Aleshores vivien a la Villete, prop d’on els Coppée tenien la botiga, una charcuterie que ocupava el pare, la mare, el germà i la germana grans d’en Gustave, amb el qual ell anava a col·legi. En Francesc treballava en una impremta i la mare havia trobat feina en un altre hotel, però no de cosidora com a Marsella, sinó a la cuina, d’on cada vespre duia les sobres a casa.

—Tot això ens estalviem —deia.

En Gustave, com tots els de la seva família, era gras i lluent com un porquet, tenia els ulls petitons i enfonsats i els cabells gruixuts i eriçats. El seu pare el destinava a l’administració del negoci i per això li feia seguir uns estudis comercials, però ell tenia altres aspiracions i, en secret, explicava a en Daniel que seria periodista, un gran repòrter d’aquests que viatgen pertot arreu i envien cròniques als principals diaris del món.

De moment era una víctima de la seva cansalada que provocava les burles i les patacades dels companys, sense excloure el mateix Daniel que, si bé el defensava davant els altres, a soles el tractava una mica com tothom. Però ho feia sense malícia, perquè l’incitaven aquells garrots de braços i aquelles cuixes blanes com el llard. Altres cops li donava consells:

—Per què no fas gimnàstica?

O bé:

—No hauries de menjar tant.

Però el noi no se’n sabia estar i es cruspia uns berenars de cavador que a ell no li haurien cabut a l’estómac ni en cent anys. Faceciosament, deia que la misèria que havia passat devia haver-li reduït la capacitat dels budells, però en Gustave creia que era una sort i comentava:

—No ho voldria pas ser, així. Sempre tinc gana.

Com que en sortir de col·legi ni la mare ni en Francesc encara no havien tornat de la feina, en Daniel va anar acostumant-se a acompanyar-lo a casa seva, on s’instal·laven al menjador de l’habitatge que hi havia darrera la botiga i estudiaven fins a l’hora de sopar. Als pares del noi semblava que els havia caigut simpàtic, potser perquè fins aleshores en Gustave mai no havia tingut veritables amics, i la germana, que era la més cordial de la família excepció feta del xicot, de vegades s’aturava al seu darrera i li repenjava les mans sobre les espatlles mentre s’inclinava a veure els problemes que feia. Devia tenir una vintena d’anys i la seva mare sempre parlava de casar-la, però era massa grassa i camacurta perquè els homes piquessin i ella es marfonia per la casa entre sospirs escadussers i petits rampells d’ira que sorprenien en el seu rostre tranquil i rodó sobre un coll gairebé inexistent.

A en Daniel el molestava de sentir-la inclinada al seu darrera; trobava que feia una mica de fortor de greix i, a més, quan s’abocava massa, els seus pits generosos el fregaven amb una carícia que, als dotze anys, el feia ruboritzar tot i les coses que ja havia vist i sentit en el seu forçat deambular pel món. Va estar segur que ho feia a posta aquella tarda que va passar una estona al dormitori d’en Gustave. El noi no havia anat a col·legi perquè tenia angines i la seva mare l’havia obligat a quedar-se al llit. En tenia sovint, com en Francesc, però els Coppée hi donaven més importància que els Bastida i cada cop cridaven el metge que els exhortava, inútilment, que li fessin extirpar les amígdales. No n’eren partidaris, ells, de tallar; potser perquè ja tallaven prou a la botiga, on sempre hi havia unes grans penjades de porc sobre el taulell darrera el qual la família afilava ganivets quan no venia. Eren uns ganivets llargs i resplendents, enquimeradors, que en Daniel sempre havia mirat amb desconfiança.

