Dady’s feia un negoci molt curt i, en alguns casos, encara fiava, però de moment t’hi vas sentir bé. La clientela era gairebé tota jove i en molts aspectes estrafolària i Dady un home barbut i ben humorat que consumia més alcohol que tots els falsos beatniks que acudien al local, molts d’ells amb l’única finalitat d’escoltar jazz. Tenia una discoteca impressionant, però no podia sofrir el bop, que li semblava poc negre, i de vegades hi havia discussions aferrissades en les quals tu no vas prendre mai part. No hi entenies res i allí vas descobrir homes com Lips Page, un trompeta del qual posseïa les velles edicions d’Amadeo-Vanguard, la Ma Rainer, gairebé tan bona com la Bessie Smith, Zutty Singleton, Tricky Sam i el gran pianista Art Tatum. Els tocava en un pick-up que manejava personalment al reducte de darrera, on hi havia tres taules separades per una cortina i l’escaleta que menava a l’entresolat on vivia tot sol i, a estones perdudes, escrivia un «sistema» sobre la concepció pluralista de l’existència. En parlava sovint, però d’una manera esbiaixada i plena de reticències que feien pensar que es tractava d’una obra mestra o d’un bunyol.

La meitat dels clients feien versos i una tercera part tenia la intenció d’escriure la gran novel·la americana de llur generació, però de moment tots recollien material, bevien a fiar o escoltaven els growls i els riffs de Ray Charles entre lectures de Jack Kerouac i Allan Ginsberg. Devia ésser sota llur influència que vas deixar-te la barba fins que decidires traslladar-te a Los Angeles. Dady t’hi encoratjà, car desconfiava una mica dels homes rasurats i de les dones pentinades. Al local, de femelles n’hi acudien poques i totes eren molt jovenetes i fumaven en cadena. Tabac, naturalment, perquè Dady no aprovava l’herba per algun motiu obscur que mai no precisà. Precisava poques coses i, llevat de quan parlava de jazz, la seva conversa era sempre una mica borrosa, moguda de gestos i curiosament sincopada.

—No cal dir-ho… i només faltava… parlant de Mailer s’imposa… el fracàs, oi?

Potser algú l’entenia, però tu vas renunciar-hi aviat i treballaves tranquil·lament darrera el taulell mentre mig discursejava o escoltava els poetes i novel·listes futurs amb la testa una mica inclinada i la mà penjada a la barba sedosa i negra.

Li agradava molt de dormir, i aquesta devia ser la raó principal de l’horari que observàveu, de dues de la tarda a una de la matinada. Tu, però, no hi havies d’anar fins a les quatre i aleshores feies una jornada de nou hores interrompudes per la mitja hora del sopar, dues portes més enllà, on Mamà Betty canviava tot sovint de cambrera perquè encara no havia trobat la noia ideal, capaç de complaure-la al llit i al menjador. T’havia llogat una cambra de les dues que tenia disponibles i de vegades, en plegar, t’entretenia contant-te els seus fracassos i lamentant-se de la ingratitud humana fins que tu li deies:

—Però Mamà Betty, no tenen cap obligació de ser-ho, de lesbianes.

Això sempre la sorprenia una mica i a cops àdhuc la feia plorar. En el fons era una gran sentimental i amb tu sempre es portà molt bé. Va consentir que en Jackson dormís tres nits a la teva cambra aleshores que el noi s’havia quedat tan escurat que ni els diners no tenia per acudir a Sloan House, on tu mateix vas hostatjar-te una colla de nits després d’haver deixat la muller. Per desgràcia, la cambrera de torn es mig encapritxà del xicot i la segona nit hi va haver una escena de gelosia que, com de costum, s’acabà en plors i, excepcionalment, amb histerismes. Vas haver de donar-li un sedant abans de posar-la al llit, on va quedar-se adormida amb una mà entre les teves. Duia una vida plena de conflictes, ben a l’inrevés de Dady, solitari, misogin i probablement masturbador, que vivia en pau amb el seu tractat inacabable i entre esgarips de jazz.

