La mestressa de la boarding-house de Pine Street, prop de Pearl, et va treure quan li devies dues setmanes i aleshores ja hi havies tingut més d’un conflicte. Sense parlar de les discussions monetàries, la molestava que et llevessis tan tard, que et passessis tantes hores a la casa, que fossis tan desordenat… Estava acostumada a una altra mena de gent i sovint brandava el cap amb un gest prou eloqüent: «Aquests estrangers!». En aquell temps ho podies amagar menys que ara, el teu anglès tenia falles, l’accent et traïa a despit dels progressos que havies fet durant aquells anys de treballar amb mister Cuylers, el sogre. A alguns els feia gràcia, a d’altres els molestava. A mistress Ryder més aviat la molestava i ja li havia costat una mica de llogar-te l’habitació. El dia que et va treure devia estar contenta, car aleshores ja sabia que de diners no en tenies.

L’error havia estat d’anar-te’n de casa amb els quaranta dòlars que en aquell moment duies a la butxaca. N’hauries pogut aconseguir més i no ho vas fer perquè sempre has estat un imprevisor. Potser ni hi vas pensar. Te n’hauria donat la mateixa Goldy, potser el seu pare i àdhuc l’Ellen que encara et va voler veure una vegada. Per ella tot hauria pogut continuar i deia que no li importava que fossis com eres, un poca-vergonya i un aprofitat. Naturalment, no t’entenia, però et necessitava. Tu vas dir que no, i vas desaparèixer. No li havies fet gaire mal, perquè amb en Jack tot podia arreglar-se. I, si no, d’homes n’hi havia d’altres.

Sempre, per tot, hi havia un substitut. Però res no substituïa els diners i, quan vas quedar-te sense, mirares el cel com qui espera una caritat. I aleshores vas cercar treball. Potser sense gaire entusiasme, potser sense prou interès, i un dia l’home del bar de Madison Street et va dir:

—Ho deveu preguntar per preguntar, oi, si hi ha feina?… Et gronxaves massa, et mostraves adust, impacient, o tenies la mirada vaga? A Eldridge Street vas durar dos dies justos, temps d’insultar un client i de discutir-te amb l’amo; a Barclay ja no vas arribar a treballar-hi, car l’endemà d’haver-te llogat, quan hi acudires, l’home digué:

—Havia begut una mica, ahir; de fet, no necessito ningú. Li vas deixar el nas morat, per la molèstia, però allò no menava enlloc i a la nit no vas poder sopar. T’ho havies d’haver emprès amb més de temps, quan encara et restava algun dòlar escadusser, però esperares a darrera hora, quan ja no sabies on caure mort. No tenies ni els pocs «cents» per anar-te’n a dormir al carrer trenta-quatre, a la YMCA, i et vas quedar tota la nit al parc, on un altre vagabund va passar-se hores senceres parlant-te de les sumes fabuloses que podien guanyar-se en el negoci de publicitat. Tu, que devies haver-te tornat una mica ximple, no paraves de riure, i encara reies l’endemà, quan vas ensopegar-te amb miss Ralf i li vas dir que tenia una fortuna a les cames, sense ni sospitar que anys després coneixeries la Mary que s’hi guanyava la vida. Vas convidar-la a beure alguna cosa i ho aprofitares per endrapar tres entrepans que pagà ella en adonar-se que butxaquejaves inútilment. Després encara li vas treure dos dòlars que va donar-te més avergonyida que tu, el pidolaire.

Continuava la ratxa malastruga, no inspiraves confiança i tothom et deia: no, no ens cal ningú. Un dia van apallissar-te en un carreró de Brooklyn, no lluny dels magatzems del sogre, per haver-te jugat cinc dòlars que no tenies en una partida de billar. Confiaves guanyar-la i et vas errar de comptes, car l’altre era un professional. Aquell mateix vespre vas tornar a veure el vagabund interessat en la publicitat, però ara ja no hi veia tantes perspectives tot i que només havien passat tres o quatre setmanes i discursejà abundantment sobre el món de les drogues. Tu vas tornar a riure, però l’estómac et feia mal.

De vegades pensaves en el teu fill, al qual estalviaves un desengany, però tot era fosc, no podies veure les coses clares, potser no les hi havies pogut veure mai, i et preguntaves si tot havia estat realment deliberat o inevitable. Alguns dies, això tenia molta importància; d’altres, no en tenia cap. Era més urgent trobar un llit, un entrepà.

Una nit que feies temps per la Bowery amb dos altres desheretats que parlaven dels Culumbia University Lions, un individu us va proposar:

—Us agradaria de guanyar-vos un parell de dòlars?

