La ruta llarga i lenta sota un cel baix i sense sol, hivernal i plàcid.

I els cotxes, els camions, els canons, els autobusos, els carros arran de camp.

Ulls closos, ulls oberts sobre un paisatge igual.

Un desgavell de ferramenta, d’entranyes metàl·liques, de rodes que giren.

Cases sense ningú, cases de portes esbotzades i de finestres tancades, mortes.

El riu d’homes i de vehicles entre els arbres alts i vells, de copes perennes.

Veus.

I ara què deu passar?

Per què ens aturem?

Ho vaig a veure.

No, no!

No ens impacientem.

Tinc gana, mare.

Clàxons, botzines, renecs, plors, la mula a tocar del cotxe.

Els orins dels soldats i el vapor vertical des de la terra, darrera la columna d’homes i de dones a peu.

Un silenci sobtat, la cançó, i tot seguit l’espetec del motor.

Ara.

A veure si durarà.

No arribarem mai.

Sí, sí, arribarem.

Cent metres, dos-cents, tres-cents, esgarip de frens, un renec.

Ja hi som, mare?

Calleu!

Un canó contra el cel de posta, els artillers i una noia amb el cistell.

Salteu, salteu!

La volva cada cop més gran, les volves cada cop més grans, sorolloses tot d’una.

Són dels nostres.

Si no en tenim!

Salteu, de pressa!

Les cames de la Gabriela, les cames de la mare, les cames dels homes, la mà i l’ànsia sota les ales llunyanes i terribles.

A la cuneta!

La terra dolça, la terra dura, la terra i el tac-a-tac-tac, tac-a-tac-tac, tac-a-tac-tac de la pluja de ferro.

Déu meu, fes…

Té, Daniel!

El branquilló entre les dents, la planta solitària entre els dits, la posta darrera, les aus i el crit del tac-a-tac-tac, tac-a-tac-tac a l’ombra del pare brut de fang.

Tomben!

El cap contra la terra, les cuixes d’una desconeguda, immòbil, viva o morta, sola.

No, se’n van.

Ja em puc aixecar?

Apa, de pressa, veniu.

La portella oberta, el motor engegat, l’onada humana des de la cuneta.

La grisor del capvespre perllongat en la cendra de les cares, del paisatge passatgerament moridor.

Què hi farem, a França?

Calla!

La remor inexhaurible de les veus i de les màquines.

Una casa, cases, a entrada de nit.

Les masses fosques a l’esquerra i, a la dreta, els soldats sense armes, els mobles i els moviments furtius de la columna novament aturada.

Dansa d’ombres en el camp, una baralla.

Tinc por, mare.

Dormiu; dorm, Gabriela.

Ja tomo.

On vas?

Ja torno.

La cama de la Gabriela, els peus d’en Francesc, els plors de la Neus.

Una pausa eterna, nit endins, entre murs com una muralla.

Ara engeguem.

Un altre cop de portella i la vibració suau del motor.

Cases blanques, cases fosques, cases enrunades, cases senceres.

Dormiu una mica.

Sí, se us farà més curt.

La columna negra, invisible i inacabable i la nosa dels peus.

Tinc pipi.

Ara no pot ser.

Sempre ets oportú.

Se m’escapà.

Fes-lo per la finestra.

Jo també.

La immobilitat sobtada davant la llum d’una botiga i els colls allargats per l’esperança.

Potser encara queda alguna cosa.

També tinc caca.

Si n’has fet a migdia!

En torno a tenir.

Apa, baixa, doncs.

Vés-hi, Quimeta.

També ho aprofitaré.

Darrera la casa, al costat de la mare i de les seves cuixes blanques.

L’espetec dels orins contra el terra endurit, el doll entre els dits i les bragues.

Té, aquí tinc una mica de paper.

La negror de fora i la negror del cotxe aturat, la fortor de les herbes del pare de la Gabriela.

Jo no; més m’estimo no fumar.

Que hi passarem la nit, pare?