Aquella tarda, doncs, en la quietud del dormitori, en Gustave va adormir-se amb la respiració una mica curta i el front entresuat per la febre, i ell va girar-se cap a la Cécile que acabava d’entrar i, amb el dit sobre els llavis, li indicà que no parlés. Anava per aixecar-se, però ella li repenjà les mans a les espatlles com solia fer i després les hi esmunyí cos avall, les entaforà per la trinxa dels pantalons i li va tocar els òrgans genitals que s’enduriren sota la seva carícia breu, car tot seguit les retirà i, com espantada de la seva audàcia, sortí de l’habitació.

Ell estava tan sorprès i se sentia tan humiliat que va quedar-se ben bé cinc minuts immòbil, mirant en Gustave que continuava amb els ulls tancats. Però no devia dormir, o potser va despertar-se un moment mentre la noia s’inclinava al seu damunt, perquè al cap de tres dies, quan ja s’havia refet, li digué:

—Què et va fer, la meva germana?

En Daniel negà que li hagués fet res i a la fi aconseguí de convèncer-lo que ho devia haver somniat tot, que devia tractar-se d’alguna al·lucinació causada per la febre. Poc li hauria costat de creure-ho així a ell mateix si hagués hagut de jutjar pel capteniment posterior de la noia, la qual mai no féu cap al·lusió, amb paraules, mirades o silencis, a la curta escena.

Amb en Gustave en parlaven ben poc del sexe. Ell només s’interessava pel menjar i per la seva futura carrera de gran periodista que ara el feia devorar les cròniques de tots els diaris que li queien a les mans. De vegades, d’amagat dels seus, componia llargs escrits referits a coses d’actualitat que tenien lloc en indrets llunyans però que l’havien impressionat particularment, com la bomba d’Hiroshima, a la qual dedicà tres pàgines senceres que després va llegir a en Daniel mentre els seus pares creien que estudiaven. Entrava en precisions que a ell l’esbalaïen i semblava dominar un llenguatge tècnic desconcertant, com quan es referia als vint quilotons de l’artefacte.

—Què són, quilotons? —va preguntar-li.

—Cada quilotó equival a vint mil tones de TNT.

—I què és la TNT?

—Un explosiu. Trinitroluen.

De vegades, quan li feia aquestes explicacions, en Daniel l’admirava, però altres cops li semblava còmic i acabava per donar-li una patacada o fins i tot un clatellot. En Gustave, en aquest darrer cas, se’l mirava sorprès.

—Què t’he fet?

—No res —deia ell—. Tens una cara de pa de ral —afegia en català.

—Una cara de pa de ral? —repetia l’altre com podia—. Què vols dir?

—Ho diuen a Catalunya. De pa gros.

—Ah!

No s’enfadava. Tots els Coppée eren de caràcter plàcid, si bé el pare de tant en tant feia algun crit a la botiga, quan li costava de cobrar alguna factura endarrerida. De comptar en sabien molt i fins tenien mesquineses especials, com aquell costum de no pagar cap rebut la primera vegada que els el passaven a cobrament; pel cap baix, tothom havia de fer un parell de viatges.

—Per què, això? —va preguntar un dia a en Gustave.

El noi sempre ho havia vist així i ho trobava natural.

—Mentrestant els diners donen interessos.

Ell es va quedar bocabadat. Pensaven en tot, els Coppée. Aviat es farien rics. Si és que ja no ho eren. L’avituallament de la ciutat encara no era normal, faltaven moltes coses i es veien botigues encara força buides, però ells sempre tenien de tot i no tot ho venien a tothom. Sovint, el pare i el germà s’absentaven i, com deia en Gustave, anaven a proveir-se; d’altres cops acudien persones estranyes amb les quals el vell tenia llargs parlaments en una mena de recambró que li feia de despatxet; no sempre eren proveïdors del mercat negre, però, sinó que de vegades devia tractar-se d’algun agent de l’autoritat, d’inspectors, perquè aleshores l’home feia molt mala cara i tots els altres semblaven tristos com si a la casa hi hagués hagut un difunt.