Et pagava poc i les propines no abundaven, però les teves necessitats eren molt limitades, tenies beguda gratis i de tant en tant alguna noia s’avenia a fer-te companyia al llit amb l’aprovació de Mamà Betty que després sempre et retreia que les escollissis tan seques. Entre els clients de Dady, però, de gras no n’hi havia cap i abundaven els adolescents de costelles sortides que semblaven alimentar-se únicament amb paraules i música. Elles eren de la mateixa mena i un dia una bruneta et va dir que ella en tenia prou amb un entrepà, un got d’aigua i un orgasme cada nit. Ho vas trobar molt metòdic, però gairebé tota aquella fauna observava unes habituds més regulars que no es pensava; sempre es deixaven caure pel local si fa no fa a la mateixa hora, retiraven quan Dady els treia, dormien a la YMCA o a casa d’uns pares desesperats i incomprensius i es passaven els matins prenent el sol o l’ombra a Central Park. De tant en tant en desapareixia algun, o una colla, i de vegades se sabia que havien emprès un viatge a l’altra banda de continent, sense cotxe ni equipatge, confiant en l’auto-stop i en treballs eventuals.

Dady els donava consells tot i que ell mai no s’havia mogut de Greenwich Village des que hi desembarcà deu anys enrera, procedent d’un llogarret d’Indiana on els seus pares tenien una ferreteria. Tanmateix, havia absorbit les contalles d’innúmers viatgers i a tu mateix et féu explicar dotzenes de vegades l’odissea de la teva vida amb pèls i senyals. Això solia ésser a primeres hores de la tarda, quan encara no havien acudit els clients i ell seia al bar amb la seva pipa cremada i olorosa.

—Però te’n recordes, de quan vau fugir d’Espanya?

—No gaire, només tenia cinc anys i mig, prop de sis.

—Conta, conta…

I tu contaves la misèria de l’exili i del desarrelament, però hi havia dies que no en tenies ganes i li deies:

—Posa la Sister Rosetta Tharpe.

I ell t’obeïa i, callats, us quedàveu escoltant els punyents espirituals del Gospel Train que, si algú entrava, l’obligaven a caminar de puntetes. Desapareixia el bar, desapareixia el Village, i tu fitaves una realitat introbable, repenjat contra la lleixa de darrera i amb els polzes clavats a les butxaques dels blue-jeans. En aquells moments eres més desgraciat que mai, i més feliç. Potser tot era el mateix.

Qui sap si per això te’n vas anar amb Peter Jackson quan, havent rebut un gir de casa seva, et proposà d’acompanyar-lo a Socorro, Nova Mèxic. No hi havia estat mai, no en sabia res, però aquell nom l’atreia i tenia el pressentiment que l’hi esperava una aventura important. Va comprar un Ford vell que encara tenia el motor ben conservat i un matí vau sortir cap a Pittsburgh, primera etapa del viatge. Tu tenies setze dòlars, tots els que va poder donar-te en Dady, i ell en duia vint-i-tres. Només us van durar fins a Missouri i a partir d’allí avançàreu més lentament perquè de tant en tant us havíeu d’aturar a guanyar-vos les mongetes i, a Tulsa, a fer tres dies de cel·la a conseqüència d’una baralla un vespre que estàveu embriacs. En sortir de la presó local, el cotxe havia desaparegut i un camioner us portà fins a Clinton, on us vau llogar en unes obres de la construcció i en Jackson es posà malalt.

Tres setmanes després éreu a Amarillo, d’on un viatjant us carregà fins a Tucumcari. Aquella mateixa nit vau perdre tot el que teníeu en una partida de pòquer i l’endemà ja treballaves en un bar de la ciutat baixa mentre el teu company cercava col·locació. Va trobar-la en una casa de cotxes de segona mà i us instal·làreu a dispesa amb una vídua agra i rapaç que vau abandonar al cap d’un mes, més optimistes que mai i amb la butxaca plena; en Jackson, que treballava a comissió, havia venut una quantitat impressionant de cotxes. Esmerçà una part del seu peculi en la compra amb rebaix d’un Dodge i vau fer un tomb per Las Vegas, on vas guanyar cinquanta dòlars al bacarà.

