La mà el cercava, però ell va fer veure que continuava adormit. La vella no en tenia mai prou i sempre espiava aquell moment, quan s’atansava el matí triomfant. El cor se li encongí en pensar en els seus dits sarmentosos i en la pell groguenca i arrugada, però aleshores va cometre l’error d’evocar les grans sines blanques i caigudes, el ventre enorme que, en seure, li reposava sobre les cuixes amples que pràcticament mai no havia vist sense mitges perquè ella volia amagar les varices de les cames. La primera vegada l’havia encès la mateixa obscenitat de l’espectacle quan ella s’ajaçà amb els genolls alçats i goludament oberta, feixuga com una vaca sagrada. I ara la imaginació operava a despit de la seva voluntat.

—Dan… —sentí que mormolava.

Ell va continuar simulant que encara no s’havia despertat i, durant uns moments, va creure que ella renunciava. La mà va retirar-se, va sentir el cos que es desplaçava cap a l’altra banda i, seguidament, el doll que espetegava contra l’orinal que arrossegà de sota el llit.

En enfilar-se de nou va caure contra seu i tornà a tocar —lo amb una nova crida, més urgent que de primer:

—Dan… Dan…

—Hum… —mormolà ell mentre es tombava cap a l’altre costat.

Ella va riure, sense retirar la mà, i va besar-lo. En Daniel es va debatre i la rebutjà amb un gest irat.

—Què vols ofegar-me, potser?

—No dormies, oi?

—És clar que dormia! Treu la mà.

La vella va anar desplaçant-la cap a sota en una carícia lenta i engrescada mentre sospirava a la seva orella. Ell protestà de nou:

—No. No pot ser, això. Matí i vespre… No.

La dona inclinà tot el cos endavant i en Daniel alçà el genoll per tal de protegir-se, però ella va agafar-li la mà i la hi empresonà entre les seves cuixes blanes.

—Mira…

—Et dic que no. M’has de deixar dormir amb la Jeannine —digué aleshores per fer-la enrabiar.

Però la vella no es deixava distreure i li aplanava les sines contra el pit bo i refregant la cara contra la seva. La mà tornava a pujar i l’engrapava possessivament. Per la finestra entraven les primeres lluors de l’alba i ell distingia un fragment de braç, blanc com una penca de cansalada.

Aquella estranya fascinació de l’obscè que, d’una manera o altra, sempre li permetia de superar la seva repugnància, tornà a apoderar-se d’ell i el féu restar immòbil mentre la dona se li enfilava damunt amb una agilitat normalment incompatible amb la seva còrpora.

—Fes-m’ho —va sentir que deia.

Però va deixar-li tota la iniciativa, disgustat amb ell mateix i amb els ulls closos per no veure com ella s’escampava pel seu cos com un braç de mar. Quan ja era aclofada i es va moure, mormolà malèvolament:

—Jeannine…

La vella anà enfonsant, sense fer-ne cabal, i se li acudí que potser ben mirat sabia perfectament que la Jeannine no li interessava gens i que ho deia només per molestar-la. Aleshores es repenjà sobre colzes i cames i es deixà relliscar una mica cap avall. La dona gairebé cridà:

—No… Dan!

—Ets un tros de greix —digué ell.

La vella callà, enderiada, però ell havia tornat a alçar els genolls, ara per darrera d’ella, i no la deixava moure.

—Digues que ets un tros de greix repugnant.

—Sóc un tros de greix repugnant —féu ella.

—I una vella calenta.

—I una vella calenta.

—Calenta i bruta.

—Calenta i bruta —repetí ella mansament.

En Daniel obrí els ulls que havia tornat a tancar i estudià un moment les parpelles caigudes, les bosses lluents de sota els ulls i la flaccidesa de les galtes on encara quedaven residus de la crema amb què s’havia untat el vespre anterior.

—Sembles un pallasso.

Ella respirava feixugament i digué:

—Semblo un pallasso.