En Gustave, gràcies a la seva joventut, restava al marge d’aquestes trafiques que certament no ignorava però que no li interessaven gens. Els dissabtes i diumenges, quan sortien i eren lliures de parlar llargament, el noi li deia:

—A casa sempre hem estat botiguers. El meu avi ja tenia una charcuterie a Rouen, d’on som. Encara ens hi queden uns cosins que continuen el negoci. Però a mi això de vendre no m’agrada; és una cosa sense pena ni glòria, la pot fer tothom. I mira que hi guanyes: com que no et falta res, no pares de menjar.

Ell reia:

—I et converteixes en un garrí.

—Per això mateix. Un periodista és diferent… Ha de córrer, voltar, passar penalitats… Vull dir un bon repòrter internacional.

De vegades baixaven cap al centre de París, se n’anaven al riu o es ficaven en un cinema. Immancablement, pagava en Gustave, perquè ell mai no tenia diners. No era que al noi li’n donessin gaires, a casa seva, però en Gustave de vegades posava mà al calaix i després el seu pare es passava hores i hores fent números perquè els comptes no li acabaven de sortir. Mai no va saber si hi havia conseqüències enutjoses, car aquest era un assumpte al qual el seu amic no es referia.

En Francesc li feia broma d’aquella amistat amb un noi tan gros que, segons ell, a tot arreu cridava l’atenció, però la mare l’aprovava, qui sap si perquè en treia algun profit. Es veu que els Coppée li tenien uns miraments especials tot i que de bona clienta no ho era. Ara, si ell freqüentava en Gustave i s’hi havia fet amic, no era per interès sinó perquè el caràcter del noi li agradava tot i que de vegades li feia ràbia que es deixés maltractar pels companys sense defensar-se o que acceptés els seus clatellots sense protesta. Per això sovint l’insultava:

—Ets un no ningú, un carallot!

—I què vols que faci? Corren més que jo.

—No és qüestió de córrer. Si comences a repartir unes quantes garrotades, amb aquests braços que tens, aviat et vindran a llepar els peus.

—Però jo no vull que ningú em llepi els peus.

—Mira que n’ets, de ruc! Tot t’ho prens al peu de la lletra.

—És clar que no! Ets tu qui no m’entén.

—Ja ho veig: t’agrada que et peguin.

—No em peguen. Perquè de vegades em donin algun cop… Jo em penso que faria el mateix, si veia un altre noi tan gras com jo.

En Daniel havia de riure per força.

—El que has de fer, quan siguis periodista, és no deixar-te caure per cap d’aquests llocs on hi ha antropòfags, perquè un tros de greix com tu sí que no se’l deixaven perdre.

—Aleshores no estaré tan gras.

—És clar, passaràs gana.

—I a més confio en el canvi.

—Quin canvi?

—Estem creixent, i quan es creix sempre es canvia. L’estirada, saps?

En Daniel, en veure’l tan ingenu, gairebé s’hi enfadà:

—I els de casa teva què? No l’han feta, encara, l’estirada?

El noi reflexionava:

—No és obligatori que m’hi assembli. A Rouen tinc un cosí molt prim.

—Deu estar malalt —va riure en Daniel—. Potser és tísic.

—No s’hauria casat. Perquè és molt més gran que nosaltres i ja té dos fills.

—També tísics? —féu en Daniel, seriós.

—Si et dic… Tu potser també serviries, per escriure. Dius coses que em fan pensar en aquestes historietes còmiques que de vegades llegim.

—T’hauria de fer sortir a tu, perquè tingués gràcia.

—I què?

—Però que carallot que ets, noi!

Estava convençut que de periodista mai no ho arribaria a ser, era massa ingenu. Però aquesta mateixa ingenuïtat l’arrossegava cap al noi i li provocava una mena de tendresa que no sentia per ningú més, ni per la mare que de vegades semblava tan desgraciada ni pel pare enganyat que ja feia mesos que els havia deixat definitivament segons creia ell. També li plaïa l’interès que en Gustave manifestava per les seves coses, aquella manera d’inquietar-se pel seu futur quan li deia en resposta a un arronsament d’espatlles seu:

—Però alguna cosa o altra deus tenir pensada. Què t’agrada més?