Dormiu, vosaltres.

Més ombres, el carrer, els crits i la porta del cotxe, uns dispars.

Dormiu, que no ha estat res.

Ara hi tornem!

Els ulls pesats i la cuixa de la Gabriela, càlida contra el front.

L’abric i els murmuris indistints, remor de riuada continguda.

La llum pàl·lida sobre els cossos i més ferro vell al costat de la carretera sobtadament ràpida.

El camió amb la bandereta i les taques d’oli.

Fars i ombra darrera l’home que defeca.

Una dormida sense silencis i l’alba bruta al capdamunt d’una costa.

És França, això?

No, encara falta.

Vull esmorzar.

El pa i la pastilla de xocolata, el somrís matinal de la Gabriela i els ulls lleganyosos d’en Francesc.

La veu del pare en la distància de la marxa.

Ara anem més de pressa.

El dia encès dalt del tossal i la terra clapejada en la profunditat de la vall.

Canvi de marxes prop del cos estès i indiferent, d’esquena a la carretera.

Quantes desgràcies!

I el material, us n’adoneu?

Val una fortuna.

La pastilla de xocolata terrosa entre les dents i el pa.

Els dits d’en Francesc i els dits de la mare en el cuir fred.

La Neus entre abrigalls, quieta encara a la falda de la dona.

Material d’enderroc, material humà, rostres i peus lassos. Aigua incontenible cap a la frontera, allau pendent avall. No quedarà ningú.

Deus estar cansat.

Puc resistir.

L’aire per la finestra i els cabells despentinats del pare. L’esgarip en sec mentre els cossos avancen contra el parabrises, contra el respatller del seient de davant.

Compte!

Mare!

Un cop de volant darrera el camió, la vella com un sarment escàpol quan la roda rellisca.

Frenada.

Els arbres.

El crit.

La mà.

El cel obert.

El cap.

La terra.

El xiscle.

El plor.

Quelcom que es trenca.

Retrucs.

Batzegades.

El silenci.

La remor de peus i de pedres que rodolen i les cares dalt de tot, abocades.

Aquí…

Per aquí!

La porta.

El vidre.

Les ombres inclinades i els arbres invertits.

Peus i cames, braços.

La Gabriela estirada.

(Anys després, un dia havia de dir a la Goldy: «Ho vaig saber de seguida, que era morta. No n’havia vist mai cap, de mort, però ho sabia. I això ho recordo bé, com si fos ara. Algú l’havia treta del cotxe i la va deixar entre les pedres, amb el cap inclinat sobre l’espatlla esquerra. Un home va dir que tenia el coll trencat. No me n’oblidaré mai… De la Neus en tinc un record més boirós, més confús. Havia caigut sota la mare i ella, que mirava de protegir-la, la va ofegar. Quan ens van treure del cotxe encara estava sense sentits i a la Neus em sembla que l’agafava el pare que no s’havia fet res. No sé si plorava, no sé si en aquell moment ja sabia que tenia un cadàver als braços. La cara d’en Francesc era plena de sang, però es tractava d’una ferida superficial, com les que ens havíem fet jo i en Bonaventura, el pare de la Gabriela que va agenollar-se al seu costat i li deixà tot de ditades vermelles quan va tocar-la. Això també ho recordo bé, devia impressionar-me». La Goldy li va preguntar: «I l’accident? Vull dir, com és que vau caure pel barranc?». «Aleshores no ho sabia, ni se’m devia acudir de preguntar-ho, però un dia, quan ja érem a França, el pare va dir que es devia haver trencat la direcció del cotxe. Però potser no era això, podia haver-se trencat després, amb el cop. L’únic segur és que el camió que ens precedia va aturar-se en sec i en Bonaventura va desviar una mica el cotxe per no topar-hi. Però havia conduït tota la nit, i el dia abans, de manera que estava cansat i ho va calcular malament.

