Ja està! Els l’han declarada!

Ho hem sentit per la ràdio.

Ah! Només he vingut a dir-vos-ho…

Ens tornaran a bombardejar, pare?

Aquí? No.

Jo tinc por.

Por? Apa, Daniel… Té, mira què t’he dut. Són de xocolata.

El puny obert mentre els ulls ja tornen cap a la mare. El timbre i la immobilitat.

Hi vaig jo.

Hi haurà d’anar, el pare, mare?

On?

A la guerra.

No. Ja és massa gran. I nosaltres no som francesos. Només hi aniran els francesos?

Veus i passos, una rialla compartida amb l’home alt i amb bufanda llarga.

Ja em venien a buscar.

Veig que ho sap tothom.

Ho ha dit la ràdio.

Si no fos pels morts que hi haurà, diria que és un gran dia…

Les guerres no porten res de bo. La nostra…

Ells l’han volguda, senyora Bastida.

Més val que no ens entretinguem.

Sí, anem.

No sé si vindré a sopar…

La porta suau i els passos ferms, marcials, en el silenci de la casa.

Mare…

Què, Francesc?

Què faran?

Qui?

El pare i els seus amics.

No ho sé, Francesc. Res.

Res?

Parlaran. Què vols que facin?

Les dues maletes, els homes í el pare en l’obscuritat del corredor.

No hi és?

No, ja saps que en aquesta hora no hi és mai. Què són, aquestes maletes?

Ara…

L’espera amb la mare, les mans que s’allarguen.

No toquis res, Daniel.

No.

Oi que no són nostres?

No, no ho són.

El llum encès i la porta tancada, simultàniament.

Hi ha papers del centre.

Papers?

No cridis…

Quins papers?

Documents que interessa de guardar.

Aquí?

Els hem anat distribuint en llocs segurs.

Però això no és un lloc segur. La senyora Cremil…

Els tancarem a l’armari.

I les nostres coses, què? No m’agrada, Francesc.

No els havíem de cremar pas.

A l’armari no hi cap res més. No t’havies de comprometre. N’hi ha que tenen casa. Se’ls podien quedar ells.

Més val repartir-los.

Per què? Papers inútils… De què han de servir?

Mai no se sap. El dia de demà…

Els ulls desencisats, colèrics, en el rostre tens i pàl·lid i la veu alta que martelleja.

Quin dia de demà? S’han apoderat de tot Europa, aviat tindran tot el món i parles del dia de… No en vull, de papers, aquí.

Però Quimeta…

Si no penses en tu, pensa en mi, en els teus fills…

Ni que fossin bombes!

No ho sé, què són, ni ganes! Però si els heu de treure del centre no poden ser res de bo.

Silenci, i aleshores la veu lenta.

Tu encara et creus que guanyaran. Però no. Hi haurà un capgirell. N’estic segur; tots, n’estem.

També n’estàveu abans, el trenta-nou. Pensar que ja ens fèiem gairebé la il·lusió de poder tornar a casa…

Mai no vaig creure que seria senzill.

I amb raó! Som uns desgraciats…

Apa, Quimeta, apa!

Mare!…

Deixeu-me.

No n’hi ha per fer-ne una tragèdia.

La porta, la veu que davalla en sec.

Madame Cremil… Més val que ho amaguem de pressa. Obre l’armari, Francesc. Farem una mica de lloc.