—No ho sé. Res, em penso.

—Això no pot ser. Aviat hauràs de posar-te a treballar.

—Treballaré —deia ell lacònicament.

—Però de què?

Es tornava a arronsar d’espatlles, indiferent. En Gustave insistia:

—A la nostra edat ja s’hi ha de començar a pensar, en això. Tothom té la seva vocació.

—Com els escombriaires? O els enterramorts?

—Però tu no vols ser escombriaire ni enterramorts.

—Qui sap? —Després d’un silenci afegia—: Potser em faré rodamon. Seré un clochard.

—Tots són vells! —objectava en Gustave.

—Esperaré a ser vell, doncs.

Es burlava d’ell mateix, i el seu amic no ho podia entendre.

—Si t’agradés de vendre, potser a la botiga… Acabarem per engrandir el negoci, saps?

—Fins i tot em podria casar amb la teva germana, ben mirat —bromejava ell.

—És massa gran. Si no…

—I de tant en tant, quan passessis gana, et podria enviar unes quantes botifarres…

Un altre dia li va dir:

—Escolta, i la fotografia, no t’agrada?

Sortien del cine, on acabaven de veure una pel·lícula de cowboys. En Gustave hi era molt afeccionat i, encara que a ell no li agradaven tant, es resignava a veure-les perquè li sabia greu d’imposar les seves preferències, que s’inclinaven per les cintes policíaques, quan l’altre pagava.

—I per què m’ha d’agradar?

—És que se m’ha acudit una cosa. Gairebé tots els periodistes internacionals tenen el seu fotògraf. Podríem treballar plegats.

—Jo ja estic bé a París.

—Doncs jo no. Els viatges, noi…

Poc sabia que el viatge, potser l’únic que faria en tota la seva vida, l’esperava com qui diu a la cantonada. Perquè aquella va ser la darrera conversa substanciosa que van tenir. Després ja només es van veure una altra vegada, quan s’acomiadaren.

Aquell vespre, en arribar a casa, van trobar-se que a la porta de la botiga hi havia uns segells posats i els va caldre entrar per la porteta de l’escala que rarament utilitzaven. Dins, hi havia més segells a la porta que comunicava l’habitatge amb l’establiment. La mare i la germana eren assegudes a la taula, plorant, i el germà es passejava d’una banda a l’altra. El pare, pel que va comprendre, havia hagut de sortir a conseqüència de la visita oficial que provocà el tancament del comerç.

Va retirar-se discretament i fins l’endemà passat, per la mare, no va saber que les autoritats havien descobert tota una xarxa de mercat negre que entre altres llocs els menà a l’establiment dels Coppée. No se sabia com, havien evitat la detenció, però ja es parlava de multes fortes i de tota mena de maldecaps. En Gustave va deixar d’acudir a l’acadèmia i ell, donades les circumstàncies, no s’atreví a fer-li una visita.

No el va veure fins al cap de cinc dies, quan el noi es presentà al pis i li digué que l’endemà al matí se n’anaven tots cap a Rouen, llevat del pare que es quedaria a solucionar alguns afers.

—Ja ens escriurem —féu en acomiadar-se.

Es van escriure deu o dotze cartes en el transcurs de l’any i mig següent, les dues darreres quan en Gustave ja treballava activament a la charcuterie dels cosins mentre esperava que la família en pogués obrir una a nom de la mare. Usava un mot encara esperançat: «provisionalment», però quan molts més anys després, aleshores que ja en tenien una vintena, van trobar-se un dia prop de la Rue Pigalle i dinaren plegats, en Gustave, que s’havia fet molt alt, era tan gros i lluent com sempre i, en referir-se passatgerament als seus somnis d’antany, va dir amb un arronsament d’espatlles despectiu:

—Coses de criatura…

En deixar-lo a l’estació que el tornaria a Rouen i a la charcuterie, en Daniel va tancar-se a la seva habitació i, a soles, s’emborratxà.