O potser les rodes van relliscar sobre l’oli de la carretera. Hi havien passat centenars, milers de vehicles. No pots pas imaginar-te com era, allò. De morts n’hi van haver força per un motiu o altre». «I on les vau enterrar?», féu la Goldy. «En un poblet que hi havia més amunt. Era un cementiri petit, amb molt poques tombes i dos o tres xiprers. Després la feina va ser nostra per a trobar un altre cotxe. A l’últim ens van fer lloc en un camió, devien compadir-se de nosaltres en veure’ns ferits, perquè no t’he dit que la mare es va trencar un braç. Però el pitjor era que ho havíem perdut tot, tot; quan el pare i en Bonaventura van tomar a recollir les nostres coses, algú ja els havia passat davant…»).

Una llenca de mar resplendia més enllà de Portvendres. Era una mar freda i immòbil des de darrera els filferros de punxes que delimitaven el perímetre del camp. Hi havia dies que tenia una tonalitat blanc grisosa, com el plat de llauna que el pare havia pispat poc abans de travessar la frontera, quan s’imaginaven que en entrar a França serien lliures; altres vegades era d’un blau radiant, o verda, o daurada. Sempre hi havia gent que se la miraven com embadalits i un home que deien que s’havia tornat boig cantussejava o salmodiava sense parar:

—Els peixos, els peixos…

Després va desaparèixer o se’l van endur. Sempre hi havia cares velles que es feien fonedisses i cares noves que ocupaven els llocs vacants. La mar sempre era la mateixa encara que de dia en dia canviés de color. De vegades passava una nau i allò alterava el paisatge. Però era més bonica quan era buida, tota grisa, matisada fins a l’horitzó que s’hi confonia.

Els arbres tenien un color diferent amb les fulles d’un verd intens per un costat i cendroses per la banda de sota. El pare va dir que eren oliveres, però hi havia gent de la banda de Lleida que en deien olivers i d’altres, de Tarragona, que parlaven d’olivets.

—Tot és el mateix; formes dialectals.

Eren uns arbres severs i una mica tristos, com els xiprers del poble on reposaven la Gabriela i la Neus, però no tenien aquella alçada, aquell impuls cap al cel, i es recollien en ells mateixos, una mica panxuts, més aviat despentinats sobre els troncs d’escorces arrugades i granelludes entre les plagues blanques.

De nit el vent s’entaforava per les branques amb una remor lúgubre que de dia no es notava tant i, entre les queixes perllongades i vagament musicals, se sentien d’altres sorolls d’anar i venir, passos cautelosos i sords, potser un xiscle ofegat que l’aire o uns dits amatents s’enduien abans de donar-li temps de precisar-se. L’endemà al matí el pare i els altres homes ho comentaven i ell un dia digué:

—Passen coses…

La veu se li ofegava com la de les remors nocturnes, però n’hi havia d’altres que també en parlaven i tothom podia veure les cares llargues i els ulls encesos i amenaçadors dels homes que contemplaven la marxa dels qui se’n tornaven a Espanya a lluitar amb les forces feixistes.

—Que no s’ha acabat, la guerra?

—Les guerres no s’acaben mai.

Resultava difícil d’entendre tot i les cares irades i els crits de «venut!» i de «traïdor!» que acompanyaven la fugida dels homes avergonyits i capcots que avançaven cap a la tanca de filferro més enllà de la qual es passejaven de nit i de dia els guàrdies encarregats de la vigilància del camp.

—És indigne, ens tracten com si fóssim presoners!

—I què esperàveu, dels francesos?

—Quins fills de puta!

El pare, amb el coll de l’americana aixecat, netejava el plat davant la barraca idèntica a les altres vint-i-cinc o trenta barraques on d’altres persones famolenques i malaltes netejaven plats o prenien el sol amb les mans a la butxaca, ben recargolades sobre elles mateixes o abrigades amb capots militars, o bufandes i altres peces incongruents de civil que duu una vida pacífica i honesta a la llar.