En arribar a Socorro encara éreu rics, però pel camí en Jackson s’havia enredat amb una noia que vivia a San Antonio i l’hi va seguir mentre tu et quedaves a l’hotel. Va tornar al cap de dos dies, tot misteriós i canviat, i l’endemà vau separar-vos perquè es quedava. Aparentment, els seus pressentiments s’havien realitzat.

A poc a poc vas anar baixant cap a Las Cruces, de primer amb un granger i seguidament amb una mestressa d’escola ja vella i enèrgica que ho aprofità per fer-te un sermó sobre els perills del vagabundeig i, a la fi, amb una parella que tornava de casar un fill i et donà acolliment per una nit en una casa agradable dels suburbis de la ciutat. Des d’allí, tres etapes van dur-te a Phoenix, on en una estació de servei prop de la qual esperares durant dues hores, una noia s’avingué que l’acompanyessis fins a Los Angeles. Era una xicota seriosa, secretària d’un productor, i havia viscut més d’un any a França. Gràcies a ella, en arribar, vas trobar feina a l’Amson Bar, a la Brea.

Era un local gran, amb tres barmans de servei, i les dues primeres nits vas dormir a la dispesa on vivia l’Owen, un dels teus companys. Després et vas instal·lar en un petit apartament, a Vernon. Encara et quedaven diners i a l’establiment d’en Black les propines no eren com a Dady’s, car una part de la clientela granejava i sovint s’hi deixaven caure peixos grossos de la indústria cinematogràfica la freqüentació dels quals, pel restant, atreia tot de noies joves i de xicots ambiciosos que perseguien una presentació. Els peixos grossos, però, eren més aviat inaccessibles, sempre duien una bona escorta i s’espolsaven sense miraments els pidolaires que els devoraven amb els ulls.

Hi havia moltes noies boniques disposades a deixar-se fer l’amor, però tu ben aviat vas comprendre que el teu llit no els deia res encara que et tractessin amb amistat. L’Owen ja havia passat per la mateixa experiència i et deia:

—Desenganya’t, aquí només s’atipen els del cine.

L’establiment era d’en Black, però l’home, que tenia altres negocis, rarament hi posava els peus i vosaltres us enteníeu amb l’encarregat, mister Ulne, un antic boxador que havia sabut abandonar el ring a temps i que mai no havia sobresortit perquè tenia el caràcter poc agressiu. De fet, era un home de parla mel·líflua i de gestos suaus que només s’enrabiava quan havia begut massa, o sia rarament. A tu va agafar-te una certa afecció perquè tenia un germà casat amb una portuguesa i et considerava compatriota d’ella tot i les teves explicacions que mai no acabà d’entendre. Es feia amb una noia rabassuda i de cara passada però de cos encara ben conservat que cada nit acudia a esperar-lo al local i que, segons es deia, el tenia molt dominat. Fos com fos, observares que tots els cambrers la tractaven amb força deferència.

Vas treballar al torn de nit fins que, al restaurant on dinaves, vas conèixer la Nancy i vau decidir que més valia posar-vos a viure a l’apartament d’ella, cap a la banda de Verdugo. No va ser-te difícil deixar el servei nocturn, sempre més cobejat pels qui volien omplir-se de pressa les butxaques i que a tu et pesava una mica perquè era molt fatigós. L’Owen opinava que era una estupidesa renunciar a un suplement de guany per unes faldilles de les quals també et cansaries aviat, però fet i debatut no n’havies de patir tant com ell es pensava. El pis de la Nancy era més econòmic, el pagàveu entre tots dos, ja que ella no volia ésser una entretinguda, i fèieu una menjada a casa. L’altra anava a compte del bar si t’acontentaves amb entrepans i ensalades. En això, l’Ulne era generós i mai no mirava prim. Això sí, havíeu d’anotar-ho tot perquè sortissin els comptes i aquest detall evitava abusos d’individus com en Lozana, un mexicà ple de manyes que van haver de despatxar després d’entrar-hi tu.