El vell va dir-li que podia anar a casa seva, on els sobrava un dormitori, però ell preferí esperar-lo perquè no sabia com podia ésser la seva dona ni l’acollida que li faria, de manera que ja era molt tard quan s’hi presentaren tots dos. La casa era molt atrotinada, com totes les cases on havia viscut fins aleshores i la dona resultà una persona una mica gemegaire que, més endavant, el va prendre per mig confident de les seves malures, abundants i mal definides com amb el temps havia d’observar que s’esdevenia amb moltes dones que no tenien fills i començaven a posar anys.

A en Justin Guillaume, que no era tan vell com semblava, ja que encara no tenia la cinquantena, l’havia conegut quan tots dos treballaven al bar de la Jacqueline Hammar, on llur relació fou més aviat convencional. Era un home tranquil que no s’irritava per res i que no semblava aprovar les seves relacions amb la mestressa tot i que aleshores no s’hi va referir mai d’una manera explícita. Li desagradaven els embolics i ara, quan li va dir que havia trencat amb la dona, assegurà que havia fet ben fet. Ja feia vuit o nou mesos que deixà l’establiment i treballava en un local de prop de la Cité Universitaire, on es van veure per casualitat. Quan va dir-li que de moment no tenia ni diners ni feina, li contestà:

—No deurà pas durar sempre, oi?

—No; ja tinc una cosa en perspectiva.

Però no era veritat, no tenia res. Des de sis setmanes enrera que vagarejava, una mica indiferent, una mica desconcertat, despenent els pocs francs que li quedaven en deixar madame Hammar. Darrerament, l’havien tret de l’habitació que ocupava a la Rue Chevalier i la nit abans d’ensopegar-se amb en Justin havia pogut dormir a cobert gràcies a una dona borratxa que se l’endugué a l’hotel. Ja sabia que aquesta mena d’existència no el menaria enlloc, però durant les primeres setmanes de la seva estada a casa dels Guillaume no va prendre cap iniciativa per sortir-se’n tot i que al mateix temps li feia una mica de vergonya menjar el pa de la caritat. Perquè d’això es tractava.

—Tu estàs passant per una crisi —li va dir l’home en adonar-se de la seva abúlia.

Ell va assentir distretament.

—Són coses de l’adolescència —prosseguí el cambrer—. Quants anys tens, ara?

—Divuit.

—Divuit… És clar, en aquesta edat s’és molt impressionable, i amb això de la mort de la teva mare i l’embolic del teu pare…

En trobar-se havia pretès que deixà casa perquè l’home hi havia dut una altra dona, cosa que naturalment el ferí, i en Guillaume ho va comprendre perquè a ell, digué, li hauria passat el mateix si s’hagués trobat en el seu cas.

—De tota manera, t’hi has de sobreposar. Ja sé que és molt trist i amarg això de trobar-se sol, jo mateix he passat per aquesta experiència, si bé en circumstàncies diferents, però ara ja tens uns amics. Aquí pots quedar-t’hi tot el temps que et convingui, però has de treballar. El treball distreu. Fins ara —va mig riure— és el millor remei que s’ha descobert contra els maldecaps i els disgustos. I busca’t una noia, una noieta de la teva edat, no una dona com la Jacqueline. Això també t’ha fet mal.

—No…

—És clar que sí. La conec bé, he treballat dos anys al seu establiment i sé com és. Abans de tu n’hi ha hagut d’altres, sempre vol algú jove al costat, li agrada de pervertir. No voldria que t’ho prenguessis malament, però a la teva edat una dona com la Jacqueline enlluerna, obsessiona… Oi que t’ha passat una mica? Sigues franc.