«Tot ho trobava molt misteriós —va dir l’any 1962 a en Solé-Oriol—. Em penso que no ho entenia ni gens ni mica. Entraven homes, sortien homes, el pare pel que sembla es passava moltes hores al cafè. De primer a París, després a Marsella. De la primera vegada que hi vam ser no recordo res. Va durar poc. Ell i la mare en parlaven davant nostre, però d’una manera poc intel·ligible, i a més em penso que el pare no li ho contava tot. Vull dir que m’ho penso ara, aleshores no me’n preocupava gens, eren coses dels grans que d’una manera més o menys remota em semblava que es relacionaven amb Barcelona. Sovint es referien a la Generalitat com a un organisme encara viu, i sí, ja sé que n’hi havia una, que encara hi ha un govern a l’exili… En aquell temps tots devien estar preparats per la tornada. O si més no des que els alemanys començaren a perdre la guerra. A dins també se’n devien fer, d’il·lusions. Recordo que un dia va venir algú que havia fet el viatge expressament i el pare va passar-se dos dies sencers fora de casa. Manejaven tot de noms estranys, noms de partits i d’organitzacions que designaven amb inicials, i n’hi havia que eren amics i d’altres que no ho eren tant o eren fins i tot enemics. Com si la nostra guerra encara continués… Ell, el pare, per tot el que sé, a Barcelona n’havia fet ben poca, de política, i estic convençut que ni li hauria calgut marxar. Potser sí que l’haurien detingut, però al capdavall què podien fer-li? De responsables de comitès de fàbrica n’hi devia haver moltíssims, un per cada empresa, i no podien pas afusellar-los, oi? Però ara, a França, s’havia anat acostumant a la intriga i no va començar a desenganyar-se fins que, acabada la guerra mundial, va veure que tot continuava com abans, que ningú no semblava disposat a enderrocar el règim espanyol que resistia pressions i quarantenes. Tots es devien haver pensat que, més tard o més d’hora, en Franco s’embolicaria al costat dels feixistes; de bon començament en parlaven força. I al mateix temps no estaven gens de tranquils, perquè aleshores sí que la podia guanyar la guerra, l’Eix. I després ja era clar que no s’hi voldria comprometre. Jo vaig interessar-m’hi una mica cap a l’any 1945, quan ja tenia prop de dotze anys, llavors que ell era al maquis i en Francesc i jo vivíem amb els Ginel a Aubagne, però això no vol dir que ho comprengués bé. En Pere, l’home de la Joana, m’explicava tot el que volia, però no era un home gaire llest i de vegades s’enredava. També hauria hagut de llançar-se al maquis, a fer la resistència, i així ho havien convingut quan érem tots a Marsella. Ell mateix m’ho contà i, a més, havia sentit converses i un vespre pujà a casa per dir que no podia anar-hi. No t’estranyis que t’ho conti tan confusament, era confús i en tinc un record molt imprecís, com si fins i tot allò que vaig veure i sentir m’ho haguessin explicat. No sé què li havia dit el metge, feia temps que no es trobava gaire bé i la seva dona, la Joana, l’obligà a visitar-lo. Devia ser alguna cosa del cor perquè tothom trobava estrany que no es cansés i el pare va dir-li que potser el metge s’equivocava. Però la Joana no l’hauria deixat marxar mai i ell no feia res sense consultar-la, no era com el pare que en aquestes coses no es deixava manar. Això, a part que potser havia d’anar-se’n per força perquè el cercaven. A en Pere no l’havia molestat ni va molestar-lo mai ningú i tingué la sort de trobar feina a la fàbrica d’Aubagne. Hi treballava molta gent. Hi havia altres catalans, i també espanyols. Sovint en venien i parlaven i jo aleshores estava molt orgullós del pare perquè tots sabien el que feia, que es jugava la vida cada dia. De vegades discutien, tots continuaven amb les mateixes idees i l’únic que els unia era les ganes de foragitar el govern de Madrid i de tornar a la pàtria. Un d’ells no faltava mai. Era un antic funcionari de la Generalitat però deia que havia vist coses que el desenganyaven i sempre parlava de l’or que se’n van endur. No em refereixo a l’or que va anar a parar a Rússia, que aquest era del govern central, sinó del nostre, del que teníem a Catalunya… En Companys també s’hi havia quedat, a França, però els alemanys el van detenir. Ja ho saps, que el lliuraren. Jo no recordo haver-ne sentit parlar