Vau seguir-lo cap a un local de Market on hi havia tot de caixes no gaire grosses però pesades que vau carregar en un camió. Al magatzem no s’hi veia ningú, però no podia tractar-se d’un robatori tota vegada que l’home obrí amb una clau, sense amagar-se, i després tornà a tancar curosament. Va pagar-vos els dos dòlars per cap, pujà a la cabina i va allunyar-se cap a South Street Viaduct.

—Sabeu què era? —preguntà un dels vagabunds—. Armes.

—Armes?

—Sí, pistoles, o potser granades.

Vas dormir a la YMCA després de dos dies d’arrossegar-te pels parcs i l’endemà tornares a Market, però el local era clos i l’assumpte no t’interessava prou per preguntar a ningú.

Al cap de mitja hora t’havies llogat en un bar de Pike Street, gairebé a la cantonada d’East Broadway, on vas treballar cinc dies, exactament fins aquella matinada que, en sortir, un policia ensopegà amb tu i, amb l’excusa que intentaves d’agredir-lo, va dur-te a la comissaria. Et van escorcollar de cap a peus i et van fer tot de preguntes sobre l’amo i dos o tres clients que encara no identificaves pel nom i un dels inspectors al·ludí a uns sobrets blaus que tu vas dir que no havies vist mai, i era veritat.

Vas passar la nit en una cel·la, amb un borratxo que et va tenir desvetllat amb una llarga història sobre un fill seu i l’endemà al matí van tornar a deixar-te en llibertat, sense explicacions, però amb el consell que els aires del bar no et convenien.

Disposaves d’uns quants dòlars i a migdia vas dinar en un automàtic on et va reconèixer un client del sogre pel qual havíeu pintat una casa a Queens, un home afable que semblava molt més animat que un any enrera, quan vas tractar-lo breument. Al cap d’una estona vas saber que tenia la dona a Cleveland, amb una germana, i us vau passar la tarda bevent, de primer sols i tot seguit amb dues noies que us van proposar de continuar la festa en llur apartament. Vivien a Christofer Street, en un pis minúscul però que devia ésser car, tota vegada que us van demanar vint dòlars per cap. L’home afable, que en aquell moment ja no sabia ben bé per on navegava, va pagar per tots dos i es va asseure una de les xicotes als genolls mentre reclamava més beguda. Elles, que la sabien prou llarga, van pretendre que només tenien un cul de scotch i aleshores tu, amb un altre bitllet de vint de l’innocent, vas baixar a comprar whisky i rom i hi vas anar tan lluny que ja no tornares al pis.

La meitat d’aquells vint dòlars la vas perdre a les carreres, sense moure’t dels billars d’un tal Joe Frigis, a la ratlla de Harlem i a un bloc de l’habitació que vas llogar en un hotel pixós on vivien unes quantes dones uniformement grosses que en tota la nit no paraven d’entrar i sortir. Totes eren budells rebregats per molts anys de professió, incapaces de donar-vos el bon dia si no mitjançava un dòlar, i tu procurares d’evitar-les durant els vuit dies que vas restar a l’establiment.

La nit que te’n vas anar, amb la panxa prima i un refredat de mil diables, et vas fer un dòlar a la sortida de l’estació de Pennsilvània i l’endemà en guanyares dos més als billars on n’havies perdut deu. Però en començaves a estar tip i et feia angúnia de contemplar aquelles costelles tan ben dibuixades sota la pell que s’esgroguissava. Et semblava que feia anys que no havies menjat com cal, fins a omplir el ventre. De fet, només feia mesos.

N’haurien pogut passar molts més si aquell matí no haguessis decidit fer-te afaitar a Bleecker, on treballava un barber francès amb el qual començares a parlar el seu idioma. A l’home li havia costat molt d’orientar-se un cop aconseguí d’entrar als Estats Units, ja feia deu anys, i aviat us vau trobar comparant experiències, si bé les teves eren més recents i només les devies al teu mal cap. Quan vas dir-li que eres cambrer i que en aquell moment cercaves feina, indicà cap a la cadira del costat, on un altre oficial retallava el clatell d’un barbut.

—Dady en té un, de bar. Potser ell sabria alguna cosa.