—Potser sí.

—Es comprèn. Físicament encara s’aguanta bé, té el prestigi d’una maduresa ben conservada i de l’experiència. És natural que faci il·lusió quan es tenen pocs anys… i fins i tot quan ja se’n tenen més —va riure—. Però després es paga. Fes el que et dic —insistí—, busca’t una noia com tu, treballa, i ja veuràs com tot s’anirà arranjant.

Però no s’arranjava. Va aconseguir feina en un bar de la Rue d’Aboukir, però l’amo era exigent i només hi féu una estada de vuit dies perquè l’home pretengué que no tenia prou mirament amb els clients i que sempre semblava distret. Aquella mateixa nit va conèixer dues angleses madures que havien llogat un xalet a Clichy i, després de beure i de ballar pels cabarets de Montmartre fins a altes hores de la matinada, va acompanyar-les-hi amb un altre xicot que arreplegaren en el transcurs de la vetllada. De tota manera, pel camí hi van haver discussions per alguna cosa que no va acabar d’entendre perquè estava mig endormiscat i al final es trobà a soles amb les dues dones. Una d’elles era una rossa molt provocativa i des de bon començament que tenia ganes de jeure-hi, però quan va comprendre que totes dues esperaven el mateix es va espantar una mica i, per sortir-se del pas, els exigí diners. Amb gran sorpresa seva li donaren mil francs i l’endemà, en despertar-se, va trobar-ne dos mil més als portamonedes que s’havien quedat sobre una cadira. Com que elles encara dormien, se n’apoderà.

Durant dues setmanes més va pretendre que continuava treballant a la Rue d’Aboukir, però aleshores, una tarda que havia anat a veure una germana seva que vivia per aquella banda, en Justin hi entrà, i descobrí que l’havien acomiadat.

—No està bé, Daniel —li va dir a la nit—. Diu que no hi posaves interès…

—No trobaven mai res ben fet —s’excusà ell.

—No ho sé… I després ja no has buscat enlloc més.

—No.

—Però tens diners…

—Vaig guanyar uns milers de francs al pòquer —explicà, però aleshores va enfadar-se—. I ben mirat què n’heu de fer? Us he pagat el que us devia de pensió, oi?

—Sí.

—Doncs el restant és assumpte meu.

L’home s’aixecà.

—Bert cert —digué, dolgut, i va allunyar-se cap al dormitori. La seva dona era a la cuina i potser no els havia sentit; en tot cas, no hi va fer comentaris quan li donà la bona nit.

L’endemà va sortir de casa de bon matí i no tornà fins a la nit, quan ja eren a dormir, perquè aquella setmana l’home tenia el primer servei de dia, de vuit a quatre. Durant uns quants dies procurà d’evitar-lo i àdhuc començà a dir —se que faria bé de canviar de casa abans no el traguessin en acabar-se el mes que tenia pagat, però dissabte, quan es van veure, en Justin, com si no hagués passat res, li digué:

—Ahir vaig parlar amb un amic meu que té un bar prop de la Gare Montparnasse… Li falta un cambrer de taulell.

Ell es va quedar callat.

—Si t’interessa, ja ho saps.

Ell continuava callat, perquè se li havia fet una mena de nus a la gorja, però després alçà el cap.

—Per què ho feu? —preguntà.

—Què, faig?

—Això de voler ajudar-me. No veieu que no sóc bo per a res?

—Potser no —digué l’home, immutable com sempre.

—Doncs?

—A la teva edat es pot canviar. Jo bé hi confio. Ara, si ningú no fa res, no que no canviaràs.

Ell brandà la testa.

—Vós no escarmenteu!

—Ho dius per la teva sortida de l’altre dia? Et senties culpable i per això vas contestar com vas contestar. Em penso que és un bon senyal.

—Un altre m’hauria engegat a la merda.

—I després se n’hauria penedit.

—Potser no.