A primera hora del matí l’encarregat no solia ésser-hi mai i la seva absència, encara que fos un home poc carregós, us donava una certa sensació de llibertat que es traduïa en bromes i, de vegades, en familiaritats que us preníeu amb alguna mossa de les que esmorzaven una pasta i una tassa de cafè per tal d’estalviar. D’altra banda, de peixos grossos en aquella hora no n’hi havia, tots eren al treball, i les noies semblaven relaxar-se una mica. Amb dues o tres, el costum va fer-t’hi lligar un principi d’amistat i quan la Verni Sullivan triomfà, anys després, vas recordar que en aquell temps es deia Mona i un dia anava tan justa de diners que vas pagar-li la pasta; ella només tenia uns cèntims, pel cafè.

N’hi havia moltes que semblaven viure de miracle fins que un dia desapareixien i ja no se les veia més; acabaven en cabarets de mala mort o es llançaven a la vida de call-girl, sempre amb l’esperança que seria provisional. Eren ràpidament substituïdes per d’altres que cada cop semblaven més joves, més boniques i més àvides. Tu aviat vas aprendre a mirar-te-les amb una mica de commiseració, sense cobdícia sexual, no sols perquè aleshores la Nancy et bastava sinó perquè eren una mica com màquines amb una idea fixa que les anava destruint.

Pitjor era amb ells, perquè no duraven tant. Una quarta part eren homosexuals o en feien la cara i en tenien els posats. De fet, era difícil de dir, en aquell ambient tothom enganyava, representava un paper o l’hi feien representar. Acudien a una vida fictícia fingint, desnaturalitzant-se, i el darrer dòlar el dedicaven al barber, a la màquina cirabotes, a la planxadora o al mocador que els sobresortia elegantment de la butxaqueta superior de l’americana. Això quan no afectaven un aspecte rústic i bronc i mostraven les pitreres ben proveïdes de pèl negre i el bigoti despentinat, caigut sobre els llavis. Però allò no era un saloon i els productors, directors i alt personal dels estudis, eren potser tan peluts com ells i estaven una mica cansats de veure’s al mirall. No hi havia res a fer.

A la tarda, dues vegades cada setmana, t’encauaves fins a les set a jugar al pòquer amb en Jimmy, un company de taulell, i tres amics seus, però rarament us fèieu mal i tu més aviat hi tenies sort; sempre en solies sortir enriquit amb set o vuit dòlars que després despenies amb ells o en una sala de ball de Glendale on acudies més sovint abans de posar-te a viure amb la Nancy. Més endavant ho vas deixar córrer i ja no hi tornares fins que vau partir peres, quan vas instal·lar-te a La Cienaga, a un bloc de cases de la cafeteria que poc després canvià de mans. En Black devia haver tingut alguna ensopegada i un matí us assabentàreu que el local era propietat d’un tal Murray que ja tenia tota una cadena d’establiments semblants. No va presentar-se fins l’endemà i, sense perdre temps, procedí a tot de reformes que començaren amb el comiat de l’Ulne i amb una reorganització del servei sota les ordres del novell administrador, en Bob Miller, un guerxo carregat d’espatlles que no podia sofrir els estrangers i que hauria acabat per fer-te la vida impossible si no us haguéssiu barallat per aquella estupidesa de la mosca que li va caure al vas. És clar que era el d’ell, perquè cada matí feia el seu got de cafè amb llet, i tu et vas posar a riure. Si no hagués estat allò, però, hauria estat alguna altra cosa, i en aquell moment ja en tenies prou, de fer de barman.

