mi. Perquè he hagut d’anar-me’n.

—No. Ja sé que treballes. Segur que torneu demà?

—Sí, a les sis ja serem aquí.

—T’esperaré al Gori Club, doncs. D’acord?

—Sí. I ara penjo… Recorda que t’estimo, Dan.

Fa petar els llavis, simulant una mena de petoneig.

—Jo també, Jane. Fins demà.

La Dorothy s’ha tornat a asseure al divan i m’instal·lo al seu costat.

—Ja veus, ho haurem de deixar per un altre dia… Què farem, ara, tu i jo?

—No res. Què hem de fer?

—Podem sortir a sopar plegats i després, si vols, ens ficarem en algun espectacle. És a dir… —afegeixo, car tot d’una recordo que no tinc prou diners, em deuen quedar un parell de dòlars—, no estic gaire bé de butxaca, però potser tu em faràs un petit préstec.

Ella riu.

—Ni pensar-hi! Ja els conec, jo, els teus petits préstecs. Després, no tinc ganes de sortir.

—Ens quedarem aquí.

Però ella mou el cap, s’aixeca.

—Tu, no.

—Per què?

Ha deixat la revista sobre la taula i, amb la mà encara allargada, s’entregira.

—Perquè tinc ganes d’estar sola —diu simplement.

La fito una llarga estona, i ella continua en la mateixa posició, un ull parcialment cobert pels cabells que tornen a penjar-li davant la cara.

—Mai no m’has trobat gaire simpàtic, oi?

—Sí. A la teva manera ets molt simpàtic. Comprenc que la Jane estigui tan encapritxada. No ho aprovo, però…

—Ja sé que no t’agrada que dormim junts —la tallo.

—No n’he de fer res. Un dia potser li sabrà greu.

—Si abans ja havia dormit amb d’altres! No és com tu, que et fa por.

M’aguanta la mirada, una mica desafiadora, però em sembla que li costa un petit esforç.

—No em fa por —diu—. No vull, i prou.

—Per això se’n van anar en Harriman i en John, oi?

Ella calla, i jo deixo perllongar una mica el silenci abans de dir:

—No és corrent que una noia de vint-i-un anys encara sigui verge.

—N’hi ha moltes.

—No en conec cap. Vull dir noies ben fetes i normals… Potser no ets normal —afegeixo aleshores—. Què et passa, Dorothy?

—No em passa res. Què m’ha de passar?

—No ho sé, per això ho pregunto. —M’aixeco lentament i me li atanso, sense tocar-la—. No t’has fet psicoanalitzar mai?

—Tu, t’hauries de fer psicoanalitzar —replica ella amb una duresa apassionada—. No en tens prou amb la Jane?

—I si ara m’interesses més tu?

Deixa escapar una rialla entre burleta i ressentida i redreça més el cap.

—Perquè la Jane no hi és, no és això?

—No. Quan hi és, també.

—No t’esforcis, que no en trauràs res.

—Potser no, però això no em priva que em facis patir.

—Patir? —s’estranya, i la mà s’alça fins als cabells que rebutja enrera.

—Sí. Com patim quan veiem una persona amb un defecte…

—Estàs ximple!

—No. Escolta… —allargo la mà cap a la seva—. Vine, seu.

—Estic bé així —protesta ella, i s’allunya cap a l’altra banda—. És bonic, que em comparis amb un esguerrat.

—No et comparo amb res. Seu —insisteixo—. És ridícul que ens quedem un a cada costat de taula.

—Tot això no li agradaria, a la Jane —diu.

—Potser no. Ens ha d’agradar a nosaltres, a tu i a mi. Escolta, Dorothy, no et pensis que et vull fer un favor…

—Ja t’ho dic, ets ximple! —torna ella.

—Un home que vol una dona, no ho és mai, de ximple.

I menys encara si ella també el vol.

—Jo no et vull.

—No ho sé. Potser t’ho penses.

Ella respira a fons i tot seguit les paraules se li atropellen als llavis:

—De totes les persones presumides, insolents i pagades d’elles mateixes que he conegut…

Però no acaba i es queda panteixant, com si hagués fet un esforç. Jo espero una mica i dic:

—Pots insultar-me, si això et tranquil·litza.

—No ho entenc —diu aleshores, i, espontàniament, es mou cap al divan, s’hi asseu—. Ets un perdut, un gandul i un aprofitat i et penses que jo…

—Només he dit potser —li recordo.

Ella m’escup:

—Però no veus que m’insultes?

Em deixo caure al seu costat, amb les mans penjant entre els genolls i, sense mirar-la, dic:

—Em pensava que no em menyspreaves.

—No ho sé —fa ella, baixet.

—Ho has dit.

—Sí.

Ens quedem callats i ella també va inclinant-se endavant, amb els colzes clavats a les cuixes. Després mou el cap.

—Què penses? —li pregunto.

—No res.

—Sí.

—Et dic que no.

—Com vulguis.

—No tens cap dret sobre els meus pensaments.