Dady, que a partir d’aleshores es barrejà a la conversa, no sabia res, i al cap de deu minuts ell i el barber ja parlaven de jazz. En aquell moment vas tenir l’encert de recordar que l’any 1949 havies assistit amb la Jacqueline al Festival que se celebrà a la Salle Pleyel, i fins citares els noms de Lips Page i de Sidney Bechet, dos «clàssics» que en Dady coneixia bé. Considerava el primer com un dels millors trompetes i va dir que tenia algunes interpretacions d’ell amb Mezz Mezzrow, un clarinet molt discutit, un dels pocs blancs que havia penetrat realment l’ànima de l’estil negre.

Quan vau sortir de l’establiment encara en parlava, sense preocupar-lo ni poc ni molt que ara tu, aclaparat per la seva erudició, et limitaves a assentir cada cop que se t’adreçava amb un «oi?» retòric abans de prosseguir el seu discurs. I una hora després, quan ja t’havia mostrat els seus tresors, et va semblar tot natural que digués:

—Ben mirat, et podries quedar… No has dit que cercaves feina?

—Sí —vas fer.

I continuàreu escoltant la jovenívola Ella Fitzgerald dels anys vint, acompanyada per l’orquestra de Chick Webb.

A Chicago va ser breu però punyent. Vaig arribar-hi amb vuitanta «cents» perquè m’havien robat els vint-i-sis dòlars que duia a la cartera, i la primera nit vaig dormir dues hores a l’estació, d’on m’expulsaren cap a la matinada. A mig matí vaig fer una volta pel Loop, però tot em semblà massa brillant, massa luxós, i no vaig intentar res fins que vaig veure la placa de la Chicago Association of Commerce and Industry, a Monroe Street, i se m’acudí de pensar en el Visitor’s Bureau, on algú, a Nova York, ja feia anys, m’havia dit que tenien intèrprets, però ara no els en calia cap tot i que a la senyoreta que em va rebre li vaig explicar que parlava francès, català i castellà, una exageració evident, tota vegada que del darrer ben just si en sabia unes quantes dotzenes de mots, les suficients per fer-me mig entendre.

A la tarda vaig dormir una estona més davant un llibre, a la biblioteca pública, i cap al vespre, quan feia vint-i-quatre hores que no tastava res, vaig despendre setanta-cinc «cents» en un plat de carn trinxada i dos cafès. Al cap de vint minuts, des de prop del Lincoln Park, llençava al llac els cinc «cents» que em restaven; el cambrer que em serví me’ls havia refusat.

—Mai no m’ho havia cregut —digué una veu, i en girar— me vaig veure un home entre dues edats que em mirava tot estranyat.

—Què, no us havíeu cregut?

—Això, que la gent llencessin diners a l’aigua.

—És que no es fa —vaig dir-li.

—Vós, sí. O potser no eren diners.

—Cinc «cents», els últims.

Era el vigilant d’uns magatzems i aquella nit em va deixar dormir sobre unes caixes on devia haver-hi sabons, car feien molta olor, però a les sis va despertar-me i vaig trobar-me novament al carrer amb tots els ossos que em feien mal i l’adreça de tres establiments on segons va dir potser podrien llogar-me. No ho van fer, però en un d’ells vaig poder subtilitzar unes quantes bossetes de sucre que em feren pensar en aquell cop que el pare ens donà un terròs perquè ens el partíssim en Francesc i jo. Vaig entendrir-me tant, que amb una mica més els escric. Ho hauria fet si hagués sabut que el pare tenia càncer i ja només li quedaven uns mesos de vida.

Aquella tarda vaig intentar de pujar al Prudential Building, però no em van deixar entrar, perquè es pagava, i fins al vespre vaig passejar-me pels carrers, tan manifestament desvagat que un policia se’m quedà mirant, mig decidit a interpel·lar-me. Devia renunciar-hi en veure’m entrar al Conrad Hilton Hotel, on vaig sol·licitar una entrevista amb el cap de personal. En lloc seu, em va rebre un subaltern una mica estranyat que li demanés feina, i l’actitud del qual gairebé feia creure que l’establiment era una institució de beneficència operada per voluntaris desinteressats. Als deu minuts, doncs, ja tornava a trobar-me al carrer. Sobtadament, la ciutat em semblà inhòspita, inhumana; i m’ho va continuar semblant el dia següent, i l’altre, quan ja havia dormit una mica pertot arreu, a les esglésies, als parcs, a les biblioteques, a tots els indrets on s’estava incòmode i no calia pagar. El tercer dia vaig apoderar-me d’una ampolla de llet que hi havia en una porta, però la mestressa em va sorprendre i vaig haver de córrer per no prendre mal. Així i tot, l’ampolla no vaig deixar-la.