fins que ja era mort, però abans hi havia hagut d’altres converses. El funcionari sempre es referia a un tal Puig i Ferreter que era novel·lista, el nom m’ha quedat perquè precisament entre els qui venien n’hi havia un que es deia Ferreter i un altre que es deia Puig… El coneixes, dius? Ah, per les obres… Ells eren amics o ho havien estat, ja que ara en deia mal. És clar que en deia de tothom. Després, un dia va desaparèixer i tothom es va pensar que se’l devien haver endut cap a Alemanya tot i que no s’havia sabut res, però no, ja que més endavant el vam tornar a veure a París, quan ja havíem perdut contacte amb els Ginel i amb tothom, i va dir al pare que tenia un lloc en no sé quin organisme relacionat amb l’ONU. També es coneixien ells, havia viscut igualment a Marsella, com molts dels qui eren a Aubagne, i jo el veia sovint pel Port Vieux amb un vestidet prim i les mans a la butxaca. És curiós que es quedin aquestes imatges sense importància i sense interès i que en canvi no en puguis recordar d’altres, de gent que hem vist més sovint. També et passa, a tu? Deu ser una cosa normal. A més, aleshores dúiem una vida tan estranya… Fins nosaltres, els petits, que sembla que ens havíem d’adaptar més de pressa, vivíem amb una sensació de provisionalitat. Potser perquè els grans no paraven de repetir-nos o si més no de donar-nos a entendre que allí, a França, no n’hi faríem, d’arrels. I qui diu a França diu on fos. Ningú no se n’hi havia anat per quedar-s’hi, a l’estranger. Des del primer moment s’esperà el miracle, i era d’aquest miracle que es parlava, i era per fer-lo possible i ajudar-hi que la gent conspiraven, mantenien en peu moltes organitzacions d’abans o en creaven d’altres. És clar, jo no hi participava, ni en Francesc que al capdavall tot i els quatre anys que em duia era massa jovenet encara i, a més, en aquell temps malaltejava sovint, però vivíem tots dos en l’ambient confiat, esperançat si més no, dels exiliats. Vivíem més entre nosaltres que amb els francesos tot i que tampoc no es pot dir que hi visquéssim gaire, amb els nostres. Més que viure-hi, era qüestió de contactes, i la majoria de vegades contactes únicament entre els homes. La mare, per exemple, fora dels Ginel no es pot dir que freqüentés cap altra família. Potser perquè era una mica esquerpa… Sí, ja n’havia vist d’altres, de dones catalanes, per casa. I també recordo haver fet alguna visita, però d’una manera o altra mai no hi havia una relació continuada amb ningú. Tal vegada perquè d’amic de casa, del veïnat, no ens n’havia seguit cap a l’exili. Ella sempre en parlava del nostre carrer a Barcelona, i fins va escriure algun cop a una amiga que hi tenia. Suposo que li contestaven. No ho sé. És un d’aquests detalls que se m’han esborrat… Pel restant tampoc no va fer-se mai veritablement amiga de madame Cremil amb la qual vam viure força temps. La dificultat de l’idioma devia influir-hi. Ella no va acabar de dominar-lo mai bé, el francès. Tots nosaltres ja el parlàvem correntment que ella encara s’hi enredava. Bé, tot això no té res a veure amb les activitats polítiques que a tu t’interessen, però ja t’he dit que t’ho puc aclarir poc i jo només tinc la impressió d’anades i vingudes, d’interrogants que s’obrien a casa, d’exclamacions provocades quan tot d’una el pare ensopegava amb algú més o menys remotament conegut, o amb algun desconegut de nom familiar per haver ocupat càrrecs o llocs responsables… Tot plegat, però, ja t’ho pots imaginar, devia ésser força intranscendent encara que ells es pensessin que feien feina positiva. La feien en el buit, en tot cas. Que no servia, s’ha vist després, perquè hi havien d’interessar les grans potències i no les hi van poder interessar, o no prou. Ara, naturalment, no et creguis que els jutjo. No puc jutjar res ni ningú. I, si vols que t’ho digui, més aviat em pensaria que feien tot el que podien. Que això fos poc, o gairebé res, no ens pot admirar. Ho intentaven, no es resignaven, i això que prou feina tenien per subsistir. De francesos n’hi ha de totes menes i alguns van ajudar i d’altres no van ajudar, però no oblidem que també tenien els seus problemes i que en alguns indrets, al sud, hi havia molta gent espantada. Havia entrat una veritable riuada i, tot i que el