Era molt matí encara i el van despertar les veus que parlaven a l’altre costat d’envà, on dormien els pares.

—No puc més —deia la veu d’ell—. Em pensava que podria, però és més fort que la meva voluntat…

—Una altra no t’hauria dit res —contestava la mare, més baix.

—Potser ho vas confessar perquè no et quedava cap més remei. No es pot dir que fossis gaire discreta.

—Està bé. Quantes vegades t’he de demanar perdó?

—Cap. No puc —insistia el pare—. No puc, Quimeta! M’avergonyeixo davant dels meus fills… Com vas poder fer —ho?

—Estava sola, estava…

—I jo, com et penses que estava? Em podien matar en qualsevol moment i tu, mentrestant, putejaves…

—No hi tornem!

—Veus? No hi tornem… Et vas jugar la dignitat i ara l’únic que em saps dir és que no hi tornem.

—Si no te n’haguessis anat, no hauria passat res. No sabia si eres viu o mort.

—De primer potser no, però i després, quan ja m’havia fins i tot vist amb en Francesc i en Daniel a la masia? Vas continuar, oi? Hi havies trobat gust…

—Francesc! No et permeto…

—Me n’aniré —va dir la veu del pare—. He volgut provar-ho, em creia que ho oblidaria, però tu ja no ets la mateixa.

—Què ho ets, tu, per ventura?

—No. Motiu de més. Ara ja no et serveixo. Dues vegades que ho he intentat, ha estat un fracàs.

—Perquè no tens paciència —afirmà ella.

—Quina paciència he de tenir?

—Si poguessis una vegada, potser tot canviaria. Vine…

—Deixa’m, Quimeta.

Ell va tancar els ulls, les orelles, va tapar-se amb el llençol i amagà el cap sota el coixí, però les veus, més apagades, ho penetraven tot.

—Abans no ho hauries fet mai, això. Més aviat eres púdica i, en fred, no…

—En fred? —va deixar escapar una rialleta la mare—. Mira si és en fred…

El llit va espetegar com si anés a trencar-se i després es va fer un gran silenci fins que la mare digué:

—On vas?

—Això és el final, Quimeta.

—Què he fet, ara?

—Ni te n’adones, oi? Però jo no tinc prou estómac. Per sort, en Francesc ja treballa, tu també et pots col·locar i, a més, miraré d’ajudar-vos…

El llit va tornar a cruixir perquè la mare devia haver-se aixecat ella també. O potser només s’havia incorporat.

—I no et preguntes què pot passar, si te’n vas?

—Tant me fot, tant me fot! —va cridar l’home.

—Ja ho veig.

El pare tornà a cridar, amb la veu una mica enrogallada, com si tingués la gorja plena de llàgrimes.

—No t’entenc. Per què vols que em quedi? Quina falta et faig? O potser t’agrada rabejar-te amb la meva humiliació? Et venges que me n’anés aleshores, oi? aleshores que si em quedava em podien afusellar…

—No.

Hi va haver un altre silenci que va trencar ella mateixa quan declarà:

—Deu ser que encara t’estimo…

El pare va riure amb una mena de glapit raspós que feia mal i la veu li ressonà encara més ofegada:

—Si m’estimessis no hauries fet el que vas fer… no faries el que fas ara. No t’entenc —tornà.

—No em vols entendre. No m’has volgut entendre mai! —es lamentà ella—. Mentre tot ha anat bé, al teu gust, bé, perquè no et calia entendre res. En canvi, ara, quan potser et necessito més que mai… —va acabar en un xiuxiueig.

—Més que mai? Molt bé, explica’t, doncs.

Devia asseure’s en una cadira, perquè la queixa que ara va sentir era diferent. Totes les cadires, tots els llits, grinyolaven perquè eren vells i vençuts per molts cossos que se n’havien servit abans que ells.

—Per què em necessites? Prescindim de com sento jo, de moment. Digues…

Però la mare no deia res i ell anà emergint de sota el coixí mentre esperava.

—No sóc jo sola —féu al cap d’una estona—. Hi ha en Francesc i en Daniel, sobretot en Daniel que encara és una criatura…

—Parlem de tu —li recordà el pare.

—Ja en parlo.

—Parles d’ells.

—De tots —digué la mare—. Som una família.

—Ho érem. Si no has de dir-me res més…

Va sentir com arrossegava breument la cadira i després els passos que sortien de la cambra, cap a la cuina, on es devia rentar.^[2]