Tenia una brillantor estranya als ulls que el miraven amb fixesa, i ell s’adonà que reflectien quelcom més que el simple desig d’ésser posseïda: s’hi llegia una fam que feia mal, que s’alimentava àdhuc dels insults. Cada cop tenia la respiració més agitada.

Avergonyit, tombà el cap, abaixà els genolls i, com si s’adrecés a un gos, digué:

—Pren.

El cos lliscà sense entretenir-se i va empresonar-lo de nou, sense necessitat de l’ajuda de les mans que li cenyiren el coll mentre ell reposava blanament les seves en l’esquena sense límits. Tot de mots breus i arrossegats cercaven la seva orella, harmoniosament lligats als moviments experts que accentuaven o disminuïen la pressió, alentien o es precipitaven cap a l’espasme final.

Les cuixes es tancaren, s’obriren, tornaren a tancar-se, ara més fort que mai, amb la intenció de retenir-lo, de fer-lo créixer per segona vegada amb el ritme gairebé imperceptible que procedia de les natges. Ell provà d’enfonsar-se en el matalàs, de fugir, però el llit no cedia prou i ella se li arrapava com una heura amb tota la boca oberta i plena de saliva que se li escorria cap a la barbeta.

—Prou! —va dir.

Aixecà tota una banda de cos per tal d’escapolir-se pel costat i la va empènyer cap al caire del llit. Ella relliscà una mica i en Daniel accentuà el seu esforç, però la dona no el deixava i va arrossegar-lo amb ella quan caigué a terra amb una remor sorda i dura.

Va incorporar-se llestament i se n’anà a la cambra de bany, on va rentar-se tot mirant-se la cara ullerosa i pàl·lida. Sobre una de les lleixes hi havia el rellotge d’or que ella li havia regalat encara no feia quinze dies i se’l va posar al canell abans de tornar al dormitori.

Ella no s’havia mogut. Continuava estirada a terra, molt quieta, amb el cap sobre els rajols i una mirada fita i vidriosa que li féu oblidar la impudícia de la seva positura.

—Julie!

Va agenollar-se al seu costat i li tocà la cara que va girar-se dòcilment, sense parpellejar.

—Julie! —repetí.

Li cercà el pols i inclinà l’orella sobre el pit, entre les grans sines que s’aplanaven cap a les aixelles, però no va saber distingir cap remor, cap moviment, cap batec. Es va anar aixecant a poc a poc i mirà al seu entorn abans de fitar de nou la dona immòbil.

Un moment després corria a la cambra de bany, d’on sortí tot seguit amb la paella blanca que, quan estava malalta, ella feia servir per orinar sense aixecar-se. Acabà d’obrir-li les cames, li redreçà una mica els genolls, esmunyí l’atuell cap a sota les natges i amb un drap humit procedí a netejar-li el sexe lentament, curosament, fins que li semblà que havia desaparegut tot rastre de semen. Va eixugaria aleshores amb la mateixa cura, retirà la paella i va assegurar-se que el terra no s’havia mullat. Li estirà les cames, deixant-ne una de plegada en una posició que va creure natural i es ficà altre cop al bany, on rentà l’atuell que havia fet servir. El drap va esquinçar-lo en quatre trossos que després va fer desaparèixer pacientment wàter avall.

En consultar l’hora va veure que ja eren prop de les set. La Jeannine devia estar a punt de llevar-se i es va precipitar cap al passadís perquè més s’estimava trobar-la encara al llit.

La porta no era tancada amb clau i la va empènyer mentre cridava:

—Jeannine! Jeannine!

La noia, que ja devia estar desperta, va incorporar-se sobresaltada, amb les mans arrapades al llençol, i ell avançà fins al llit.

—Què vols? Qui t’ha dit que entressis?

—La Julie… madame Limet… —va fer ell sense deixar-se impressionar per la duresa de la veu de la noia—. És morta…

Ella saltà sobre l’estora amb una expressió incrèdula i desconcertada. El llençol va relliscar-li i tornà a recollir-lo al seu entorn perquè anava nua.