Es feien canvis, n’hi havia que compraven i venien, alguns robaven. Els rosegons de pa i el tabac passaven de mà en mà, s’organitzava un mercat de medicaments i a la barraca del costat hi havia un home alt i prim, de mirada desconfiada, que tenia ampolles de conyac. En Francesc tossia i el pare va trobar-li un xarop i unes aspirines que ara el feien anar sense abric. De vegades plorava d’amagat i sempre tenia els ulls vermells.

A migdia tots sortien de les barraques i s’atansaven a la porta per tal d’esperar el ranxo que duia un carrot anacrònic; els francesos el devien haver tret d’un museu, com les mules que l’arrossegaven, pansides i resignades als cops de tralla i als renecs.

Entre crits i discussions, que algun cop amenaçaven de transformar-se en baralles que els guàrdies no deixaven prosperar, els servien una sopa prima i sense gust, però sovint calenta. El pare havia d’explicar cada dia pacientment que només tenien un plat entre tots tres, perquè ara la colla encara s’havia reduït i d’en Bonaventura i de la mare no en sabien res. A la frontera el pare de la Gabriela s’havia unit a una colla de coneguts seus, periodistes i escriptors, i se suposava que havia pogut estalviar-se l’internament. De la mare, els n’havien separat poc després, quan la dugueren a l’hospital.

Menjaven al peu de les oliveres o arranats a la paret de la barraca, a glops, sense cullera fins que el pare en va poder adquirir una a canvi de dos mocadors que després recobrà perquè l’individu es va morir. De fet, el van trobar amb la gorja oberta de banda a banda i els guàrdies van envair el camp amb la intenció d’esbrinar qui era el culpable de l’homicidi. N’hi havia que somreien agrament i deien que es tractava d’un suïcidi. Però el xicot havia estat del POUM.

Tenia una cara lletja i tibada i la sang se li havia quallat quan el descobriren darrera les barraques, amb els ulls oberts i una mà que reposava sobre els testicles inflats. Li havien pres tota la roba i, sota el cel que tot just s’aclaria, se’l veia blanc i desmanegat com un ninot.

Se’l van endur mentre altres guàrdies pretenien escorcollar les barraques, però els vestits no van sortir o ningú no els va saber identificar. Aleshores el pare ja havia corregut a la barraca, on algú obrí la maleta lligada amb un cordill, però només va quedar-se amb els mocadors que havien estat seus i que confià a en Francesc.

El sol s’anava alçant i el dia prometia ésser bo, de manera que van aprofitar-lo per a treure’s la roba i matar els polls que s’amagaven entre les costures. Un aire de mar humitejava la terra i tot el camp era silenciós, com sempre que tenia lloc un esdeveniment fora del corrent, però el pare semblava preocupat quan un altre veí de barraca se’ls va reunir i es posaren a parlar.

—Ens hi anirem quedant tots.

—Contra nosaltres no tenen res.

—Si no ens maten, ens morirem.

Els guàrdies, arran del perímetre de filferro que els empresonava, vigilaven amb l’arma penjada a les mans.

—De fred, de gana o de misèria.

—No ens hi poden tenir pas sempre, aquí.

—No, sempre no. Ja t’ho dic, fins que ens morim. Si no fem alguna cosa…

De banda de nit va comparèixer amb un pot de llet, l’amagà i va restar quiet i silenciós mentre en una altra barraca se sentien crits i batusses. Després hi van haver corregudes, però no van sortir a veure què passava. Se’l van anar menjant a cullerades quan els altres ja dormien, però l’endemà tenien diarrea i van passar-se el matí amb els pantalons abaixats.

Al cap de dos dies, un migdia, quan ja s’havien menjat la sopa, dins la barraca, perquè plovia, un guàrdia els va venir a buscar.

—Recolliu-ho tot.

L’aigua dibuixava una xarxa molt fina en l’atmosfera sense vent i, darrera el guàrdia, van córrer cap a la tanca. Darrera hi havia tres persones, la mare, en Bonaventura i un altre home que no coneixien, un francès.