—Potser no —concedí en Justin, i tots dos van riure. Després afegí—. T’interessa, això que t’he dit?

—Ho puc provar. Li heu parlat de mi, al vostre amic?

—No he dit res. Podem anar-hi tots dos, si vols.

Hi van anar aquell mateix vespre i l’endemà en Daniel ja era darrera el taulell de Le Prunier, un local modest, amb quatre taules al fons i un bar llarg on senyorejava en Grousset, l’amo. Treballava de nit, fins que tancaven, i aleshores se’n tornava a casa a peu. S’aixecava tard, quan l’Anne, la dona d’en Guillaume, ja havia tornat de la plaça, i algunes tardes se n’anava al cine, de vegades amb el matrimoni que hi era molt afeccionat. Sovint, en Justin preguntava:

—Va bé, això?

I ell contestava:

—Va bé.

En Grousset, potser posat en antecedents pel seu amic, el tractava amb cordialitat i rarament s’impacientava ni quan ell tenia dies emmurriats i es mostrava adust amb la clientela habitual. La feina, doncs, li era tolerable.

Va ser per aquell temps que la vella s’anà acostumant a contar-li les seves malures reals o imaginàries que ell escoltava amb resignació i sense fer-li preguntes perquè no s’estengués més, però a despit d’aquestes intimitats llur relació era en el fons superficial, mentre la que tenia amb el seu marit s’aprofundia cada dia més, a mesura que el noi s’adonava que l’amistat d’en Justin era totalment desinteressada. De primer s’havia mig imaginat que delegava en ell la mena d’afecte que hauria tingut pel seu fill si la dona li n’hagués donat un, però aviat el va conèixer prou per comprendre que era un individu totalment mancat d’egoisme i que no esperava res a canvi dels favors que feia. Era la primera i darrera persona amb un instint natural de solidaritat humana que en Daniel coneixia. Un dia li ho va dir:

—De gent com vós, no en corren.

—Què tinc de particular? —es mig estranyà, en Justin.

No li ho va saber explicar gaire bé, però l’home el devia entendre, perquè a la fi declarà:

—No has pensat mai que ens hem de morir i que, preu per preu, més val que ens donem un cop de mà mentre som aquí?

Però ell potser era massa jove per capir la possible saviesa d’aquests mots, i per això es posà a riure. La vida li semblava una mena de selva, un campi qui pugui que en aquell moment ja el tornava a desviar del que probablement en Justin n’hauria dit el camí recte, car feia uns dies que havia començat a trafiquejar amb les begudes i a «intervenir» la caixa.

Ho feia prou discretament perquè la cosa durés, però en Grousset tampoc no badava i un vespre el va sorprendre.

—Què he de fer, ara? —va preguntar—. Cridar la policia?

—Vós mateix —féu ell, encarcaradament, gairebé desafiador.

Però a l’home li agradaven poc les molèsties i acabà per allargar el braç en direcció a la porta:

—Fot el camp i que no et torni a veure per aquí.

En sortir al carrer, va descobrir que li seria difícil d’encarar-se amb en Justin i, durant dos dies, no es presentà per la casa. Hi tornà la tercera tarda, en una hora que sabia que ell era al bar, i recollí les seves poques possessions sota l’esguard de l’Anne que no devia saber res i es mostrava estranyada.

—M’ha sortit una feina a Lyon, una cosa ben pagada —va dir-li ell.

—I te n’has d’anar ara mateix?

—Sí, d’aquí a una hora.

—Li sabrà greu —digué la dona—. Passa a dir-li adéu.

—És clar —va assegurar-li.

No va passar-hi, naturalment, i durant mesos sencers evità de deixar-se caure pels encontorns de l’establiment on treballava. I quan més endavant el va veure, des d’un taxi, s’arraulí ben arraulit en un racó perquè, al capdavall, davant seu, s’hauria avergonyit de la vella que duia al costat i li acariciava la mà amb un gest possessiu.