govern diu que va fer tot el possible per canalitzar la immigració cap a l’Amèrica, vam ser molts que ens vam quedar. I alguns estaven desesperats. Per tant, disposats a tot. Jo més aviat penso que es van portar bé. D’embolics amb les autoritats no recordo que en tinguéssim i, fos com fos, bé ens devien donar un permís de séjour mentre esperàvem que passés temps per nacionalitzar-nos. Que no hi havia treball, o algunes menes de treball? En això d’acord. Si n’hagués pogut escollir no em penso pas que el pare s’hi hagués col·locat, en una casa de cites. Era qüestió d’espavilar— se. I la majoria ho van fer. De casos de gent que es morís de gana, no en recordo. Potser n’hi van haver, però jo no en recordo cap. Ara, gent que feien de peó quan a Barcelona o on fos havien treballat en una oficina, n’hi havia molts. Aleshores i més endavant, quan els meus records ja són més precisos. En Pere Ginel mateix era un home culte, amb la carrera d’advocat… És a dir, no la tenia acabada, va deixar-la quan li faltaven dos cursos perquè era massa soca. De tota manera, tenia una bona instrucció i a Sabadell, d’on era, ocupava un càrrec al sindicat, però allí, a França, va haver de treballar d’obrer. N’hi havia molts, que tenien estudis, i amb el temps ja suposo que es devien situar, però en aquell moment recollien papers o draps si convenia. I sense donar-se’n vergonya. Quina vergonya se’n podien donar uns homes que havien passat pels camps i, abans, per aquella fugida cap a la frontera que ho barrejava tot? Anys després, el pare o la mare parlaven de la facilitat amb què la gent poden perdre la vergonya, el pudor. Contaven coses que havien vist, que també devia haver vist jo sense trobar-les estranyes perquè tenia sis anys. Vull dir, per exemple, que la gent orinaven i feien de cos davant els altres, culivats en un costat de carretera mentre la riuada anava passant… Naturalment que no te’n sorprens. En cert sentit jo tampoc no hi vaig ser, per això que et dic, perquè era massa petit, i ho comprenc molt bé. En moments de destret hom renuncia a la intimitat, un luxe que només ens podem permetre quan tot és raonablement favorable. Però no fem digressions, no m’escau de filosofar. En dieu filosofar, oi, d’això? El funcionari del qual et parlava, quan no estava massa ocupat dient mal dels altres, hi era força afeccionat. Com se deia? Me n’he oblidat. No em penso que fos ningú important, algun funcionari subaltern com tants, un escrivent, suposo. De personatge no en vaig conèixer mai cap, no evolucionaven en el nostre ambient. Se’n parlava, se’ls citava, i prou. Potser el pare… No ho crec, però. Gent de l’esquerra que s’havien anat aplegant. No t’ho havia dit que era de l’esquerra? Doncs sí. També se n’havien reunit d’altres, socialistes, acció catalana… Comunistes? No, em penso que no. Els comunistes se les campaven pel seu costat, molts devien haver-se’n anat a Mèxic i a Rússia. És clar que en quedaven, i anarquistes també. En Francesc va fer-se amic d’un noi de la seva edat que n’era fill, d’un anarquista. Vivien prop nostre, cap a la banda de la plaça de Jean Jaurès, i el pare em penso que també el coneixia una mica. Coneixia tanta gent, ell!… Dius que ben mirat encara recordo força coses tenint en compte que era una criatura? Potser sí. Però hi vaig viure fins que en tenia onze de fets, a Marsella, i després moltes coses són com si diguéssim de segona mà, tretes del que es contava a casa quan ja érem a París. Més se n’haurien dit si hi hagués hagut harmonia familiar. O potser no. El pare sempre parlava una mica a mitges, o potser m’ho sembla a mi perquè eren assumptes que no m’amoïnaven tot i que ell sempre volia fer-nos interessar per allò que en deia la nostra causa i el preocupava que ens descatalanitzéssim. Però quin cas li’n podíem fer, quina estimació podíem tenir per les seves idees si ell havia perdut tot prestigi als nostres ulls? No n’hi havia prou que hagués estat un heroi de la resistència… aleshores sí que l’admirava… El que compta és el viure de cada dia, l’heroïcitat de saber mantenir una família unida. I en dir això no pretenc ignorar la conducta de la mare. Però l’havia de perdonar de debò o deixar-la tranquil·la. Les coses no poden fer-se a mitges. Quan s’hi fan, ja veus els resultats…».