L’hem deixada sola a la cambra d’en Max, d’on ja havia desaparegut la colla silenciosa, i tornen cap a la sala després d’haver ajustat la porta. L’amo de la casa m’acusa:

—L’heu fet beure massa. Sempre beu poc, ella.

No ho nego, i li asseguro:

—No us amoïneu, me’n faig responsable. M’encarrego de tornar-la a casa sana i estàlvia.

—Bon noi —diu aleshores—. De tota manera, tothom ha begut molt.

Més que ningú, potser, l’Althea que ara em somriu de nou des del costat d’una tauleta raconera on hi ha dos immensos cendrers curulls de puntes de cigarreta.

—Hola! —em saluda, i alça el got que té a la mà—. Per què no em fas una estona de companyia?

—I el teu cavaller?

—És un pesat! —diu simplement—. M’agrades més tu —afegeix, i s’atansa el got als llavis.

—No hauries de beure tant —li recomano—. Et marejaràs.

—La Doris, s’ha marejat. Jo no em marejo mai. Quan em sento plena, plena, plena, vomito i ja està.

—I quantes vegades has vomitat, avui?

—Una, una sola. Ara estic bé, mira.

Aixeca una cama, abaixa el cap i prova d’unir totes dues coses a través de la mà estesa, però l’altra cama li vacil·la i li cal arrapar-se precipitadament a la solapa de la meva americana.

—Doncs no puc —diu estranyada—. Potser sí que estic una mica borratxa…

Se’m repenja més, amb la cara alçada i els llavis molt a prop dels meus. Els ulls em miren insistents, tristos.

—Més val que seguis.

—Per què no em beses? —fa ella—. Tot el vespre que tinc ganes que em besis.

Li frego els llavis amb la boca, i ella se m’arrapa amb la mà que té lliure. Ningú no sembla preocupar-se’n, hi ha altres parelles abraçades i dos dels que ballen ho fan amb les boques unides. No m’estranyaria que per algun lloc del pis hi hagués contactes més íntims.

—Hum… És bo —fa ella. Aleshores deixa el vas—. No vull beure més. És avorrit, això. Per què no ens n’anem?

—He d’acompanyar la Doris a casa seva.

Uns dits, al nostre costat, esclafen una cigarreta contra el cendrer i l’home diu:

—Sempre el bo i millor, en Max…

És l’individu de la corbata pintada a mà, el qual es queda mirant-nos, fa un petit rot i exclama:

—Parelles!…

M’agafa pel braç, però no pas per repenjar-se com em pensava, ja que m’estira cap a l’altra banda i em pregunta:

—El vau llegir, l’informe Kinsey?

—Bé…

—Ja queda envellit —fa el noi caravermell, a tocar nostre.

Veig que l’Althea, a despit dels seus bons propòsits, torna a apoderar-se del got i beu. El noi baixet, que ha comparegut d’algun lloc, li parla, però ella continua mirant cap a mi des de la immensa distància d’aquells dos passos que ens separen. En un moment, hem estat foragitats d’un oasi de calma i la festa sembla rabejar-se cap a aquell racó.

—Jo, el que voldria saber… —comença l’home de la corbata pintada a mà, però ja no sento el final, perquè la veu de l’Elizabeth, la modista, talla el discurs quan diu:

—Ara ja ho sé! La setmana passada, a la festa dels Lansor. Oi que és això?

—A la festa dels Lansor? —pregunto sense entendre-la—. Què va passar?

—Hi eres, oi? Per això em semblava que ens havíem vist.

—No conec cap Lansor.

—Sí, els dels cartons…

—No, no els conec.

—Doncs se t’assemblava força —diu ella, contrariada—. Un dibuixant.

—No —torno jo.

—No sóc gens de fisonomista —es lamenta aleshores.

Més enllà veig l’Eda que passa ballant amb en Parker, però en aquell moment es desenllacen i l’home s’eixuga la suor que li regalima per la cara. L’home de la corbata, que ha continuat parlant darrera meu, mig crida:

—Això, això voldria saber!

—Deuen tenir més calor —li contesta algú altre, i tots riuen.

—Ah, ah, sí! —brama el xicot caravermell.

—L’Eddy sempre se’n queixava —diu l’Elizabeth.

—L’Eddy?

—El meu marit, el meu ex-marit. L’has de conèixer. El coneix tothom. A tots dos ens coneix tothom.

Aleshores m’adono que també ha begut massa i dic:

—Perdó…

Tot d’una em sento la bufeta plena, com si fes moltes hores que no hagués orinat, i m’oriento cap al lavabo, on ja hi ha un individu que no recordo haver vist; potser era dels qui jugaven a l’habitació. S’està rentant les mans sobre una porcellana maculada i, en veure’m, comenta:

—Són uns bruts. Haurien de vomitar al wàter. O no beure. Jo no bec gens.

—Si tothom ho fes com vós, no hi hauria festes.

—Això és veritat. No sé pas per què vinc. Sóc l’Eddy Pomer —es presenta.