Aquella nit vaig sopar amb una dona grossa que em donà mitja hora de conversa al Jackson Park, on sèiem en un mateix banc, abans de proposar-me d’acompanyar-la en algun lloc «a passar-ho bé» segons la seva expressió. No semblava una prostituta i devia tenir poca vista, però quan vaig girar-me les butxaques sense pronunciar una paraula, ho va entendre perfectament.

—Sí que l’he feta bona! —exclamà.

—Sorry. Havies d’haver parlat primer. No tinc feina i fa gairebé tres dies que no he menjat.

Va mirar-me, incrèdula.

—No m’enredes?

—Per què t’he d’enredar? I tampoc no n’has de fer res.

Va continuar mirant-me i, com que tot d’una el seu esguard em molestava, vaig canviar de banc sense que ella hi fes cap comentari.

Als deu minuts la vaig veure asseguda al costat d’un altre home, greixosa i respectable com una bona mare de família, però poc després devia endormiscar-me, perquè en tornar a mirar ja no hi era. I l’home tampoc.

Ja fosquejava quan enfilà de nou el passeig i se m’atansà lentament, ara sense el portamonedes que duia de primer. Va aturar-se i em somrigué.

—Altre cop? —vaig dir—. Ja no et recordes…

—Et convido a sopar —féu.

No m’ho creia, però quan ho repetí vaig aixecar-me i la vaig seguir fins a casa seva. En aquell moment ja li havia preguntat:

—Per què?

I ella va respondre’m:

—Perquè sí.

Era un menjar senzill, puix que era pobra, i el cuinà ella mateixa en aquell piset on, com va dir-me, només duia un home cada dia. Per cinc dòlars s’avenia a complaure’ls qualsevol caprici. Alguns li donaven una propina de més a més i molts, m’assegurà, tornaven.

Me’n devia dir més, de coses, però jo vaig marejar-me i a mig sopar ja era al wàter, vomitant. Cap a la matinada hi vaig tornar i em trobava tan malament que ni em podia moure del llit. La Nelly m’aguantà el cap mentre li omplia l’orinal i esquitxava el terra i després m’eixugà la suor del front. No recordo haver-me sentit mai tan humiliat.

L’endemà ja em trobava bé i vaig poder retenir l’esmorzar. Ella seia a l’altre costat de taula i em mirava d’una manera que em féu dir:

—Si vols… No puc pagar amb res més.

M’havia enganyat, perquè va moure la testa.

—No. No m’agrada. Mai no m’ha agradat.

No l’entenia.

—Per què ho has fet? —vaig preguntar-li.

I ella em va respondre si fa no fa com la nit abans:

—Per què no ho havia de fer?

Després va donar-me l’adreça d’un bar on la coneixien i on va resultar que tampoc no necessitaven ningú. Per sort, sabien d’un altre establiment on l’encarregat era parent de l’home i m’hi van adreçar. Al cap de dues hores ja estava llogat i començaria aquell mateix vespre. Com que em recomanava un familiar, van avançar-me diners perquè cerqués allotjament, i si no hagués estat per la Nelly potser ja no m’haurien vist més.

El local no va agradar-me, era gran i sorollós, amb billars i màquines de joc que no paraven en tot el sant dia, però vaig servir-hi dues setmanes i potser encara m’hi hauria quedat més de temps si una tarda l’atzar no hagués volgut que em fiqués al petit bar dels O’Hara, on la Dolly manejava una caixa de cerveses massa pesada per ella; mig per broma, vaig preguntar-li:

—Ja s’ho pot fer, tota sola?

A la Nelly l’havia tornat a veure una sola vegada, als dos dies d’haver trobat la col·locació, i abans d’abandonar Chicago, al cap de més d’un any i mig, vaig visitar-la encara dos cops, el darrer quan treballava per en Pittman, i aleshores, en anar-me’n, vaig deixar-li cinquanta dòlars tot i que la Mary em costava un dineral. Els hi vaig deixar dissimuladament sota el pot amb un cactus que tenia sobre la taula, perquè estic segur que no els hauria acceptat, i en fer-ho, em semblava que estava fent una malifeta. Potser per això ja no vaig repetir la visita tot i que ella m’havia dit:

—M’agrada veure’t.

A mi em feia mal. I més me’n va fer aquella tarda que passant en taxi prop del parc on ens havíem conegut, vaig distingir-la entre els arbres, dreta i parlant amb un home tan gros com ella que l’escoltava amb el barret inclinat sobre els ulls.

Cada vegada que hi penso, em fa una ràbia immensa que una persona com ella vagi amb el primer que paga i, com va dir-me, que li permeti totes les fantasies.