Havíem d’haver marxat amb en Bonaventura.

Això, torna a tirar-m’ho en cara! Que ho sabia, jo?

Tothom ho deia, que hi hauria guerra.

No m’emprenyis!

Vés a jugar, Daniel.

La porta, el passadís, madame Cremil invisible i les veus més altes, cada cop més altes.

Com que no és tot prou difícil, apa, tu buscant murga!

Tu que t’exaltes per no res. No es pot dir una paraula…

Però cansa, cony! Sempre nyic i nyic.

Només he dit que podíem haver marxat.

Molt bé, és culpa meva. Tot és culpa meva! Ho havia d’haver previst, havia d’haver fet d’endevinaire… I total pel meublé. Com si fos meu, com si l’hagués muntat jo! Què et penses que hi faig?

No he dit res.

Tu no dius mai res.

Has canviat tant, Francesc!

Hem canviat tots.

Tot t’ho prens malament. Només obro la boca…

Doncs tanca-la, dona, tanca-la!

Ah, que cansada que n’estic!

I jo! Que ni a casa no puguis tenir tranquil·litat…

L’ombra de madame Cremil, madame Cremil al passadís amb les orelles obertes i els ulls que furetegen.

Ils se querellent?

La remor d’un llit sota un cos i la veu més alta del pare en la quietud de la casa.

Això no pot continuar, així! Sempre com gat i gos… Què he de fer, demanar caritat? Estaries contenta, aleshores?

No.

Doncs? No som a Barcelona, no puc escollir i gràcies encara que hagi sortit això.

Però mentrestant podries buscar.

On? Em fas gràcia, tu! A fe que un dia ho engegaré tot a la merda!

Això ho soluciona tot, oi? Si jo trobés alguna cosa…

Què has de trobar? D’altres estarien més que contentes.

Sembla que no t’adonis que no tothom té un sostre, una col·locació… Es tracta de sobreviure, no de fer-se el repelós.

A tu no t’agradaria, oi, que ho fes jo?

Per què dius tantes bestieses?

No t’agradaria, eh?

No és el mateix. Al meublé només hi entren putes.

I la mestressa, la dona de la neteja… T’agradaria que anés a fer la neteja en un meublé? A canviar llençols o a rentar-los?

No m’agradaria que canviessis llençols enlloc.

Els passos d’en Francesc que corre i s’atura i el dit de madame Cremil, còmplice, que puja fins als llavis.

Tot això és buscar tres peus al gat. Ni que fos jo qui hi pugés, a les habitacions!

L’ocasió fa el lladre.

Naturalment, em passo el dia tirant-me totes les perdudes del barri!

No parlis així!

Com he de parlar? Si faries perdre la paciència a un sant amb tantes reticències, tanta desconfiança… No compleixo, amb tu?

En Francesc amb les orelles tapades abans de girar cua i fugir de nou cap al carrer sota la mirada encuriosida de madame Cremil que no pot entendre res.

Digues, no compleixo?

De vegades de tot, si ho vols saber.

És bona, aquesta! De vegades de tot!

Les molles del llit i en Francesc que torna amb la mà allargada.

Vine, Daniel.

No.

Si divendres mateix…

No, el dijous de l’altra setmana.

Que ho apuntes, potser?

Anem, Daniel.

No.

No em cal apuntar-ho. Però et passes setmanes senceres…

Les mans d’en Francesc, l’estirada davant madame Cremil silenciosa i atenta.

Et pegaré, si no véns.

Per què es discuteixen, Francesc?

Per no res. Anem.

Se’ls sent des de la porta del pis, des del replà on ningú no escolta paraules incomprensibles, com fa madame Cremil.

Era això, doncs! Podies haver començat per aquí!

Vine, Daniel.

El carrer, la llum i la gent.

Per què es discuteixen sempre?

No n’has de fer cas.

Jo no vull que es discuteixin.

No.