—Danny Bastida —dic jo—. El marit de l’Elizabeth? —pregunto.

—Què més voldria ella! —diu, i s’eixuga amb una tovallola sorprenentment neta—. Tots dos deuen tenir deu anys més que jo. I ara estan divorciats.

—Així ho tinc entès.

—Jo no m’he casat mai. Per què?

Deixa la tovallola, s’arronsa d’espatlles i un moment després ja ha sortit. Passo la balda de la porta i orino dins la tassa on navega un paper que desapareix sota el doll.

En acabar me’n vaig cap a la cuina, on ensopego amb la Mae que surt amb un xicot de cabells molt rexinxolats, però tots dos riuen i passen sense dir-me res, perduts en llur món provisional. Dins hi ha la noia de veu pastosa que reposa amb el cap sobre la taula. Sense destorbar-la, busco pa i em faig un sandvitx amb l’embotit que trobo a la nevera, on tothom deu haver anat pouant, car ara ja gairebé és buida i de pera no en queda cap.

En asseure’m, veig que ella em mira per damunt dels braços encreuats, però torna a tancar els ulls, rondina una mica i cerca una posició més confortable. Des de la porta, l’Eda diu:

—Ah, ets aquí! Ja em pensava que m’havies plantat.

Jo comento:

—Dóna bo, veure una persona que no ha begut. Per què li havies de donar un mickey? —pregunto seguidament.

—No sé de què parles —fa ella, llambregant la noia.

—No ens sent. Està borratxa.

—Tu sol no te n’hauries sortit —diu aleshores.

—Què hi veieu, en aquest individu?

—Quin individu?

—En Cuthbert, dona!

—No has sentit parlar mai de l’amor?

Jo ric i allargo un braç sense moure’m de lloc. Un instant després seu als meus genolls i amb l’altra mà li toco les aixelles, però ella es debat i prova d’aixecar-se.

—No m’agraden, aquestes bromes!

La subjecto més fort, prement-la sobre la meva virilitat i li esclafo la boca contra els llavis. La noia ha tornat a obrir els ulls i mormola:

—Jo també… —però el cap se li enfonsa de nou.

—Deixa’m o t’esgarrapo —amenaça l’Eda amb les dents serrades, i jo l’obeeixo perquè algú s’atansa pel passadís. Deu ser un altre borratxo, els peus s’arrosseguen i unes mans freguen la paret.

És la Doris.

—Tinc set… —fa en veure’ns, i es repenja contra el muntant de la porta.

Ens incorporem amb un salt i jo li omplo un vas d’aigua freda mentre l’Eda diu:

—Com et trobes?

—Vull anar a casa —balbuceja ella.

—En Danny t’acompanyarà.

Li allargo l’aigua, però les mans li tremolen i em cal ajudar-la. Així i tot se n’aboca la meitat sobre el vestit, per on s’estén una taca ampla sota la qual se li dibuixen els sostenidors.

—Seu. Cridaré un taxi.

S’aclofa sobre la cadira, sense contestar, i l’Eda em segueix cap a fora.

—Agafa el seu cotxe —diu—. Vaig a buscar-lo i el portaré fins a la porta.

—Ja tens les claus?

—Les deu tenir al portamonedes.

Quan anàvem a entrar a l’habitació, en Max surt del despatx amb en Jerry Parker que encén una cigarreta.

—Deixeu-la reposar —ens diu.

—Ja s’ha aixecat —explica l’Eda.

—Ara l’acompanyaré a casa seva —faig.

Retrocedeixo amb ells cap a la cuina, on la Doris ha repenjat la testa sobre els braços, exactament com la noia de la veu pastosa.

—Aquesta també? —diu en Parker.

Ell mateix sembla una mica insegur, però encara té la llengua ben deslligada.

—Ha vingut amb l’Eddy, no t’amoïnis —fa en Max—. Doris…

La noia mou el cap, l’alça una mica.

—Ara t’acompanyaré a casa —li dic.

L’ajudo a incorporar-se i li passo un braç per la cintura quan veig que tentineja una mica.

—Potser valdria més que es quedés una estona, encara… —fa en Max.

Però ella l’ha entès bé i mou la testa quan ja avancem cap a la porta. Ens segueixen tots dos fins al replà, on Max pitja el botó de l’ascensor. Pel camí se’ns ha reunit el noi caravermell, però per sort no hem hagut de travessar la sala on la festa continua.

—Ja està bé? —pregunta.

—Ho estarà de seguida —dic jo.

En Max decideix:

—Vinc fins baix.

—No cal; hi ha l’Eda.

Així i tot baixa i ens acompanya fins al cotxe d’on salta la noia. Es veu que ho hem cronometrat al segon.

—Ja saps on viu? Al cinquanta oest, tres-cents setanta.

—Sí —faig, tot i que no en sabia res. Comptava trobar— li algun paper al portamonedes.

Passo cap a l’altra banda, on m’instal·lo al volant, i ells dos es queden a la vorera, mirant, quan engego.