Això no et privà de tornar a caure-hi aleshores que, l’any 62, vas decidir anar-te’n a Chicago, on no coneixies ningú ni se t’havia perdut res. Tampoc no se t’havia perdut, més concretament, a Blue Island, on O’Hara tenia un bar amb la seva muller i li calia ajuda mentre se li soldaven els ossos de la cama que s’havia trencat dos dies enrera. En aquell moment encara era a l’hospital i, de fet, et va llogar la Dolly quan per broma li vas preguntar si s’ho podia fer tota sola.

—Que potser hi enteneu alguna cosa? —et va replicar.

Començares el servei el dia següent i potser encara hi series si el negoci no hagués anat tan malament, car el matrimoni et tractava bé, va allotjar-te a casa seva i sempre es mostrà molt amical i comprensiu amb els teus petits problemes quan, ara i adés, senties la necessitat d’emborratxar-te i abandonaves la feina.

—És la teva vàlvula de seguretat —comentava la Dolly quan t’excusaves.

Ella no semblava que en tingués cap i la seva única dèria era aixecar l’establiment. Tot just feia dos mesos que l’havien obert i encara els faltava aquella clientela habitual que és la base de tot negoci. En aquell moment només hi havia dues persones que no faltaven pràcticament mai, un vell que acudia a llegir-hi el diari i una noia que treballava en un despatx proper, sola, i baixava cap a les onze a beure una tassa de cafè. El vell era gros, amb la panxa voluminosa dels bevedors de cervesa, i la noia era garrella, però tenia un nasset interessant i un cos força presentable. També ella era nova al barri i feia de secretària d’un assessor d’empreses una mica misteriós que gairebé mai no passava cap matí a l’oficina, on ella va confessar que s’avorria. Un xic més endavant, quan ja havíeu tingut ocasió de conèixer-vos més bé, vas aprofitar el teu dia de festa per pujar a entretenir-la una estona, amb un èxit ben escàs, tota vegada que era verge i tenia por. Amb paciència potser te n’hauries sortit, però tot d’una vas decidir que no valia la pena. No sols era garrella, sinó que tenia les cuixes molt primes.

Aleshores a en Tony O’Hara ja li havien hagut de trencar els ossos per segona vegada perquè se li soldaven malament i el metge deia que podia quedar-se coix. Això va perllongar la teva estada al bar, on la mateixa Dolly reconeixia que les coses no rutllaven. Et passaves moltes estones amb els braços plegats, repenjat darrera el taulell o fent petites excursions fins a la porta amb l’esperança, diries, de descobrir-hi un client. A mig matí, en acabar la feina de la casa, la Dolly es presentava amb les agulles de fer jersei i un parell de madeixes de llana i s’asseia a treballar a la taula del fons, on hi havia una finestra. Sovint anaves a fer-li companyia i, ara i adés, compartíeu una cigarreta. A poc a poc creixia una intimitat entre vosaltres i ella et parlava de la seva vida senzilla sense reserves; era una dona honesta, ho vas veure ja des del primer dia, i senties la necessitat de respectar-la tot i que la seva bellesa bruna t’atreia.

Alguns matins, cap a migdia, el local s’animava una mica, entraven quatre o cinc persones plegades, i aleshores et precipitaves al taulell amb un somrís falaguer, de propietari, com si el negoci fos teu. Els clients, però, no acabaven d’encarrilar-se tot i que el local et semblava acollidor i la mateixa presència de la Dolly hauria hagut de fer-lo més atractiu. L’hi feia per tu.

—Es veu que no ho hem encertat —comentava ella.

Sempre ho tenia tot molt endreçat, com la Jacqueline, i cada vespre, quan tancàveu, polia els llautons i netejava el terra mentre tu, sense necessitat que t’ho demanés, fregaves les lleixes, les ampolles, entraves al wàter a assegurar-te que era net…

Treballaves pràcticament per no res i més hores que mai, però la cosa no podia continuar i el mateix Tony et deia:

—Per què no te’n vas, Danny? Un noi com tu pot guanyar diners a tot arreu…

—Quan estiguis bo —contestaves tu.