—Morta?

—Ha caigut del llit i s’ha donat un cop al cap —explicà ell—. En despertar-me l’he trobada estesa a terra. Jeannine…

Però ella el mirava amb uns ulls molt oberts, horroritzats.

—Ho has fet tu…

—Què dius?

—L’has matada?

—Ha caigut del llit —repetí ell, i aleshores s’indignà—. Per què havia de matar-la? Em donava tot el que volia…

L’expressió dels ulls de la noia anà canviant i, silenciosament, assentí dues vegades amb el cap. Ell desvià l’esguard de la mirada carregada de menyspreu.

—Caldrà avisar el metge —digué.

—Surt, que m’he de vestir —féu simplement ella.

Se’n va anar al menjador i va quedar-se contemplant els dos metres de jardí que separaven la menuda torre del carrer per on encara no circulava ningú. Dalt del pilar de la tanca hi havia un gat que es rentava mandrosament amb una llengua llarga i molt vermella. Distret, amoïnat, tamborinejà contra el vidre.

Quan la Jeannine parlà al seu darrera, estava tan nerviós que gairebé saltà.

—Si no véns tu, jo no hi entro —li va dir la noia.

La precedí fins a l’habitació i ella espià per darrera seu, impressionada per la mirada, car va pregar-li:

—Tanca-li els ulls:

Ho va fer mentre explicava:

—Pots dir que quan has entrat a despertar-la l’has trobada així, caiguda al costat del llit. Potser avisarà la policia…

—Ah! I tu, on seràs?

—Me n’aniré. Si em quedo, només hi haurà complicacions.

—I si te’n vas les tindré jo, oi?

—No. No podies pas evitar que caigués.

Però la noia continuà denegant i va atansar-se una mica al cadàver.

—Algú parlarà.

—A mi no em coneix ningú. Si tu no ho has contat…

—No he contat res. Però tu et quedes.

—Jeannine…

—No —digué ella en un to definitiu—. És molt còmode que et treguin les castanyes del foc.

—No et costa res —implorà ell—. Som amics, oi?

—Amics? —escopí la Jeannine—. Amb un macarró?

Ell callà, sense mirar-la.

—Quin estómac, noi… Guaita-la! —féu ella—. Guaita-la!

—I què? —va molestar-se en Daniel—. És una dona, oi?

—D’això en dius una dona? No en deus haver vist mai cap.

Va plantar-se a riure i retrocedí cap a la porta, però en Daniel arrencà a córrer i li barrà el pas.

—Vas a telefonar?

—Sí.

—Espera —digué—. Hi ha d’haver una manera —afegí amb un esguard insinuant.

La noia el va empentejar.

—Si em fas fàstic!

Ell s’empassà la saliva.

—Tinc uns quants francs…

La Jeannine l’ullava encuriosida i abaixà la veu en preguntar:

—Oi que l’has matada?

—Et juro que no! Però la policia… Et donaré mil francs i tu no has vist res.

—I què vols que en faci, de mil francs? —Va subjectar-li el braç i l’hi girà fins que el rellotge va quedar visible—. És d’or, eh?

En Daniel assentí i ella va tocar-li els dits.

—I l’anell també.

—Sí.

—Te n’ha fet molts, de presents…

Ell va esperar, cellajunt i silenciós.

—Dóna’m cinc mil francs, el rellotge i l’anell i no he vist res —digué ella.

—T’ho pintaràs a l’oli! —féu ell, rabiüt—. Ja pots telefonar.

—Molt bé.

Va adreçar-li una mirada llarga i especulativa i sortí cap al menjador. Quan era a l’altre extrem, ell cridà:

—Espera!

La noia allargà la mà cap a l’aparell, però va girar-se.

—D’acord —digué en Daniel—. Però em deixes pelat.

—Trobaràs una altra vella indecent, no et preocupis.

Ell mastegà entre dents:

—Mala puta…

Però la Jeannine ja tenia la mà estesa i no li quedà més remei que començar a descordar-se el rellotge.