«Pare malalt greu. Francesc».

«Impossible venir. Prego notícies. Daniel».

«Pare mort. L’enterrem demà. Francesc».

«Escriu. Em penso en saps. Daniel».

La lletra, però, no arribava fins al cap de tres setmanes, quan ja no l’esperaves, i no l’havia escrita en Francesc, sinó una noia que es deia Made, la qual, encara que no ho deia, vas suposar que vivia amb ell. O potser era la seva dona, tot i que no t’havia fet saber que s’hagués casat.

«Estimat germà: no t’havia escrit perquè l’endemà d’enterrar el pare vaig trencar-me el canell i encara el duc enguixat, de manera que he de dictar aquesta carta a la Made. No hi ha gran cosa a dir. Ell ja feia temps que malaltejava i se’l veia molt acabat, però ningú no es pensava que fos això. Darrerament els metges li havien dit que tenia una úlcera al duodè, li van prescriure un règim que jo feia tot el possible perquè observés, però és clar, no el podia pas vigilar. I ja saps com era, ell. Si no hagués estat pel doctor Doux potser encara no hauria durat tant, però s’hi va fer amic perquè és de Toulouse i per part de la seva mare procedeix de família catalana; fins i tot el parla una mica, el català. Ell va aconseguir de fer-lo entrar a l’hospital, on van aconsellar-li que es fes operar. Tinc la impressió que als hospitals, per poc que puguin, sempre t’operen. El doctor Doux diu que no, però ja se sap, ell és metge. Va operar-lo el doctor Larbaud, una eminència segons he sentit dir, però ni les eminències no poden salvar els casos desesperats. Hi vaig parlar després de la intervenció i va dir-me que de tota manera tampoc no hauria viscut més d’una mesada o dues. Estava estranyat perquè els símptomes que ell descrivia no acabaven de correspondre, si bé va dir que ja s’ho pensava. Això del càncer sembla que és traïdor i encara no van ben orientats. De fet ja no arribà a operar-lo. Vull dir que l’obrí, però no li va treure res, el va tornar a tancar. No va morir doncs a la taula operatòria, sinó al cap de sis dies. Jo era amb ell, li vaig fer un grapat d’hores de companyia. Era un pobre home, un desgraciat com nosaltres. Em costa de comprendre que anys enrera em decidís a deixar casa perquè l’odiava. Com tu que al capdavall també te’n vas anar. Ell et recordava, va conservar el coneixement gairebé fins al final de tot i també parlà de tu. Per això vaig enviar-te aquell primer telegrama encara que ja suposava que no vindries perquè l’avió costa molts diners i tampoc no te’n deuen sobrar. Encara vaig tenir temps de mostrar-li la teva resposta, i em penso que això l’ajudà a morir més resignat. En el fons, sempre ens ha estimat, com ens va estimar la mare, com els hem estimat nosaltres sense saber-ho. De jovenet no ho pensava pas així, però ara n’estic convençut. També crec que si no ens haguéssim mogut de Barcelona tot hauria estat diferent. Ens han destruït l’exili, la guerra, la misèria, totes les penalitats que hem sofert. Escriu alguna vegada.

El teu germà,

Francesc».

Al cap de dos mesos, el dia set de febrer de l’any 1962, li vas contestar breument:

«Estimat Francesc:

D’acord en moltes coses. Ens van estimar, els vam estimar sense acabar de saber-ho i això contribuí a fer-nos sofrir. Les condicions de la nostra vida hi foren per molt, però no sé si ho expliquen tot. Sigui com sigui, l’amor és terrible i em fa una mica de por. Per això, i essent com sé que sóc, he volgut evitar que en el meu fill es repetís la història. La seva mare no li’n farà tant, de mal».

L’endemà, però, vas esquinçar la carta. En Francesc potser no et comprendria i tu mateix no estaves segur de res.