—No ho he dit pas.

—Ni sobre res meu.

Ho ha assegurat amb una mena de ràbia continguda que m’obliga a fixar-me en els seus llavis entreoberts i en els ulls que parpellegen dues vegades, incòmodes. Reposo la mà en el seu braç i dic:

—En aquest moment, sí.

—Mai —fa ella.

Passejo els dits braç amunt i mormolo:

—Em desitges.

—I què? —fa ella, sense negar-ho.

Recula una mica el cap quan avanço el meu, però aconsegueixo d’arribar a la seva boca que sembla acollir-me abans de tancar-se i fugir.

—No… —diu.

—Em desitges —repeteixo.

—Treu les mans —em mana, i aleshores m’adono que li empresonava els pits—. No vull que em toquis. No sóc la Jane, jo —i s’incorpora violentament—. Deixa’m!

No intento de perseguir-la, sinó que em quedo al divan quan torna a aturar-se a frec de tauleta.

—Veus com no ets normal? —li dic—. Què faràs, ara?

—Vés-te’n. Vull estar sola.

—I així et podràs masturbar tranquil·lament, oi?

La mà s’alçà, irada, però no arriba a fregar-me la galta perquè li subjecto el braç mentre em redreço ràpidament.

—No és això?

—Ets repugnant!

—Tu, ho ets —replico amb la cara contra la seva—. De què tens por? De quedar-te prenyada? O potser et va violar algú quan tenies dotze anys?

Ella deixa caure els braços al llarg del cos, amb un gest desmaiat que es reflecteix en l’expressió de la seva cara. Quan torna a parlar, té una veu normal, però més trista.

—Tan important, és?

—Important? —m’estranyo—. Què vols dir?

—Sí —prossegueix com si parlés per ella mateixa—. Deu ser molt important quan ets capaç d’insultar-me, de suposar-me vicis, perquè no vull dormir amb tu. El carrer és ple de noies…

—Però et vull a tu, Dorothy…

—Si hi hagués la Jane dormiries amb ella; com que no hi és, vols dormir amb mi. I, si pot ser, amb totes dues. No t’adones que és humiliant?

—Humiliant? Què té d’humiliant que un home vulgui una dona?

Ella branda el cap i després s’ha d’empènyer els cabells enrera.

—No, no te n’adones.

—I tu no t’adones que amb aquesta actitud ho seràs fins que et moris, de verge?

—Et sap greu? —pregunta amb un pèl d’ironia—. T’obsessiona, oi, això de la meva virginitat? Però ja estic cansada de parlar-ne —afegeix durament—; no n’has de fer res.

—Quan em desitges, sí; és afer meu.

—Vés-te’n, Danny.

—Escolta, Dorothy… —dic, i li passo el braç per la cintura per tal de prémer-la contra meu—. Ens estem portant com dues criatures quan tots dos sabem que en el fons…

—No sabem res. I deixa’m! —crida mentre prova de rebutjar-me—. Deixa’m d’una vegada! No t’hauria esperat a tu… No em toquis —s’enfada quan amb l’altra mà l’engrapo per les natges, i aleshores, tot d’una, replega el genoll i em colpeja l’entrecuix.

El dolor m’obliga a alliberar-la i em plego una mica, amb les mans sobre els genitals. Ella em mira, des de l’altra banda d’habitació, on ha corregut, i tot d’una és com si em caigués una bena dels ulls: m’he captingut com un ximple i és veritat que ella no ho vol, que és diferent de les altres. Per això no m’enfado i, quan el dolor minva, dic:

—Dorothy… Vols que tornem a començar?

Ella no m’entén i la sorpresa li fa obrir els ulls molt rodons mentre balbuceja:

—Començar? Què hem de tornar a començar?

—Tot això. Però seriosament.

—No —diu—. Estic disposada a oblidar el que ha passat, però amb tu no he de començar res. Ni ara ni mai.

—Podem aprendre a conèixer-nos —insinuo.

—Ja et conec, Danny. No.

—Potser t’ho imagines.

—Potser sí. De tota manera, no m’interessa.

—Què t’interessa, doncs? —Una ira amarga em fa pujar les paraules a la boca—. Algú altre com tu, carregat d’inhibicions i de complexos?

—No hi tornem! No te’n preocupis, de mi.

—I si no ho puc evitar?

—Canviaré d’habitació. Ja me n’havia d’haver anat quan vas conèixer la Jane. Sabia que un dia o altre hi hauria raons.

—Perquè tu vols.

—Perquè jo vull, doncs. La gent com tu no respecten mai res.

La fito llargament, en silenci, sense saber com explicar-me. Té raó i no en té, però ignora que em sento sol.

Després travesso cap a la butaca on en entrar he deixat caure l’americana, la recullo i me la penjo a l’esquena tot dient:

—No discutim.

Ella es queda mirant-me quan-em giro i m’encamino a la porta que tanco al meu darrera, de cop. La vella Hamilton obre la seva i li somric gairebé amicalment. És una institució.