Vas haver de deixar-ho abans, quan fins i tot el vell lector de diaris us abandonà. Tot d’una vas comprendre que en realitat els eres una càrrega i que, pel que fèieu, la Dolly ho podia fer tota sola. Durant una bona temporada, però, encara vas continuar veient-los, car el bar de Lennon, on vas llogar-te aleshores, tot just era a cinc blocs de cases de distància.

La primera setmana vas tenir el torn de dia, però l’home, que era murri, aviat va adonar-se que valies i t’encarregà el servei nocturn amb el qual sempre havia tingut dificultats perquè no acabava d’encertar el personal. Temps enrera sembla que l’assegurava ell mateix, però ara, com vas anar assabentant-te, vivia pendent d’una mossa que treballava al Macho, on feia strip-tease a partir de les vuit de la nit. A la matinada acudia a recollir la recaptació i a tancar el local, de vegades amb ella, de vegades sol si s’havien enfadat, com era sovint el cas. Només per això sabies tu com anaven les coses, car en Lennon tenia una cara de jugador de pòquer que mai no deixava traslluir res. De tota manera, se te’n fotia mentre els ocults malhumors no repercutissin damunt teu, i no hi van repercutir mai.

Alguns migdies et deixaves caure pel local dels O’Hara i de vegades àdhuc dinaves amb ells, però no hi perdien res, sempre els portaves coses tot i que ells protestaven i la Dolly et renyava mentre devia preguntar-se d’on et venien aquelles debilitats. Tu mateix no ho sabies i, en el fons, tant se te’n donava. T’agradaven, els O’Hara.

Tres mesos després, però, van tancar el bar i en Tony, ara ja totalment refet, tornà a col·locar-se de cambrer, si bé no per gaire temps, ja que una nit, en plegar, un parell d’homes van atacar-lo en un carreró fosc que havia de travessar i, en defensar-se, el van ferir tan greument que al cap de dos dies era mort. Mai no van trobar els assassins tot i que una vella els havia vist des d’una finestra i per això se sabia que eren dos. El més trist, era que l’havien matat per nou dòlars, tot el que duia a la cartera segons la Dolly. És a dir, nou dòlars i les propines que podia haver-se fet aquella nit…

I ben mirat, tu potser els coneixies, els assassins. Bona part de la clientela d’en Lennon era poc escollida i pel bar s’hi deixaven caure tot de tipus tèrbols que sovint atreien la policia. Mai no havies assistit a tantes detencions ni havies tingut tants tractes amb la bòfia. És clar que mai no sabies res. No t’agradava de fer preguntes i els clients tampoc no les haurien tolerades. De tant en tant se n’emborratxava algun que començava a cantar coses incongruents, però tu tenies l’ordre de treure’ls perquè en Lennon no volia perdre la llicència, i la complies rigorosament. En general, però, es mostraven pacífics, s’hauria dit que tampoc a ells no els interessava que tanquessin un local on podien reunir-se a tractar de negocis i a canviar impressions. Les baralles, si les tenien, com tu no dubtaves, es ventilaven en d’altres indrets. De tota manera, eren menudalla, carteristes, rebenta-pisos, estirabosses, gent de ganivet més que de pistola. Ni que no volguessis, te n’anaves assabentant. Mai no et va agradar, però t’hi guanyaves la vida i vas tenir l’encert de saber-te fer respectar a partir del tercer dia, quan va sortir a relluir una arma i tu vas saltar per damunt del taulell per plantar-li les soles de les sabates a la cara. No t’hi vas acarnissar, l’expulsares del local i l’endemà, quan va presentar-se de nou, ara serè, la navalla era sobre el taulell, però no la hi vas deixar tocar fins que ja hi renunciava.

Després fins vau fer-vos amics i fou gràcies a ell que et vas posar a treballar per en John Pittman. Però això s’esdevingué quan ja havies perdut la Dolly i et calien diners per aquella garsa de la Mary…